El territori perdut de l’Imperi: resistència a la ZAD de Notre-Dame-Des-Landes
Fotografia: Kevin Niglaut
A ningú se li escapa que el ministre
d’interior francès Manuel Valls fa temps que no té masses motius per
dormir tranquil. En una França que porta gairebé un any sota l’Estat
d’Urgència, on la imposició de la reforma laboral coneguda popularment
com Llei «El Khomri» ha desencadenat un esclat popular de dimensions i
virulència inaudites, i on la fragmentació del cos social es tradueix en
una polarització política creixent, són nombrosos els maldecaps d’un
govern socialista que sembla dirigir-se a tota velocitat cap a la seva
pròpia immolació en unes gens llunyanes eleccions presidencials. Però
tot i la quantitat de tensions que posen en dubte la governabilitat de
l’Estat veí, hi ha una qüestió que sens dubte figura com un dels primers
punts en l’ordre del dia de l’insomni del senyor Valls: la ZAD (Zone A Deféndre) de Notre-Dame-Des-Landes.
CRONOLOGIA DEL CONFLICTE
1960 – 1970
El projecte de construir un aeroport a Notre-Dame-Des-Landes
sorgeix públicament a principis dels 60, topant immediatament amb la
oposició del món camperol. Amb l’objectiu de mantenir els conreus de la
zona i evitar la seva desertització, es crea l’ADECA (Association de
Défense des Exploitants Concernés par le projet d’Aéroport) i diversos
comitès a les poblacions locals. El projecte d’aeroport es formula
oficialment el 74 – definint una zona a construir de 4000 hectàrees- tot
i que queda en suspens durant els anys 80 i 90.
2000
El rellançament del projecte provoca el
naixement de l’organisme ACIPA (Association Citoyenne Intercommunale des
Populations concernées par le projet d’Aéroport) així com estructes de
coordinació entre els actors oponents al projecte, involucrant més de 50
organitzacions, associacions, moviments polítics i sindicats. Ambdós
espais duent a terme un extens i meticulos treball contra-expert basat
en l’estudi del projecte i el seu impacte a tots els nivells,
desenvolupant alhora t iniciatives judicials i mobilitzacions per frenar
la construcció de l’aeroport.
2008-2010
Malgrat la pressió social i el treball
de l’ACIPA, al febrer del 2008 el projecte és finalment aprovat. En
aquest moment un grup de persones habitants a la zona afectada
decideixen anar més enllà de l’estratègia legal de l’ACIPA i fan una
crida pública a «ocupar la zad» per exercir una resistència física als
plans del govern. Poc a poc més i més persones comencen a construir
cabanes i ocupar granges abandonades -especialment després del Climate Camp d’aquell any-, sumant-se així a La Rosier, la primera casa ocupada de la zona (des del 2007).
2011-2012
L’any 2011 el contracte de construcció
és otorgat a la multinacional Vinci. La presència permanent d’ocupants
dificulta enormement els treballs preliminars. Els actes de sabotatge i
resistència proliferen. Paral·lelament, al 2012 es duen a terme
processos judicials per desallotjar les habitants, expulsar els
propietaris de les terres o subornar-los amb sucoses ofertes
econòmiques. El 24 de març una manifestació de 10.000 persones i més de
200 persones recorre la ciutat de Nantes i poques setmanes després
algunes activistes inicien una vaga de fam que aconsegueix aturar el
procediment d’expulsió dels granger i habitants «legals» de la zona.
Quan parlem de la «Zona a Defensar»
parlem d’un àrea rural de més de 200 hectàrees al nord de la ciutat
bretona de Nantes, inicialment ocupada com a forma de resistència al
destructiu macro-projecte d’aeroport de la multinacional Vinci, i que
amb el temps ha esdevingut un territori sostret al control de l’Estat,
on la policia no s’hi acosta, i on unes 300 persones habiten
il·legalment les terres des de fa anys, hi construeixen cases sense
permís, conreen horts, pasturen ramats i autogestionen granges i tallers
de tot tipus.
La ZAD ha esdevingut un territori sostret al control de l’Estat.
