[Segona part] Poder associatiu: Del fordisme al postfordisme. ICEA

ICEA

A l'anterior Solidaridad Obrera, vam acabar aquest article referint-nos a la descentralització productiva. Els canvis més significatius pel que fa al mercat laboral i a les relacions mercantils entre empreses que, ja vam explicar, eren el de la subcontractació i la deslocalització.

En aquest nou número del diari, primer de tot farem referència als grups d'empreses.

Entenem per grups d'empreses quan les societats que integren al mateix, tot i ser independents entre si des d'una perspectiva juridicoformal, hi ha criteris de subordinació que permeten identificar, més enllà de la pluralitat aparent, una certa unitat econòmica.

Segons l'article 42 del Codi de comerç espanyol, existeix un grup quan una societat ostenta o pot ostentar, directament o indirectament, el control d'una o unes altres. En particular, es figurarà que existeix control quan una societat, que es qualificarà de dominant, es troca en relació amb una altra societat, que es qualificarà com a depenent, en alguna de les següents situacions:

- Possessió de la majoria dels drets de vot.

- Tenir la facultat de nomenar o destituir la majoria dels membres de l'òrgan d'administració.

- Poder disposar, en virtut d'acords celebrats amb tercers, de la majoria dels drets de vot.

- Haver designat amb els seus vots la majoria dels membres de l'òrgan d'administració.

Suposarà un nou model organitzatiu per fer front a les noves demandes i exigències de la producció. D'aquesta manera, l'empresa deixarà de ser una estructura centralitzada per convertir-se en un conglomerat d'unitats relacionades entre si. Mentre el proletariat pateix un procés de desmembrament, la classe dirigent es reforça i multiplica les seves relacions entre empreses.

Tot això deriva en una problemàtica laboral quan es torna difícil identificar clarament el contractant del treballador, així com el titular últim de la responsabilitat per part de l'empresa derivada de la venda de força de treball del treballador.

Flexibilització de les condicions laborals

Al contrari que en el fordisme, on un treballador podia pensar en un cicle de vida laboral llarg i segur, en el postfordisme és característica la precarietat. A partir del concepte de flexibilitat laboral, sorgirà el de flexiguretat, fent referència a aquell marc juridicolaboral que fomenta l'augment de la flexibilitat laboral a canvi de prometre un augment potencial dels mecanismes de seguretat de la feina (teorització neoliberal sobre l'acceleració de la contractació en mercats d'alta temporalitat, obtenció suficient de prestacions associades a l'atur...).

Així doncs, el concepte de flexiguretat no és més que l'aproximació de la relació entre els dos tipus de flexibilitat existents (via augment de la flexibilitat interna) que s'exposen a continuació.

Flexibilitat externa: Capacitat de l'empresa per contractar i acomiadar (modalitats legals de contractació, requisits per la celebració del contracte, costos d'extinció, etc.), així com d'organitzar el procés productiu.

Flexibilitat interna: Capacitat de l'empresa per modificar les condicions de la feina i organitzar el treball dintre l'empresa (estructura salarial, regulació legislativa, mobilitat funcional i geogràfica, nivells de qualificació dels treballadors...)

Per tant, es permet a l'empresa major capacitat per desenvolupar-se en un àmbit més desregulat augmentant el seu poder negociador sobre el treballador.

Temporalitat

És el recurs de les empreses per afrontar contraccions de l'activitat productiva. Els contractes es fan per temps limitats, mentre l'empresa necessita mà d'obra per respondre a un pic de demanda o a un increment estacional. També podríem incloure aquí l'augment de contractacions de temps parcial.

Pel que fa a les ETT, aquesta té unes obligacions molt concretes: formació i vigilància de la salut i integritat física dels treballadors/es cedits. Mentre que l'empresa usuària, té obligacions generals que s'encaminen en el deure de vetllar per les condicions de desenvolupament i execució de la prestació.

Totes aquestes característiques en el seu conjunt, suposen la fragmentació de la negociació laboral i la percepció de baixos salaris per part dels treballadors. Fragmentació a conseqüència de la diversitat d'estructures productives (com grups d'empresa) que permeten als contractants negociar a través d'un ventall de possibilitats contractuals, estrenyent a la mínima expressió la capacitat negociadora dels diferents grups de treballadors, podent inclús situar determinats treballadors fora de l'esfera del conveni col·lectiu.

