[Internacional] Hem perdut el sud

extret de la soli

per Sílvia Pagès | 21 - 02 - 2017 |

Imatge: Xavier Blasco (Fotomovimiento)

No us parlaré d’elles. Totes les que teniu certa preocupació o ni la més mínima heu vist milers d’imatges, heu pogut escoltar centenars de testimonis. Sabeu perfectament en quines condicions les fem viure, i si no heu fet res a les vostres consciències quedarà.

Imatge: Antonio Litov (Fotomovimiento)

Quatre mesos compartint llàgrimes, indignació, impotència, ràbia, però també somriures i moments d’una alegria inimaginable dins un camp de concentració del s. XXI. Els camps de refugiades han esdevingut camps de la mort, presons. La Sara Montesinos, amiga o família ara no us ho sabria dir… i companya a la Comunitat Eko, els defineix molt bé –Són camps amb tanques, amb concertines. No per protegir, no són per protegir-los de la possibilitat que els feixistes no entrin a massacrar-los i a cremar-los les tendes. Són per protegir Europa d’aquesta gent, per tant, són camps de concentració gestionats per ONGs.- Quatre mesos, on vaig veure que la nostra Europa és una fàbrica d’odi i no només per aquelles a qui els hi hem barrat el pas amb unes tanques que els hi han robat la llibertat i que les maten lentament. També és una fàbrica d’odi per nosaltres les que hem viscut o vivim aquesta macabra situació al seu costat.

I l’odi, la ràbia, la repugnància i el fàstic per a la societat podrida de la qual formes part creix quan tornes a casa.

Qualsevol cosa que t’ha pogut interessar abans, ha deixat de fer-ho.

L’Òscar Camps va explicar molt bé com ens sentim, què trobem al tornar -Qualsevol cosa que t’ha pogut interessar abans, ha deixat de fer-ho. Veus les notícies i penses “estan sonats, estan sonats!”– Així és, la meva realitat va deixar de ser la de la societat malalta durant uns mesos i al tornar les converses amb la família i amb les amistats sobre el tema del moment t’importen una merda. Quan al teu voltant tothom parla de quelcom que creus totalment insignificant de forma apassionada tu desconnectes, estàs pensant amb el fred; amb les tendes obertes de bat a bat per acollir-te a qualsevol hora; amb aquells nens i nenes meravelloses que no pots treure’t del cap; amb el retrobament de l’Abdu amb la seva família a Suècia després de set anys sense veure’s; amb en Nour mirant una pel·lícula de por al mòbil; amb en Dolovan dibuixant al seu bloc; amb la Yasmine, en Mohammed i la Beruin a les seves respectives classes a l’escola grega; amb en Hassan i la seva família que viuen en un camp a Alemanya esperant resposta a la demanda d’asil; amb l’Slava, la Sidra i la Silva de les quals no en sabem res des del dia que van deixar Vasilika, mentre em pregunto com estaran; amb aquell noi que ajudava a l’operari de torn a col·locar una nova tanca per tallar-la i obrir-hi forats al cap de vint minuts, que va intentar acabar amb la seva vida deixant un fill d’un any i mig, perquè ja no pot més; amb què puc fer des de la comoditat de casa, perquè obriu els ulls d’una vegada. És impossible tornar a la realitat anterior, perquè no pots oblidar ni un dels instants viscuts a Grècia, no pots oblidar a cap d’elles.

Passen els dies i poc canvia. Intentes fer vida normal, treballar, deixar de pensar tot el dia amb Grècia, no parlar cada cinc minuts amb alguna de les persones que continua buscant refugi i ara formen part la teva gran família. És impossible. Allà va néixer un nosaltres i deixar-lo enrere no és viable… Et sents incompresa i només pots compartir el viscut amb altres voluntàries, perquè per qui no ha estat allà et fas pesada. Ets monotemàtica, tot el d’abans ha deixat d’interessar-te i només vols parlar d’elles, perquè així les sents més a prop i perquè elles són el més important i sense elles no hi ha nosaltres.

Escolto veritats com punys i el tros de graderia que ocupem el voluntariat i refugiats de la Comunitat Eko aplaudim, cridem i aixequem punys. Fa mesos que hem esdevingut sastres per apedaçar aquesta Europa i fer-la més digne, que assenyalem a qui no mou fitxa, que intentem pressionar perquè aquests mateixos deixin de rentar-se la cara dient “Espanya no ens deixa” desobeeixin i obrin les portes del nostre petit país a les nostres germanes atrapades entre murs. “Crec, sincerament, que en un concert com aquest no hi hauria d’haver una llotja reservada per a autoritats. L’única autoritat la té la gent. Penseu, autoritats, que el que esteu aplaudint des de la llotja també neix de la vostra incapacitat política per resoldre aquest problema. Sabem que alguns de vosaltres lluiteu i lluiteu per aconseguir que això no sigui així. Però altres us refugieu i dieu que és un problema de competències. Jo crec que no és un problema només de competències, sinó un problema d’incompetències.” Amb aquestes paraules Jordi Évole va rebre crítiques d’ERC, JxS, PdeCAT, ANC i de gran part del processisme que només veu la independència davant seu i pensa que la solució a tot és la tan anhelada República Catalana. Moltes volem intentar fer-los veure que en Jordi Évole va fer un gran discurs assenyalant als culpables, a qui té el poder de acollir-les. Llavors vas haver de sentir que ets una “unionista, espanyolista”. Ara, ets processista o no ets independentista. Doncs, no! Aquest no és el meu procés, però els Països Catalans són el meu poble.

