[Opinió] La lluita i l’Estrella
Imatge: Boicot a la cervesera Damm (1935)
És curiós de veure com els propis
moviments de l’esquerra anticapitalista -i dins d’aquests la majoria de
grups o col·lectius que es podria dir que en formen part- obvien de
manera sistemàtica tota reflexió, crítica o polèmica relacionada amb el
consum, especialment relacionada amb el consum de drogues i el consum
que duem a terme en els nostres espais i moments “d’oci” (tan fent
referència als productes que consumim com als mateixos espais als que
anem per a consumir-los). Personalment no m’agrada parlar de moments
d’oci, ja que és perpetuar la divisió entre feina/oci, treball/oci,
donant ales així a l’esquema que la pròpia dependència i esclavitud del
treball assalariat ens marca. Però això ja donaria per un altre article.
Si tornem al tema del consum, normalment
al consum de drogues –incloent aquí evidentment l’alcohol- entrem en un
terreny pantanós que sembla que conscientment es vulgui deixar de
banda. Un debat que donaria per a molt però que ni tan sols hem començat
a encetar.
No són poc rellevants les conseqüències
físiques que aquestes substàncies comporten i com afecten a les
capacitats dels propis individus, als cercles socials, familiars i de
lluita. Quantes persones s’han quedat pel camí directament o
indirectament pel consum de drogues? Quantes persones han abandonat la
lluita i la implicació directa o indirectament per aquest consum? Però
anant més enllà hi podem trobar moltíssimes altres repercussions
negatives, que ens encasellen, que no ens deixen avançar. Quants espais i
causes són sustentades pràcticament de manera única gràcies a la venda
d’aquestes substàncies? No dóna per pensar la facilitat amb què la
majoria de gent es gasta els diners en tabac, marihuana, alcohol i
altres, i el que els costa pagar per una samarreta antirepressiva,
contribuir a un pot solidari, implicar-se en un projecte de productes
“fes-ho tu mateixa” o comprar un tiquet per un dinar d’un grup
autogestionat?
Què és el que estem fomentant quan venem/servim alcohol per exemple?
Cada vegada que torno a veure com la
gent demana llaunes de birra a la barra, mentre la guardiola de
resistència o les parades de fanzines, llibres, roba, o música moren per
falta de recursos i per avorriment, se m’esquerda alguna cosa a dintre.
Esquerdes que van fent un forat cada cop més profund i que em porten a
qüestionar-me, de retruc, moltes altres coses de la resistència, els
ideals i de totes les persones que en teoria els donem vida. I si encara
fem un pas més, podem debatre i analitzar com, encara que arribéssim a
considerar que a nosaltres i en el nostre espai aquest consum no ens
afecta d’aquesta forma, sí que inevitablement hauríem d’afrontar la part
de responsabilitat que tenim al seguir perpetuant-lo com a part
indispensable de les relacions socials, dels moments “d’oci”, de les
nostres interaccions. Què és el que estem fomentant quan venem/servim
alcohol per exemple? Quan decidim gastar-nos 3 euros en uns beures com a
manera de relacionar-nos o quedar amb els companys/es? Quan en un espai
alliberat la majoria de persones tenen a les mans una cervesa o un
cigarret? Què és el que poc a poc anem interioritzant a dins nostre i en
les futures generacions que vindran en els contextos de lluita i
resistència? Totes aquestes qüestions i moltes més són les que de forma
cada vegada més directa se m’estampen al cervell. Les que ja no puc fer
veure que no veig, ni puc amagar-les més temps darrere d’excuses i
justificacions, les que ja no puc dissimular més escopint-hi l’alè
carregat de fum.
Però crec que és difícil abordar aquest
complex tema, amb el que la majoria de gent es posa ràpid a la
defensiva, si ni tan sols s’ha fet el pas de qüestionar d’on prové
aquest alcohol que ingerim, o el tabac amb el que ens liem el porro, o
la merda amb la que ens destrossem el nas. I és d’això del que
m’agradaria poder abocar alguna cosa en aquestes línies. Perquè el tema
ja no és que els grups de l’esquerra anticapitalista no facin crítica ni
qüestionin com el consum afecta a nivell individual, social, de grup,
de lluita, de saber construir alternatives… sinó que tristament ni tan
sols s’ha donat el primer pas, que hi hagi un plantejament de qui
veritablement hi ha darrere, qui se n’enriqueix, a què estem contribuint
amb tot això que ingerim, que venem, que forma part dels nostres
moments i que tenim pràcticament incorporat en nosaltres mateixes.
