Entrevista al grup de treball de memòria històrica de CNT
P. Quan sorgeix la idea de crear un grup de memòria històrica?
R.S. . La idea existeix des de sempre, perquè sabem fa molt de temps que la memòria esta molt dispersa, hem de tenir en compte que ens van exterminar, i necessitem de la memòria per reivindicar.
Hi ha molta gent que la recuperació de la memòria ho ha estat fent de manera personal, inclús grups que tenen força i que estan fent una feina impressionant, com la gent de ..... , és una base brutal.
Però en el nostre cas, va ser a arrel de la querella a Argentina, que era una forma d'intentar de saltar-se la llei d'Amnistia del 77, que no permet que anem en contra dels franquistes, tot i saber qui són. La querella va permetre que ens possessim les piles, i en poc temps, la organització va presentar 3000 demandes. Sabem que 3000 casos són pocs, pel tamany de l'organització en aquella data, per tant, seguim fent feina, i clar, cada cop s'obren més fronts, perquè la memòria són molt fronts, consultes, demandes, exhumacions, ..
P. Com us organitzeu? Hi ha diferents grups de memòria històrica per tot l'estat?
R. P. Estem intentant que en cada Regional hi hagi una representació del grup de memòria històrica, bàsicament perquè és el grup a un territori concret, qui més fàcilment pot accedir a la informació. Si que tenim una web, on intentem recollir totes les notícies de cada Regional, dels diferents grups i la feina que realitzen. Sobre la coordinació, intentem que un cop cada X temps, quan es pot, quedar per fer una reunió general del grup.
És cert que tots els grups no compleixen els objectius, bàsicament per un motiu, la poca participació. Hi hauria d'haver un grup d'investigació, un altre d'exhumacions, de divulgació, és a dir, petits subgrups que treballessin sobretots els aspectes i objectius que s'ha marcat el grup de memòria històrica. Relativament portem poc temps, i tenint em compte que la militància de cada un de nosaltres, es mesura amb el temps que podem dedicar, és el que hi ha, voluntat hi ha molta per a que això tingui un esquelet que pugui funcionar i arribar a un objectiu.
P. Els objectius del grup de memòria històrica en el diferents fronts que teniu oberts quin són a curt i llarg plaç?
R.S. A l'horitzó esta el recuperar la memòria històrica de la nostre organització. Saber on esta la documentació, a quins arxius, recuperar aquests arxius, recuperar la memòria dels morts, però no només dels morts, també del que va passar. Hem començat per la destrucció, però també volem recuperar la memòria de les construccions. L'altre dia vaig participar en una xerrada, i el primer que vaig dir és, a mi m'agradaria estar aquí per parlar de les construccions, de les col·lectivitzacions, però no tinc més remei que començar parlant de l'extermini general i el genocidi ideològic que es va dur a terme en aquest país. Com diu la Mafalda, "lo urgente no deja tiempo para lo importante".
R.P. Per un costat crec que esta l'obligació moral per tots/es nosaltres de recuperar la memòria a nivell de documentació, per demostrar tot allò que és va fer i es va mantenir fins la que es va perdre la guerra. Però també cal dignificar la memòria de l'organització, perquè al llarg d'aquest temps, ha estat totalment massacrada.
P. No cal també una dignificació del propi concepte de memòria històrica?
R.S. Si, què vol dir dignificar la memòria? Agafar els ossos i portar-los a un cementiri, a dins d'un nínxol i posar una creu? Això a un militant anarquista que a mort al front per la Revolució Social? Per això, el nostre sentit de dignificació i memòria històrica és diferent. Ara s'ha posat de moda parlar de soldat republicà, però en molts casos no són soldats republicans, són cenetistes i com a tals han de ser dignificats.
R.P. L'administració ha tirat més pel discurs emocional de recuperar restes humans i ho simplifiquen tot en això, sense reconèixer que aquestes persones han mort per unes idees. Amb aquest discurs i portant el tema a una qüestió únicament emocional, aconsegueixes tapar la idea de divulgar una Revolució Social, i no només s'aconsegueix tapar-ho, sinó que amb aquest discurs es diu que així no reviuen ferides. Per nosaltres el concepte de dignificar va molt més enllà.
R.S. A més, tenim la teoria, de que la llei de memòria històrica el que fa és “torpedejar” els intents de recuperació de la memòria. “És allò de, ja ho fem nosaltres”. Quan comencen a veure que la societat civil comença a organitzar-se, els familiars comencen a obrir fosses, el que fan es crear una llei de memòria històrica perquè hi ha una certa pressió, i llavors fan una llei totalment buida de contingut, on més que facilitar a la recuperació de la memòria, el que fa es posar-te totes les traves del món, etc.
