La CEOE, marca Espanya de la temporalitat

extret de la soli

per Carlos Martín | 18 - 10 - 2016 | Sindical | 0 |

Recentment s’han fet fermes tres sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), que posen en evidència la injustificada diferència que hi ha a Espanya amb les indemnitzacions del contracte temporal. Aquestes posen en relleu la incongruència que existeix en el desmesurat abús de la temporalitat tant en l’àmbit públic com en el privat que comporta a un funcionament inestable en els sectors més exposats a aquesta modalitat de contractació. Les sentències lapidatòries a l’actual marc jurídic laboral d’Espanya han trobat els típics detractors, que no són altres que els garants de la política de retallades i la pròpia CEOE.

Fins a on m’arriba el seguiment de la notícia, pocs o cap jurista important ha sortit a donar a conèixer l’impacte que tindrà la sentència de Luxemburg en el subsegüent desenvolupament laboral espanyol. No obstant això, sí que han sortit en els mitjans, precipitadament, els hooligans de les altes esferes a desmentir tal informació i pretendre fer llenya d’una suposada subjectivitat que pugui limitar la jurisprudència per no fer trontollar el seu xiringuito.

Doncs bé, una vegada més menteixen de forma despreciable. Evidentment les sentències dels organismes internacionals a les quals estiguin subscrits els estats, com pugui ser el conveni 96 de la OIT que regula aquest tipus de contractació, o en aquest cas, les nomenades resolucions de la Cort Europea que posa de manifest la discriminació en la temporalitat, posseeixen validesa i són d’obligat compliment. Però no ens posem les mans al cap, els poders fàctics del nostre benvolgut país faran tot el possible perquè no es mogui una sola coma. És cert que aquestes sentències són vinculants, el que passa és que els estats poden incórrer en formules i buits legislatius que desemboquin en processos interminables i seguir sent tossuts en les formes d’entendre l’Estat de Dret, per què aquí això de la democràcia és només per anar ben vestits i emportar-se els calers. És més, no cal ser molt llest per saber que a Espanya s’estava duent a terme una estafa estatal i empresarial a gran escala. Resulta que més de la meitat de les contractacions temporals incorren en frau de llei perquè no se cenyeixen a l’objectiu de la temporalitat ni necessitats conjunturals pel que estan disposades, sinó a instal·lar-se en la permanència i a suplantar la contractació estructural. Llavors, ens podem trobar de nou gairebé en el punt de partida del frau de llei; maquillar la legislació, o no canviar-la si més no, i haver de seguir debatent per degoteig les demandes laborals en els tribunals. Una cosa destinada solament a aquells i aquelles que sàpiguen, que tinguin ganes de lluitar o solvència econòmica per fer front als litigis. Aquesta és per norma general la seva aportació a la justícia.

Cal reconèixer que la temporalitat a Espanya és sui generis i molt dedicada a ser el comodí de l’empresariat. En certa manera no és extrapolable a molts altres estats membres de la UE que no han tret de context la temporalitat. Posem-nos en antecedents: les empreses temporals (ETTs) van irrompre al nostre país en la reforma laboral del 84 de la mà, com no, dels sindicats de concertació i del Partit de la dignitat Obrera, amb la idea d’adequar la flexibilitat econòmica a l’incipient neoliberalisme. Primer punt pel qual depèn de mandats internacionals. Vol dir doncs, que els requeriments vénen més imposats de fora del que aparentment sembla. Si a més es té en compte que la legislació laboral europea té com a missió la interconnectivitat, transmissió de treballadors i capitals entre els seus membres, el que s’ha dit adquireix encara més significat. I si no, amb la mentalitat caciquil que tenim aquí, com s’hauria de regular la temporalitat com exigien els cànons internacionals? (Llei 14/1994) o més graciós encara, com s’anaven a equiparar els salaris amb les empreses usuàries com també va ocórrer en la següent reforma al començament de segle? (Llei 29/1999)

Com és de calaix les sentències del TJUE són una garrotada per als capdavanters dels pactes embusters de tant signe polític. Així està el partit autodenominat Partit dels Treballadors que, bojos per la festa, han postil·lat amb menys recel els aspectes més escabrosos en aquesta matèria. En l’actualitat, els nostres regidors que han apostat tan fort en les seves reformes laborals per l’abaratiment de l’acomiadament, hauran de sotmetre’s a un canvi que de ben segur ho tornaran a fer en una altra volta més de rosca.

És clar, per això surt a la palestra el senyor De Guindos traient ferro a l’assumpte. L’expert del “Mañana aprobamos la reforma del mercado laboral y verá que será extremadamente agresiva,…” (Paraules d’ànim al seu volgut poble captades per un micròfon obert en conversa amb un europarlamentari a poques hores de l’última reforma laboral) ens deixa entreveure idees arcanes a les seves noves declaracions.

A tot això, com casaran aquestes sentències tan dignes que pretenen equiparar en drets i indemnitzacions els diferents tipus de contractació amb les retallades que exigeix pròximament la Troica europea? A veure com se’n surten d’aquesta. Ara que tenien pensat una altra reforma molt a la vora. Hmmm… Ja ho sé! Per què no equiparar a la baixa les indemnitzacions de tots els contractes? Ah, que ja se’ls hi havia ocorregut! Som un gran país, snif, snif.

A les mariscades, cap al contracte únic sense indemnització camarades!