[Salut] Si no em puc drogar, no és la meva revolució
Arran dels dos articles sobre el consum
de drogues i la seva relació amb el moviment anarquista, publicats a la
Solidaritat Obrera, “La lluita i la Estrella” i “Sobre les drogues: Llibertat sí, llibertinatge no“,
i de les reaccions que han despertat en els cercles llibertaris en què
participo, he vist la necessitat de plasmar també la meva opinió.
Crec que no podem obviar alguns aspectes
molt importants que han sortit reflectits en els textos mencionats: el
mal que ha fet la droga a moltes persones, militants o no i la reflexió
sobre qui estem enriquint quan busquem l’autogestió a partir de les
grans marques alcohòliques, com Estrella Damm, o bàsicament l’autogestió
basada en l’oci i el consum. Però crec que encara seguim encallats, com
a moviment, assenyalant a l’enemic equivocat.
Quan parlem d’això des del discurs
anarquista, assenyalem “la droga” com un ens abstracte que les engloba
totes, i prenem com a vàlida la premisa de “consum=addicció”, sense
parar-nos a definir què entenem com a droga. Quan assenyalem de manera
abstracta la droga, sovint estem parlant d’una substància que alhora
també té altres usos no relacionats amb l’hedonisme (la cerca de plaer),
com poden ser els usos medicinals, terapèutics o culinaris. Però quan
preguntem si en aquest discurs contra el consum de “droga perquè la
«droga mata»”, s’hi inclouen, per exemple, les cremes de cànnabis pel
dolor muscular, la resposta és que no, perquè no ens col·loquen. Per
tant, no s’assenyala a la droga com a substància en si, si no que, amb
aquest nom “droga”, ens referim a les substàncies que, tenint potencial
recreatiu, evasor o addictiu, s’estan usant per aquests últims efectes.
Tampoc solem fer distincions entre les diferents substàncies i
equiparar-ne tots els consums i addicions, fent encara més abstracte el
discurs, i allunyant-lo de la realitat.
Quan hi ha un consum problemàtic aquest consum sempre respon a una necessitat no coberta que busquem satisfer a través d’una conducta compulsiva.
Entenem, llavors, que no són les
substàncies les causants dels problemes reals que estan provocant alguns
consums, sinó la nostra relació amb elles. D’aquesta manera, hem de
centrar el focus de l’assumpte en aquesta relació: Tenim un problema amb
el consum, el consumisme.
M’explico. Quan hi ha un consum
problemàtic (és el nom que fem servir quan hi ha una addicció, i un abús
del consum) aquest consum sempre respon a una necessitat no coberta que
busquem satisfer a través d’una conducta compulsiva, com podria ser a
través de la droga, a través de militar en molts espais per no tenir
temps de pensar en les teves mogudes internes, o bé comprant roba. Per
tant, el consum en si no és el problema, sinó que és un símptoma del
problema. En una altra societat, on tinguéssim més necessitats cobertes,
seria més fàcil tenir una altra relació amb les drogues, una relació no
nociva. Com demostra la història, hem conviscut amb la droga d’ençà que
existim com espècie, i aquest consum problemàtic que critiquem i en el
qual assenyalem la substància com a causant, és una cosa de la
modernitat que té a veure amb quins són els valors de la societat
moderna i contemporània. El que vull dir és que la problemàtica és
actual dels darrers segles i l’hem d’entendre en la seva relació amb el
context: el capitalisme.
Una societat on el treball assalariat
mata les perspectives d’auto satisfacció de les persones, on es crea la
dicotomia “entre setmana treballo, el cap de setmana desfogo”, on si
alguna cosa em produeix plaer, no m’ho qüestiono, es premia la
productivitat, no es d’estranyar que es fomentin els consums
problemàtics. Està a l’ordre del dia resoldre les deficiències amb el
consum del tipus que sigui. Per això treballem!!