És paradoxal que Casals, Ateneus, sindicats horitzontals i altres col·lectius que de manera directa ataquen, combaten i tenen posicions de confrontació -cadascú amb els seus matisos i maneres de fer- amb l’ordre social establert i amb el capitalisme que ens empassa i devora, que en aquest tema s’hi passi de puntetes, silenciosament, gairebé com si no existís.
Segurament el producte per excel·lència
que representa aquesta brutal incongruència entre el que defensem i el
que després fem, és l’alcohol. I com he comentat no entraré ara a fer
una crítica sobre la seva venda i el seu consum. Sinó que em centraré en
el primer esglaó de l’anàlisi del perquè costa tan fer un canvi en
positiu, i que suposadament, aniria més lligat amb el que pensem i pel
que lluitem. He pogut observar en incomptables vegades com les grans
marques són les reines de paradetes de sindicats, de festes
alternatives, de Casals de l’esquerra independentista i de grups varis
de confrontació. Mentre que sobre el paper i en els nostres lemes
repudiem multinacionals i marques colonitzadores, explotadores i
expenedores de misèria, quan es tracta de posar-ho a la pràctica,
sobretot quan es tracta de posar-ho a la pràctica en el nostre oci i
consum li traiem tota importància, som capaces de relativitzar-ho i fins
i tot fer mofa dels pocs grups que almenys intenten no alimentar els
grans monstres que s’han fet amb el control absolut sobre totes
nosaltres i han sabut acabar formant part, curiosament, tan dels
ambients més selectes o institucionals, com dels ambients més suburbans o
marginals.
Podem trobar la similitud amb moltes
persones que formen part de grups anticapitalistes o que elles mateixes
es defineixen com a tal, però porten sense qüestionament pantalons o
bambes adidas, nike, o qualsevol altre marca a la que se li hauria de
vomitar a sobre. I en la majoria de vegades no es tracta de que aquella
persona s’hagi trobat uns pantalons, o un col·lega li hagi regalat unes
sabates que no li van bé, sinó que es compren enriquint els mateixos
poders que després critiquem. I es llueixen fins i tot amb orgull. Però
inclús em pregunto, en els pocs casos en que realment aquests pantalons
ens els hem trobat o han acabat a les nostres mans de formes casuals, si
hauríem de ser un producte publicitari amb cames, treballant gratis per
aquestes fastigoses i assassines empreses, mentre després diem estar en
contra de l’explotació laboral, de la destrucció del medi i de
l’imperialisme, entre moltes d’altres coses. Doncs el mateix passa -o
encara pitjor- amb l’alcohol.
Quan anem a manifestacions amb llaunes
de xibeca comprades al Mercadona, quan fem dinars populars i col·loquem
sobre la taula ampolles de Coca-Cola o quan financem els nostres
projectes i espais de resistència amb la venda de cervesa Estrella Damm
(o altres grans marques corporatives) i vi de qualsevol supermercat que
explota a les seves treballadores. I és que en el cas de l’alcohol no és
només que nosaltres consumim aquestes marques i per tant en fem
publicitat cada vegada que aixequem el colze, sinó que a sobre les venem
en els nostres espais, les venem en les jornades que nosaltres mateixes
organitzem, i les venem en els concerts i espectacles autogestionats i
que intenten allunyar-se de les línies convencionals i de consum de
masses.
Normalment el debat és inexistent; ja ni
tan sols es posa sobre la taula el tema de perquè s’està comprant
Estrella Damm, Moritz o qualsevol altra. I el mateix podria aplicar-se
en els sucs, per exemple -si es que arribem a oferir-ne-. Ni tan sols es
pregunta si hi ha alguna alternativa a comprar-los a qualsevol
supermercat, i de qualsevol marca que omple ampolletes amb fruita de
cambres congelades que ve de ves a saber on i afegint-hi tones de sucre.
