[Lluites] A propòsit de la comunicació dels i les anarquistes
Il·lustració: Sakero
@enmassana
¿Què és la realitat?
Deien Bergman i Luckman que la realitat
es construeix socialment, i per això tots els inputs que rebem ens
ajuden a posicionar-nos en el món i a construir la idea de realitat. Una
construcció que és fruit d’una discussió i un consens que creen una
certa visió del món, un sentit comú, uns apriorismes, un llenguatge, uns
valors… Que no són unànimes, afortunadament, i tenen escletxes, però sí
que són àmpliament compartits per bona part de la societat.
L’estat-nació (encara avui, tot i la “globalització”), el treball
assalariat, el productivisme, el creixement, la propietat privada,
l’objectivitat i la ciència (el positivisme!), la democràcia liberal, el
patriarcat… són idees força que estan arrelades en la societat. Són
marcs, són un tauler de joc. I on som nosaltres, les anarquistes? O bé
fora del tauler de joc, peces inservibles, o pul·lulant per un racó del
tauler incompresos i sense comprendre, personatges estranys, kafkians
(Kafka retrata molt bé l’estranyesa de l’individu en aquest tauler de
joc que no sent com a propi… l’individu que es troba davant del tribunal
en El Procés, l’individu que es sent com un bitxo en La Metamorfosi…). O
estem totalment a fora del tauler (és realment possible, això?!) o hi
som a mitges, sent assalariats, tenint televisió, mirant pelis o sèries
(encara que no les haguem pagat) o anant a un bar o a un concert o anant
al metge de capçalera. Sí, estem ben enfangats, els que tenim els peus
al tauler i el cap i el cor a l’anarquia!
Avui, sobretot la televisió, entra a cada casa, i escup ideologia. I cada canal, i cada emissora de ràdio.
Els seus mitjans i el seu tauler
Els mass media són els seus mitjans,
això és així. I al moviment anarquista tothom ho sabem i ho tenim clar.
Perquè són ells; és una pota més del seu sistema. Des d’aquí es
reprodueix dia rere dia, des de la ràdio i la televisió, que tots tenim a
casa o al cotxe o a la feina (als tallers, a les oficines…); la gota
malaia que trepana cervells. Una bèstia, una bola de neu que es va fent
grossa dia a dia. És l’eina principal (juntament amb l’escola) de
construcció de la realitat. I qualsevol estat va apostar per
l’escolarització massiva dels infants per això; i, l’Església feia i fa
el mateix! (I l’anarquisme i els moviments emancipadors igualment sabien
que l’educació era un eix fonamental!). Reprenem el fil, però; tornem
als mass media. Avui, sobretot la televisió, entra a cada casa, i escup
ideologia. I cada canal, i cada emissora de ràdio. Construeixen la
manera com la majoria de persones construeixen la realitat. Fins i tot
els que ens sentim més al marge ben segur que ens acabem empassant
moltes coses que se’ns escapen: o no hi ha masclismes i actituds
heteropatriarcals als nostres espais, per exemple?
Els mass media, a més, costen diners.
Molts diners. I contactes polítics, sovint (o la TDT no pretén
precisament controlar políticament quins canals veiem?). I de qui són,
aquests canals? Aquestes emissores? Doncs dels grans antagonistes de
l’anarquisme: el capital (grups de comunicació) i l’estat (cadenes i
emissores estatals, autonòmiques o locals), reforçats quasi sempre per
les grans empreses via publicitat. O sigui, un panorama poc propici per
veure-hi onejar les idees anarquistes!
Segons les situacions podem arribar a
veure-hi personatges o mirades (en petita mesura, és clar) que escapen
del combo neoliberal que ens hem hagut d’empassar les darreres dècades, i
podem veure o sentir alguna tertuliana queer, algun tertulià de
l’esquerra independentista parlant de socialisme, alguna veu qüestionant
el pagament del deute il·legítim… Coses que permeten els límits del
tauler del que abans parlàvem (tot i que en algun cas fan pessigolles a
algun dels valors tabú). Ara, el que seguríssim que no hi veurem és la
veu anarquista!
