[Acció Social-Badalona] Nova campanya: Emergència Social, no hi ha temps a perdre!
És un fet constatable, que ja podem palpar a diari i que es demostra pels fets i les xifres, que la classe treballadora vivim en una situació d’autèntica emergència social: l’atur és una càrrega que suporten més de 5.500.000 persones, sent la meitat les que ho fan des de fa més de dos anys. D’entre les més joves, el 52% no troba una feina i entre les majors de 55 anys, sumen el 19%. La pitjor part la reben els 2 milions de llars que actualment es troben amb tots els seus membres aturades, una xifra exactament igual a la de les majors de 45 anys sense feina. Les conseqüències no podrien ser altres que l’imminent risc de pobresa que amenaça el 27% de la població i que s’acarnissa amb els més de 2,5 milions de nens i nenes, que viuen en llars sense recursos. Una cosa que no dista molt del 12% de les treballadores que encara en actiu es troben en aquest llindar. El que obliga les famílies a triar entre les necessitats bàsiques o el desallotjament del seu habitatge (un drama que ha afectat a una mitjana de 570 llars al dia des que va començar la crisi). Quant a l’accés a estudis superiors, 45.000 estudiants s’han quedat fora aquest any per l’augment de taxes i matricules i 700.000 nois i noies han deixat de ser becades en menjador i material escolar en l’educació obligatòria. No és diferent per a jubilades i pensionistes, que es veuen afectades per la gradual pèrdua de poder adquisitiu gràcies a una martingala legal del govern en aquesta matèria. Un saldo revelador de la situació és el mig milió de persones que han abandonat el país, al voltant de 200.000 són nascudes a l’estat espanyol i la resta que tornen als seus respectius països. (INE / mitjans octubre 2014).
El panorama social derivat dels eufemísticament anomenats plans d’ajustos, que els diferents governs han dut a terme en alguns països europeus, especialment els mediterranis, no és més desolador que el mateix futur que ens augura a la classe treballadora, si seguíssim permetent aquest frontal atac als nostres drets i per tant, a les nostres condicions de vida. La política de l’austeritat que ens ha estat imposada, no serà tan passatgera ni tan senzilla de revertir com s’han ocupat d’excusar els dirigents polítics. A diferència dels discursos que arriben des de l’FMI, el BCE o tota l’amalgama de financeres, que no necessiten de disculpa ni control i entenen que l’augment de la desigualtat ha vingut per quedar-se. Les retallades, el desmantellament de recursos i serveis públics, la pèrdua de drets laborals o l’exclusió social generalitzada, ja han estat ratificades per decrets i lleis que el mantindran en el temps i que a més, es troben sotmeses al xantatge econòmic global a través d’un deute il·legítim fruit de l’especulació i l’enriquiment d’uns quants.
És el capitalisme refundat del qual sentim parlar el 2008, la volta de rosca que el neoliberalisme necessita per a la seva pròpia supervivència en una fugida cap endavant que deixa a la cuneta la majoria de les persones.
És per això que diem que el temps corre en contra nostra, en la de les que estem patint les greus conseqüències d’un sistema econòmic escudat en un altre polític, que porta molt de temps anteposant el benefici a la gent. Nosaltres mateixes, les que hem vist les expectatives frustrades i ens han robat la possibilitat de prosperar, les que hem vist a les nostres filles sortir del país amb una llicenciatura sota el braç, com a única sortida per emprendre una carrera professional o els pares i mares obligades a acceptar condicions regressives en els seus treballs de sempre, sota l’amenaça de la impotència que suposa veure sense suport als 50.
Hem vist ja a algunes dels nostres veïnes treure a corre-cuita les pertinences de les seves llars sota una ordre de desnonament i hem vist també, a les més petites amb fam a l’escola. Les que mai ho van fer però ara pateixen de depressió, d’ansietat o d’estrès, perquè en el fons sabem que estem aguantat massa i aquesta situació ens supera. També hem assistit, de vegades impassibles, a com es maltractaven els drets i les vides de treballadores vinguts d’altres països, amb les que ens han intentat enfrontar en un joc de l’últim contra el penúltim. Som les que s’han quedat sense ajuda a la dependència per als que més la necessiten de la casa, les que ens hem quedat sense cultura, sense la biblioteca per fer, sense poliesportiu o s’ha espatllat una vorera, uns bancs del parc que ningú ve ja a arreglar. Perquè ens hem adonat que els nostres impostos van passar a ser un sucós negoci per corruptes i corruptibles.
Som nosaltres de la mateixa manera, les mateixes que en els darrers anys ens rebel·lem davant els atropellaments cada vegada més mortífers. En aquest camí hem comprovat que érem una majoria que fins aleshores ens crèiem en minoria, aconseguint sortir de l’aïllament social en què ens tenien instal·lades i sentint-nos acompanyades pels que ens acompanyaven i es reconeixien en els nostres problemes. La lluita ens ha donat esperança i ens ha tornat la il·lusió, hem après que és justa i urgent per a la nostra supervivència i que si persistim, ens és útil i es poden recollir fruits que també es poden palpar: un desnonament que no s’executa per la pressió veïnal, un ERO que frenen les treballadores que s’entesten a defensar el seu lloc de treball, un ambulatori que es resisteix a la gestió privada amb una tancada d’usuaries i professionals, uns estudiants deixant en evidència a la LOMCE o els més grans traient-li els colors a la banca per una estafa monumental. Són els exemples reals que lluitar avui serveix, que necessitem i volem trobar-nos com a poble, per provocar i construir un canvi a favor de millorar la nostra vida i guanyar el nostre lloc per una societat millor.
La CNT és la nostra aposta i la nostra eina, un sindicat de treballadores que mitjançant les seccions sindicals s’organitza en els centres de treball. Fora de l’estructura dels comitès que s’han demostrat contraris als nostres interessos més bàsics i apostant pels espais independents de l’empresa, on les implicades parlin i arribin a acords en una assemblea que garanteix que les decisions siguin col·lectives i que recullin l’esperit de l’anarcosindicalisme. Al sindicat ens organitzem de manera que totes tenim veu i vot en les qüestions que afecten al seu funcionament i participem de les propostes, que com a organització defensem davant la societat. L’horitzontalitat i l’autogestió són les nostres senyes d’identitat, gràcies a mecanismes que limiten el poder i supervisen la tasca dels càrrecs i dels delegats sindicals; així com la independència econòmica que proporciona rebutjar les subvencions estatals. Associar-nos en el sindicat és la nostra defensa i també és la nostra manera de implicar-nos en la transformació social i econòmica a la qual aspirem, construint des de i per les de sota sense passar per una política amb finalitat electoral, en la majoria d’ocasions viciada per les circumstàncies pròpies del poder, en la qual perdríem la capacitat d’intervenir de manera plena.
