L’espiral del silenci: tolerant la intolerància
Doaa Elghobashy, jugadora olímpica de volei platja (Egipte)
tolerància
1 1 f. [LC] [RE] Acció de tolerar.
1 2 f. [LC] [RE] Disposició a respectar les conviccions d’altri en matèria religiosa, ètica, política, estètica, etc.
1 3 [LC] [RE] tolerància religiosa Reconeixement legal per part de l’Estat del dret a professar qualsevol religió distinta de l’oficial.
(…)
4 f. [MD] Facultat d’habituar-se a l’ús continuat o creixent d’una droga, d’un medicament, etc., o facultat de suportar aquest ús.
Diccionari de la llengua catalana (Institut d’Estudis Catalans)
Aquest estiu ha estat especialment
generós per a les persones que no hem tingut vacances o no hem marxat
prou lluny com per desconnectar de la nostra realitat o activitat
habitual. Mereix una menció especial la celebració dels Jocs Olímpics de
Rio, tant per l’esdeveniment purament esportiu, com per les narracions
variopintes que se n’han fet des dels diversos mitjans, i les seves
conseqüents crítiques a les xarxes.
Busqueu a google “Jugadora egípcia volei” i començarà el vostre viatge al·lucinògen.
Vet aquí un dels petits miracles de la
globalització virtual: les notícies esdevenen notícia. Fem titulars
sobre com un mitjà o periodista ha narrat tal o qual esdeveniment, i per
tant les no-periodistes, les no-redactores, posem la lupa, des del
nostre mòbil o PC, en aquelles notícies especialment indigestes i, en
alguns casos, gairebé inexplicables. Reconec que és un esport
apassionant: m’he recreat especialment (i tirat les mans al cap) amb les
notícies subtil o descaradament masclistes, lgtbfòbiques i racistes,
i per suposat aquelles que combinaven de forma magistralment
desgraciada vàries de les opressions anteriors. Ara que ja han
finalitzat els Jocs d’enguany, estarem d’acord que la medalla d’or al
major esperpent islamòfob se l’ha endut el l’acarnissament mediàtic
patit per la Doaa Elghobashy, jugadora de l’equip olímpic de volei platja d’Egipte.
Si algú no sap de què va la cosa perquè ha tingut la sort de
desendollar-se o quedar-se sense cobertura, busqueu a google “Jugadora
egípcia volei” i començarà el vostre viatge al·lucinògen.
Pocs dies després que s’iniciés la
tremenda polèmica (suposadament entorn a la vestimenta) de l’esportista
egípcia, un amic em va enviar el podcast d’un dels programes d’estiu d’“El Matí de Catalunya Radio” en el qual es parlava de la necessitat (no possibilitat, i encara menys probabilitat) de construir una gran mesquita a Barcelona. Aquí, la onada de respostes racistes a les xarxes va ser tan brutal que el periodista i presentador Oscar Fernàndez li va dedicar al dia següent la seva editorial a l’elevadíssima islamofòbia que desprenien els comentaris fets al fil de notícia a la pàgina facebook del programa.
Al marge del tractament periodístic
(aquest punt mereixeria un article a part, o varis), en les notícies i
debats en els quals es posa en joc el respecte i la tolerància real que tenim entorn a la diversitat (en aquest cas religiosa i cultural),
és molt revelador revisar la tipologia de comentaris que s’hi fan a les
xarxes socials: fòrums d’opinió, fils de respostes i comentaris,
converses amb menció, etcètera. Aquests grans abocadores d’opinions,
argument i idees donen forma a la opinió pública virtual: un
termòmetre que ens indica quin està sent el posicionament predominant,
l’actitud comunitària majoritària entorn al tema concret.
Opinió pública virtual: Qui? Què?