Tots aquests canvis de relacions laborals i mercantils que hem vist fins al moment, donaran lloc a dos efectes negatius per a la classe treballadora:

- Salaris baixos: en deslocalitzar o subcontractar en països amb menors costos laborals i en produir en aquests països per l'exportació, es trencarà l'associació entre producció i classe mitjana treballadora característica del fordisme.

- Fragmentació de la negociació laboral: a conseqüència de la diversitat d'estructures productives i de les noves configuracions en xarxa, les empreses negocien amb una diversitat de situacions laborals i tipus de treballadors, el que redueix la capacitat de negociació de cadascun d'aquests grups.

Procés històric als EEUU 
A finals dels 70 els EEUU segueixen conservant l'hegemonia, tot i que ja no tenen ni la capacitat ni la influència per mostrar-se com el banquer de després de la II Guerra Mundial.

Durant el període 1948-1979 es començaria a gestar la formació i la posterior crisi del model de negociació Collective Bargaining (Conveni col·lectiu), que havia establert les bases per procurar a les empreses de diferents rams de l'economia una política keynesiana, per sostenir la demanda en base de la qüestió salarial, amb la finalitat d'incentivar el consum intern a gran escala.

Podem resumir el seu contingut en 2 àmbits:

Salari directe: es determina per un conjunt de regles rígides amb la finalitat de garantir l'alça progressiva, regular i anticipada del salari real als treballadors. El salari directe, d'aquesta manera, feia del treballador nord-americà (sobretot en el sector de l'automòbil) el millor pagat del món.

Regles de l'acomiadament: intervenen tant elements flexibles en favor de l'empresa i altres més rígids en favor del treballador. D'aquesta manera, sorgeix una nova forma d'actuació que permet al contractant procedir sense cap tipus de barrera a l'acomiadament per reestructurar la plantilla sota causes productives, però seguint un estricte ordre en base a l'antiguitat de la plantilla total i, de la mateixa manera, en cas de noves contractacions l'obligació d'exercir-les a aquells que van ser acomiadats.

No obstant això, aquest equilibri quedarà fragmentat a partir del 1980, quan té lloc una ruptura i posterior sorgiment de nous convenis amb la competència externa que fins llavors era quasi inexistent o molt més debilitada. Les empreses dirigiran una contraofensiva, cercant modernització tecnològica i nous continguts en la negociació contractual. Durant aquest procés, el moviment sindical acabarà fent seu l'objectiu de contribuir al restabliment de la competitivitat de les empreses. D'aquesta manera, la concessió més important realitzada pels treballadors durant aquest període es trobarà sobre el salari. Les regles que el fixaven deixaran de ser rígides per patir canvis progressius que flexibilitzaran el càlcul, donant lloc al naixement d'un nou salari binomi, sent una part d'aquest fix i una altra (petita) variable, en base a primes.

Així, el model de crisi nascut i format en sectors en contínua pèrdua de competitivitat, com el que fa referència al del automòbil, està animat per una lògica de resistència i limitació d'estralls. D'aquesta manera el model fordià, es dóna per mort. Ara els guanys per productivitat no s'aconseguiran segons la trajectòria maquinisme + divisió del treball, sinó per la flexibilitat dels treballadors dintre un conjunt determinat de tasques. Per tant, les lluites salarials es convertiran en lluites pel manteniment de la feina dels assalariats supervivents a la gran ona d'acomiadaments d'inicis dels 80.

Procés històric a Alemanya

El cas alemany és diferent que el que acabem d'explicar. Els modernistes, van optar per una inserció decidida de l'economia alemanya al mercat mundial. Els resultats d'aquesta política van situar Alemanya com a primer exportador mundial, inclús per davant del Japó. El gran obstacle que es presentava eren les fluctuacions de la seva moneda, ja que la taxa de canvi marcaria una tendència clara cap a l'apreciació durant la dècada dels 70 i 80, fet que perjudicava la seva capacitat exportadora (qüestió resolta en gran part amb l'arribada de l'euro).

