De tetes i burkinis

per Laia Mateu | 29 - 09 - 2016 | Lluites | 0 |

Ja fa temps que ens trobem immerses en nombrosos debats, o més aviat tertúlies, en relació a l’ús del hijab (el que coneixem més popularment com vel islàmic o mocador). Tertúlies basades en opinions carregades de tòpics, contaminades de masses idees i visions “blanques i occidentals”, i amb bastant poc interès real en, com a mínim, parlar del tema des del respecte i contemplant-ne diferents visions, especialment contemplant la visió de les persones que el duen.

Mitjans de comunicació, partits polítics i opinòlegs barats, ens estan impregnant d’un grau d’islamofòbia brutal i socialment acceptat, ens fan veure tota persona musulmana –o que nosaltres identifiquem com a musulmana- com un potencial perill per a la “bona convivència” occidental, com una amenaça per als valors de la nostra democràcia europea. Això si no són titllats directament de terroristes, o amics de terroristes, o amb complicitat amb terroristes. En resum, tot allò que puguem relacionar amb àrab, musulmà o islam, passa a ser sinònim de dolent, perillós, endarrerit i despreciable.

Veiem dur mocador com una representació gràfica de l’opressió.

Com en tota bona societat patriarcal, un dels atacs i judicis més directes i punyents han anat dirigits sobre un element que utilitzen moltes dones, en aquest cas moltes dones musulmanes: el mocador. A aquesta simple peça de roba li atribuïm tantes o més connotacions nosaltres –la societat blanca i occidental- que la que li atribueixen les pròpies dones que l’utilitzen. Veiem dur mocador com una representació gràfica de l’opressió, com una falta de respecte, com una provocació als nostres valors, com una forma “d’escampar” l’islam, com una manera de voler imposar una religió…. cadascú segons el que li convé per omplir-se la boca. Jutgem i valorem el fet de dur mocador fins a punts ridículs i rebuscats, quan mai ens hem parat a jutjar i valorar molts altres elements que impregnen la nostra societat i ens afecten a totes nosaltres, i que serien, almenys, qüestionables com a sinònim d’una societat “lliure” i oberta.

Aquest atac frontal cap al vestir amb hijab s’ha vist traduït, entre d’altres, amb ordenances de civisme i normatives que el regulen o prohibeixen. I ha obert la porta per anar encara més enllà, per a que persones, organismes o institucions al·leguin motius varis i pintorescos per a vetar a les persones que el duen, expulsar-les i apartar-les.

Un dels casos més representatius han estat diferents escoles i instituts que han prohibit que les alumnes assisteixin als centres amb aquesta peça de roba, i que fins i tot han expulsat a nenes i noies per seguir portant-lo. Nosaltres que tant ens omplim la boca dels drets dels menors, i ens comparem constantment amb països d’on diem que tot es regula en funció de la religió i les lleis sagrades, som capaços d’expulsar infants i joves dels centres educatius, sense que ens importi el més mínim el seu dret a l’educació i el seu benestar emocional. Preferim que una noia deixi les classes que veure-la asseguda prenent apunts amb un mocador al cap. I això ho fem els mateixos que després afirmem sense complexos que els “moros no deixen estudiar a les seves filles”.

I després de tot això, ara s’està fent un pas més en aquest atac racista cap a la comunitat musulmana. Atac racista que es vol dissimular de laïcitat, de tolerància o fins i tot de feminisme. Ara sembla que toca prohibir i arremetre contra els anomenats popularment “burkini”, que en definitiva no són més que un banyador de cos sencer, típic per a moltes dones d’aquesta comunitat. El principal país impulsor d’aquestes prohibicions és França, on més de 10 dones ja han estat multades per a utilitzar-lo, i on – de moment- 15 localitats ja han prohibit el seu us, fent referència a que prohibeixen dur vestimenta “ostentosa” i “religiosa” a les platges i zones de bany. A Catalunya, almenys 3 parcs aquàtics de Girona ja han prohibit que les dones es banyin amb aquesta vestimenta. És evident que aquesta mesura va dirigida directament a les dones musulmanes, perquè no crec que ningú s’hagués plantejat res si una persona blanca i occidental decidís banyar-se amb un vestit posat o amb un vestit de neoprè, ja sigui perquè vol fer submarinisme, per problemes a la pell, per protegir-se del sol o perquè li dóna la gana. Aquesta és una mesura més que atempta contra la llibertat de les persones, que oh! casualitat! a més són dones. Obligar a una dona a vestir o no vestir d’una determinada manera és una actitud masclista. Les mateixes persones, algunes autoanomenades feministes, que no tenen complexos en donar suport a aquest tipus de prohibicions, estan reproduint els mateixos esquemes i mentalitats masclistes i conservadores, creient-se amb el dret i potestat de dir quan una dona està o no està oprimida, i què és el que oprimeix o no oprimeix a una dona, i què està bé que una dona vesteixi o deixi de vestir.