P. Esteu treballant amb altres organitzacions de memòria històrica?
R.S. Estem en contacte, el que passa es que nosaltres estem al principi de tot, i poc a poc anem coneixent a gent i organitzacions que treballen per la memòria històrica. Hi ha gent de tot, gent que treballa molt bé, gent que si que ha fet molta feina però que els hi encanta sortir a la foto, no se ben bé perquè.
Sobre treballar juntament, bé, hem de dir que en alguns casos ens intenten deixar fora, ja que no portem la mateixa línia que altres grups. Per exemple, nosaltres reivindiquem la derogació de la llei d'amnistia del 1977 i plantegem una altre manera de dignificar la memòria històrica.
R.P. Estem en contacte tant amb organitzacions com amb persones, que en molts casos són familiars directes, que estan intentant solucionar el seu propi problema perquè no troben cap tipus de suport en un altre lloc. A nivell personal si que vaig començar fa anys a col·laborar amb una organització, el “Foro por la memoria”. Vaig estar col·laborant en unes quantes exhumacions de foses comunes amb ells, perquè en aquell moment no hi havia ningú més que portés a terme exhumacions amb un criteri més proper al meu. Pel que fa a la meva valoració sobre aquesta experiència, hi ha el mateix número depros i de contres. M'ha servit de molt, tant per l'experiència personal com professional, he après moltes coses, he estat amb autèntics professionals treballant, i més o menys els objectius eren els mateixos, la cerca d'indicis i proves de que hi va haver acarnissament amb les víctimes.
Però també vaig veure contres, com per exemple participar en exhumacions, on si hi havia indicis de que hi havien militants de la CNT, per tant, és necessari que es crei un espai de reconeixement, que les sigles i la teva bandera també estiguin a l'acte de reconeixement, però en alguns moments he vist una clara intenció de tapar i això és una cosa que a aquestes altures, em molesta.
En quant al grup de memòria històrica, pues sabem amb qui hem de tractar i quan, i tenint en compte l'espai que ens deixen, és simplement obrir-se de colzes, i fer l'espai una mica més gran.
P. Heu parlat de personalismes i gent que li agrada el protagonisme, quina opinió us desperta el paper del senyor Garzón?
R.S. Aquest senyor, és un senyor nefast, sempre vol ser el protagonista. Això no li ha sortit bé, però s'ha convertit en el màrtir d'una altre història. El mateix protagonisme que té amb això, ho va tenir amb el GAL, etc, crec que és una pèrdua tenir-ho en compte. Esta clar que la gent que va veure el tema de Pinochet, i la justícia universal, estarà encantada, em sembla molt bé, va ser ell però podia haver sigut un altre. Personalment, ja et dic, no el vull a prop meu.
R.P. Normalment les persones tant mediàtiques, és perquè en el seu treball no són bones, i com són mediocres, intenten publicitar-se a costa de qualsevol cosa, per crear-se el seu propi currículum. En veritat no porta a res, perquè estan a tots els llocs, però en veritat no estan en res. És un personatge que esta en una zona estratègica de la societat, que poden manegar i manipular al seu albir. Per mi no té cap rellevància més, és una persona que s'ha beneficiat de tot això i ha sigut impulsat per qui ha sigut impulsat.
P. Quin és el perfil de la gent que participa al grup de memòria històrica?
R.S. La comissió esta oberta tothom. És necessiten historiadors, advocats, psicòlegs (per parlar amb els testimonis), documentalistes, etc, però per investigar, per cercar, que ningú es cregui que no ho pot fer, la formació ja li donarem, a més, els documentalistes sabem que comences cada dia, ja que cada arxiu és diferent. La formació et dona una certa calma, però ja et dic, necessitem tota mena de gent.
R.P. A nivell general, el grup és molt variat. Et pots trobar estudiants d'història, o gent que esta dedicada professionalment (arqueologia, ensenyament, …) però també et trobes a gent que porta tota la vida militant a la CNT, que s'ha interessat tota la vida per la història de la seva organització, i que s'ha dedicat a recopilar informació de tot tipus. També hi ha gent que per una qüestió personal, és a dir, per la història familiar, poc a poc, es van endinsant en el grup de memòria històrica.
P. Pel que fa a les tasques, ja de manera més concreta, quines serien?
R.S. Una de les tasques serien les consultes, que ens arriben de diferents formes. Ara per ara, com acabem de començar, és sobretot a través de militants que els hi donen el nostre nom, pensa que ja abans de configurar-se el grup, al ser historiadora, pues ja et consultaven directament, ja que ens deien “a ti que te gusta, o a ti que te dedicas a estas cosas...”