2012-2013
El 16 d’octubre s’inicia l’anomenada
«Operació Cèsar», involucrant fins a 2000 agents policials durant
diverses setmanes. Una dotzena de cases i cabanes són destruïdes, però
les ocupants resisteixen i romanen a la zona, reforçades per la
solidaritat que aflora a la regió i a tota França. Es creen més de 200
comitès de suport. El 17 de novembre una manifestació de reocupació
atrau 40.000 persones i acaba en la reconstrucció, durant dos dies, de
nous edificis per a la lluita. El 23 i el 24 de novembre la policia
contra-ataca intentant destruir els nous edificis i desallotjant tres
cases. Les autopistes més importants de la regió són bloquejades i
centenars de persones lluiten als carrers de Nantes i al bosc de
Rohanne. La nit del 24, el govern suspèn la «Operació Cèsar» i crea una
comissió de negociació. L’endemà, 40 tractors s’encadenen al voltant del
llogaret aixecat durant la reocupació. Simultàniament la policia inicia
una presència permanent a l’encreuament de carreteres properes a la
ZAD, presència que dura 5 mesos. Dotzenes de noves habitants es muden a
la zona i un animat període de construcció comença. A l’abril, la
insostenible presència policial acaba i milers de persones comencen
desenes de nous projectes agrícoles durant la iniciativa «Sème ta ZAD».
Les sentències judicials sobre el projecte són sistemàticament ignorades
i qualsevol intent de treball sobre el terreny sabotejat.
2014
Les constructores anuncien l’inici de
les obres, provocant una manifestació de resposta de 50.000 persones i
500 tractors que acaben en enfrontaments amb la policia a Nantes.
El 25 d’octubre el jove Remi Fraise és
assassinat pels antidisturbis durant enfrontaments a la Zad de Testet, a
la regió del Tarn, fet que motiva una onada de manifestacions arreu del
país, durament reprimides. Proliferen les Zads arreu del territori,
oposant-se a la transformació del territori en màquines de creixement
mercantils.
2015-2016
L’estira i arronsa entre les
declaracions d’inici de les obres, les mobilitzacions, les càrregues i
els processos judicials contra les habitants continuen, mentre la vida
comunal de la ZAD continua madurant, alhora que comites de suport i
accions de solidaritat tenen lloc arreu. El Govern anuncia que les obres
s’iniciaran la tardor del 2016, mentre el ministre de medi ambient
declara que no és possible dur a terme una expulsió per la força sense
provocar «una guerra civil».
El juny del 2016 el govern du a terme un
referèndum a la regió de Loire-Atlantique, amb resultat ajustadament
favorable al projecte d’aeroport (55.17%).
L’ACIPA anuncia que la resistència
continuarà i el 8 d’octubre una manifestació de 40.000 persones recorre
la ZAD i els seus voltants, tornant a afirmar que «Mai hi haurà un
aeroport a Notre-Dame-Des-Landes».
Tal com assenyala el setmanari Lundi
Matin, «per a un Estat que no ha parat de construir-se com a estat
territorial des de fa més de mil anys, a través de guerres, jacqueries(1),
insurreccions i revolucions, que una porció del territori nacional es
deslligui d’aquesta manera de l’Hexàgon» i «es constitueixi en un illot
autònom» al voltant del qual s’han aixecat «checkpoints controlats per
punks», la ZAD és un «escàndol» que cada dia que passa ridiculitza una
mica més el govern i la seva pretensió de totalitat. No en và el senador
republicà Bruno Retaillaeu va afirmar fa ara un any que aquest bocage(2)
de boscos, camps i cases ocupades li recorda més a Mossul o Damasc que
no pas a França, constatant que es tracta – segons les seves pròpies
paraules- d’un «territori perdut per la República».
