[Segona part] Rock and Roll, revolució individual i espoli cultural
A la primera part d'aquest article vam introduir el Rock And Roll i el seus orígens afroamericans, vam parlar de com inclús els instruments més característics (el saxòfon i el piano) d'aquest gènere musical varen ser desplaçats progressivament per la guitarra i tot un munt d'artistes blancs que més que aportar musicalment van plagiar i desvirtuar aquella música popular.
Aquella alienada deriva ja no recordava els orígens negres de llocs com Nova Orleans, de la mà de pianistes com el mític Fats Domino que mesclaren el R&B, el Swing i la sincopa típica d'allí amb cançons com “I'm Walking” o “My Blue Heaven”, per dir-ne alguna. Orígens compartits amb grans figures del Boogie i el Jump Blues com el pioner Big Joe Turner cantant temes tant mítics com “Shake, Rattle & Rock!” o “Boogie Woogie Country Girl”. Foren uns orígens basats plenament en les estructures del blues, però amb un component poder més frívol, més divertit, més sensual també i sobretot perfecte per al ball i la gresca.
Neix, també, de la mà del ja esmentat Chuck Berry, gegant de la guitarra que va “patentar” el so característic del RnR creant-ne tot un conjunt de riffsque marcarien el futur d'aquesta música. Un músic que va tenir nombrosos conflictes racials amb les autoritats, així com el fet que tot i popularitzar-se enormement preferia dormir al seu cotxe quan estava de gira abans que dormir en els motels segregacionistes del sur dels EEUU. Temes seus com “Maybellene” (on s'hi noten les influències de la música Country) i “Rock and Roll Music” despertarien una gran atenció per part de blancs i negres, o l'immortal “Johnny B. Goode” que portà a Chuck Berry a la fama i, alhora, a una batalla pels drets d'autor amb un famós grup californià amant del surf que li van plagiar descaradament la cançó, emportant-se gairebé tota la glòria gràcies a l'ajuda de la indústria.
Però, també, el RnR va néixer d'un element marginat per la història, aquells negres amb tupè que venien dels barris més marginals del Sur, que bevien a parts iguals del Blues i el Gospel, però també de vodevils, tavernes i locals de mal ambient, de transvestits, prostitutes i drogues. Qui més representaria aquesta influència i marcaria per sempre el Rock and Roll i la història de la música és Little Richard.
“Little” Richard W. Penniman és una de les pàgines de la música popular més importants a la història. Cantant i pianista, coix, homosexual, auto-anomenat “Rei i Reina” del RnR, profundament religiós (actualment segueix exercint de predicador evangelista) i una de les veus més prodigioses i personals del gènere. Durant la primera meitat dels anys 50 fou el músic més rellevant dins l'estil que ens ocupa, un negre que començà transvestint-se en espectacles de cabaret que avergonyien a la bona gent de la seva pròpia comunitat (tant moralista, per altra banda, com la resta de comunitats d'aquella època). El concepte d'espectacle musical d'avui dia es pot dir que el va posar en marxa ell, provocant l'efervescència d'una multitud jove blanca que adorava aquella extravagant figura, al ritme de cançons que, sota una suposada banalitat superficial, parlaven d'un alliberament individual i sexual. Cançons com “Tutti Frutti” parlaven de la homosexualitat d'una forma ambivalent: per una banda desinhibida per les referències i insinuacions prou clares, però alhora en aixoplugada sota el subterfugi que la seva excèntrica personalitat li permetia desviar part de l'atenció.
El fenomen Little Richard va agafar per sorpresa a la indústria musical del moment, que poc podien imaginar que la joventut de classe mitja blanca compraria embogida els discs d'aquells músics negres que, a més a més, trencaven amb la moral tant restringent del moment. Succeí el mateix amb Chuck Berry que va començar a vendre discos com a xurros. I en menor mesura durant un temps més músics negres tingueren el seus anys de glòria.
No obstant la indústria començà a reaccionar, i agafant el paral·lelisme del moviment en aquests dos darrers personatges, els magnats de companyies de discos aprofitaren l'absència de Berry i Richard dels escenaris per a canviar les coses. Mentre Little Richard li va donar un dels seus moments d'il·luminació i es va dedicar a l'Esglèsia (cosa que el va fer apartar-se pel complet de la vida de músic i els seus excessos), Chuck Berry va ser tancat a la presó per un suposat delicte relacionat amb prostitució durant cinc anys en el moment més àlgid de la seva carrera.
Little Richard, en la seva impactant biografia (“Oooh My Soul!!! La Explosiva Historia de Little Richard, de Charles White; editada per Penniman) comenta que quan va decidir retornar a l'escena musical a finals dels anys 50 i principis dels 60 les coses havien canviat notablement. Si abans ja li foren difícil d'obrir nombroses portes, ara directament la indústria musical havia hermetitzat les ràdios i els shows televisius, fent molt més difícil l'accés d'un artista afroamericà a aquests espais. Els contractes fraudulents, l'apropiació il·legítima de drets d'autor o “royalties” per part de discogràfiques... acabaren essent la tònica habitual. Una pràctica que fou extesa a totes les discogràfiques, no només les dels empresaris blancs òbviament, però que trobà el seu màxim exponent i de major gravetat. Aconseguiren explotar el moviment del RnR com una música sense ànima ni garra, explotaren figures de rebel·lia juvenil al cinema desconnectades completament de la problemàtica social de la que provenien tots aquells músics que crearen aquella música, i finalment ho convertiren en un altre producte de consum.
Durant els anys 50 va ser molt freqüent trobar artistes afroamericans que gravaren un o dos discs i no es tornà a saber res d'ells. Per als col·leccionistes són aquests discs són les joies de la corona molts vegades, però Little Richard explica a la seva biografia que foren precisament aquells músics qui reclamaven els seus drets, llegien els seus contractes i no estaven disposats a deixar-se robar per les discogràfiques i per això deixaren de gravar.
Hi ha una tercera part que escapa a aquesta serie d'articles: la influència que tingué el Rock And Roll en la política. Aquesta altra història arranca quan Bob Dylan mescla el seu aclamat folk poètic, social i clarament polititzat amb guitarres elèctriques i RnR. Allò fou el naixment del “Rock” que durant finals dels anys 60 i part dels anys 70, juntament amb el Funk, posà banda sonora a tot el moviment contracultural i underground. Però com ja he comentat, això ja és una altra història...
