[Opinió] Procés Destituent, Procés Constituent
A aquestes alçades de la
pel·lícula des de les posicions llibertàries hem dit pràcticament de tot
sobre la qüestió catalana. Per resumir la meva posició – des de les
llibertàries d’Embat i d’una part del moviment anarquista de Catalunya –
molt pragmàtica, recolzem la independència de Catalunya no només com a
protesta contra la repressió i no només per afeblir l’estat espanyol:
Recolzem la independència com a part del procés d’autodeterminació del
nostre poble i com a vehicle d’una revolució democràtica en curs. És a
dir que creiem que hi ha una qüestió estratègica a llarg termini darrere
l’1O.
Entenem que l’estat espanyol està
afeblit per la persistència d’una crisi econòmica que ja s’arrossega des
de fa una dècada i que ha llastrat les vides de les classes populars
creant un malestar permanent. A més l’estat està debilitat per una
corrupció sistemàtica que crea encara més desafecció popular, amb la
idea que s’ens estan pixant a sobre. I si tot això encara fos poc, la
resposta de l’estat és més autoritarisme que canalitzen des de cossos
policials o des del poder judicial, la llei mordassa, etc.
A Catalunya les classes populars, ja
activades des del 15M, van ser vehiculades a través d’un moviment
sobiranista transversal. Un cop esgotada l’onada del 15M amb els
moviments de carrer a la baixa, la via «social» acabaria donant forma a
Podem i als Comuns que després van xocar contra els murs institucionals
que bloquegen qualsevol via de canvi social ràpid. O sigui que aquests
partits que s’havien creat a les espatlles de les mobilitzacions,
entenent que aquesta via de carrer havia arribat a un límit, van trobar
al seu torn el límit de les institucions. Encara pitjor, es van acomodar
de seguida a les cadiretes i la qüestió social va quedar arraconada
cremant una part del seu electorat.
En definitiva, som perfectament
conscients que és només una meitat del poble català la que està activa
per aquesta causa. Amb tot, la situació és única a Europa. També cal
afegir que no es pot parlar d’un moviment d’elits. No són les elits de
la burgesia catalana les que dirigeixen el moviment. És obvi que hi ha
una part de l’elit també, però aquesta hi és per no perdre les seves
parcel·les de poder. La majoria de les elits van abandonar el moviment
un cop s’assabentaren que anava de debò. El cert és que el moviment està
dirigit ideològicament per la classe mitjana, cosa típica de qualsevol
moviment de caràcter democràtic.
A més, cal reconèixer que aquest
moviment per la independència té davant seu a la burgesia capitalista
(aquesta que s’endú les empreses fora de Catalunya) i a tots els
estaments de l’Estat (fiscalia, judicatura, cosos legislatius, exèrcit,
forces policials…) que ara bavegen pensant en l’aplicació de l’article
155 de la Constitució espanyola. Aquesta població desafecta (de 3
milions de persones: aquells 2,2 milions de participació total + 775.000
vots robats més l’1 d’Octubre) romandrà passiva a la destrucció del
seus drets? Romandrà passiva a la humiliació?
Podem veure un «desbordament» l’1
d’Octubre. També el 3 d’Octubre. La gent comuna no va atendre les
consignes de l’ANC i Òmnium i va ocupar els col·legis electorals. Les
classes populars no van fer una simple «aturada de país» sinó una vaga
general. La gent no va necessitar l’aval del Parlament. La gent es va
autodeterminar. Ens va desbordar fins i tot a les organitzacions
revolucionàries. Ens toca recordar que el carrer canvia les coses,
mentre que les institucions les paralitzen. L’exemple l’hem vist amb la
incapacitat d’en Carles Puigdemont per proclamar la independència d’una
manera intel·ligible.
I ara què?
Ara toca el camí llarg del procés
constituent. Cal pensar un nou país i que no el decideixin entre quatre a
un despatx o que ens donin a votar tres opcions tancades. Si hem
iniciat el procés destituent d’Espanya, volem iniciar el procés
constituent del nou país també. Aquest procés constituent el pot
aprofitar l’esquerra ibèrica apostant per un model confederal i
republicà. Però cal entendre que la confederació ibèrica només serà
possible des de les perifèries i no des dels pensadors de la Complutense
de Madrid. La part destituent vindrà de la qüestió social que haurà de
tornar a la palestra. Tenen una oportunitat històrica d’impulsar una
nova societat. Ja no s’hi val culpar els catalans de l’ascens del
feixisme arreu Espanya.