Curiosament, això es produeix en un país on el sindicalisme és molt poderós, amb un sistema de drets implantats en favor de l'assalariat molt complet, per tant, pot afirmar-se que la competitivitat d'Alemanya no ve avalada per un baix cost laboral, sinó en base a la seva qualitat de la producció obtinguda. A més, a diferència del Japó, la producció no està constituïda per productes nous, sinó per productes “mitjans” (química, maquinària, eines...). Per tant, sorgeix la hipòtesi que la competitivitat per qualitat es fonamenta en la qualificació del treball, la inversió organitzacional i la valorització sistemàtica dels recursos humans.

Pel que fa a les relacions laborals, estarien construïdes per la coexistència de dos nivells de la negociació col·lectiva i de l'establiment dels acords salarials: el dels convenis col·lectius i en el si dels propis consells d'empresa.

A partir del 1974, després de la ruptura dels contractes fordistes, les lluites sindicals a l'empara de la modernització tecnològica i els canvis organitzacionals que comportarien, centrarien la seva estratègia en protegir la feina, tot i que a partir de 1983, després del fracàs d'aquesta estratègia, es reorientarien mitjançant la lluita contra l'atur, amb especial rellevància la negociació col·lectiva d'aquell mateix any, on s'acordaria una reducció de la jornada laboral amb compensació completa.

La diferència essencial entre el model liberalassistencialista amb el model liberal tradicional, consistiria en el fet d'una intervenció resolta del poder públic, com a part d'una activitat redistributiva, extraient una porció dels guanys de la productivitat obtinguda en els sectors modernitzats per dirigir-la cap als treballadors exclosos i els marginats de la modernització. L'objectiu és alimentar aquests marginats per no córrer mai el risc d'una veritable explosió social.

Procés històric a l'Estat espanyol

No es pot comparar el cas de l'Estat espanyol amb el d'Alemanya o el dels EEUU, ja que les condicions laborals i salarials que van obtenir els treballadors espanyols a l'època prèvia i durant l'arribada del postfordisme, es van establir dintre un marc de totalitarisme en connivència amb un sindicalisme vertical afecte al règim franquista. Es dóna el fet que les organitzacions sindicals que havien tingut un gran pes i tradició en les lluites obreres durant el segle XX (UGT i CNT) estaven pràcticament extintes dins l'Estat espanyol, de manera que van començar a forjar-se lluites autònomes que criden especialment l'atenció per dues característiques:

- L'organització portada a terme a través de models que promovien l'horitzontalitat, la democràcia directa, l'assemblearisme, establint-se autèntiques comissions obreres.

- Una altre característica important i determinant en gran part del procés històric, va ser l'absència de pactes que va suposar per aquestes lluites poder mostrar-se com a contrapoder obrer autònom (sense direcció política). No obstant això, aquesta situació terminaria canviant amb la irrupció de les CCOO com a sindicat estructurat i la creixent influència del PCE.

Concretament aquestes lluites autònomes s'iniciaran a la dècada dels '50, amb un estat franquista assentat, després de la desaparició dels últims focus guerrillers organitzats (maquis). En aquest context, la primera estratègia del franquisme va ser la negació de la lluita de classes i la reafirmació de l'empresa com a unitat productiva jerarquitzada en base a un responsable, que seria plasmat en el Fuero de los Españoles, una de les lleis fonamentals del franquisme.

A l'època de l'autarquia i la intervenció estatal sobre salaris, preus o mercat interior, les lluites van tenir a veure més amb la problemàtica més apressant: el creixement incontrolat de la inflació, que vindria donat pel manteniment d'un model autàrquic i d'una estructura impositiva ineficaces, així com per l'expansió de la despesa pública en resposta a la pressió obrera.

Aquesta modalitat de lluita, sens dubte, va agafar desprevingut als poders franquistes que el 1958 van mostrar la seva dubitativa estratègia en declarar l'estat d'excepció a Astúries, amb la seva cara més repressiva i mitjançant una llei de convenis col·lectius, que seria una victòria parcial, ja que quedaria reconeguda l'existència de classes socials per un costat, mentre que, per un altre, es promouria una relació més directa entre productivitat i salaris.