Per què? Perquè és molesta, perquè surt
massa del tauler. Perquè ens oposem massa frontalment a tot el seu
sistema (econòmic, social, de valors…). I perquè no tenim diputats i per
tant a les tertúlies no ens correspon cap tertulià a mode de quota de
diversitat.
Al seu torn, l’existència d’aquest
tertulià-quota legitima les idees força del seu tauler de joc
(objectivitat i rigor, democràcia i bla bla bla), però la radicalitat
anarquista no hi té lloc.
En tot cas qualsevol missatge
distorsionador del seu món serà de seguida ofegat per les veus dels
tertulians, del conductor del programa, les intervencions seran tallades
o no a gust del realitzador i el seu equip… (tot això ho explicava molt
clar Bourdieu a “Sobre la TV”).
Evidentment, els mitjans no són plurals ni objectius ni res de tot això: construeixen realitat.
Construir
Com traiem el cap i fem sentir la nostra
veu i discurs des del moviment llibertari? Primer de tot, construint,
fent feina, picant pedra. Individual i col·lectivament. A cada barri, a
cada localitat, aixecar els nostres projectes, amb cara i ulls;
arremangar-nos i fer feina, que els veïns ens coneguin. Això vol dir fer
feina i feina útil; i no amagar-se. La PAH ha aconseguit una gran força
per la seva lluita, donant esperances, solucions, praxis de lluita,
sentiment de pertinença, identitat. En el seu dia la CNT havia fet el
mateix: la gent s’acostava a la CNT perquè allà era on es resolien les
seves necessitats! Perquè es feia lluita sindical potent i s’aconseguien
victòries; perquè es construïen escoles; perquè impulsaven vagues de
lloguers… Per tant, la millor eina de comunicació és la feina feta, els
projectes concrets; aportar respostes, esperances, eines per afrontar
aquesta crisi que és una estafa i que ens està aixafant. És el primer
punt i és fonamental. Si no hi ha projecte, què coi volem comunicar?
Primer hi ha d’haver moviment anarquista, projectes anarquistes.
Construir des de les pràctiques, però
acompanyant-ho d’eines d’anàlisi, de cultura crítica, de teoria:
construir un discurs ben travat, coherent, des de l’anarquisme.
De prop
La proximitat és fonamental. Comuniquem
de cara. Obrim els col·lectius, si cal posant paradeta a la plaça, al
carrer (si el veí no entra a l’ateneu, que l’ateneu surti al carrer). I
parlem amb els veïns, companys de feina o d’estudis, a l’AMPA o al forn
de pa. Sortim de l’armari. Fem aquesta feina de formigueta, que és la
més important. Que al barri o ciutat on desenvolupem el nostre
col·lectiu, el nostre projecte polític, la gent pugui saber qui som i
més o menys què pensem. Els hi agradi o no. I si tenim una publicació
local (a la comarca, al barri) que es reparteixi gratuïtament als bars,
als forns, a la sortida del metro o on sigui, molt millor. A l’Alt
Llobregat (El Pèsol Negre), a Sants, a Gràcia, a Sant Andreu del
Palomar, al PobleSec, a Girona, a les Terres de l’Ebre… Cara enfora: per
a la iaia, per la tieta, pel cunyat. Que no porten cresta però paguen
factures i no arriben a final de mes, i que ens poden conèixer a
nosaltres o als de “primer els de casa” i altres populismes
reaccionaris.
Tenir per tant una pràctica i un discurs
potents en el cara a cara i en els elements de difusió que utilitzem
(pasquins, publicacions, blogs, xarxes socials…). I sabent que allò que
fem localment enforteix als nostres col·lectius i projectes en aquell
territori, però no només. Perquè allò que digui o faci l’anarquista o
l’okupa de Gràcia, al padrí d’El Papiol pot fer-li pensar en aquells
okupes o anarquistes que troba al tren, o al poble, o al poble del
costat. Pensem en gran, com a col·lectiu, com a moviment (encara que
sigui, i així ha de ser, des de l’autonomia).
De lluny
I llavors, com arribem massivament a la
gent? (Volem arribar massivament a la gent?) Quins mecanismes utilitzem?
