Can Vies. Barcelona
L’Ajuntament de CiU retrocedeix
L’Ajuntament de Barcelona ha hagut de
fer-se enrere en el seu pla d’enderrocament del Centre social
okupat de Can Vies. El 26 de maig duia a terme el desallotjament i
començava la demolició, el 30 l’Ajuntament convergent de Trias
ordenava paralitzarla i el 31, una cadena humana de veïns iniciava
la retirada d’enderrocs i s’engegava un pla per a la
reconstrucció. És un triomf, encara que l’ajuntament l’vagi
vestit d’ajornament a 2 anys i mig i encara que falta tancar
l’acord. Però, per què s’ha guanyat? L’espectacularitat de
les nits marcades per les cremes de contenidors, o de la mateixa
excavadora que efectuava l’enderrocament, porta molts activistes a
considerar que aquesta és la clau de la victòria: i així ho
identifiquen els qui diuen «cal fer com a Can Vies». Creiem que
s’equivoquen: si aquest fos l’encert, la policia no es dedicaria
a atiar la provocació i menys infiltrar agents al capdavant de les
accions de cremar i de llançar pedres com hem vist en moltes
gravacions. Estarien ajudant-nos a guanyar? No, si és gairebé de
manual per a la policia, és perquè quan aconsegueixen que sectors
del moviment caiguin en la provocació, la seva resposta els aïlla
del gruix de la mobilització i facilita centrar la repressió en els
«violents» de sempre, intentant afeblir i escapçar la lluita. Això
és així, i no és res de nou, és la trista història del moviment
guerriller. I s’equivoquen els qui centren les seves accions en
això, doncs sense pretendre-ho fan el joc als interessos de la
repressió.
Però a Sants les coses no han anat
així. Per situar la resposta solidària dels milers de persones que
van omplir els carrers del barri el mateix 26 sota una pluja
torrencial i les desenes de milers que ho van fer en el centre de
Barcelona el dissabte 31, cal recordar primer els 17 anys de centre
okupat que s’ha sabut inserir en la vida del barri, i després,
l’aposta de l’Ajuntament de liquidar- lo de forma brutal a força
de càrregues policials. El desplegament i les càrregues –amb
destrosses de locals com la Directa, o la Ciutat Invisible-, el
dispositiu de setge del barri van ser tan grans que van provocar
l’efecte contrari: malgrat les accions que van allunyar a sectors
de població que ho veien per TV, tant els veïns del barri com de la
resta de la ciutat que veien les càrregues o la repressió,
responien amb una solidaritat que es multiplicava no només als
carrers sinó a cada balconada amb cassolades massives quan els
mossos d’esquadra carregaven o envoltaven grups de manifestants. No
s’ha parlat tant de les cassolades dels veïns a cada cantonada de
Sants, que assetjaven a la policia fins a les 2 i les 3 del matí,
s’obrien portals o garatges per acollir grups de manifestants… o
fins i tot en ple centre, quan va ser envoltat un grup de 200 en Gran
Via/ Rocafort, a les tantes de la nit, els veïns d’aquesta zona,
van sortir a recolzarlos amb les casseroles.
Òbviament, si va haverhi solidaritat
va ser perquè hi havia lluita i en això Can Vies va ser exemple de
resistència, de convocatòries permanents que durant tota la setmana
impedien que es fessin els treballs d’enderrocament perquè el més
important era la repressió d’un moviment que no parava i que
s’estenia en mobilitzacions solidàries de barri en barri i de
poble en poble. Sí, «cal fer com a Can Vies», respondre a les
agressions amb mobilització, resistir i estendre-la i superar
l’aïllament reunint a milers perquè el problema social i polític
es resolgui a favor de la lluita.
Barcelona, 13 de juny de 2014
Esther del Alcázar
Militant de Lluita Internacionalista