L'altre dia es va posar en contacte una noia, que el seu avi era dels tramvies de Barcelona, perquè s'havia anat de copes amb el meu cap, i el meu cap li va explicar. Una dona que vol reconstruir la història del seu avi que va morir a Mauthausen.
De moment no tenim un protocol d'actuació, perquè estem al principi, ara bé, la idea és contestar a tothom. Dir clarament que això no és arribar i moldre, perquè no tenim arxius, no sabem on esta part de la documentació, etc. Creiem que les consultes són molt importants perquè ens obriran molts més nius d'informació.
R.P. Si, és complexe, perquè hi ha molta informació molt dispersa, per diferents llocs i apart molta gent que per exemple, ja siguin militants o no, que veuen que tenen un passat vinculat a la CNT i que comencen a indagar, per la necessitat de saber. Et pots trobar de tot, en el meu cas m'he trobat en el sindicat fent permanències perquè hi havia assessories laborals, i trucar al telefon una persona gran, demanant la unió matrimonial del seu marit que va estar al front, que no sap com buscar-la i que sentimentalment ella la vol aconseguir. És a dir, que tot et ve una mica per on et ve.
P. Ens hem centrat en les consultes, però quines altres tasques porteu a terme?
R.S. Hem estat treballant molt amb el tema de la querella, bàsicament estem aportant la informació que ens demanen. El tema de la querella, aquesta feina la esta coordinant en Xavier Erauskin i Javier Antón, que és el coordinador general del grup a nivell estatal.
Altres tasques que estem fent és sobre el protocol pel que fa a les exhumacions, fem les tasques de comunicació, recopilació legislativa sobretot en relació al protocol, recopilació d'informació dels companys, arxius, i ho anem agrupant.
R.P. Tenim pendent fer jornades de divulgació, tant del que es fa a Catalunya com en la resta de l'estat.
R.S. Una altre feina seria les dues reunions amb l'ONU. En menys d'un any, organitzacions i personalitats que treballem en el camp de la memòria històrica ens hem reunit amb dos missions de la ONU. La primera, centrada concretament en el concepte de desaparicions forçoses, que juntament amb altres organitzacions vam aconseguir que la ONU reconegués que les desaparicions van començar no al 1945, sinó al mateix juliol del 1936, ja que on va triomfar el cop d'estat, les desaparicions van començar en aquella mateixa data. Un exemple molt clar, és el de Mallorca, on la gent va ser llançada directament pels penya-segats. Va ser un dia que quasi sortim plorant, ja que es van explicar coses brutals.
R.P. En aquestes reunions hi ha molta gent que toca temes diversos, com per exemple el dels nens robats. L'últim en concret, que esta registrat, era del 1989. Això va passar a la Vall d'Ebron. Això, per exemple, no es tenia en consideració. La gent estava perduda. Hi havia casos molt greus, com per exemple que el propi familiar, el pare o la mare, demanaven l'exhumació de les restes que havien enterrat, i si l'aconseguies més la prova d'ADN, es podia comprovar que no era fill teu, fins i tot, en alguns casos, a l'exhumació es comprovava que el que hi havia enterrat era gent adulta.
R.S. Hi ha un altre cas d'un home que va demanar l'exhumació de la seva dona i la seva criatura. La dona va morir en el part, i la van enterrar suposadament amb la criatura. Ara bé, quan van exhumar el cos, el pare va poder constatar que el bebè enterrat amb ella, no era del mateix sexe que el que havia nascut. Jo penso en aquesta exhumació, i per mi és el cas més brutal del món.
R. P. Allà hi havia organitzacions, però també gent a nivell individual, que no sabia on acudir, i que havien decidit tirar ells cap endavant. Un altre exemple impactant és el d'un grup de treballadors d'una empresa tèxtil o química, de Reus, que en el 77-78, van haver disturbis a la fàbrica perquè hi havia vaga. Anaven a fer fora a un munt de treballadors, es van declarar en vaga, i es van tancar a la fàbrica. La policia va entrar a cavall, i van detenir a uns quants. A un dels detinguts, que es van portar a comissaria, li van fotre una pallissa del segle i li van fer beure líquid de cocktel molotov. El van portar a l'hospital de Reus, on li van fer rentat d'estomac, i el van retornar a comissaria. Quan va tornar, el van fotre una altre pallissa, i li van tornar a donar de beure líquid de cocktel molotov. El van tornar a portar a l'hospital, i així fins que en un dels viatges, el company va morir, sense entrar ni a la comissaria ni a l'hospital de Reus. I els companys de feina, porten anys buscant, denunciant i pagant ells mateixos els advocats.
R.S. Aquestes històries demostren que aquí no hi hagut depuració, ni responsabilitats, són els mateixos. En termes de l'ONU, no hi hagut ni justícia ni reparació. Són els mateixos assassins, i sinó, el seus fills, que es lucren del que van fer els seus pares.
