El meu cos és meu. Només me’l toca qui en té permís.
Imatge: La Sirollada
Arribo a casa, cansada, la nit ha estat
llarga, com totes les nits de festes majors. Però a diferència d’altres
matinades de diumenge, avui, hi arribo cohibida, trista, amb ràbia, amb
ganes de treure’m la roba ràpidament i arraulir-me dins al llit,
protegida per les parets de casa i sabent-me segura sota els llençols.
No totes les dones poden sentir-ho, perquè en són masses convivint amb
el seu agressor i per elles la llar deixa de ser un lloc on refugiar-se
de les agressions i la violència.
No ha estat la primera vegada que he
patit una agressió masclista i segurament no serà l’última. No m’han
forçat, no m’han violat. “Has estat de sort” em dirien alguns. Doncs,
quina merda de sort no poder estar tranquil·la enmig d’un concert sense
ser tocada per mans d’homes desconeguts.
Sí, aquesta nit he patit tocaments.
M’he sentit sola, desprotegida,
impotent, la ràbia ha anat creixent dins meu quan en girar-me no he
estat capaç d’identificar l’energumen que en veure unes malles ajustades
s’ha sentit provocat per un cos desconegut i com a home ha pensat que
tenia tot el dret a tocar-lo. Segurament ho ha fet, observat pels amics i
un cop ha tret les mans del meu cos, han somrigut plegats mentre
comentaven la jugada. L’agressor ha esdevingut heroi i els altres
l’imitaran per ser “tan guais” com el col·lega.
Vivim en una societat malalta, només així s’entenen la gran quantitat d’agressions sexuals i feminicidis.
En arribar on es trobaven els amics he
callat, no he dit res, només volia estar a prop seu, sentir-los al
costat, perquè allà em sentia segura. Els hi acabaria explicant, però he
preferit restar en silenci i parlar-ne tranquil·lament a soles, a casa.
Moltes pensen que si no en parlen ho oblidaran; si ningú ho sap, això
no haurà passat mai, per tant mai hauran estat agredides.
Callar és el pitjor que podem fer.
És important que totes les agressions siguin denunciades.
Pensar que com que no hi ha hagut
penetració, com que no hem estat colpejades, com que tan sols eren unes
paraules com “guapa, vine cap aquí que et faré un favor…” “On va una
noia tan guapa sola?” “Puta!” “Ets una estreta!” o una simple mà
apareguda de sobte sobre el cul o un pit és que hem de callar, perquè no
és tan greu.
Això també són agressions.
Això també són agressions.
La festa per mi havia acabat, havia
deixat de ser divertida, em trobava incòmoda i no estava segura, tenia
por. Les meves festes, els meus espais d’oci són aquells on no hi ha
masclisme, ni agressions sexistes, on totes ens trobem a gust, segures i
podem ser nosaltres mateixes. Desgraciadament, aquests espais són
pràcticament inexistents i les dones solem patir tota mena d’agressions
en concerts, festes majors, discoteques, bars, etc.
La culpa no és la nit, no és l’alcohol.
La culpa és del masclista, de l’agressor, perquè segurament aquest home
també actua de forma patriarcal en el seu dia a dia, al carrer, a casa,
a l’espai educatiu o laboral.
La culpa no és de les dones que ensenyen
el seu cos, perquè s’estimen i es senten a gust amb ell. Tenim tot el
dret a vestir com vulguem. No ho fem per provocar, ho fem perquè som
lliures. Les dones no toquem els torsos nus de tots els nois que
acostumen a anar sense samarreta en concerts. Som conscients que no hi
tenim cap dret, que aquell cos és seu i el tocarem només quan en tinguem
permís. No ho veiem com a una provocació, simplement com un acte de
llibertat.
El dia següent mentre dinàvem els hi
vaig explicar als amics que havia estat agredida. Paraules no en
trobaven, però si que un d’ells es va acostar i em va abraçar. Aquest
gest ho deia tot, no necessitava res més. Simplement, ho volia compartir
amb ells, explicar-los com m’havia sentit, com em sentia i res més.
Volia fer-los veure que en espais tan quotidians com les festes dels
pobles també hi ha agressions sexistes. El mateix que m’havia abraçat em
va dir “Per què no ens ho vas dir? L’hauríem anat a trobar”. No havia
vist res, només vaig notar unes mans tocant el meu cul i en girar-me un
munt de nois d’esquenes a mi.
Callar és el pitjor que podem fer.
Estic contenta de tenir amics a qui els
dol veure el comportament que tenen altres homes vers les dones, que
ploren cada assassinat i cada agressió.
Volem la complicitat de tots vosaltres
amb nosaltres, les dones i la vostra ràbia cap a l’agressor. Volem el
vostre rebuig vers les agressions i assassinats. Us volem al nostre costat, ni a davant ni a darrera…
Una dona és violada cada 8 hores.
Els Mossos d’Esquadra reben una denúncia
per agressions sexuals cada 13 hores i una per abusos sexuals cada 14
hores, però segons l’Enquesta de Violència Masclista a Catalunya, feta
pel Govern el 2010, només denuncien un 17,7% de les víctimes.
No calleu! Invisibilitzar el masclisme ens condemna a viure oprimides, ens mata!
