Anarquisme o sindicalisme? Anarcosindicalisme

CNT Sabadell
Resposta a l’article Anarquismo y sindicalismo de Vadim Damier,
 KRAS-AIT: http://www.iwa-ait.org/content/anarquismo-y-sindicalismo

A l’inici de l’article l’autor fa un repàs dels intents reformistes 
al llarg de la història per controlar la CNT, fins arribar a l’actualitat
 amb uns suposats problemes amb els heterodoxos i els intents d’expulsió 
segons afirma, dels crítics més actius de la Confederació. 
Desde aquest sindicat no dividim els companys/es de la 
Confederació en ortodoxos i heterodoxos, no té sentit 
aquesta divisió quan tots segueixen l’estratègia anarcosindicalista,
 basada en el rebuig de subvencions, alliberats, 
comitès d’empresa i que aposta per les seccions sindicals,
 les assemblees i l’acció directa (la relació entre treballadors 
i empresaris sense intermediaris). Que sapiguem, 
cap sindicat de la CNT ha canviat aquesta estratègia, 
ni tan sols al Xè Congrés a diferència d’anteriors, 
hi va haver cap proposta per presentar-se a les eleccions sindicals
 o obrir les portes a les subvencions, sinó el contrari,
 l’aposta per enfortir el model sindical de CNT.
Si el terme heterodox es refereix a que alguns sindicats
 han realitzat o realitzen concentracions i manifestacions
 amb altres sindicats o organitzacions, doncs si que hi han 
sindicats heterodoxos. Nosaltres en determinats moments hem 
realitzat mobilitzacions amb altres organitzacions i no rebutgem
 tornar-ne a realitzar si així ho considerem oportú.
 Això no vol dir, ni molt menys, que renunciem als 
nostres ideals i pràctiques. Cal tenir en compte la 
realitat de les ciutats, no a totes elles hi han altres 
organitzacions llibertàries, i també a cada ciutat la 
militància d’algunes organitzacions que ell anomena 
reformistes és de més tendència llibertària, o més o menys 
sincera a l’hora d’involucrar-se en mobilitzacions conjuntes.
Segons Vadim Damier el reformisme sempre fou derrotat, 
cosa discutible si ens atenem per exemple en el retorn 
dels trentistes a la CNT (excepte a algunes ciutats com Sabadell, 
on es passaren a la UGT i al PSUC). Es refereix a Peiró com a reformista,
 no sé si era un reformista o no, però el cas és que va ser
 assassinat pels franquistes per rebutjar col·laborar amb 
el sindicat vertical, després de salvar nombroses vides, 
entre elles, de gent de dretes. Vadim considera que el 
reformisme és una malaltia que cal eliminar per restaurar 
l’harmonia i funcionar coherenment. Es mostra contrari a 
que la CNT sigui una organització oberta a tots els treballadors
 i treballadores ja que segons ell era i és una contradicció que 
en aquesta si afiliïn treballadors que no tenen com a objectiu 
l’establiment d’una societat llibertària; i considera que el 
creixement en nombre d’afiliats/des dels sindicats a causa 
d’estar oberts a qualsevol treballador/a provoca que els 
sindicats hagin de suavitzar les seves idees per no espantar 
als treballadors més moderats. Així doncs, aquesta idea 
d’uns sindicats “oberts” a tota la classe treballadora hauria 
sigut la bandera de tots els reformistes per danyar la CNT.
Com a solució per acabar amb el “perill reformista”, 
Damier proposa el funcionament de la FORA argentina 
que rebutjava l’entrada de qualsevol treballador/a i apostava 
per un sindicat únicament obert als treballadors/es anarquistes, 
no acceptant l’entrada d’aquells que rebutjessin l’objectiu anarquista
 ni els que buscaven simplement un sindicat més eficient.
Aquesta “solució” deixaria a la CNT sense pràcticament 
marge de maniobra per entrar a les empreses i ser una eina
 útil pels treballadors/es. A més, cal tenir en compte que 
molts treballadors no naixem anarquistes, sinó que mitjançant
 l’experiència o la pràctica anarcosindicalista ens hi hem fet.
 D’altre banda cal dir, que molts treballadors/es que no es 
consideren anarquistes o que fins i tot provenen d’altres 
corrents socialistes, almenys al nostre sindicat, 
sovint ens han donat una lliçó als anarquistes de pràctiques
 d’acció directa. A més la CNT ja té els seus mecanismes 
per tal d’assegurar la seva independència, com que els 
membres de partits polítics no poden ocupar càrrecs de
 l’organització.Vadim Damier acaba el seu escrit dient que
 les tendències reformistes estan aprofitant la dualitat de
 tradicions anarquista i de sindicalisme revolucionari de 
la Carta d’Amiens, per atacar els militants revolucionaris 
i els sindicats de tot el món suavitzant el contingut “ideal” 
(suposo que l’ideal és que siguin tots anarquistes purs) 
i forçant el creixement quantitatiu de les afiliacions a costa 
de la “desideologització” de l’anarcosindicalisme i imposant
 (es deu referir a portant a terme acords de congressos, 
a més cap sindicat està obligat a realitzar mobilitzacions 
amb altres organitzacions) una col·laboració més estreta 
amb els sindicats reformistes i les forces polítiques. 
Tot això portaria als sindicats de l’AIT a ser uns sindicats “normals”,
 sense ideologia, socialdemòcrates(l’autor s’oblida que la
 socialdemocràcia també és una ideologia).
Cal dir que al principi del seu article diu:
“Por supuesto, seria poco razonable y pretencioso dar
 lecciones a los compañeros de paises que estan a miles d
e kilómetros del nuestro, con otras circunstancias y 
con unas condiciones de lucha social y laboral muy diferentes. 
Pero cuando miro al pasado de la historia del movimiento 
anarcosindicalista en España, no sólo veo victorias estupendas
 y la gran revolución, sino también ciertos problemas internos. 
Y esos problemas permanecen de igual forma durante toda la 
historia de la heroica CNT”Doncs bé, per afirmar que no vol 
donar lliçons, i que viu a milers de kilòmetres es veu que 
en sap molt sobre el que passa a la CNT. Segurament que 
els problemes interns al llarg de la història no només han 
a causa dels “reformistes” sinó també dels “revolucionaris”
 i cal tenir en compte que quan aquest sindicat va tenir més 
força, és quan els anarquistes de la FAI i els “reformistes” 
trentistes estaven junts. Jo no sé com està l’AIT a Rússia,
 puc saber quan cotitzen i poca cosa més. El que si ser és 
que la CNT si que a poc a poc en els últims anys ha anat 
creixent, guanyant conflictes col·lectius i creant noves 
seccions sindicals. També ser que a Sabadell desde fa 5 
anys l’afiliació s’ha multiplicat x15 i que els militants 
d’aquest sindicat som llibertaris (o almenys ho intentem). 
Això si, encara ens queda moltíssim camí per ser l’alternativa
 sindical als sindicats grocs i encara més per anar creant 
estructures paral·leles al capitalisme. La solució passa pel 
respecte a les diferents estratègies de mobilització i 
per l’autonomia de cada sindicat, respectant els acords generals.
 Així que pot dormir tranquil el senyor Vadim Damier,
que la CNT no està en mans de la socialdemocràcia reformista,
 sinó dels anarquistes.

Secretaria d’Organització CNT-AIT Sabadell