El 1959 té lloc un esdeveniment important: el Pla d'estabilització, mitjançant el qual es posaria fi al model autàrquic començant un període de gran creixement a la dècada dels '60 (entre 1961-1973, el creixement mitjà anual acumulatiu seria del 7%), i tractant de contenir la inflació a través de la reducció de la demanda; el que tindria repercussions molt negatives sobre certs sectors industrials i l'activitat econòmica general. Tant és així que ràpidament aquesta política canviaria optant aquest cop per mantenir el desenvolupament en base al consumisme. Així mateix, mitjançant el Pla d'estabilització s'impulsarà la concentració i centralització de capitals mitjançant la sobreexplotació de la classe treballadora (congelació salarial, emigració...).

Els anys '60 començaran amb lluites sectorials que ràpidament s'estendran a d'altres, per la qual cosa la tàctica de l'Estat canvia i ja no tractarà d'eliminar la lluita de classes i fomentar una pax social, sinó que continuarà amb el desenvolupament del Capital sota l'esquema lluita obrera-crisi-recomposició del capital.

És una època d'expansió monetària i bancària, que afavoreix el desenvolupament econòmic, però que segueix llastat per l'alta inflació, per això, en determinats moments s'aplicaran mesures estabilitzadores a través del control del crèdit.

La lluita obrera per la seva part, seguirà el seu propi camí davant d'un sindicat vertical que no serà capaç en cap moment d'exercir el seu control sobre la classe treballadora. Aquesta pèrdua d'influència té el seu clar reflex en l'estructuració i organització de les Comissions Obreres que es faria a aquesta dècada. No obstant, no es perd el model assembleari, que sí serà utilitzat pel PCE, pels líders que al 1966 es presentarien a les primeres eleccions sindicals mínimament lliures del franquisme. Ara bé, un any més tard, aquestes CCOO passaran de la permissivitat del règim a la persecució sistemàtica. A partir d'aquest moment, CCOO queda fragmentada en tres corrents:

Interclassista: Amb la influència del PCE, va ser la majoritària i assumí el pes organitzatiu. Es mostrarà inflexible en el manteniment de l'estratègia de penetració de la legalitat a pesar de l'intent de desmantellament per part del franquisme.

Extremista: Promouria la necessitat ineludible d'una direcció política (dictadura del proletariat) com a únic camí per arribar a la revolució comunista.

De classe: Aquest corrent no formaria un bloc homogeni i s'hi trobarien des de posicions anarcosindicalistes fins a posicions leninistes.

A finals de la dècada dels '60, arribaran al poder els tecnòcrates de l'Opus Dei, que començaran per aplicar mesures de contenció del crèdit i a introduir mecanismes per un major control de la liquiditat en l'eterna lluita contra la inflació.

En aquest moment s'obrirà una nova etapa de lluites (1969-71) amb unes característiques fonamentals:

- Reivindicació contra l'apropiació de la plusvàlua absoluta (lluites salarials, reducció de la jornada...).

- Reivindicació contra l'apropiació de la plusvàlua relativa (lluites contra els cronometratges, per millores en les condicions laborals, de seguretat...).

- Defensa en base la solidaritat i el suport mutu davant la crisi.

- Rapidesa d'extensió i generalització de les lluites des de l'establiment d'objectius parcials i locals.

- Certa adaptació del reformisme (PCE) a les lluites obreres (acceptació de l'assemblearisme i l'acció directa).

El moviment de classe atacarà l'Estat participant en qüestions polítiques sense delegar ni ser abanderats per ningú, en plena època de decadència i descomposició del franquisme. El capital respondrà tractant d'alterar la relació entre fàbrica i societat que fins aquell moment havia consistit en una conjunció unitària, on la fàbrica i la societat s'unien formant part d'una mateixa dimensió. Ara es desenvoluparia el camí contrari per part de l'Estat, aïllar la fàbrica de la societat per tal que l'Estat pugui fer ús de les seves eines repressives sense que això derivi en una inestabilitat des de les forces de poder exercida per la pressió social, o el que és el mateix, aplanar el camí per poder fer ús de la violència a fi de desarticular les lluites autònomes portades a terme pel moviment obrer.