Imatge: Fotomovimiento

La República Catalana només serà real si desobeïm a l’Estat espanyol, doncs l’acollida de persones refugiades només serà real si desobeïm a la Unió Europea. No podem esperar a ser independents per oferir un refugi digne a qui el necessita, perquè aquestes persones necessiten ara l’asil, d’aquí uns mesos ja serà massa tard i si hem de refiar-nos de ser independents ja les haurem matat a totes.

En aquell mateix concert, Jordi Évole també va donar unes dades esgarrifoses però aquí ni Rahola, ni Rufian, ni Llach, ni Amorós, ni l’ANC van aixecar la veu. “El 2017 l’Agència Europea per a l’Asil té un pressuposts de 69 milions d’euros mentre que el pressupost de Frontex, la policia del mar, és de 281 milions. Quatre vegades més pressupost per vigilar les fronteres que per ajudar les persones?”. Aquestes dades defineixen la nostra Unió Europea, que ja no ens podrà vendre més fum com a terra de prosperitat, solidaritat i acollida. Amb aquests número queda clar el seu caràcter racista, feixista, genocida, egoista, macabra i assassina.

El 18 de febrer té lloc la manifestació més gran d’Europa amb més de 300.000 persones als carrers de Barcelona demanant que s’obrin les fronteres. No van passar ni 24 hores i Neus Munté, portaveu del govern català, va afirmar que “seria enormement irresponsable desobeir.” referint-se a l’acollida de persones en cerca de refugi. Elles no poden esperar i qui ens governa amb tota la hipocresia continuarà dient-nos que Catalunya està preparada per acollir, però no desobeirà ni a l’Estat espanyol ni a la Unió Europea. De què serveix estar preparat així? Qui governa és incapaç d’acatar el mandat popular, seguirà les directrius de l’Europa insolidària i per tant continuarà sent un agent més culpable d’aquest crim.
Només penso, no amb el meu nom. No permetré que aquest genocidi el facin en nom meu ni que me’n facin responsable. Els únics responsables en són qui signa acords amb règims dictatorials i li regala 3.000M€ per blindar fronteres, qui aixeca murs amb concertines, qui les obliga a viure en tendes durant mesos, qui les mata lentament. No en el nostre nom!

Imatge: Fotomovimiento

Escric amb llàgrimes als ulls. Aquesta República Catalana que voleu construir no és la meva, perquè no serà ni solidària, ni justa, ni mestissa. Ara, resulta que ets processista o ets unionista. El “procés” s’ha carregat l’independentisme, perquè si tinc una cosa clara és la de continuar lluitant per la llibertat del meu poble, però no ho faré en aquest procés que ens talla les ales, que no ens permet somiar i on les sobiranies, la justícia i la solidaritat, la tendresa dels pobles no hi tenen cabuda. La veritat és que no em sento còmoda ni en el meu espai de lluita de tota la vida, l’esquerra independentista. La meva gent també s’ha oblidat de qui mor al Mediterrani a diari, de les que fugen dels seus països sigui per una guerra o pel que sigui. Només hi ha una gran preocupació, el “procés”. I aquest us ha posat una vena als ulls i heu deixat de lluitar colze a colze amb les nostres germanes kurdes, sirianes, iraquianes, afganeses, … Que les meves companyes de lluita, les mateixes que van sortir al carrer en massa i van fer campanyes pel “No a la Guerra!”, les que no s’oblidaven mai de denunciar cada un dels genocidis del capital, que aquestes mateixes ara no facin absolutament res, ni una trista campanya de denúncia, em dol. Em va colpir veure a companyes de l’esquerra independentista al bloc de l’ANC a la manifestació del 18 de febrer amb una estelada alçada, sense entendre que això no va de banderes, va de persones. Tot això, em fa pensar si no hem perdut el nord, millor dit si no hem perdut el sud i si aquest no ha deixat de ser el meu espai de militància.

Sabeu què us dic? Centreu-vos totes en el maleit “procés”. Ja m’avisareu quan obriu els ulls i recordeu que la nostra millor arma és la solidaritat. Unes poques haurem abandonat i seguirem dignificant les esperes de les nostres germanes en busca de refugi, estarem intentant rebentar les fronteres amb elles per tal que puguin ser lliures i al mateix temps alliberant-nos nosaltres, estarem construint amb elles refugis dignes que els governs no els hi saben donar.

Quan obriu els ulls abaixeu el cap i demaneu-los perdó!