Fixant-nos en les opinions i arguments
formulats entorn a les notícies de la Doaa Elghobashy i de la improbable
construcció d’una gran mesquita a Barcelona, és relativament fàcil identificar tres grans corrents d’opinió en funció del posicionament expressat :
1. Posicionament clarament antiracista, defensor dels drets de les creences i de culte.
Reconèixer el dret a persones musulmanes a ser, a existir, a exercir, a
practicar, a transitar. Reconèixer que així com el dret a l’avortament
no t’obliga a avortar, ni el dret del matrimoni gai t’obliga a casar-te
amb una persona del teu sexe, el dret a l’existència d’una mesquita no
t’obliga a anar-hi a resar (exemple de comentari real: “Sense espais de
culte dignes, l’únic que aconseguim és aprofundir en la marginació i
exclusió social. A veure quan assumim que hi ha catalanes i catalans
musulmans”)
2. Posicionament “no ho tinc clar, és complicat”.
Seria el d’aquells opinadors que s’identifiquen com amb certa
sensibilitat o compromís en alguns temes, però que diuen que aquest és
un camí espinós, un tema complex, la patata calenta de les converses.
Tenim masses dubtes, informacions que no ens quadren, i múltiples
contradiccions. Ens movem en la zona dels grisos. És la zona del “sí,
però…”. L’islam d’acord, però…i els terroristes? El dret a culte sí,
però… i la opressió de la dona? I així, en bucle.
3. Posicionament en contra dels drets i llibertat de culte (que no siguin les pròpies),
apel·lant a qualsevol corpus ideològic que ho justifiqui. Per citar els
dos més estesos: d’extrema dreta, amb xenofòbia pura i dura (“jo no
vull una mesquita gegant on adoctrinin a quatre bojos i que a uns
quants se’ls hi creuïn els cables i vagin a afusellar a gent a les
rambles!”) , o de progressisme mal entès, amb l’ateisme exercit com
a una religió no diagnosticada que ha de guanyar la guerra santa contra
les altres religions, les “bàrbares” (“estic en contra de qualsevol religió, font de tots els mals i de les guerres contemporànies. És anar enrere!”).
I ens deixàvem (oh, sorpresa)
una quarta categoria: el posicionament de defensa del propis drets, per
part de les persones que estan sent directament violentades pels
comentaris racistes. Aquelles persones que escriuen comentaris i
arguments defensant les seves creences i els seus drets, inclús
justificant-se davant de rumors, prejudicis, estereotips i insults
varis. Per no parlar de les persones violentades que no escriuen, que no
es pronuncien. Perquè no gosen, perquè necessiten de la invisibilitat
per a no ser més agredides del que ja ho han estat, i del que ho estan
sent.
I en aquesta plaça pública
d’internet, on des d’aquests posicionaments (i d’altres) cadascú fica la
seva cullerada en la creació de la opinió pública virtual, les opinions
racistes i intolerants representen avui en dia una aclaparadora
majoria.
L’espiral del silenci
Pensem en les persones identificades amb
el primer grup, i que estan prou interessades en aquest tema com per
transitar i navegar en els espais virtuals on es comenta, on es debat,
on es genera opinió pública. Si hi ha opinadores antiracistes
“en circulació”: perquè el discurs de la tolerància activa, del
reconeixement, del respecte, està tan poc present? Perquè
trobem tan pocs missatges de suport a l’existència de mesquites, al dret
de la llibertat de culte, del dret de les dones musulmanes a decidir
sobre el propi cos i la seva vestimenta? Si ja estem llegint el fil de
comentaris, i ens rebel·la el que llegim…perquè no opinem, perquè no ens
pronunciem?
Sense dubte, el comportament humà és multifactorial, però pot aportar una mica de llum el que la politòloga alemanya Elisabeth Noelle-Neumann va explicar com a model de l’espiral del silenci.
Segons Neumann, la societat amenaça amb l’aïllament als individus que
expressen posicions contràries a les assumides com majoritàries, de tal
manera que el comportament del públic està influït per la percepció que
es té del clima d’opinió dominant. Com més es difon una opinió dominant,
més es silencien les veus minoritàries en dissidència, amb la qual cosa
s’accelera l’efecte de les opinions majoritàries, construint un procés
de retroalimentació ascendent. En aquest cas, l’espiral del silenci ens
ajuda entendre perquè no fem el que no fem, però sobretot per
explicar-nos la importància que té no fer-ho: si les opinions
racistes van in crescendo ocupant i monopolitzant l’espai de debat, i
deixem que les veus antiracistes quedin arraconades i silenciades,
convertint-les en dissidents i anecdòtiques, permetem que es construeixi
una opinió pública virtual racista.