S'iniciaria d'aquesta manera l'intent de fraccionar la classe obrera, creant conflictes artificials entre els treballadors de les grans empreses i de les petites, privilegiant econòmicament el proletariat de la gran empresa per posteriorment presentar-los, a la resta de la classe treballadora, com a irresponsables o egoistes.

La resposta del capital davant de les dues opcions que se li presentaven (desenvolupament amb inflació o estabilitat i repressió) serà la d'escollir la primera (inflació moderada carregada sobre la classe treballadora i augment del control polític sobre els moviments de classe). El salari es converteix en variable política i la inflació com a mecanisme d'atac al salari convertint-se en variable que mesura la correlació de forces entre l'estat franquista i la classe treballadora. Davant la pujada constant del preu de la vida (pèrdua de poder adquisitiu), la classe treballadora es defensa autoorganitzant-se fora del sindicat vertical i observant com CCOO es debat en lluites internes.

Políticament, a partir de 1974, es donarà una certa obertura cap a forces polítiques burgeses, ja que altres de caràcter revolucionari seran reprimides durament amb tot tipus de decrets antiterroristes i crims d'estat, provocant el fracàs de l'intent oberturista, que no arribaria fins a la mort del dictador. En el terreny econòmic, és a partir del 1975 quan tindrà lloc una política antiinflacionista i antidepressiva. Es mantindrà la taxa del guany mitjançant la congelació salarial (disminució del consum intern) i facilitant l'exportació per contrarestar el dèficit exterior. Això provocaria augment de l'atur, inflació alta, creixement baix del PIB, desequilibri de la balança de pagaments... Davant de la inoperància del capital, l'antagonisme s'anirà donant cada cop més en tota la societat (sortint de la fàbrica) i, per tant, el subjecte actiu de la lluita perdrà el seu caràcter de classe, fent-se més popular (interclassista); el que suposarà una nova obertura pel reformisme on moltes organitzacions reformistes de tota classe s'orienten a la dreta per trobar el seu espai dintre l'espectre polític. D'aquesta forma, les forces repressives de l'Estat només actuaran en cas que les organitzacions obreres reformistes siguin desbordades.

D'aquesta manera, i amb la mort del dictador, s'iniciarà l'assumpció d'objectius comuns del reformisme obrer i del reformisme del capital, per tant, ja no es promouria un moviment anticapitalista i de classe, sinó un moviment politicoreformista convergent amb el capital, el que seria la fi de les lluites autònomes tal i com les hem conegut fins ara.

L'Estat intervindrà en les relacions laborals i en la seva regulació, motivant un canvi d'estratègia cap a la descentralització de processos productius mitjançant 2 mecanismes:

Extensió de la flexibilització: que precaritzaria les condicions laborals sent un impuls per l'economia submergida.

Mecanismes legals: regulació de plantilles, acomiadaments, expedients de regulació, reconversions...

D'aquesta manera començarà a formar-se un mercat laboral estratificat, fragmentat, on es diferenciaran dos tipus de treballadors: estables i no estables. Les conseqüències d'aquesta dualitat serà la reducció dels costos laborals, la possibilitat d'adaptar les plantilles més fàcilment a les fluctuacions de la demanda a través de treballadors no estables i amb augments de la productivitat mitjançant diferents mecanismes (establir augments salarials per sota d'allò legalment establert, absència de garanties juridicolaborals...).

El 1977 es firmen els pactes de la Moncloa que suposen una sèrie d'acords en el pla econòmic, polític i social. Respecte a l'àmbit laboral s'acordarien dues grans qüestions:

- Augment del 20% dels salaris, per tal d'aproximar-se així a l'elevada inflació.

- Estabilitat pressupostària. Mentre l'atur es mantenia a uns nivells baixos seria possible una cobertura total als aturats, però conforme l'atur augmenta, aquesta situació es torna insostenible per l'Estat.