Resulta que ara només pots anar a refrescar-te a la piscina o gaudir de la platja si vas despullada. Només pots anar a la platja si vas a oferir el teu cos com un tros de carn, a les mirades i bavejos d’homes que precisament van a la platja per això, per a veure cames, culs i tetes. Vivim immerses en una societat fastigosa, patriarcal i sexista, on un cos no és un cos, sinó una possibilitat de grapejar, de follar, de criticar, de jutjar i menysprear. Ens molesta que la dona musulmana del nostre costat decideixi –pel motiu que sigui, i segurament no és un de sol- anar a la platja i banyar-se “tapada”. Ens escandalitzem i pensem que està oprimida, i que els homes de la seva cultura li diuen i li marquen com ha d’anar, i que ella ha de suportar la
calor i la roba mullada sobre seu. I això ho diem tan tranquils i tranquiles, ho regulem i ho prohibim. Però en canvi seguim acceptant i veient com a “anècdotes” tot el pes de la bota que cau sobre les que anem allí semi despullades (que per cert, això ho hem decidit nosaltres? O ja des de petites s’ha donat per suposat que a la platja s’hi va com a mínim amb l’equivalent a la roba interior?).

Acceptem les mirades quan entrem i sortim de l’aigua, acceptem els comentaris en veu baixa quan passem pel costat d’un grup d’homes que llueixen paquet a les tovalloles, acceptem que amb una falsa innocència ens diguin “hola, que tal…?” persones que no coneixem de res i tampoc volem conèixer, acceptem que facin un pas més i vinguin a parlar-nos, opinant de com ens queda el banyador, preguntant si tenim parella o si volem seure més a prop d’ells. Acceptem que riguin de la nostra panxa, que comentin com tenim les cuixes, que ens mirin les tetes i valorin si son prou grans o massa petites, acceptem totes les converses que no sentim però sabem. I això a banda de la pressió estètica que totes carreguem amb més o menys patiment a les esquenes. Si en el dia a dia ja hem de fer-hi front i és una lluita constant per a que no ens atrapi i ens podreixi el cervell, a l’estiu i en aquests espais encara és més salvatge i despietada. Personalment, hi ha molts moments que em sentiria més còmoda banyant-me amb roba, que havent de passar per tot un ritual malaltís (i dolorós física i econòmicament) d’arrencar-me els pèls de les cames, les celles, el bigoti i les aixelles, per a no ser fixament observada, criticada, jutjada i ridiculitzada.

Però ara resulta que en aquesta nostra societat tots i totes som feministes i ens preocupem pel benestar de les dones. Ara resulta que fins i tot persones i partits que directament han atemptat contra la nostra dignitat i s’esforcen dia a dia per a que siguem dòcils i obedients, correctes i catòliques, sempre dins dels rols desitjats, es permeten parlar de forma insultant dels nostres drets i llibertats.

No podem o no volem acceptar que una dona porti vel o es tapi perquè vol, perquè ho ha decidit lliurement. Encara que siguin moltes les dones, joves o grans, amb estudis o sense, que així ens ho diuen no les creiem. I no les creiem perquè les menyspreem, perquè les infantilitzem, perquè no les veiem com a iguals. No les veiem capaces de pensar, d’escollir, d’actuar i organitzar-se per a decidir sobre les seves vides i els seus cossos. Pensem, des de la nostra posició colonial, immersa en una societat de consum i hipersexualitzada, que elles ens necessiten per a emancipar-se i per a ser més lliures. Que han de seguir el mateix camí que hem seguit –i seguim- nosaltres, les dones blanques i occidentals, per a poder “avançar” cap a la pròpia autonomia. I parlem com si nosaltres ja ho tinguéssim tot fet, com si en la nostra cultura no estiguéssim lligades fins a l’asfixia a un sistema de dominació. Ens atrevim a dir que aquí som lliures per a fer el que volem, per a vestir com volem, per a decidir el que volem sobre els nostres cossos. I llavors sembla i quasi ens ho creiem, que l’augment brutal de les operacions d’estètica o els trastorns alimentaris, no tenen a veure amb cap tipus d’opressió patriarcal i que no atempten contra la nostra dignitat. No veig ni de lluny la repulsa a aquest tipus de clíniques, a que discoteques sortegin com un gran premi poder modular-te els llavis al 50%, a que les dones vagin a concursos de la tele per a invertir el premi en augmentar-se les tetes o que els homes hi vagin per a regalar precisament això a les seves parelles. M’imagino tot el rebombori que s’ocasionaria si un home, diu que li compra hijabs a la seva dona perquè li agrada més quan el porta, que troba que està més maca i que s’hi sent millor. Però en canvi contínuament veiem exemples d’homes que ens regalen aspiradores, augments de tetes, kits de maquillatge o sabates de taló, i ens sembla divertit, innocent o fins i tot romàntic.