El Cèsar derrotat
Avui dia sembla que el ministre Valls i
el propi president de la República François Hollande s’han proposat
posar fi a «l’escàndol» i annexionar-se de nou aquest racó rebel de la
Bretanya. O com a mínim, intentar-ho…
En efecte, el desallotjament que el
govern ha promès executar aquesta tardor no serà la primera temptativa
de posar fi a la ZAD. Octubre del 2012: una intervenció policial massiva
batejada amb el sobrenom imperial «Operació Cèsar» assalta els
territoris ocupats destruint granges, horts i cases, intentant
expulsar-ne els habitants. L’operatiu, que durarà 4 setmanes, es saldarà
amb la derrota flagrant de les forces assaltants, que es veuran
obligades a replegar-se davant la determinació de desenes de milers de
persones disposades a defensar el territori atacat. La superioritat
tècnica i militar de l’Estat es veu impotent davant una multitud
heterogènia i profundament determinada, coneixedora del terreny en el
que es mou i capaç de combinar de forma efectiva tàctiques diverses (des
de les barricades i els còctels molotov fins el bloqueig dels camins amb tractors, passant per imaginatives formes de resistència «passiva»).
Malgrat l’intent fracassat de buidar la
zona, la presència policial es mantindrà durant un temps, fins que a
principis d’abril del 2013 els gendarmes abandonen definitivament el
terreny. A propòsit de la derrotada «Operació Cèsar» un especialista
policial declarà al diari Télégramme que «evacuar, sempre és
possible, fins i tot en una zona així d’important i difícil. Només és
necessari tenir els mitjans. Però mantenir-ho és impossible.»
La victòria davant aquest massiu atac
policial marca un punt d’inflexió en la història de la ZAD. Al dia
següent de la retirada definitiva dels assaltants, es du a terme l’acció
«Sembra la teva zad», en la que milers de persones prenen les terres
prèviament assaltades amb l’objectiu de tornar-les a la vida agrícola.
L’ocupació i construcció de cases, granges i cabanes s’ha multiplicat
després de l’intent de desallotjament fallit de 2012 .
Segons el col·lectiu participant
Mauvaise Troupe, l’èxit de la resistència davant el desallotjament va
permetre passar d’una posició de reivindicació, a una de determinació:
habitants i moviment de suport ja no es centren en reclamar que el
complex aeroportuari no es construeixi, parteixen de que digui el que
digui el Gobern, aquest mai serà construït. La única consigna és
defensar la zona, aquesta zona que com a resultat de la seva resistència
ha vist florir un petit món en procés de construcció, una illa de vida
secessionada del desert social que la circumda.
La ZAD ha esdevingut una veritable
experiència d’autonomia al cor d’una de les potències centrals de la
Eurozona. Geografia opaca a la mirada disciplinària de l’Estat, al bocage
revoltat centenars de persones experimenten des de fa anys formes de
producció i organització social en progressiva ruptura amb la lògica del
valor mercantil i la democràcia liberal. Lluny del caos caníbal que els
tertulians del règim havien presagiat per a aquest espai sense
tribunals ni policia, les habitants han sabut forjar una comunitat
extremadament plural que es manté cohesionada malgrat tots els intents
de trencar-la. Una comunitat que resol les seves problemàtiques i
desavinences des de l’assemblearisme, la confiança del tracte diari, i
(en el pitjor dels casos) amb un grup rotatori de persones que tracten
de gestionar els conflictes quan aquests desborden les implicades
directes.
Des dels grans i petits horts i
hivernacles, des dels tallers mecànics, des de les granges, els camps i
el punt de trobada on setmanalment es posen en comú els fruits del
treball, des de la radio comuna Radio Klaxon o el diari auto-editat que
setmanal reparteixen carteres voluntàries, des d’aquestes i tantes
altres iniciatives i projectes, es construeixen poc a poc les bases
materials d’un món amb vocació de perdurar indefinidament en el temps.
Encara avui, quan l’amenaça d’un intent
d’expulsió és més present que mai, un pot veure als i les habitants de
la ZAD construir amb normalitat les seves elaborades cases de fusta,
absolutament determinades a no deixar-se arrancar del territori del que
ja formen part. En ser preguntat sobre el temps que tenia pensat estar a
la ZAD, un dels habitants que comparteix casa amb amigues i una filla
de pocs anys, respongué: «la resta de la meva vida».
El cant dels bastons
El passat 8 d’octubre una manifestació
de 40.000 persones – pals i branques en mà a mode de bastons- va
recórrer la ZAD i els seus voltants en resposta a l’amenaça d’expulsió.
