[Lluites] A propòsit de la comunicació dels i les anarquistes

extret de la soli

[Lluites] A propòsit de la comunicació dels i les anarquistes
Il·lustració: Sakero
@enmassana

¿Què és la realitat?

Deien Bergman i Luckman que la realitat es construeix socialment, i per això tots els inputs que rebem ens ajuden a posicionar-nos en el món i a construir la idea de realitat. Una construcció que és fruit d’una discussió i un consens que creen una certa visió del món, un sentit comú, uns apriorismes, un llenguatge, uns valors… Que no són unànimes, afortunadament, i tenen escletxes, però sí que són àmpliament compartits per bona part de la societat. L’estat-nació (encara avui, tot i la “globalització”), el treball assalariat, el productivisme, el creixement, la propietat privada, l’objectivitat i la ciència (el positivisme!), la democràcia liberal, el patriarcat… són idees força que estan arrelades en la societat. Són marcs, són un tauler de joc. I on som nosaltres, les anarquistes? O bé fora del tauler de joc, peces inservibles, o pul·lulant per un racó del tauler incompresos i sense comprendre, personatges estranys, kafkians (Kafka retrata molt bé l’estranyesa de l’individu en aquest tauler de joc que no sent com a propi… l’individu que es troba davant del tribunal en El Procés, l’individu que es sent com un bitxo en La Metamorfosi…). O estem totalment a fora del tauler (és realment possible, això?!) o hi som a mitges, sent assalariats, tenint televisió, mirant pelis o sèries (encara que no les haguem pagat) o anant a un bar o a un concert o anant al metge de capçalera. Sí, estem ben enfangats, els que tenim els peus al tauler i el cap i el cor a l’anarquia!

Avui, sobretot la televisió, entra a cada casa, i escup ideologia. I cada canal, i cada emissora de ràdio.

Els seus mitjans i el seu tauler

Els mass media són els seus mitjans, això és així. I al moviment anarquista tothom ho sabem i ho tenim clar. Perquè són ells; és una pota més del seu sistema. Des d’aquí es reprodueix dia rere dia, des de la ràdio i la televisió, que tots tenim a casa o al cotxe o a la feina (als tallers, a les oficines…); la gota malaia que trepana cervells. Una bèstia, una bola de neu que es va fent grossa dia a dia. És l’eina principal (juntament amb l’escola) de construcció de la realitat. I qualsevol estat va apostar per l’escolarització massiva dels infants per això; i, l’Església feia i fa el mateix! (I l’anarquisme i els moviments emancipadors igualment sabien que l’educació era un eix fonamental!). Reprenem el fil, però; tornem als mass media. Avui, sobretot la televisió, entra a cada casa, i escup ideologia. I cada canal, i cada emissora de ràdio. Construeixen la manera com la majoria de persones construeixen la realitat. Fins i tot els que ens sentim més al marge ben segur que ens acabem empassant moltes coses que se’ns escapen: o no hi ha masclismes i actituds heteropatriarcals als nostres espais, per exemple?
Els mass media, a més, costen diners. Molts diners. I contactes polítics, sovint (o la TDT no pretén precisament controlar políticament quins canals veiem?). I de qui són, aquests canals? Aquestes emissores? Doncs dels grans antagonistes de l’anarquisme: el capital (grups de comunicació) i l’estat (cadenes i emissores estatals, autonòmiques o locals), reforçats quasi sempre per les grans empreses via publicitat. O sigui, un panorama poc propici per veure-hi onejar les idees anarquistes!
Segons les situacions podem arribar a veure-hi personatges o mirades (en petita mesura, és clar) que escapen del combo neoliberal que ens hem hagut d’empassar les darreres dècades, i podem veure o sentir alguna tertuliana queer, algun tertulià de l’esquerra independentista parlant de socialisme, alguna veu qüestionant el pagament del deute il·legítim… Coses que permeten els límits del tauler del que abans parlàvem (tot i que en algun cas fan pessigolles a algun dels valors tabú). Ara, el que seguríssim que no hi veurem és la veu anarquista!
Per què? Perquè és molesta, perquè surt massa del tauler. Perquè ens oposem massa frontalment a tot el seu sistema (econòmic, social, de valors…). I perquè no tenim diputats i per tant a les tertúlies no ens correspon cap tertulià a mode de quota de diversitat.
Al seu torn, l’existència d’aquest tertulià-quota legitima les idees força del seu tauler de joc (objectivitat i rigor, democràcia i bla bla bla), però la radicalitat anarquista no hi té lloc.
En tot cas qualsevol missatge distorsionador del seu món serà de seguida ofegat per les veus dels tertulians, del conductor del programa, les intervencions seran tallades o no a gust del realitzador i el seu equip… (tot això ho explicava molt clar Bourdieu a “Sobre la TV”).
Evidentment, els mitjans no són plurals ni objectius ni res de tot això: construeixen realitat.