És realment important incidir en la opinió pública virtual?
Hi ha una tendència alarmant a
menystenir-la, al·legant que és virtual (i?), o que és parcial (segur?)
Ens l’espolsem de sobre i despreciem el seu valor real. Un error
garrafal, per 4 motius:
Per començar, pensem en qui formula un
comentari racista. En l’espiral del silenci, on el discurs racista és
majoritari i no existeix discurs alternatiu…bingo! La intolerància hi
troba refugi i reforç, fins i tot premi. En aquest escenari virtual, el
racisme és cavall guanyador i si és així, quin bon motiu tenim per no
seguir apostant-hi?
En segon lloc, pensem en l’opinador dubitatiu: es passeja pel fil de comentaris “aviam què diu la gent”.
Espera trobar arguments i opinions que decantin la seva balança
personal, recol·lectar pistes que el treguin del laberint. En una
espiral del silenci on la opinió pública és manifestament racista,
tindrà clar que el relat de la majoria, el gran grup, està del costat
“Mesquites, no”. I si el gran grup ho pensa, és que potser no és tan
mala opció, no?
En tercer lloc, el grup més important de tots: el grup discriminat.
Pensem en les persones que són habitual i sistemàticament
discriminades, llegint un fil de comentaris predominantment racistes
respecte a les seves creences, els seus orígens, la seva família, la
seva identitat. Barra lliure per més violència, més exclusió.
Per últim, i no menys important, la
opinió pública virtual ens ha d’importar (i alarmar) perquè un espai
virtual on es normalitza la predominança de discursos racistes està alimentant el pensament, l’actitud i el comportament racista fora de les xarxes. L’espiral creix i creix. Dins de la pantalla i fora d’ella.
Tolerància amb la intolerància
La lluita antiracista, com la feminista,
pateix un fort burn-out. L’estat general és d’un gran esgotament.
Esgotament per repetir obvietats, per xocar amb estructures
mastodòntiques i inamovibles, per haver de viure i conviure amb
violències extremes, per haver de dialogar amb persones que fan
monòlegs. De vegades, la majoria de vegades, ja no ens queden forces per
entrar en converses eternes, en arguments i contraarguments, en
discussions sense fi on acabem enrabiades i esgotades, desitjant no
haver començat mai a parlar d’aquest tema. Per això l’activisme virtual
és una bona alternativa: no és una conversa, no hi ha rèplica i
contrarèplica, si no es vol. És un abocador d’opinions. És la gran olla
on cadascú hi fica el seu ingredient. I és aquí on, si hem trencat l’espiral del silenci, haurem generat un espai real per al sector defensor dels drets, tolerant amb la diferència excepte amb la diferència opressora.
És aquí on haurem configurat una opinió
pública diversa, i sent optimistes, majoritàriament antiracista. Oferint
opcions al racisme, possibilitant alternatives que no aboquin
indefectiblement a concloure que és natural i obvi tenir un
posicionament racista. I, sobretot, per estar al costat d’aquelles
persones violentades, obrint espais comunicatius de solidaritat i
suport.
Deixar créixer l’espiral del silenci és
haver-se fet la pell dura, donar la batalla per perduda, cedir tot el
terreny. Deixar encara més espai per a la violència. És haver-se tornat
resistent a la toxina, tolerant amb la intolerància.
Tancant aquest article, diversos municipis francesos han prohibit a les seves platges l’ús del banyador de cos sencer (burkini
per als incendiaris), s’ha obert el debat a tots els mitjans i tenim
companyes musulmanes que estan sent qüestionades i insultades, patint
una gran violència virtual, simbòlica, real.
Ens veiem a les xarxes?