Com ens relacionem amb els mass media? Aquí obrim la caixa dels trons i
les discussions més polaritzades. Mass-media.sí, mass-media.no. I hi ha
aquí un error de plantejament: estar als mass-media no és una opció que
nosaltres decidim. Hi som poc, però hi som, ens agradi o no. I ningú
ens n’ha demanat l’opinió.
Tornem a Bergman i Luckman i la
construcció social de la realitat. Sí, la realitat es construeix
socialment, quan es posen sobre la taula diferents elements i hi ha un
estira-i-afluixa i es dibuixa i es desdibuixa el món, com un quadre
impressionista, imperfecte, ple d’imprecisions, falsedats, tòpics,
idees-força i discursos reproduïts acríticament.
D’acord, aquest és el joc. Aquest és el
joc i no partim de zero. Partim del que avui és compartit per la major
part de la societat. Ho dèiem en començar aquest article. L’anarquisme,
per tant, té un sentit comú ben diferent de l’status quo, i per tant
tindrem penes i treballs a erosionar-lo. (Entenc que l’anarquisme no és
una subcultura i que sí, volem erosionar-lo, volem transformar la
societat) Però no podem no fer-ho si no volem perpetuar-nos en la
marginalitat. Per tant cal fer sentir la nostra veu, posar els peus al
tauler de joc i sacsejar-lo, remoure el sentit comú… Una feina titànica i
que no és d’un dia o dos, d’un any o dos. Però el 15M o la PAH en el
seu moment van fer-ho: van sortir a la plaça i van sacsejar el tauler, i
van dir alt i clar que això no és una crisi, que és una estafa; que no
s’entén que hi hagi gent sense casa i cases sense gent; i altres petites
idees-força que van erosionant un sistema de pensament.
Com sacsegem el tauler? Les grans
idees-força es transmeten des de la família, des de l’escola, i sobretot
via mass-media. Ens agradi o no això és així. I els mass-media
existeixen, hi són, i és la via per on la gran majoria de la societat
construeix en bona mesura la seva visió de la realitat. I fan una
feinada diària. I tenen recursos. Tenen micròfons, tenen càmeres, tenen
periodistes i nòmines a final de mes, i un pressupost… Són el gran
altaveu. (Les xarxes socials i altres eines molt potents i que ens poden
ser útils a través d’Internet encara són lluny de fer-li ombra.) I els
mass-media no estan pensats per esbombar les idees anarquistes, és clar!
Quan apareixem als mass-media? Quan es
tracta de criminalitzar-nos. Operacions antiterroristes, els antisistema
trencant aparadors, els famosos tres-cents violents, etc. Els
mass-media no explicaran per què era la vaga o manifestació que ha
acabat en batalla campal (posaran el focus i la salsa en els vidres
trencats i en la valoració dels danys); no apareixerà la notícia de
l’absolució de les empresonades en el marc d’una operació antiterrorista
(a la memòria del teleespectador haurà quedat només la idea que
l’anarquista és un terrorista); no vindran a cobrir la campanya de
denúncia de l’explotació (infantil i no només) de les fàbriques
d’Inditex al sud-est asiàtic, o els piquets a una empresa que no paga el
sou als seus treballadors (sí que ens “informaran” quan un nou Iphone
surti al mercat); etc.
Per tant, als mass-media en principi
només hi apareixem quan ells volen i per criminalitzar-nos. En aquest
punt, recupero la pregunta de debat: participem als mass-media o no?
Doncs no és una possibilitat: és una realitat. Ja passa. No ens demanen
pas si volem o no participar-hi! Hi ha una operació antiterrorista i
apareix el moviment anarquista als mass-media; hi ha una manifestació i
hi ha trencadissa i el moviment apareix als mass-media; i normalment
apareix només la versió policial. I el silenci ens fa mal, crec. Perquè
als mass-media ja hi som i amb una sola mirada, una sola veu: la de la
policia. No hauríem, doncs, de dir-hi la nostra? La resposta és
complexa.