L’al·legoria és clara: el bastó acompanya el pas en el viatge, però en
cas de agressió serveix per defensar-se. En una clara demostració de
força, la marxa va evidenciar la determinació col·lectiva a posar pals a
les rodes de qualsevol intent d’imposar el macro-projecte sobre la vida
del bocage.
El vast i heterogeni moviment de suport
que la ZAD ha teixit arreu de l’Hexàgon -incloent les seccions sindicals
de treballadores aeroportuàries- revela perquè aquesta és una qüestió
de màxima importància en l’agenda repressiva del govern. Demostra que ja
no estem parlant d’un conflicte local entre un grup de camperols i els
interessos de la multinacional constructora Vinci, sinó d’un conflicte
d’ordre nacional entre dos mons i els seus respectius defensors. És per
aquest motiu que un eventual intent de desallotjament pot tenir
conseqüències profundes en el curs de la situació social i política
francesa. En primer lloc perquè l’Estat no pot permetre’s un fracàs com
el de 2012, però per altra banda les habitants de la ZAD han donat
sobrades demostracions de que resistiran, com Remi Fraisse, fins al
final. Al cap i a la fi, és la vida que han construït durant anys el que
està en joc. Una actuació policial brutal podria tornar a encendre un
país que a penes surt d’una onada social de manifestacions salvatges,
disturbis generalitzats i bloquejos d’estructures econòmiques
estratègiques en ple état d’urgence.
En segon lloc, el valor de la Zona A
Defensar va més enllà de la resistència als macro-projectes inherents al
desenvolupisme capitalista, o de l’il·lusionant experiment polític que
s’està duent a terme in situ. Tot el que s’ha forjat a dins i al voltant
de la ZAD apunta a la obertura d’un espai de contestació al règim que
trenca amb un tauler polític dominat per la dialèctica
dreta-extrema-dreta, on el Front Nacional es fa fort a costa de la
descomposició a la PASOK del socialisme neoliberal de François Hollande i
de la absoluta incompetència subjectiva de l’esquerra per erigir-se en
representant del malestar de les classes populars, ni tant sols en la
forma d’una socialdemocràcia 2.0 tipus Syriza o Podemos. En un terreny
de joc cada cop més tancat entorn els debats verinosos sobre la
identitat nacional , la «seguretat», i el «terrorisme», l’oclusió o
absència de les perspectives de lluita social efectiva redunden
directament en vots per al Front Nacional i el seu ambigu discurs
social-patriota.
En aquest context, l’èxit de la
resistència entorn la ZAD pot reforçar un espai de lluita que entronca
amb la potència evidenciada durant el moviment contra la Loi Travail.
Un espai en línia que renuncia a administrar el catastròfic esdevenir
de la política estatal, que està decidida a construir des de ja una
altra cosa al marge i en contra del món del valor capitalista, i que sap
que les batalles es guanyen a peu de carrer, amb l’ús estratègicament
intel·ligent de tàctiques molt diverses.
Si en els propers dies el govern dona llum verda a l’atac del bocage,
i els bastons comencen a enlairar-se, el seu cant serà escoltat arreu
de França. I molt probablement, també més enllà. El moviment ha fet una
crida internacional a solidaritzar-se duent a terme accions contra la
multinacional Vinci i desplaçar-se a la zona ocupada en el moment en que
aquesta sigui assaltada. Arribat el dia, les coses es veuran molt
clares als camps boscosos de Notre-Dame-Des-Landes. A una banda, de nou
el Cèsar i la seva guàrdia, a l’altra, les insolents que desafien
l’Imperi. Els que veuen la ZAD com un territori perdut per a la
República, i els que la veuen com un món guanyat per a la Revolució.
1. NdT: Revoltes camperoles
2. NdT: Paisatge típicament atlàntic caracteritzat per parcel·les irregulars de camps de cultiu i prats separats per camins boscosos.
2. NdT: Paisatge típicament atlàntic caracteritzat per parcel·les irregulars de camps de cultiu i prats separats per camins boscosos.