La CEOE, marca Espanya de la temporalitat
Recentment s’han fet fermes tres
sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), que posen
en evidència la injustificada diferència que hi ha a Espanya amb les
indemnitzacions del contracte temporal. Aquestes posen en relleu la
incongruència que existeix en el desmesurat abús de la temporalitat tant
en l’àmbit públic com en el privat que comporta a un funcionament
inestable en els sectors més exposats a aquesta modalitat de
contractació. Les sentències lapidatòries a l’actual marc jurídic
laboral d’Espanya han trobat els típics detractors, que no són altres
que els garants de la política de retallades i la pròpia CEOE.
Fins a on m’arriba el seguiment de la
notícia, pocs o cap jurista important ha sortit a donar a conèixer
l’impacte que tindrà la sentència de Luxemburg en el subsegüent
desenvolupament laboral espanyol. No obstant això, sí que han sortit en
els mitjans, precipitadament, els hooligans de les altes
esferes a desmentir tal informació i pretendre fer llenya d’una suposada
subjectivitat que pugui limitar la jurisprudència per no fer trontollar
el seu xiringuito.
Doncs bé, una vegada més menteixen de
forma despreciable. Evidentment les sentències dels organismes
internacionals a les quals estiguin subscrits els estats, com pugui ser
el conveni 96 de la OIT que regula aquest tipus de contractació, o en
aquest cas, les nomenades resolucions de la Cort Europea que posa de
manifest la discriminació en la temporalitat, posseeixen validesa i són
d’obligat compliment. Però no ens posem les mans al cap, els poders
fàctics del nostre benvolgut país faran tot el possible perquè no es
mogui una sola coma. És cert que aquestes sentències són vinculants, el
que passa és que els estats poden incórrer en formules i buits
legislatius que desemboquin en processos interminables i seguir sent
tossuts en les formes d’entendre l’Estat de Dret, per què aquí això de
la democràcia és només per anar ben vestits i emportar-se els calers. És
més, no cal ser molt llest per saber que a Espanya s’estava duent a
terme una estafa estatal i empresarial a gran escala. Resulta que més de
la meitat de les contractacions temporals incorren en frau de llei
perquè no se cenyeixen a l’objectiu de la temporalitat ni necessitats
conjunturals pel que estan disposades, sinó a instal·lar-se en la
permanència i a suplantar la contractació estructural. Llavors, ens
podem trobar de nou gairebé en el punt de partida del frau de llei;
maquillar la legislació, o no canviar-la si més no, i haver de seguir
debatent per degoteig les demandes laborals en els tribunals. Una cosa
destinada solament a aquells i aquelles que sàpiguen, que tinguin ganes
de lluitar o solvència econòmica per fer front als litigis. Aquesta és
per norma general la seva aportació a la justícia.
Cal reconèixer que la temporalitat a
Espanya és sui generis i molt dedicada a ser el comodí de l’empresariat.
En certa manera no és extrapolable a molts altres estats membres de la
UE que no han tret de context la temporalitat. Posem-nos en antecedents:
les empreses temporals (ETTs) van irrompre al nostre país en la reforma
laboral del 84 de la mà, com no, dels sindicats de concertació i del
Partit de la dignitat Obrera, amb la idea d’adequar la flexibilitat
econòmica a l’incipient neoliberalisme. Primer punt pel qual depèn de
mandats internacionals. Vol dir doncs, que els requeriments vénen més
imposats de fora del que aparentment sembla. Si a més es té en compte
que la legislació laboral europea té com a missió la interconnectivitat,
transmissió de treballadors i capitals entre els seus membres, el que
s’ha dit adquireix encara més significat. I si no, amb la mentalitat
caciquil que tenim aquí, com s’hauria de regular la temporalitat com
exigien els cànons internacionals? (Llei 14/1994) o més graciós encara,
com s’anaven a equiparar els salaris amb les empreses usuàries com també
va ocórrer en la següent reforma al començament de segle? (Llei
29/1999)
Com és de calaix les sentències del TJUE
són una garrotada per als capdavanters dels pactes embusters de tant
signe polític. Així està el partit autodenominat Partit dels
Treballadors que, bojos per la festa, han postil·lat amb menys recel els
aspectes més escabrosos en aquesta matèria. En l’actualitat, els
nostres regidors que han apostat tan fort en les seves reformes laborals
per l’abaratiment de l’acomiadament, hauran de sotmetre’s a un canvi
que de ben segur ho tornaran a fer en una altra volta més de rosca.
És clar, per això surt a la palestra el senyor De Guindos traient ferro a l’assumpte. L’expert del “Mañana aprobamos la reforma del mercado laboral y verá que será extremadamente agresiva,…”
(Paraules d’ànim al seu volgut poble captades per un micròfon obert en
conversa amb un europarlamentari a poques hores de l’última reforma
laboral) ens deixa entreveure idees arcanes a les seves noves
declaracions.
A tot això, com casaran aquestes
sentències tan dignes que pretenen equiparar en drets i indemnitzacions
els diferents tipus de contractació amb les retallades que exigeix
pròximament la Troica europea? A veure com se’n surten d’aquesta. Ara
que tenien pensat una altra reforma molt a la vora. Hmmm… Ja ho sé! Per
què no equiparar a la baixa les indemnitzacions de tots els contractes?
Ah, que ja se’ls hi havia ocorregut! Som un gran país, snif, snif.
A les mariscades, cap al contracte únic sense indemnització camarades!