[Internacional] Hem perdut el sud
Imatge: Xavier Blasco (Fotomovimiento)
No us parlaré d’elles. Totes les que
teniu certa preocupació o ni la més mínima heu vist milers d’imatges,
heu pogut escoltar centenars de testimonis. Sabeu perfectament en quines
condicions les fem viure, i si no heu fet res a les vostres
consciències quedarà.
Imatge: Antonio Litov (Fotomovimiento)
Quatre mesos compartint llàgrimes,
indignació, impotència, ràbia, però també somriures i moments d’una
alegria inimaginable dins un camp de concentració del s. XXI. Els camps
de refugiades han esdevingut camps de la mort, presons. La Sara Montesinos, amiga o família ara no us ho sabria dir… i companya a la Comunitat Eko, els defineix molt bé –Són
camps amb tanques, amb concertines. No per protegir, no són per
protegir-los de la possibilitat que els feixistes no entrin a
massacrar-los i a cremar-los les tendes. Són per protegir Europa
d’aquesta gent, per tant, són camps de concentració gestionats per
ONGs.- Quatre mesos, on vaig veure que la nostra Europa és una
fàbrica d’odi i no només per aquelles a qui els hi hem barrat el pas amb
unes tanques que els hi han robat la llibertat i que les maten
lentament. També és una fàbrica d’odi per nosaltres les que hem viscut o
vivim aquesta macabra situació al seu costat.
I l’odi, la ràbia, la repugnància i el fàstic per a la societat podrida de la qual formes part creix quan tornes a casa.
Qualsevol cosa que t’ha pogut interessar abans, ha deixat de fer-ho.
L’Òscar Camps va explicar molt bé com ens sentim, què trobem al tornar -Qualsevol cosa que t’ha pogut interessar abans, ha deixat de fer-ho. Veus les notícies i penses “estan sonats, estan sonats!”–
Així és, la meva realitat va deixar de ser la de la societat malalta
durant uns mesos i al tornar les converses amb la família i amb les
amistats sobre el tema del moment t’importen una merda. Quan al teu
voltant tothom parla de quelcom que creus totalment insignificant de
forma apassionada tu desconnectes, estàs pensant amb el fred; amb les
tendes obertes de bat a bat per acollir-te a qualsevol hora; amb aquells
nens i nenes meravelloses que no pots treure’t del cap; amb el
retrobament de l’Abdu amb la seva família a Suècia després de set anys
sense veure’s; amb en Nour mirant una pel·lícula de por al mòbil; amb en
Dolovan dibuixant al seu bloc; amb la Yasmine, en Mohammed i la Beruin a
les seves respectives classes a l’escola grega; amb en Hassan i la seva
família que viuen en un camp a Alemanya esperant resposta a la demanda
d’asil; amb l’Slava, la Sidra i la Silva de les quals no en sabem res
des del dia que van deixar Vasilika, mentre em pregunto com estaran; amb
aquell noi que ajudava a l’operari de torn a col·locar una nova tanca
per tallar-la i obrir-hi forats al cap de vint minuts, que va intentar
acabar amb la seva vida deixant un fill d’un any i mig, perquè ja no pot
més; amb què puc fer des de la comoditat de casa, perquè obriu els ulls
d’una vegada. És impossible tornar a la realitat anterior, perquè no
pots oblidar ni un dels instants viscuts a Grècia, no pots oblidar a cap
d’elles.
Passen els dies i poc canvia. Intentes
fer vida normal, treballar, deixar de pensar tot el dia amb Grècia, no
parlar cada cinc minuts amb alguna de les persones que continua buscant
refugi i ara formen part la teva gran família. És impossible. Allà va néixer un nosaltres
i deixar-lo enrere no és viable… Et sents incompresa i només pots
compartir el viscut amb altres voluntàries, perquè per qui no ha estat
allà et fas pesada. Ets monotemàtica, tot el d’abans ha deixat
d’interessar-te i només vols parlar d’elles, perquè així les sents més a
prop i perquè elles són el més important i sense elles no hi ha nosaltres.
Escolto veritats com punys i el tros de
graderia que ocupem el voluntariat i refugiats de la Comunitat Eko
aplaudim, cridem i aixequem punys. Fa mesos que hem esdevingut sastres
per apedaçar aquesta Europa i fer-la més digne, que assenyalem a qui no
mou fitxa, que intentem pressionar perquè aquests mateixos deixin de
rentar-se la cara dient “Espanya no ens deixa” desobeeixin i obrin les
portes del nostre petit país a les nostres germanes atrapades entre
murs. “Crec, sincerament, que en un concert com aquest no hi hauria
d’haver una llotja reservada per a autoritats. L’única autoritat la té
la gent. Penseu, autoritats, que el que esteu aplaudint des de la llotja
també neix de la vostra incapacitat política per resoldre aquest
problema. Sabem que alguns de vosaltres lluiteu i lluiteu per aconseguir
que això no sigui així. Però altres us refugieu i dieu que és un
problema de competències. Jo crec que no és un problema només de competències, sinó un problema d’incompetències.”
