Amor Banal
Una de les grans conquestes del segle
passat (només a occident) ha estat la de la llibertat sexual. De fet,
l’obscurantisme del fanatisme religiós que s’estén arreu ens resulta un
recordatori de les dramàtiques conseqüències del domini de la religió
sobre la moral.
En vaig ser prou conscient de la
transcendència històrica de l’anarquisme quan em vaig acostar a
investigar, en una de les meves primeres recerques, el discurs
alliberador del sexe que sorgí des d’aquest espai polític. Des del segle
XIX, vinculat al lliurepensament i als valors de la societat liberal,
un grapat de teòrics i activistes va decidir arrabassar el cos i les
ànimes a l’estat i a una església que mantenia el seu monopoli respecte
la moral pública. El relat (i les pràctiques) alliberadores del sexe van
resultar ser altament heterogènies i van anar des de d’una relació
monògama i lleial al marge de l’església fins a experiments de
comunitats amoroses d’evolució diversa, tanmateix, va assolir els
objectius: la reapropiació del cos (i l’ànima) per part de l’individu
respecte a l’església i l’estat.
Imatge: Presos anarquistes fent exercicis naturistes a la presó Model (Bcn, 1933)
Als segles XIX i XX, i amb un
protagonisme essencial (i no reconegut) de l’anarquisme, la revolució és
una idea que va més enllà de les barricades i té lloc al cos i a les
ments de l’individu, en un procés que s’anticiparà al que s’esdevindrà a
partir de les dècades dels seixanta i setanta (i vuitanta-noranta en el
cas ibèric). Es produiran experiències pioneres a Catalunya i el País
Valencià ja des de 1920, i molt especialment al llarg del període
republicà, i s’encetaran debats profunds sobre la qüestió. En aquest
sentit, l’expedient del moviment llibertari resultarà coherent: la moral
ha de resultar harmoniosa amb els principis republicans de llibertat,
igualtat i fraternitat. La llibertat comença per un mateix, i des del
propi cos, a còpia de desprendre’s de prejudicis.
Tanmateix, també trobarem aspectes més
foscos. E. Armand, un dels teòrics francesos sobre el tema, àmpliament
llegit i traduït aquí, s’anunciarà a les revistes pornogràfiques i la
seva “camaraderia amorosa” funcionarà sovint com club d’intercanvis de
parella. A Espanya, escriptors colombians com Mariano Gallardo,
caracteritzat per un cert nietzscheanisme sexual (més aviat un masclisme
barroer) serà àmpliament llegit i divulgat entre el públic llibertari,
les experiències seran limitades, els prejudicis contra homosexuals
perviuran entre bona part de la militància,… L’anarquisme, com a bona
avantguarda intel•lectual, també serà un espai fronterer, insegur i
relliscós.
De ple en el segle XXI, hem assistit a
radicals transformacions en la manera d’entendre les relacions sexuals.
El mite de l’amor romàntic sembla esvair-se (o potser és en vies
d’extinció). Sexe i amor semblen haver entrat en un procés de divorci.
Les antigues convencions que semblaven regular normes no escrites sobre
les relacions sentimentals semblen estar tan desregulades com qualsevol
altre actor del mercat. La promiscuitat gaudeix de bona premsa (fins i
tot és promoguda publicitàriament), les aplicacions de mòbil semblen
haver revolucionat el concepte “contactes”, i “realities” com “First
Dates” eleven el festeig a la categoria debordiana d’espectacle.
El mite de l’amor romàntic sembla esvair-se (o potser és en vies d’extinció).
Podríem dir que es percep certa
pressió social per tal que s’estableixin relacions sexuals episòdiques,
lúdiques i banals, en la línia del que desitjaven bona part dels
llibertaris de finals del XIX en els seus somnis d’una societat que
acabés amb la família patriarcal, com a exemple de societat capitalista a
escala.
Tanmateix, realment és satisfactori
tot plegat? A vegades els somnis utòpics tenen derives inesperades, els
monstres de la raó il·lustrada. Els comportaments sexuals tendeixen
creixentment a un cert exhibicionisme. El cos d’homes i dones semblen
una mena d’espectacle. Hi ha aspectes, a més, que passen desapercebuts:
l’eclosió d’internet ha propiciat un increment exponencial de la
pornografia, que sovint, des d’uns valors de violència i supremacisme
sexual masculí esdevé una estranya i tòxica iniciació (i formació)
sexual dels més joves.
A tot això hem d’afegir un altre factor.
La globalització també ha comportat la multiplicació i l’abaratiment de
la prostitució en el sentit que s’ha produït un “dúmping” social
provinent de països pobres que implica que el “low cost” també ha
arribat al terreny del sexe. Fins a cert punt, em comentava una amiga
provinent del feminisme històric, la “competència deslleial” propicia
que moltes noies assumeixin rols, estètiques i capteniments de
prostituta en una època en què fins i tot el sexe esdevé un espai de
competitivitat, d’acord amb la “nova raó del món neoliberal” en la
terminologia del filòsof Christian Laval.
En certa mesura, la colonització que ha
fet el capitalisme a tots els espais, fins i tot els més íntims, la
corrupció moral que s’estén a partir de les concepcions neoliberals, han
acabat per convertir el subjecte en objecte. Zygmunt Bauman ens
alertava a “amor líquid” que la lògica del capitalisme ha afectat
profundament les relacions entre persones, de manera que les relacions
interpersonals es viuen com a una experiència de consum. La promiscuitat
no deixa de ser l’extensió del comportament de cada individu quan
canvia de mòbil o adquireix un nou gadget que, indefectiblement, acabarà
obsolet, com un residu inútil. L’absència de compromís és la traslació a
l’esfera individuals de la precarietat laboral, de l’absència de
carreres professsionals. Tothom acaba essent un empresari de sí mateix,
tractant de vendre un producte i contemplant la gent que l’envolta com a
potencials clients o competidors. La corrupció del capitalisme han
convertit l’amor, i el sexe, en una experiència banal.
Els vells anarquistes que van lluitar per assolir l’amor lliure, avui estarien escandalitzats!