Escletxes i mass-media
Hem dit ja que als mass-media hi
apareixem tant si volem com si no. Quan fem coses, no hi apareixem, i
“el que no es comunica no existeix” per al gran públic. En canvi, quan a
ells els interessa hi apareixem caricaturitzats i ens pinten com
monstres. És que no podem ser nosaltres els que decidim quan i com hi
sortim?
Sí que es pot (però costa). Si omples
plaça Catalunya de pancartes i tendes, sortiràs als mass-media; si
ocupes l’edifici de Telefónica o el Banc Espanyol de Crèdit a plaça
Catalunya, sortiràs; si ets un moviment social amb força i fas
determinades accions, sortiràs.
Parlem del cas 4F? El coneixíem, però la
gran majoria de la població el va conèixer arran del passi al Canal33
del documental “Ciutat morta”. I perquè arribés a aquesta emissió va
haver de guanyar premis i córrer per les xarxes socials, cedir-lo a la
cadena gratuïtament… Pressionar, pressionar i pressionar. Cada escletxa
és una batalla.
Cal estar preparats i aconseguir donar
la nostra veu, no només quan i com ells decideixin. I serà una lluita
difícil i sovint en sortirem escaldats (i parlo des de l’experiència)
però val la pena intentar ser-hi amb veu pròpia. El pitjor que pot
passar és que tergiversin el que diem, però pitjor que la sola versió
policial no pot pas ser… . Intervencions curtes, frases senzilles i
clares, poden ser una manera de donar només un tall possible; caldrà
formar-nos, trobar eines per no prendre-hi mal.
Hi ha escletxes en forma de moments
clau, de fissures en el relat dominant…; hi ha periodistes més o menys
afins (molt coartats per les seves direccions, normalment, les coses com
siguin); hi ha accions performàtiques que criden l’atenció (com fer
assemblees a plaça Catalunya, “okupar” les rambles, omplir una entitat
bancària de gent amb samarretes verdes i una mica d’enrenou, fer
escraches…).
En tot cas, s’ha de donar una feina de construcció, d’acció, omplir-se de forces i de suports, a partir d’un context.
En les mobilitzacions dels anys setanta
es donaven accions potents que en el seu moment tenien gran legitimitat i
suport social, com els segrestos d’autobusos per reclamar transport
públic als barris populars, o la okupació i sabotatge d’una planta
asfàltica per construir en el seu lloc l’Ateneu Popular de 9Barris.
Acció i força social al darrere, i un moment de crisi sistèmica, fa que
aquestes lluites guanyin. I que no hi hagi altaveus prou potents per
criminalitzar-les.
Més recentment, la PAH, el 15M o, en el
cas de Barcelona, les mobilitzacions per parar els peus a la bombolla
turístico-immobiliària, entronquen amb les necessitats i intuïcions o
certeses de bona part de la població i li donen un discurs polític, en
un moment de crisi econòmica, d’esclat de la bombolla immobiliària, de
corrupció, de crisi del sistema de partits i de l’estat del benestar…
Aquests moviments treuen el nas de forma eficaç en el momentum
d’enfonsament de la cultura de la transició, dels pactes del 78 (la
versió nostrada d’una crisi internacional que és econòmica, política, de
valors…). I el seu ressò mediàtic és molt important i no només en un
sentit vulgar, de presència a televisions i informatius, sinó penetrant
al sentit comú de part de la població, fent que se l’apropiï, obrint
opcions per a la transformació social.
(I sí, sempre hi haurà qui després
voldrà aigualir discursos i convertir el “ningú ens representa” en un
“assalt al cel d’un partit que sí que ens representi” [!] o que les
lluites d’acció directa de la PAH es desinflin per la
institucionalització d’alguns o per posar massa esperances en canvis
legislatius, etc. Per això mateix cal que el món llibertari no deixi de
ser-hi; els espais que deixem els prendran els que tenim enfront o els
que teníem al costat i han passat a les institucions).
Una breu conclusió
En fi, comunicativament cal fer una
feina en dos fronts: el primer i principal, el de la proximitat,
construint projectes potents; i, en segon lloc, no perdre de vista la
importància dels mass-media en la construcció de la identitat de les
gran majoria de la població. I tots dos han d’anar a l’uníson, perquè
estan íntimament relacionats.