Amb aquestes paraules Jordi Évole va rebre crítiques d’ERC, JxS,
PdeCAT, ANC i de gran part del processisme que només veu la
independència davant seu i pensa que la solució a tot és la tan anhelada
República Catalana. Moltes volem intentar fer-los veure que en Jordi
Évole va fer un gran discurs assenyalant als culpables, a qui té el
poder de acollir-les. Llavors vas haver de sentir que ets una
“unionista, espanyolista”. Ara, ets processista o no ets
independentista. Doncs, no! Aquest no és el meu procés, però els Països
Catalans són el meu poble.
Imatge: Fotomovimiento
La República Catalana només serà real si
desobeïm a l’Estat espanyol, doncs l’acollida de persones refugiades
només serà real si desobeïm a la Unió Europea. No podem esperar a ser
independents per oferir un refugi digne a qui el necessita, perquè
aquestes persones necessiten ara l’asil, d’aquí uns mesos ja serà massa
tard i si hem de refiar-nos de ser independents ja les haurem matat a
totes.
En aquell mateix concert, Jordi Évole
també va donar unes dades esgarrifoses però aquí ni Rahola, ni Rufian,
ni Llach, ni Amorós, ni l’ANC van aixecar la veu. “El 2017 l’Agència
Europea per a l’Asil té un pressuposts de 69 milions d’euros mentre que
el pressupost de Frontex, la policia del mar, és de 281 milions. Quatre vegades més pressupost per vigilar les fronteres que per ajudar les persones?”.
Aquestes dades defineixen la nostra Unió Europea, que ja no ens podrà
vendre més fum com a terra de prosperitat, solidaritat i acollida. Amb
aquests número queda clar el seu caràcter racista, feixista, genocida,
egoista, macabra i assassina.
El 18 de febrer té lloc la manifestació
més gran d’Europa amb més de 300.000 persones als carrers de Barcelona
demanant que s’obrin les fronteres. No van passar ni 24 hores i Neus
Munté, portaveu del govern català, va afirmar que “seria enormement
irresponsable desobeir.” referint-se a l’acollida de persones en cerca
de refugi. Elles no poden esperar i qui ens governa amb tota la
hipocresia continuarà dient-nos que Catalunya està preparada per
acollir, però no desobeirà ni a l’Estat espanyol ni a la Unió Europea.
De què serveix estar preparat així? Qui governa és incapaç d’acatar el
mandat popular, seguirà les directrius de l’Europa insolidària i per
tant continuarà sent un agent més culpable d’aquest crim.
Només penso, no amb el meu nom. No permetré que aquest genocidi el facin en nom meu ni que me’n facin responsable. Els únics responsables en són qui signa acords amb règims dictatorials i li regala 3.000M€ per blindar fronteres, qui aixeca murs amb concertines, qui les obliga a viure en tendes durant mesos, qui les mata lentament. No en el nostre nom!
Només penso, no amb el meu nom. No permetré que aquest genocidi el facin en nom meu ni que me’n facin responsable. Els únics responsables en són qui signa acords amb règims dictatorials i li regala 3.000M€ per blindar fronteres, qui aixeca murs amb concertines, qui les obliga a viure en tendes durant mesos, qui les mata lentament. No en el nostre nom!
Imatge: Fotomovimiento
Escric amb llàgrimes als ulls. Aquesta
República Catalana que voleu construir no és la meva, perquè no serà ni
solidària, ni justa, ni mestissa. Ara, resulta que ets processista o ets
unionista. El “procés” s’ha carregat l’independentisme, perquè si tinc
una cosa clara és la de continuar lluitant per la llibertat del meu
poble, però no ho faré en aquest procés que ens talla les ales, que no
ens permet somiar i on les sobiranies, la justícia i la solidaritat, la
tendresa dels pobles no hi tenen cabuda. La veritat és que no em sento
còmoda ni en el meu espai de lluita de tota la vida, l’esquerra
independentista. La meva gent també s’ha oblidat de qui mor al
Mediterrani a diari, de les que fugen dels seus països sigui per una
guerra o pel que sigui. Només hi ha una gran preocupació, el “procés”. I
aquest us ha posat una vena als ulls i heu deixat de lluitar colze a
colze amb les nostres germanes kurdes, sirianes, iraquianes, afganeses, …
Que les meves companyes de lluita, les mateixes que van sortir al
carrer en massa i van fer campanyes pel “No a la Guerra!”,
les que no s’oblidaven mai de denunciar cada un dels genocidis del
capital, que aquestes mateixes ara no facin absolutament res, ni una
trista campanya de denúncia, em dol. Em va colpir veure a companyes de
l’esquerra independentista al bloc de l’ANC a la manifestació del 18 de
febrer amb una estelada alçada, sense entendre que això no va de
banderes, va de persones. Tot això, em fa pensar si no hem perdut el
nord, millor dit si no hem perdut el sud i si aquest no ha deixat de ser
el meu espai de militància.
Sabeu què us dic? Centreu-vos totes en
el maleit “procés”. Ja m’avisareu quan obriu els ulls i recordeu que la
nostra millor arma és la solidaritat. Unes poques haurem abandonat i
seguirem dignificant les esperes de les nostres germanes en busca de
refugi, estarem intentant rebentar les fronteres amb elles per tal que
puguin ser lliures i al mateix temps alliberant-nos nosaltres, estarem
construint amb elles refugis dignes que els governs no els hi saben
donar.
Quan obriu els ulls abaixeu el cap i demaneu-los perdó!