Un any de pas per Pandora
Ahir, 28 d’octubre del 2016, va fer just
un any de la matinada en què els Mossos d’Esquadra van esbotzar la
porta de casa meva per endur-se’m a Madrid. Aquell dia vam ser nou les
persones detingudes sota la Llei Antiterrorista, i deu les encausades.
Les darreres de les 39 que fins a dia
d’avui han passat per l’Audiència Nacional vinculades a aquest cas. El
jutge d’instrucció, curiosament no tenia quasi coneixement ni de qui era
jo ni del motiu pel qual estava allà, tot i així, em va decretar presó
sota fiança de cinc mil euros juntament amb tot un seguit de mesures
cautelars. De forma similar va actuar amb la resta de companyes,
exceptuant una, que va ser ingressada a presó preventiva.
Per segon cop, un jutjat declara que no hi ha proves que sostinguin que formem part de cap organització terrorista.
Sens dubte, aquest ha sigut un any
peculiar en la meva vida. A les cues de jutjats per deixar-hi la firma
que assegurava la meva presència a territori espanyol (degut a la
prohibició de sortir de l’estat), si van sumar la inestabilitat
emocional, el neguit familiar i les dificultats per continuar amb la
quotidianitat del dia a dia. Tres dies de detenció i trasllat a Madrid
poden semblar pocs, però són prou perquè la impotència, la por i la
ràbia et deixin una marca profunda. Encara així, junt amb els mals
pensaments, s’hi sumen tot un seguit de records que m’han ajudat a tenir
present els motius pels quals segueixo sent qui sóc i lluitant pel que
lluito, com ho són el caliu del companyerisme i el reconeixement mutu
compartit amb la resta de detingudes durant les llargues hores de
confinament, la força transmesa per la solidaritat que es va viure
aquells dies, els amics que recorren 600 kilòmetres per esperar i
tornar-te a casa…
A dia d’avui, a diferència d’altres
companyes, les causes que van portar a la meva detenció juntament amb la
resta d’encausades en la segona part de l’Operació Pandora estan
arxivades. Per segon cop, un jutjat declara que no hi ha proves que
sostinguin que formem part de cap organització terrorista, cosa que
malgrat les campanyes d’intoxicació llençades per la premsa del règim,
era evident des del principi. Com ja vam denunciar en el seu moment,
mitjançant el comunicat publicat pel grup d’encausades, hi ha evidències
molt clares que tot és un muntatge dissenyat per la Conselleria
d’Interior de la Generalitat de Catalunya. De fet, la jutgessa és molt
explícita en la resolució d’arxivament de la causa quan diu que “el
único resultado obtenido por los investigadores es la comprobación de
que los investigados se relacionan con personas del colectivo
anarquista”, és a dir, hi ha fonaments de pes que corroboren que
l’objectiu de l’operació no és cap altre que la persecució política. Ara
bé, malgrat les sentències, encara avui, ningú ha donat cap explicació
de l’operatiu, per això, com és costum, probablement mai sabrem si la
responsabilitat directa recau sobre la brigada político-social dels
Mossos d’Esquadra, sobre el conseller, o sobre la mà invisible de l’home
del sac.
Tanmateix, el meu periple pel món de la
repressió d’aquest darrer any no acaba aquí. Per si no n’hi havia hagut
prou amb això, el següent pas era intentar fer de mi un confident.
Aquest cop però, van ser dos agents de la Policia Nacional els qui van
apropar-se per intentar que donés informació sobre els moviments de
Barcelona, que ha obtingut com a resultat una querella per coaccions,
acceptada pel Jutjat d’Instrucció número 2 de Barcelona. Tot i així, al
marge de les coaccions denunciades, del contingut de les trobades que
vaig mantenir amb el “Daniel Sánchez Garcés” i en “Torres Méndez” (pels
seus «noms de guerra»), s’extreu informació sobre aspectes d’un
contingut polític rellevant, que aporten llum sobre el funcionament de
la repressió a la dissidència política.