Des d’aquest paradigma, el problema és
la societat en què vivim i els valors que pregona, no la droga. I també
podem deduir-ne que sí que hi pot haver una relació diferent amb ella
que no comporti alienació ni abús, i per tant, no nociva per l’individu i
la comunitat. És cert que l’anomenat consum responsable, basat en ser
conscient dels riscos i plaers que assumeixes en consumir, a la vegada
que ser autocrític, és poc comú, o poc visible. Segurament, són menys
visibles perquè és probable que el consum responsable no estigui gaire
lligat a l’oci actual, que es presenta com a compulsiu, expeditiu i
espremedor i està relacionat amb valors que dificulten que consum
responsable pugui aparèixer. Des del meu parer, l’experimentació de
sensacions, emocions i viatges, no comporta res negatiu si no és de
forma compulsiva, i per tant, pot ser legitima i molt satisfactòria.
Si entenem això, hauríem d’entendre que
les persones que pregonem uns valors diferents i ens qüestionem la
nostra posició en el món i creiem en una revolució hauríem també
d’informar-nos i qüestionar els nostres consums i les substàncies que
consumim. Què ens porta a fer-ho? Què està suposant aquest consum en les
meves projeccions com a persona? Com afecta això al col·lectiu? Em
qüestiono alguna cosa quan el meu oci provoca una falta de implicació en
els projectes en els quals estic compromesa? Sóc puntual i tinc forces
per complir els meus compromisos? Moltes són molt conscients que no
consumiran si l’endemà treballen en la seva feina assalariada, perquè
les seves actituds no seran les mateixes. Això és una conducta de consum
responsable. Però, per què no tenim aquesta premisa quan el dia següent
el nostre compromís és muntar un acte o assistir a una kafeta? Aquí
també hi entren temes de prioritats. És relativament normal que la
militància se’n senti més ressentida si no és prioritària i l’entenem
com a part del nostre oci, i no com un projecte transformador.
Hauríem de ser capaces de trencar la
dicotomia comentada abans, i deixar de relacionar el cap de setmana amb
oci desenfrenat. O nocturnitat amb música i drogues. O música amb
drogues. Quan l’oferta d’oci alternativa no té res d’alternatiu, hauríem
de plantejar-nos cap a on estem anant.
Plantejar que hi ha una falta de treball
als col·lectius per arribar a l’abstinència, crec que igualment és no
treballar el que és realment important, perquè és el mateix que posar en
pràctica el prohibicionisme que porta vigent més de 100 anys sense
resultats satisfactoris, sinó que més aviat tot al contrari, ja que ha
acabat enfortint els factors de risc de les substàncies. Aquest model
que es predica des de textos com els mencionats, creiem que són
extrapolables al conjunt de societat, o queden només reservats per a una
elit moralista? Si creiem que haurien de ser universals; en què es
diferencia això del prohibicionisme? Quin plantejament podria realment
construir una societat global, que no tingués un problema amb la seva
relació amb el consum, si la nostra solució és l’abstinència? Si no
treballem la nostra relació amb el consum, entenent que no és dicotòmic,
addicte o abstinent, no aconseguirem res. Treballar cap al no consum
perquè el problema ens sobrepassa és el mateix que no treballar el
problema, és girar el cap, i reproduir els mateixos discursos abstractes
sobre monstres, que mai arribaran a les persones properes als consums,
ni produiran cap transformació social.
Per això vull aclarir que comparteixo la
preocupació de la relació que des del moviment llibertari tenim amb les
drogues, igual que em preocupa la falta de treball en el tema des dels
nostres espais, el fort rebuig que comporta i la falta d’autocrítica de
les nostres pròpies conductes des d’un discurs llibertari. Però
assenyalo a la dificultat o rebuig que tenim a l’hora de qüestionar-nos
els nostres actes del dia a dia o els nostres privilegis, i no a la
substància (la droga). Per això, crec que hem d’oposar-nos a les màfies
del narcotràfic i ser crítics amb la nostra relació amb la droga, i què
fem nosaltres com a consumidors o promotors d’oci per facilitar una
altra relació amb els diversos consums sense caure en abanderar
l’abstinència com a única solució.