Amb la Constitució i l'Estatut dels treballadors, arribem al moment on les lluites sindicals ja no són lluites de classe, sinó lluites reformistes i pactistes, on la idea de democratitzar el procés productiu mitjançant el control obrer del procés de treball és oblidat. Ara bé, sense cap dubte, l'esdeveniment més important de la dècada i que majors repercussions tindria, seria l'entrada de l'Estat espanyol a la CEE el 1982. Un cop eliminades les barreres proteccionistes i la integració al mercat comú, la indústria espanyola es va mostrar poc competitiva, iniciant-se així els processos de reconversió industrial. Les característiques de les mobilitzacions serien la radicalitat (forts nuclis sindicalitzats, prolongades manifestacions, tradició de lluita...) i l'aïllament (falta de solidaritat entre sectors i fàbriques).

A més, s'assumeix que sota la lògica liberal l'instrument adequat per a l'assignació de recursos és el lliure mercat, i a partir d'aquesta lògica sorgiran tres arguments diferenciats:

- Argumentació política: va ser plantejada en aquells llocs on les mobilitzacions tenien caràcter massiu, estenent-se a la població, degut sobretot al greuge comparatiu que s'establia a través de l'argumentació política, per tant, ja no es tractarà de mobilització obrera contra el capital, sinó d'un poble contra el greuge comparatiu.

Aquí no hi ha cap qüestionament de les raons tecnicoeconòmiques, traslladant-se una visió profundament insolidària (eren altres els que havien de ser reconvertits). Tots els intents de traslladar aquesta argumentació cap al discurs militant van ser en va. La solidaritat del poble (a més per greuge comparatiu) també estava present degut a l'impacte econòmic que poguessin tenir a la localitat un possible tancament industrial. Sota aquesta argumentació no hi ha alternativa possible a la reconversió.

Argumentació econòmica: no es qüestiona la reconversió, que es considera producte de la necessitat, sinó la forma de portar-la a terme. No obstant, es definiran les relacions socials en termes de capital/treball com una de les poques herències que queden de les lluites autònomes dels '70.

No obstant, els objectius estaran sotmesos a la lògica econòmica liberal, assumint actituds pragmàtiques, ja que aquesta argumentació seria defensada per aquells que van travessar la reconversió sense perdre el seu lloc de treball. Es fonamenta totalment contra el discurs militant (allunyant-se de l'obrer i aproximant-se al ciutadà). Sota aquesta percepció no hi ha alternativa a la reconversió.

Discurs militant: projecta un argument únic davant la reconversió: fer de la reconversió el producte de la lògica capitalista. A través del fil conductor discorrerà el discurs militant definint les relacions socials en termes d'antítesi capital/treball i sobre el fil es fonamentarà la solidaritat de tots els treballadors.

No hem de passar per alt que el procés de reconversió s'inscriurà dintre del procés de recuperació de la taxa del guany, condició indispensable per romandre al mercat. S'assumiria la reconversió no com un procés arbitrari (argumentació política), sinó com un producte polític que a la vegada provocarà un producte econòmic, qüestionant la necessitat de la reconversió i l'ordre vigent.

No obstant això, amb l'avanç de la reconversió el discurs militant anirà caient entre el racional i l'irracional, arribant inclús a coincidir en el benefici de la reconversió per al treballador.

L'ambigüitat d'aquest discurs dóna la possibilitat d'escissió entre els mateixos treballadors, que acabaria per dissoldre la mica que quedava de la classe obrera en un univers altament fragmentat.

Durant tot aquest procés, es fonamenta la competència i la dualitat entre obrers (els afectats i els no afectats). A més, sorgirà una nova figura: “l'obrer conservador”, no en el sentit polític del vot, sinó més aviat com a obrer que en lloc de practicar la solidaritat (desconfia de l'acció col·lectiva) preferiria la pràctica de la competència, això sense renunciar al seu ideari socialista.

Així doncs, el procés de reconversió es va saldar amb la imposició de criteris de racionalitat tecnicoeconòmica (assumits per uns i rebutjats per uns altres, encara que tenien en comú la percepció d'uns fets inevitables, com a criteris imposats d'origen extern).