És la lluita de classes, i ens estan guanyant per golejada



E-mailImprimirPDF
Text publicat pel sindicat de la CNT de Sabadell
La classe treballadora encara existeix?
Per alguns la classe treballadora ja no existeix, ara tots som ciutadans amb els mateixos drets i deures. Si bé és cert que cada vegada són menys les persones que treballen en grans fàbriques i que la consciència de classe està perduda en un Barça-Madrid, en qualsevol programa de la “telebasura” o en les rebaixes del Corte Inglés, la classe treballadora existeix.
Molts treballadors actualment estan els sectors serveis, en feines temporals precàries o a l’atur. La divisió tècnica del treball cada vegada s’ha fet més gran, provocant que el treballador/a tingui molt poc a veure amb l’objecte que fabrica o manipula, a més de la separació entre el treballador/a i allò que produeix, causada per la tecnificació de la producció. Això en el cas de la industria, que cada vegada en queda menys a causa de que les grans multinacionals es traslladen a altres països on la mà d’obra és baratíssima i han de pagar molts menys impostos. Encara que alguns continuin amb el discurs de l’obrer amb casc, conscienciat que treballa en grans fàbriques. De fet, la CNT als anys 80 i fins i tot els 90 encara utilitzava segons quins discursos més propis del s.XIX i imatges d’obrers musculats (per cert,mai éren dones), afortunadament aquests discursos i imatges han estat enterrats i actualment l’anarcosindical es centra en ser una eina útil per la classe treballadora.
Els nostres governants i la patronal no preténen equiparar els drets laborals dels treballadors dels païssos anomenats subdesenvolupats amb els nostres, sinó a base de reformes laborals anular els drets laborals que van costar tant aconseguir per equiparar-los als dels països on pràcticament no existeixen i així poder competir amb ells.En els sector serveis, on estan la majoria de treballadors d’aquest país, els contractes temporals, els sous de misèria, el “sinó t’agraden les condicions allà està la porta que en trobarem milers com tu”, estan a la ordre del dia.
Treballadors i empresaris, interessos contraposats
Nosaltres som treballadors i els nostres interessos són contraposats als dels empresaris. Ells volen que treballem més per menys diners, nosaltres volem treballar menys, cobrar més , tenir unes bones condicions laborals i temps lliure per nosaltres i per poder estar amb els nostres. Si, és cert que no tots els empresaris tracten malament els seus treballadors, de la mateixa manera que fins i tot existeix algun polític honest (de banquer encara no n’he conegut cap), però són una minoria i igualment les relacions entre ells i nosaltres són totalment desiguals, si el negoci va malament se’ns redueix el sou, ens fan treballar més o ens acomiaden. Encara no he vist cap empresari que sigui el primer en reduïr-se el sou o en fer hores extres. Fer discursos contra els banquers o contra els polítics està molt bé, però curiosament fer discursos contra la classe empresarial no està ni de moda ni gaire ben vist. I això que és la patronal qui de la mà del govern aplaudeix les reformes laborals que faciliten els acomiadaments, la flexiblitat laboral i l’augment de l’edat de jubilació.
Potser l’únic aspecte positiu de la crisi és que alguns treballadors s’han adonat que són treballadors i que no són iguals que el seu cap. Alguns d’aquells treballadors que en èpoques de “vacas gordas” es van hipotecar amb un cotxe d’alta gamma i/o una segona residència, ara se’n adonat que no éren seus, sinó del banc, que el somni de l’ascens social era un engany i que mai podran tenir el que té el seu cap.
Els empresaris organitzats i units, els treballadors desorganitzats i dividits
Qualsevol empresari per molt “mindungui” que sigui, apart de tenir la llei al seu favor, si té qualsevol dubte o problema, disposa d’una gestoria i/o advocat. A més estan organitzats per defensar els seus interessos, desde la CEOE que de la mà del govern aplaudeix i aprova totes les reformes laborals que s’han realitzat contra els treballadors/es, a altres associacions empresarials com la PIMEC catalana, associacions empresarials de caràcter comarcal o local (com el Gremi de Fabricants de Sabadell).
En canvi, a l’estat espanyol, el percentatge de treballadors afiliats a algun sindicat en prou feines arriba al 15%. Això es pot explicar per diversos motius:
-Pel desprestigi dels sindicats majoritaris i la seva estratègia pactista que ha provocat que els treballadors/es no poguessin aturar les ofensives del govern i la patronal traduïdes en les successives reformes laborals que han anat retallant els drets aconseguits per la classe treballadora. I que tampoc hi hagués una oposició frontal a la majoria d’ERO’S, sinó pactes entre comitès i empreses per salvar-se el cul els primers.
-La campanya destructiva d’alguns mitjans de comunicació (especialment els més situats a la dreta) no només contra els sindicats majoritaris, sinó posant el mateix sac a tot el sindicalisme, també el sindicalisme alternatiu i l’anarcosindicalisme de la CNT. Per aquests mitjans, la paraula sindicalisme és sinònim d’alliberats i subvencions.
-La pèrdua de consciència de la classe treballadora. Aquesta pèrdua de consciència es deu a diversos factors: la falta d’unió entre els treballadors a causa de la divisió del treball i primar els interessos corporatius per sobre dels interessos de classe, la creença que en la societat de consum tots podem escalar socialment i obtenir tot allò que desitgem,etc. És habitual escoltar entre els treballadors la típica frase de “I aquests perquè es queixen si a la meva empresa cobrem menys i estem pitjor i ningú es queixa?” Doncs lluita tu també, ruc.
-La falta d’una alternativa al sindicalisme institucional de CCOO i UGT. Si bé és cert que existeixen sindicats alternatius a l’esquerra dels majoritaris (CGT, CO.BAS, COS,Intersindical,etc), aquests no han pogut o no han sapigut convertir-se en una alternativa al sindicalisme d’UGT i CCOO. Si bé és cert que aquests sindicats en la majoria d’empreses que tenen representació són més combatius que els majoritaris, estableixen mesures de control sobre els comitès,etc no deixen de seguir el mateix model delegatiu dels comitès d’empresa; també en els sindicats alternatius els membres del comitès d’empresa poden firmar acomiadaments contra la voluntat del sindicat i els seus companys/es a més no poden ser acomiadats mentre exerceixin el càrrec i tenen inmuniat un any després d’abandonar-lo. Apart de Solidaridad Obrera, tampoc els sindicats alternatius renuncien a les subvencions en base a la representativitat.
-L’anarcosindicalisme tampoc ha sapigut convertir-se en una alternativa al sindicalisme institucional, la CNT ha estat massa temps centrada en buscar enemics externs i interns, en comptes de desplegar el seu model sindical i aplicant els acords dels seus congresos, així una gran part dels sindicats de la CNT, s’havien quedat com a grups de propaganda i no actuaven com a tals. Afortunadament això va començar a canviar a l’entrada d’aquest segle i s’ha confirmat després del X Congrés, així la CNT està desplegant el seu model sindical, creant noves seccions i sobretot subjectant-les. La notageneral ja no és que la CNT tingui només seccions sindicals d’una sola persona lluitant per la seva readmissió, sinó que també s’han creat seccions amb diverses desenes de companys/es on s’han aconseguit frenar mesures colectives contra els treballadors/es.
Com reinvertir la situació?
Doncs primer de tot conèixer els nostres drets com a treballadors (pocs, però alguns encara en queden) tornant als sindicats, organitzant-nos i unint-nos. Nosaltres estem a la CNT perquè pensem que el seu model sindical basat en l’acció directa (sense intermediaris), de rebuig frontal al model delegatiu dels comitès d’empresa, les subvencions estatals i els alliberats/des, és el més adequat per revertir la situació. Perquè pensem que el model dels comitès d’empresa, els alliberats/des i les subvencions ha fracassat. I que només organitzant-nos i plantant cara nosaltres mateixos/es a les ofensives del govern i la patronal podrem reinvertir la situació i tornar a fer-nos respectar. Perquè la classe empresarial només entén un llenguatge i aquest si que continua sent tant vàlid avui com al segle XIX: La Vaga indefinida, el boicot i el sabotatge.
Secretaria d’organització
CNT Sabadell

Entradas populares de este blog

[STSI-Madrid] Despidos encubiertos en IECISA

[Valencia] Crónica y fotos de la concentración en apoyo a los mineros

[Entrevista] Martín Mozé, hijo de desaparecido en la dictadura argentina