R.S. Una altre tasca que fem és conèixer gent per intentar obrir els màxims fronts possibles. Com aquí és impossible fer res, per què com hem dit, la llei d'amnistia del 1977 impossibilita fer res, estem intentant des de l'estranger obrir nous fronts. Un exemple és que vam conèixer als italians que havien posat la denúncia contra els feixistes italians que havien bombardejat. Tenim clar que la imaginació és necessària, imaginar noves estratègies per dignificar la memòria.
P. És complicat la feina de cercar informació per les vostres consultes? Amb quines traves us hi trobeu?
R. P. Si, pensa que apart de les traves que et posen les pròpies administracions, esta les traves necessàries que sorgien a l'època, com per exemple que un militant que tingués diferents noms, sobrenoms, etc, per la situació particular d'aquesta persona, lògicament això dificulta la teva tasca de recerca.
R.S. Si, apart de la dispersió documental, també hi va haver molta destrucció documental, des de la que vam destruir nosaltres mateixos a la que van destruir ells.
E. Existeix la trava principal que és la de la llei de protecció de dades, es basen en aquesta llei per no donar-te informació sobre algú que ha mort relativament fa poc o que encara esta viu, i per tant, no es pot accedir a informació sobre això.
R.S. Si, el que passa és que això ha arribat a un punt molt exagerat, com per exemple, persones que han demanat el consell de guerra del seu avi, i donar-li els fulls, amb els altres noms dels procés tatxats. Això és una putada, ja que si vull trobar a algú que va estar amb el meu pare a la presó, no puc saber-ho perquè m'ho impedeixen. Vaig veure fa poc, una notícia de premsa, que deia que més de 100 professors universitaris s'han queixat de que no tenen accés a l'arxiu per investigar, on abans podien entrar tranquil·lament, de cop, comencen a posar moltes més traves.
Hi ha altres maneres de posar-te traves, com per exemple el cas de l'arxiu de Salamanca, ara l'han convertit en Centre Nacional de Memòria Històrica, i això comporta que arxius com el de Guadalajara o els arxius militars, etc, els portin cap allà. Quan un arxiu és mou, ja tenen una altre excusa per no poder-se consultar, clar, això trigarà un munt d'anys en reorganitzar-se, i per tant, no ser consultable en molt de temps.
R.P. Un altre exemple, en aquest cas en l'àmbit de les exhumacions, es que vam intentar obrir una fossa comuna a St Quirze del Vallès, sabíem que podia estar al mig del bosc, en un lloc molt complicat, però bé, hi havia un parell de testimonis que deien on podia estar. Vam tenir que fer molta paperassa, ens van tirar el projecte enrere tres cops, el primer cop, perquè no dèiem exactament a quants individus s'hauria de fer la prova de l'ADN. Clar, és lògic, és una fossa i no saps quanta gent va ser assassinada i llançada allà. El segon any, una altre excusa sense sentit, i el tercer any, es van inventar un formulari que cap altre comunitat autònoma havia fet. Un formulari que me'l van fer anar a buscar a la Generalitat, i que fins i tot la dona que estava allà, em va dir que aquell formulari no existia. Això del paper, em va fer això em va fer perdre 4 dies, i al final ens la van coincidir, però saps per què? Perquè en aquell moment estava el PSOE, que havia perdut les eleccions i entrava el PP, i era una manera de passar la patata calenta.
Ara bé, quan ja ens la van coincidir, ens van posar a un tiu del memorial democràtic a la nuca, a part, s'havia asfaltat al lloc on podia estar la fosa. Quan vam acabar de fer les cates, que van donar negatives totes, es va tancar el projecte, vam tenir que tornar els diners, el que ens havíem gastat amb la màquina excavadora, vam tenir que justificar-ho tot, etc, i la Generalitat, ens va obligar a replantar la zona amb arbustos autòctons de la zona.
Hi ha més traves pel que fa a les exhumacions, per exemple a una que vaig estar a Toledo, allà es viu això amb una repressió increïble. Nosaltres hem estat fent exhumacions, tenint un grup de la Guàrdia Civil enganxats, més lluny, un grup de skins, dient-nos de tot, de que vindrien per la nit a rebentar-nos tot, i la Guàrdia Civil sense fer res. Imagina't, després d'estar 9 o 10 hores estant fent l'exhumació, t'havies de quedar de guàrdia. Una altre trava és que quan estaves a un poble on l'alcaldia és PP, no et donaven ni allotjament ni menjar, i tenies que anar a un poble de 15 km, perquè allà governa el PSOE.
Hi ha moltes traves per la recuperació de la memòria, tant pel que fa als arxius com a les exhumacions.