O ampolles de vidre amb llúpol carregat de pesticides i aigua
contaminada del riu Llobregat, engreixant així encara més a la
franquista família Carceller. Les vegades que es treu el tema les
respostes acostumen a ser dues: dir que no hi ha alternativa, o dir que
el canvi seria massa car. Pel que fa a la primera resposta es pot estar
d’acord en certa part. Sí, trobar begudes fetes més a la vora i fora de
les grans multinacionals és més complicat. Però no és impossible, ni tan
sols diria que és gaire difícil. Especialment pel que fa als productes
alcohòlics cada vegada és més fàcil trobar-ne fora dels engranatges
habituals. Ja que dins dels espais “no oficials”, dins els moviments
revolucionaris i dels grups de lluita, la gran majoria de persones fan
us de les ampolles -i no precisament per a llençar-les contra la policia
o els vidres de La Caixa-, també han nascut projectes i opcions per a
adquirir alcohol.
Pel que fa a la segona resposta també
dir que és certa. Però això precisament ens porta, crec jo, a un dels
centres del debat, a una de les punxes més espinoses que intentem
vorejar per a no punxar-nos, però que mai ens atrevim a treure. Una
ampolla de cervesa local, artesana, feta per una petita empresa o,
encara millor, per un grup autogestionat, cooperativa o per alguns
col·legues al mas que tenen al poble, pot ser més cara. Però és aquí on
hem de posicionar-nos un cop més, com fem amb molts altres aspectes de
la nostra vida, quan prenem decisions que no deixen de ser política i
declaracions de principis. Què és el que volem? Que la gent vagi als
nostres espais a emborratxar-se? O el que volem és que siguin i siguem
conscients del que fem, el que ens empassem, amb què i a on gastem els
diners?
Dir que si es ven aquest tipus de
cervesa la gent no la comprarà, és pensar i fomentar que les persones
només beguin per a emborratxar-se, per a deixar a casa la seva
consciència o trepitjar-la fins a enterrar-la sota el ciment. Per un
costat estem fomentant el cercle de que millor vendre i consumir molt i
barato, sent una merda, que vendre i consumir menys però de qualitat, de
manera el més coherent possible amb el que a la teoria pensem. És cert
que sovint les persones prefereixen tenir a les mans tota l’estona una
llauna plena, que comprar la meitat i degustar un producte amb una altra
historia al darrere, sent conscients d’on van els diners que treuen de
la butxaca i tornar a casa sense caure pel carrer. Però precisament
aquesta cultura de l’alcohol com a base per a les nostres relacions i
festes, és amb el que hauríem de voler i poder anar trencant, encara que
sigui a poc a poc. Per altra banda, comentar que a vegades el car o
barat són termes relatius i que van en funció del valor personal que
donem a cada cosa. Més d’una vegada he sentit a algú dient que “no es
pot permetre” gastar-se dos euros en un producte casolà i local, però
després veig que aquesta mateixa persona no sembla tenir problemes en
deixar-se’-n 6 o 8 fotent-se birres Estrella a la terrassa d’un bar de
pijo progre del centre un dissabte al vespre.
Podem trobar la similitud amb moltes persones que formen part de grups anticapitalistes o que elles mateixes es defineixen com a tal, però porten sense qüestionament pantalons o bambes adidas, nike...
Personalment, fins que no vaig començar a
plantejar-me tota una sèrie de qüestions i començar a deixar de banda
cerveses, porros i tabac, no vaig veure de manera freda com estava
d’enganxada ja no tan sols a aquestes merdes, sinó a les relacions
basades en aquestes merdes. Parlant clar, em costava estar dues hores
socialitzant amb algú sense tenir a les mans un got o un cigarro per
anar portant-me a la boca. I això em va portar a veure el poc lliures
que som i la toxicitat en les formes en què ens relacionem i omplim el
nostre temps.
Crec que serà difícil plantejar un debat
seriós entorn al consum de drogues, especialment en els nostres entorns
i en els nostres companys i companyes de lluita, si ni tan sols ens
volem plantejar què estem venent, com ho estem venent i amb quina
finalitat. Abandonar les comoditats pot costar, però sincerament, si no
som capaces de renunciar a coses com anar a omplir la nevera del local
amb llaunes del Spar, encara menys confio que puguem renunciar a
privilegis més grans que ens venen donats, com els derivats del gènere o
de la nostra pell blanca. O que siguem capaces de deixar de banda
altres comoditats o maneres de fer en pro de la lluita contra aquest
sistema.