Dir que anar amb banyador de cos sencer, dit de manera intencionada burkini, o que dur hijab, o fins i tot vel integral, atempta contra els drets i llibertats de les dones, és una excusa barata i arrogant per no dir que no volem que vesteixin així perquè semblen “massa mores”. És una excusa barata i arrogant per a no dir que som uns racistes de merda i que ens molesta la diferència, i com més diferent, més ens molesta. Per no dir que no estem disposats a canviar ni un pèl els nostres valors i mentalitats, i que això de la societat multicultural i diversa que venem a vegades és una farsa. Per allunyar-nos d’aquestes comunitats i aquestes persones, d’intentar desesperadament tenir-les com més lluny possible. Per no dir que els tenim una barreja de por i fàstic. Perquè si no fos així, veuríem que els arguments que pretenem donar cauen per ells mateixos, simplement analitzant el món i les seves comunitats, llegint i informant-nos amb una mica de criteri, parlant de manera sana amb persones diverses i de diverses procedències que viuen amb nosaltres.

En el cas del vel islàmic, voler identificar-lo amb una qüestió d’opressió i masclisme i/o una imposició de la seva religió, és voler tancar-se expressament a mirar una mica més enllà i seguir aferrats a un fals argument per a seguir abocant toxicitat i odi.

No ens interessa per a res comprendre que àrab i musulmà no tenen res a veure –el primer no té a veure per a res amb la religió, sinó que fa referència a la cultura, les tradicions, l’idioma-, per tant, es pot ser àrab i no ser musulmà, o ser musulmà i no ser àrab. A l’Àfrica per exemple, hi ha una quantitat enorme de països musulmans, però que no són àrabs. Cadascun amb les seves diferencies pel que fa a la manera de relacionar-se, de vestir, de pensar, de comunicar-se. D’altres països són àrabs, però s’hi practiquen diverses religions. Cal remarcar, per a trencar esquemes, que el país del món amb més població musulmana és Indonèsia, a l’Àsia. I que precisament allí no són tan abundants les dones que utilitzen hijab, i tampoc es veu a gaire gent aturant la seva activitat per a resar. Per tant, dur o no dur mocador, vestir o no vestir d’una determinada manera, no té perquè ser sinònim o equivalent al grau de religiositat que un o una té.

Poden ser molts els motius que s’entrelliguen per a que una dona decideixi dur hijab, o cobrir-se més o menys el seu cos. Més enllà de la religió, usar el vel islàmic també és quelcom identitari i cultural. Una manera de sentir-se part d’una comunitat, vinculada a unes arrels i unes tradicions. Per altra banda hi ha milers de dones musulmanes que no porten mocador, o el porten de vegades, de la mateixa manera que una altra pot decidir pintar-se els llavis de vegades, quan li ve de gust, o segons a on va. Lluir un mocador al cap pot ser, fins i tot, una mostra de rebel·lia contra el colonialisme.

Sembla que a casa nostra només defensem la llibertat de les dones en relació a seguir-les mantenint dins uns esquemes concrets d’ideologia patriarcal. Volem dones lliures, però lliures per decidir si treballen a casa, o a fora i, a més, casa. Volem dones lliures, però lliures dins l’esquema de dona objecte, dona sexualitzada, dona dins d’uns cànons corrosius de bellesa, dona com a element de venda i per vendre dins el capitalisme salvatge. Fer-nos creure que som lliures. Però lliures per decidir si et poses més tetes, si vols maquillar-te més, o portar talons més alts. Lliures per a decidir si et depiles només les cames, els engonals i les aixelles o, si vols, pots depilar-te també el cony. Lliures per a decidir si en comptes d’anar amb calces i sostens a la platja, vols anar-hi només amb calces. Lliures per a criticar i parlar de l’opressió que pateixen altres dones, d’altres cultures. Amb això si que rebem el suport de tots els homes que mai s’han interessat pel feminisme ni estan disposats a renunciar o qüestionar-se els seus propis privilegis de gènere i les opressions que ells apliquen o perpetuen sobre les “seves” dones.