Carta oberta d'una dona treballadora

Social - Social

[NdE] Publicamos esta carta que nos ha llegado de una mujer trabajadora que se atreve a hacer pública su situación. No es la única, no está sola, debemos luchar y unirnos por vivir con dignidad.

Us demano a tots que ho feu circular o que la pengeu on creieu convenient, si voleu, es clar.

Això si, no hi poseu cap foto meva, si la teniu; no m'agradaria que la meva imatge circulés per les xarxes socials, penjada com un pernil; espero que ho enteneu i ho respecteu.

Si per cas l'única intenció es que tots diguem prou, que ja no podem mes. I que em de fer alguna cosa contundent, perquè se'n foten de les manifestacions i protestes i ens peguen per fer-nos callar. La por, sempre manipulant amb la por.

Gràcies a tothom.

Benvolgudes Conselleres i Consellers de la Generalitat de Catalunya i d'altres governs de mes enllà:

Sóc una persona, dóna, de 59 anys d'existència i amb experiències de tots colors, com quasi bé tothom.

Mai he viscut per damunt de les meves possibilitats, ben al contrari, perquè per les circumstàncies que m'he anat trobant, la meva economia sempre ha sigut curta, tot i que sóc persona lluitadora, treballadora i amb capacitats suficients per a qualsevol feina adient als meus coneixements i mes, si cal.

En un moment de la meva vida, de molta activitat física i al límit de l'esforç, comença el dolor constant a totes les parts del meu cos i el cansament esgotador per no poder dormir profundament, entre d'altres. Fibromialgia. Després, la depressió inevitable i la remuntada, gràcies a la considerable mida i fortalesa dels meus ovaris.

(Pot semblar groller, però es així com ho sento).

Conseqüentment, l'edat i la malaltia, m'allunyen dia a dia del mercat laboral. Ara estic cobrant l'ajut pels majors de 52 anys (426,00 €), ajut que ens donen perquè saben que l'estructura de la societat tal i com està establerta, mai mes ens permetrà treballar. Així de clar i dur.

I jo sóc una privilegiada, perquè hi ha moltes persones que no tenen ni un sostre, ni cap ingrés, ni tan sols menjar.
Mentrestant, els que mes tenen, segueixen robant, enganyant i explotant impunement, amb la justícia manipulada i sense tornar ni un euro.
(Per suposat no en tinc proves i per això tot es presumptament, però es així com ho sento).

Dels meus ingressos he reduït tot el que podia reduir, segons la meva escala de valors, molt lògica i controlada, per cert.

Pago tots els meus impostos, sense queixar-me massa, sols uns quants renecs, per desfogar-me.

Protesto, m'enfado, callo i segueixo pagant el que em manen tot i anar veient que costa molt seguir vivint.

Davant d'aquest panorama personal, decideixo demanar l'incapacitat per treballar, perquè, sincerament, ja no puc mes i tot em costa molt.

Per la fibromialgia, pels meus túnels carpians, per les meves lumbàlgies cròniques i perquè la meva malaltia no em permet cap compromís, donat que mai sé si el podré complir; i això fot, quan ets responsable.

La resolució de la seguretat social es que estic capacitada per fer qualsevol feina.

(Paciència Karme, no passa res).

Sóc una pacient crònica i necessito la medicació habitual; per això vaig sol·licitar la rebaixa o anul·lació del pagament pels medicaments.

He de reconèixer que la resposta em va fer riure i això s'agraeix en els temps negres que vivim.

M'ho van negar perquè no gastava prou; el mínim era de 19,00€ mensuals. Bestial, oi?.

(Paciència Karme, no passa res).

Donat que les meves capacitats físiques es van reduint dia a dia i ja no puc fer tota la neteja a fons de la llar on visc (sola, per cert), he demanat ajut a la dependència i, tot i que encara no m'ha arribat la resposta, sospito que serà negativa.

Crec que de fet, demano poc, perquè jo no deixo de fer feina sempre que puc i tinc la casa prou controlada, però hi ha tasques que no puc fer, perquè significa setmanes de dolors i contractures, doncs la meva economia no em permet pagar-me uns massatges.

Nomes demano unes 4 hores mensuals. Potser tampoc m' ho donaran perquè demano poc, dic jo.
(Paciència Karme, no passa res).

I ara, 1 Euro per recepta, i l'altre pagament imposat per l'estat invasor, i s'apuja la llum, i..., i... No puc mes.

He llançat la tovaiola.

Em pregunto si tots els que viuen còmodament, mai es posen a la nostre pell. No, es clar que no, perquè seria reconèixer que així no es pot viure i que ben aviat en serem mes, mes de pobres.

I els bancs, mes i mes rics.

I les mentides.

I els embolics.

Ens han robat descaradament i ningú torna res de res i als que menys tenim, els governs ens premen per munyir-nos mes i mes, fins l'última gota.

Jo crec que seria mes humà que ens donessin la dosi adient per morir ja, per no allargar l'agonia (això si, pagant l'euro de la recepta).

Però no els interessa perquè n'han de treure tot el suc, fins deixar-nos secs de diners i auto-estima.

Com tothom, he procurat acumular tota la medicació que he pogut i quan s'acabi i tingui dolor, em ficaré al llit i ploraré d'impotència o potser decideixo delinquir perquè em mantingui l'estat, tant si vol com si no.

Es una putada començar a les meves edats, ja avia, però si ho he de fer o faré, però l'euro no el pagaré perquè crec que ja esta bé de fotre'ns el pel d'aquesta manera.

Els que tenim ingressos de 1.000 o 600 o 300 euros mensuals i els que no en tenen cap, ja no podem mes i així ho vull fer saber.

Sé que això que escric tampoc servirà de res, no sóc tan ingènua, però m'ha fet passar la tarda i m'ha permès dir tot el que penso; bé, tot, tot, no, n'hi de bon tros, perquè ja fa anys que sé que m'enganyen i em manipulen, o com a mínim ho proven.

De fet sóc una persona senzilla, poc ambiciosa i amb il·lusions utòpiques, que no vol dir irrealitzables. Perquè si el que estem vivint es la realitat, jo prefereixo la utopia. Qüestió de gustos.

Salut i consciència.

Karme Belloc i Plana