La privatització de l’aigua
“Negras tormentas agitan los aires/ nubes oscuras nos impiden ver/ aunque nos espere el dolor y la muerte/ contra el enemigo nos llama el deber.” A las barricadas
Cada vegada més sembla que la cortina de fum per allunyar-nos de les problemàtiques reals és fa més densa i mentre a Catalunya assistim a una aparent confrontació entre els “estat-independentistes” i els “estat-federalistes”, molt pocs es plantegen obertament si de debò volem un estat que en realitat representa un poder repressiu en mans de l'oligarquia dominant. Probablement molts pensen encara que aquest pot ser un govern al servei de tota la societat i representant d’ella, que és possible reformar-lo des de dins corregint errors del vell model per anar tirant, canviant, enganyant i simular ser més democràtic i equitatiu amb el beneplàcit de les institucions reforçades i legitimades pel paper d’algunes entitats com a “representants de la ciutadania” en els nombrosos processos “ficticis” de participació ciutadana.
Mentrestant, però, la reordenació des de dalt que el projecte europeu ens imposa segueix aguditzant les desigualtats de renda i la marginació social. Continuen les privatitzacions de serveis bàsics: ensenyament, sanitat, comunicacions, transport públic, energia i també l’aigua.
De fet, des de 1881, que es va constituir a París la Société Générale des Eaux de Barcelone, amb una breu però molt important col·lectivització entre el 1936 i 1939, l’aigua de les aixetes de la ciutat sense cap tipus de contracte legal ha estat en mans d’Aigües de Barcelona, protegida i finançada per La Caixa i filial de Suez Environnement, una de les majors transnacionals de l’aigua.
A Catalunya, el 90% de les connexions domiciliàries d’aigua de competència municipal estan avui en mans privades, és el que s’anomena distribució a la baixa. Però els interessos lucratius de les grans empreses són els que marquen la política hidràulica de Catalunya, i per si no n’hi havia prou en tenir la distribució a la baixa en mans privades, recentment també s’ha privatitzat la distribució a l’alta, és a dir, del riu a les plantes potabilitzadores que fins fa molt poc feia de manera molt eficient una empresa pública, Aigües Ter-Llobregat. La qual cosa ens portarà greus perjudicis socials, econòmics i ambientals. En la mateixa línia, l'agost passat la gestió de les Estacions Depuradores d’Aigües Residuals de la regió de Barcelona, que fins ara feia l’Àrea Metropolitana, també en un procés molt opac, ha estat cedida a Aigües de Barcelona. Déu n’hi do, quasi la totalitat del cicle de l’aigua en mans privades!
Però aquí no acaba la historia. Des de fa anys CiU està plantejant la necessitat de portar aigua del Roine (Le Rhône de França), i per això esta avançant amb l’empresa francesa Aqua Domitia, que contempla amb molt interès la interconnexió de la xarxa d’aigües del Llenguadoc-Rosselló, al sud de França, amb les xarxes d’aigua del litoral espanyol, i el Govern de la Generalitat, que vol ser independent de Madrid, sembla que no li importi passar a dependre de París en temes tan crucials com l’abastament d’aigua i energia –la MAT- en construcció. És el que s’està venent com a “corredor mediterrani” i que la gent creu que només és la connexió del tren d’alta velocitat pel litoral, però PSOE, PP i CiU mai han amagat que això va molt més lluny. Segons el conseller de Territori i Sostenibilitat Santi Vila, aquesta connexió és necessària per l’Ebre i les conques internes de Catalunya; sobretot, el Ter i el Llobregat que ja transvasen una gran part del seu cabal a la conurbació de Barcelona, en detriment del seu funcionament ecosistèmic. Però aquí també hi ha trampa, mentre parlen de la manca d’aigua se segueix permetent contaminar les aigües subterrànies amb per exemple els purins. En aquest nostre petit país tenim més porcs que persones i poca pagesia per tanta merda! I per tant s’han hagut de tancar molts pous a Osona, el Ripollès, l'Empordà pels nitrats. El mateix passa amb l'empresa Iberpotash, filial de la israeliana ICL (Israel Chemical Limited), amb els centres de producció a Súria i Sallent, que segueix acumulant els runams salins contaminant tota la conca del Llobregat. Però qui contamina no paga, qui paguem som nosaltres.
De dur-se a terme aquest transvasament es vendria aigua a València, Múrcia, Andalusia i sembla que fins i tot el Magreb té interès en aquest projecte. Projecte privat, opac i gens participatiu. És l’Europa de Maastricht.
Segons els francesos, el Roine, tot i tenir un enorme cabal, és el riu més contaminat del Mediterrani; en molts trams està prohibit pescar pels alts nivells de metalls pesants, pesticides, alguns com l’aminometilfosfòric, un producte de degradació del glifosat de Monsanto, compostos orgànics persistents i sediments radioactius i carregats de PCB –policlorinat bifenil– enormement tòxic, que fan que el lluç del mediterrani tingui fins a 5 vegades més PCB en el seu greix que els seus homòlegs del mar Bàltic, o que en un arròs de la Camarga, certificat Bio, s’hi hagin trobat quantitats no menyspreables d’aquest neurotòxic.
La crisi del capitalisme fa temps que ens manté allunyats del més mínim principi de precaució i responsabilitat global sobre els recursos naturals, com l’aigua, i l’interès per connectar xarxes hidrogràfiques té la seva lògica en la mercantilització d’un element tan crucial per la vida com l’aigua.
Així construirem un estat independent de Madrid però més dependent de París i les transnacionals!