Construir

Com traiem el cap i fem sentir la nostra veu i discurs des del moviment llibertari? Primer de tot, construint, fent feina, picant pedra. Individual i col·lectivament. A cada barri, a cada localitat, aixecar els nostres projectes, amb cara i ulls; arremangar-nos i fer feina, que els veïns ens coneguin. Això vol dir fer feina i feina útil; i no amagar-se. La PAH ha aconseguit una gran força per la seva lluita, donant esperances, solucions, praxis de lluita, sentiment de pertinença, identitat. En el seu dia la CNT havia fet el mateix: la gent s’acostava a la CNT perquè allà era on es resolien les seves necessitats! Perquè es feia lluita sindical potent i s’aconseguien victòries; perquè es construïen escoles; perquè impulsaven vagues de lloguers… Per tant, la millor eina de comunicació és la feina feta, els projectes concrets; aportar respostes, esperances, eines per afrontar aquesta crisi que és una estafa i que ens està aixafant. És el primer punt i és fonamental. Si no hi ha projecte, què coi volem comunicar? Primer hi ha d’haver moviment anarquista, projectes anarquistes.
Construir des de les pràctiques, però acompanyant-ho d’eines d’anàlisi, de cultura crítica, de teoria: construir un discurs ben travat, coherent, des de l’anarquisme.

De prop

La proximitat és fonamental. Comuniquem de cara. Obrim els col·lectius, si cal posant paradeta a la plaça, al carrer (si el veí no entra a l’ateneu, que l’ateneu surti al carrer). I parlem amb els veïns, companys de feina o d’estudis, a l’AMPA o al forn de pa. Sortim de l’armari. Fem aquesta feina de formigueta, que és la més important. Que al barri o ciutat on desenvolupem el nostre col·lectiu, el nostre projecte polític, la gent pugui saber qui som i més o menys què pensem. Els hi agradi o no. I si tenim una publicació local (a la comarca, al barri) que es reparteixi gratuïtament als bars, als forns, a la sortida del metro o on sigui, molt millor. A l’Alt Llobregat (El Pèsol Negre), a Sants, a Gràcia, a Sant Andreu del Palomar, al PobleSec, a Girona, a les Terres de l’Ebre… Cara enfora: per a la iaia, per la tieta, pel cunyat. Que no porten cresta però paguen factures i no arriben a final de mes, i que ens poden conèixer a nosaltres o als de “primer els de casa” i altres populismes reaccionaris.
Tenir per tant una pràctica i un discurs potents en el cara a cara i en els elements de difusió que utilitzem (pasquins, publicacions, blogs, xarxes socials…). I sabent que allò que fem localment enforteix als nostres col·lectius i projectes en aquell territori, però no només. Perquè allò que digui o faci l’anarquista o l’okupa de Gràcia, al padrí d’El Papiol pot fer-li pensar en aquells okupes o anarquistes que troba al tren, o al poble, o al poble del costat. Pensem en gran, com a col·lectiu, com a moviment (encara que sigui, i així ha de ser, des de l’autonomia).

