La Llei Gallardón continua penalitzant les dones per exercir el dret a decidir fora del marc tutelat per l'Estat
Des que el fatídic divendres 20 de desembre de 2013 va ser informada (que no aprovada) en Consell de Ministres la Llei orgànica de protecció de la vida del concebut i els drets de la dona embarassada, s’ha escrit molt sobre ella. En aquest article no ens centrarem al detall de la llei. Volem en canvi situar-nos en dues de les seves virtuts: la capacitat per reforçar la visibilitat del discurs feminista, i la seva proposta que les dones no siguem penalitzades per avortar.
La primera, un efecte col·lateral. Des de finals del 2007 es va produir un ressorgiment de les campanyes pel dret al propi cos en reacció a l’increment de la virulència dels atacs als drets de les dones de col·lectius com E-Cristians, presidit per l’exconseller d’agricultura Miró i Ardèvol, o del ciberlobby ultradretà HazteOir.org.
Des d’aleshores s’ha assolit una progressiva normalització del discurs pel dret al propi cos, malgrat el llast ancestral que aquest tema arrossega. Els col·lectius feministes han passat de ser “avortistes” enfrontats als sectors “en defensa de la vida” a ser reconegudes, en general, com a defensores del dret a decidir davant el fonamentalisme dretà i catòlic. Any rere any, s’han anat sumant més persones i grups a les campanyes engegades per les feministes. Amb la llei del 2010, que va suposar un salt qualitatiu en alguns conceptes però que no va recollir, un cop més, les demandes històriques de bona part del moviment feminista, es va produir certa relaxació, però l’arribada al poder del PP i el discurs endurit de la seva ala dreta (i segurament també en part l’esclat del 15M) han incrementat exponencialment les xarxes entre col·lectius feministes i d’altres grups.
No es tracta pas d’un fet irrellevant. Les feministes tenen un recorregut llarg, però complicat, en el qual el reconeixement i suport per part d’altres col·lectius no ha estat fàcil. I fora (i dins) dels sectors més activistes, perduren encara molts tabús i estigmes.
La segona virtut, despenalitzar les dones que avorten, és terriblement perversa. Cal recordar que l’avortament per decisió pròpia és un delicte recollit al Codi penal.
Amb la llei del 1985 avortar fora dels 3 supòsits despenalitzats suposava presó de 6 a 12 mesos o bé multa de 6 a 24 mesos per a les dones i, per a les professionals, presó d'1 a 3 anys i inhabilitació per exercir qualsevol professió sanitària entre 1 i 6 anys.
Amb la llei del 2010, s’elimina la presó per a les dones, però es mantenen la resta de penes i s’afegeix, a més, multa i inhabilitació per faltar a les condicions de tutela establertes per l’Estat per a la pràctica dels avortaments o bé per practicar l’avortament fora d’un centre acreditat. És a dir, la llei quereconeix el dret de les dones a decidir (ni que sigui només durant 14 setmanes) continua penalitzant per exercir aquest dret fora del marc restringit i tutelat per l’Estat.
Què proposa Gallardón? Succintament: eliminar el dret a decidir, el supòsit de malformació fetal, l’emmarcament de l'avortament dins una llei de drets sexuals i reproductius, i la capacitat de les dones de 16 a 18 anys per a decidir sense tutela familiar. Què passaria si una dona avortés a l’Estat fora d’aquests supòsits (és a dir, què passaria en el 98% dels casos): estaria exempta de responsabilitat –seria més adient dir-ne culpa, tenint present la ideologia que dóna forma a la proposta-, ja que tota la penalització recauria, i incrementada, sobre les persones implicades en l’avortament.
Per tant, més enllà de consideracions d’ordre pràctic sobre la regulació d’una pràctica consolidada (tot i que no assumida socialment ni garantida per l’Estat), com és l’avortament, el centre del debat és la consideració de les dones com a subjectes ètics i polítics capaces de prendre decisionsfonamentades davant dels dilemes de la vida: com que per al ministre de Justícia, quan es produeix un avortament, la dona que l’ha decidit és, sempre, una víctima (de professionals que l’enganyen, de parelles violentes que no la deixen ser mare, de l’alliberament feminista que provoca dones desnaturalitzades?). I, com a víctima, cal protegir-la i no permetre-li aturar la gestació i, de retruc, protegir el “bé jurídic” que anomenen nasciturus, que no és una altra cosa que el zigot, embrió o fetus que, com sabem, és viu però no de forma independent, i persona en potència però no en acte.
Com a víctima, en canvi, d’una violació denunciada, i donat que consideren aquest un dany superior al dany que s’infligeix al nasciturus, sí és possible avortar. Però recordem que el major nombre de violacions es produeixen en els àmbits familiars i aquestes o no són denunciades, o es denuncien passats els anys.
Podríem fer aquí moltes consideracions sobre què s’entén per vida, per persona, per vida digna. Però malgrat el moviment antielecció revesteixi el seu discurs de “protecció a la vida”, el fons del debat no és aquest, sinó la usurpació patriarcal del control sobre el propi cos i la capacitat reproductiva de les dones. El control de la sexualitat és un element clau per anular la llibertat i l’autonomia i, per això, es destinen milions d’euros a l’Estat espanyol i a tota Europa per fer retrocedir les pràctiques de llibertat conquerides per les dones en les darreres dècades.
Ja l’any 1985 diversos col·lectius feministes van elaborar una proposta de llei que recull reclamacions clares i senzilles, i que continuen vigents: el reconeixement i la consegüent despenalització del dret de les dones a decidir, sense terminis ni indicacions; l’equiparació de l’avortament amb la resta de prestacions sanitàries, la seva pràctica a la sanitat pública, el reconeixement de la capacitat de decisió de les menors; i, finalment, i això és fonamental com a mecanisme per reduir el nombre d’avortaments: l’educació sexual i afectiva igualitària per a totes les edats, i anticoncepció a l’abast de tothom.
Els col·lectius feministes ens plantegem si volem o no que l’Estat reguli l’avortament, o si caldria només el reconeixement dels Drets Sexuals i Reproductius i, en tot cas, una regulació sanitària de la pràctica de la interrupció de la gestació. I a partir d’aquí, el compliment de les garanties per poder exercir una sexualitat sana i lliure.
Certament, s’han produït debats també sobre els terminis i els supòsits per avortar, però en la major part dels casos aquestes consideracions tenen a veure, sobretot, amb els tabús patriarcals que totes tenim interioritzats quan ens enfrontem a aquests temes i, també, amb negociacions entorn d’allò possible donat els governs actuals i no amb allò desitjable.
Perquè volem la construcció de subjectes actius, participatius, autònoms, amb capacitat per a decidir sobre la pròpia vida, de crear vides de dignitat, de construir els recursos personals i comunitaris per a la justícia i l'equitat social, de mantenir relacions afectives lliures de violències. De decidir si tenir o no tenir criatures, quan tenir-les, i en quines condicions -decisions a les que l'Estat pot donar suport i garanties, però no intervenir-hi.
Betlem C. Bel
membre de la Campanya pel Dret a l’Avortament Lliure i Gratuït de Ca la Dona
@dretpropicos
@BetlemCBel
@Caladona