El procés constituent haurà de tenir
dues vessants. Una de caire nacional/territorial. Encara s’ha de
proclamar una República. Davant l’aplicació del 155 és possible un
escenari de doble institucionalitat si la Generalitat actual es nega a
entregar-li el poder als Ministres del PP. De fet hi ha una petita
possibilitat de que es declari en rebel·lia i que hi hagi dues
legalitats alhora. També és possible que el Parlament no declari una DUI
i que torni per enèsima vegada a apel·lar al diàleg amb qui els té
agafats pel coll. Bé, amb les dues opcions sorgeix una oportunitat de
crear una institucionalitat des de baix basada en assemblees populars i
una desobediència sistemàtica a les ordres i normatives de l’estat. Per
aquesta tasca es podria utilitzar la xarxa de CDRs que intenten treure
el cap pel territori. Però els CDRs encara han de demostrar que estan a
l’alçada i que són actors polítics legítims del moment actual (cosa que
encara està per fer).
La segona vessant és de caire social. És
vital un «front social» que funcioni a mode d’Assemblea Social Catalana
que convoqui mobilitzacions segons una sèrie d’aspiracions sentides pel
nostre poble: treball, sanitat, educació, habitatge, alimentació,
barris vius, defensa del territori, etc. La funció de l’Assemblea (o com
es vulgui dir) serà la de crear unes normatives escrites i recolzades
per les organitzacions socials des de les quals s’oferiria una
alternativa de societat. En aquest sentit l’ariet d’aquest moviment
seria una taula de sindicats que han de convertir-se en la força de xoc
del moviment social convocant vagues i creant en tot el possible una
sensació de «ruptura de la normalitat».
Tot això, com és evident serà qüestionat
o combatut per les entitats de la burgesia. No és cap secret el full de
ruta del tàndem ANC/Òmnium-PDCAT/ERC-Generalitat que pretén controlar
totalment el moviment independentista. En aquest sentit destaquen els
seus missatges-consigna virals pels grups de whatsapp o el seu atac a
plataformes que consideren competència. També cal tenir en compte la
funció dels seus militants dins dels CDR, que en no pocs casos
intentaran prendre’n el control.
Una altra cosa a recordar és el cas
basc. A Euskal Herria el seu moviment d’alliberament va iniciar un camí
molt llarg assumint que aquest seria dur i costós. Aquí a Catalunya,
se’ns ha venut la idea que només votant ja ho tindríem tot fet i que com
seríem una nova Dinamarca. Però els pals de l’1O van despertar una
memòria col·lectiva adormida des del franquisme. La població va recordar
de cop i volta què implica l’estat espanyol tot i que encara vol creure
de manera naïf que el pacifisme posicionaria la comunitat internacional
a favor de Catalunya. Tàcticament ens beneficia la comparativa dels
processos.
Conclusions
No ens fem il·lusions sobre «repúbliques
des de baix». Sabem que Catalunya seguirà, passi el que passi, inserida
dins l’economia capitalista de mercat i amb un model d’estat liberal en
un context de crisis globals encadenades i convergents. El que ens
interessa de tot aquest procés és la politització massiva i
l’aprenentatge col·lectiu de bona part de la població.
Amb un enemic com l’estat espanyol hi ha
la possibilitat real que grans porcions del poble català virin cap a
posicions antioligàrquiques. Per això cal insistir tant en conceptes
clau com la desobediència, la destitució, la sobirania popular, el poder
del poble… És important ser al procés constituent per que aquest
reflecteixi les solucions des de baix i des de l’esquerra per un model
de país. S’haurà de seguir qüestionant la Unió Europea i l’OTAN i com el
país pot guanyar més sobirania per disposar d’instruments eficients per
construir la societat socialista llibertària que desitgem. Tot això és
un procés molt llarg, ple de revolts i contradiccions.
El que no podem fer les llibertàries és
amagar el cap sota l’ala, situar-nos fora, quedar-nos paralitzats en el
món de les idees. Estem molt orgulloses de la resposta digna de gran
part del nostre moviment, que ha compartit el destí del nostre poble.
Hem de fer costat a qui vulgui lluitar contra la dominació.
De forma pragmàtica entre monarquia
autoritària i república, triem república. Davant una república feta als
despatxos de la burgesia, preferim una Constituent del Poble amb tota la
seva diversitat (sabent que la majoria del poble està lluny de les
posicions llibertàries). Davant la UE i l’OTAN volem nous referèndums
per sortir de la seva influència… Sabem que hem d’acompanyar al poble en
el seu procés, caminant un pas per davant d’ell, però no dos passos per
no perdre’ns.
Ens toca crear organitzacions de masses.
Grans, plurals, obreres. Als barris i als pobles, al camp. Mitjans de
comunicació amb arribada a tot arreu. Capaços de crear un relat
diferenciat al del poder. La via institucional queda novament com un fre
a les aspiracions de la població. Les organitzacions populars o els
comitès de base han de poder crear una institucionalitat alternativa,
que no es donarà a través de la mobilització per la mobilització. I tot
alhora haurà de poder presentar-se unit i cohesionat front a la
previsible resposta de l’estat davant el nostre desafiament. Ho farem
soles? Ho farem amb la resta de pobles de l’estat? Això ho hauran de
respondre els altres territori