De lluny

I llavors, com arribem massivament a la gent? (Volem arribar massivament a la gent?) Quins mecanismes utilitzem? Com ens relacionem amb els mass media? Aquí obrim la caixa dels trons i les discussions més polaritzades. Mass-media.sí, mass-media.no. I hi ha aquí un error de plantejament: estar als mass-media no és una opció que nosaltres decidim. Hi som poc, però hi som, ens agradi o no. I ningú ens n’ha demanat l’opinió.
Tornem a Bergman i Luckman i la construcció social de la realitat. Sí, la realitat es construeix socialment, quan es posen sobre la taula diferents elements i hi ha un estira-i-afluixa i es dibuixa i es desdibuixa el món, com un quadre impressionista, imperfecte, ple d’imprecisions, falsedats, tòpics, idees-força i discursos reproduïts acríticament.
D’acord, aquest és el joc. Aquest és el joc i no partim de zero. Partim del que avui és compartit per la major part de la societat. Ho dèiem en començar aquest article. L’anarquisme, per tant, té un sentit comú ben diferent de l’status quo, i per tant tindrem penes i treballs a erosionar-lo. (Entenc que l’anarquisme no és una subcultura i que sí, volem erosionar-lo, volem transformar la societat) Però no podem no fer-ho si no volem perpetuar-nos en la marginalitat. Per tant cal fer sentir la nostra veu, posar els peus al tauler de joc i sacsejar-lo, remoure el sentit comú… Una feina titànica i que no és d’un dia o dos, d’un any o dos. Però el 15M o la PAH en el seu moment van fer-ho: van sortir a la plaça i van sacsejar el tauler, i van dir alt i clar que això no és una crisi, que és una estafa; que no s’entén que hi hagi gent sense casa i cases sense gent; i altres petites idees-força que van erosionant un sistema de pensament.
Com sacsegem el tauler? Les grans idees-força es transmeten des de la família, des de l’escola, i sobretot via mass-media. Ens agradi o no això és així. I els mass-media existeixen, hi són, i és la via per on la gran majoria de la societat construeix en bona mesura la seva visió de la realitat. I fan una feinada diària. I tenen recursos. Tenen micròfons, tenen càmeres, tenen periodistes i nòmines a final de mes, i un pressupost… Són el gran altaveu. (Les xarxes socials i altres eines molt potents i que ens poden ser útils a través d’Internet encara són lluny de fer-li ombra.) I els mass-media no estan pensats per esbombar les idees anarquistes, és clar!
Quan apareixem als mass-media? Quan es tracta de criminalitzar-nos. Operacions antiterroristes, els antisistema trencant aparadors, els famosos tres-cents violents, etc. Els mass-media no explicaran per què era la vaga o manifestació que ha acabat en batalla campal (posaran el focus i la salsa en els vidres trencats i en la valoració dels danys); no apareixerà la notícia de l’absolució de les empresonades en el marc d’una operació antiterrorista (a la memòria del teleespectador haurà quedat només la idea que l’anarquista és un terrorista); no vindran a cobrir la campanya de denúncia de l’explotació (infantil i no només) de les fàbriques d’Inditex al sud-est asiàtic, o els piquets a una empresa que no paga el sou als seus treballadors (sí que ens “informaran” quan un nou Iphone surti al mercat); etc.
Per tant, als mass-media en principi només hi apareixem quan ells volen i per criminalitzar-nos. En aquest punt, recupero la pregunta de debat: participem als mass-media o no? Doncs no és una possibilitat: és una realitat. Ja passa. No ens demanen pas si volem o no participar-hi! Hi ha una operació antiterrorista i apareix el moviment anarquista als mass-media; hi ha una manifestació i hi ha trencadissa i el moviment apareix als mass-media; i normalment apareix només la versió policial. I el silenci ens fa mal, crec. Perquè als mass-media ja hi som i amb una sola mirada, una sola veu: la de la policia. No hauríem, doncs, de dir-hi la nostra? La resposta és complexa.