El fet que demanin informació d’ateneus i
de les persones, militats o no, que els hi donen ús, és una prova clara
de l’existència de llistes negres, de les quals ja teníem coneixement
degut a les innumerables detencions que de forma selectiva s’han
executat aquests darrers anys. D’altra banda, s’ha evidenciat la forma
en què la policia influeix en els judicis polítics, “pasteleando” (per
utilitzar l’argot policial) amb els funcionaris, els quals influeixen en
el resultat del judici, ja que “el juez no va a escuchar ni a ti, ni a
mi, ni a tu padre” sinó al que li digui el fiscal, és a dir la policia.
La informació feta pública doncs, no només demostra l’atac constant cap a
drets polítics fonamentals, sinó que també trenca la separació de
poders en permetre a la policia fer el paper de fiscalia en els judicis.
Fotografia: Periòdic Diagonal
Així doncs, tot això em fa entendre una
mica més els motius que em van portar a Madrid, la forma en què el jutge
va resoldre la nostra situació cautelar i l’ingrés a presó d’un dels
companys, sense ni mirar-nos a la cara, només acceptant els consells
donats per la fiscal…
Malgrat tot, aquest també ha estat un
any d’organització i de lluita. Un any en el qual he pogut conversar amb
persones en situacions similars a la meva, i en el que he pogut sentir
el suport incondicional de moltes altres. La repressió que estem vivint,
no és més que un altre dels símptomes de la degeneració del règim, el
qual enmig d’una crisi econòmica, política i de legitimitat, es veu
obligat a utilitzar la mà dura que el caracteritza per ofegar el
resultat de les contradiccions que genera. La combativitat que s’ha
viscut al carrer els darrers anys, ha superat els límits que el poder
pot assumir, i les ràtzies de detencions, selectives o indiscriminades,
són una mostra més de què els moviments contestataris tenim un paper
molt important a jugar en la nostra època.
En un moment en què el grau de
conflictivitat al carrer s’ha vist disminuït, i en el que les
mobilitzacions i assemblees massives semblen esperar el moment per
renéixer, la màquina repressiva no s’atura. Encara i així, hem de tenir
present que malgrat que l’objecte de la repressió no és cap altre que
acabar amb les lluites, és una arma de doble tall, en tant que la lògica
que l’acompanya evidencia tota una sèrie de contradiccions del règim,
fent-lo vulnerable. En una societat que utilitza les lleis i llibertats
democràtiques per mantenir l‘status quo, en el moment en què
l’Estat persegueix als moviments polítics, mostra el seu veritable paper
de garant de l’equilibri d’una estructura desequilibrada, i d’aquesta
manera, la contradicció entre repressió i democràcia esdevé un dels
talons d’Aquil·les que poden fer caure el joc de màscares dels consens
socials.
En un moment en què el grau de conflictivitat al carrer s’ha vist disminuït, i en el que les mobilitzacions i assemblees massives semblen esperar el moment per renéixer, la màquina repressiva no s’atura.
És per aquest motiu que cal donar a la
feina antirrepressiva un espai central en l’agenda de les nostres
lluites, i passar de l’actitud reactiva que normalment l’acompanya a una
altra de proactiva, per posar sobre la taula totes les irregularitats,
que com veiem, l’acompanyen. Cal que sumem forces i fem d’aquesta una
causa comuna, ja que com hem après en aquest darrer cicle de lluita,
quan deixem de banda les peculiaritats de cada sector polític i enfortim
llaços, és quan som més fortes i capaces de fer tombar les regles del
joc, i passar de ser perseguits, a perseguidors.
Per acabar, no puc deixar de recordar
que malgrat la segona part de l’Operació Pandora ha sigut arxivada, no
passa el mateix amb un munt de persones que ara com ara segueixen
encausades i/o empresonades. La solidaritat ha de ser una constant en
les nostres lluites, i companyes com en Nahuel, Aturem el Parlament,
Solidaritat Rebel, Pandora i Pinyata, les diferents vagues, Can Vies,
etc., no han de ser oblidades.