Escletxes i mass-media

Hem dit ja que als mass-media hi apareixem tant si volem com si no. Quan fem coses, no hi apareixem, i “el que no es comunica no existeix” per al gran públic. En canvi, quan a ells els interessa hi apareixem caricaturitzats i ens pinten com monstres. És que no podem ser nosaltres els que decidim quan i com hi sortim?
Sí que es pot (però costa). Si omples plaça Catalunya de pancartes i tendes, sortiràs als mass-media; si ocupes l’edifici de Telefónica o el Banc Espanyol de Crèdit a plaça Catalunya, sortiràs; si ets un moviment social amb força i fas determinades accions, sortiràs.
Parlem del cas 4F? El coneixíem, però la gran majoria de la població el va conèixer arran del passi al Canal33 del documental “Ciutat morta”. I perquè arribés a aquesta emissió va haver de guanyar premis i córrer per les xarxes socials, cedir-lo a la cadena gratuïtament… Pressionar, pressionar i pressionar. Cada escletxa és una batalla.
Cal estar preparats i aconseguir donar la nostra veu, no només quan i com ells decideixin. I serà una lluita difícil i sovint en sortirem escaldats (i parlo des de l’experiència) però val la pena intentar ser-hi amb veu pròpia. El pitjor que pot passar és que tergiversin el que diem, però pitjor que la sola versió policial no pot pas ser… . Intervencions curtes, frases senzilles i clares, poden ser una manera de donar només un tall possible; caldrà formar-nos, trobar eines per no prendre-hi mal.
Hi ha escletxes en forma de moments clau, de fissures en el relat dominant…; hi ha periodistes més o menys afins (molt coartats per les seves direccions, normalment, les coses com siguin); hi ha accions performàtiques que criden l’atenció (com fer assemblees a plaça Catalunya, “okupar” les rambles, omplir una entitat bancària de gent amb samarretes verdes i una mica d’enrenou, fer escraches…).
En tot cas, s’ha de donar una feina de construcció, d’acció, omplir-se de forces i de suports, a partir d’un context.
En les mobilitzacions dels anys setanta es donaven accions potents que en el seu moment tenien gran legitimitat i suport social, com els segrestos d’autobusos per reclamar transport públic als barris populars, o la okupació i sabotatge d’una planta asfàltica per construir en el seu lloc l’Ateneu Popular de 9Barris. Acció i força social al darrere, i un moment de crisi sistèmica, fa que aquestes lluites guanyin. I que no hi hagi altaveus prou potents per criminalitzar-les.
Més recentment, la PAH, el 15M o, en el cas de Barcelona, les mobilitzacions per parar els peus a la bombolla turístico-immobiliària, entronquen amb les necessitats i intuïcions o certeses de bona part de la població i li donen un discurs polític, en un moment de crisi econòmica, d’esclat de la bombolla immobiliària, de corrupció, de crisi del sistema de partits i de l’estat del benestar… Aquests moviments treuen el nas de forma eficaç en el momentum d’enfonsament de la cultura de la transició, dels pactes del 78 (la versió nostrada d’una crisi internacional que és econòmica, política, de valors…). I el seu ressò mediàtic és molt important i no només en un sentit vulgar, de presència a televisions i informatius, sinó penetrant al sentit comú de part de la població, fent que se l’apropiï, obrint opcions per a la transformació social.
(I sí, sempre hi haurà qui després voldrà aigualir discursos i convertir el “ningú ens representa” en un “assalt al cel d’un partit que sí que ens representi” [!] o que les lluites d’acció directa de la PAH es desinflin per la institucionalització d’alguns o per posar massa esperances en canvis legislatius, etc. Per això mateix cal que el món llibertari no deixi de ser-hi; els espais que deixem els prendran els que tenim enfront o els que teníem al costat i han passat a les institucions).

Una breu conclusió

En fi, comunicativament cal fer una feina en dos fronts: el primer i principal, el de la proximitat, construint projectes potents; i, en segon lloc, no perdre de vista la importància dels mass-media en la construcció de la identitat de les gran majoria de la població. I tots dos han d’anar a l’uníson, perquè estan íntimament relacionats.

Entradas populares de este blog

[Valencia] CNT constituye una nueva sección sindical en Panaria

Cinco huelgas de mujeres para abrir boca

[Enseñanza - Madrid] La Universidad de Alcalá pierde su batalla contra la CNT y su campaña por la dignidad de las becarias/os