[Opinió] Procés Destituent, Procés Constituent

extret de la soli

per Miguel Gómez | 25 - 10 - 2017 |

A aquestes alçades de la pel·lícula des de les posicions llibertàries hem dit pràcticament de tot sobre la qüestió catalana. Per resumir la meva posició – des de les llibertàries d’Embat i d’una part del moviment anarquista de Catalunya – molt pragmàtica, recolzem la independència de Catalunya no només com a protesta contra la repressió i no només per afeblir l’estat espanyol: Recolzem la independència com a part del procés d’autodeterminació del nostre poble i com a vehicle d’una revolució democràtica en curs. És a dir que creiem que hi ha una qüestió estratègica a llarg termini darrere l’1O.

Entenem que l’estat espanyol està afeblit per la persistència d’una crisi econòmica que ja s’arrossega des de fa una dècada i que ha llastrat les vides de les classes populars creant un malestar permanent. A més l’estat està debilitat per una corrupció sistemàtica que crea encara més desafecció popular, amb la idea que s’ens estan pixant a sobre. I si tot això encara fos poc, la resposta de l’estat és més autoritarisme que canalitzen des de cossos policials o des del poder judicial, la llei mordassa, etc.

A Catalunya les classes populars, ja activades des del 15M, van ser vehiculades a través d’un moviment sobiranista transversal. Un cop esgotada l’onada del 15M amb els moviments de carrer a la baixa, la via «social» acabaria donant forma a Podem i als Comuns que després van xocar contra els murs institucionals que bloquegen qualsevol via de canvi social ràpid. O sigui que aquests partits que s’havien creat a les espatlles de les mobilitzacions, entenent que aquesta via de carrer havia arribat a un límit, van trobar al seu torn el límit de les institucions. Encara pitjor, es van acomodar de seguida a les cadiretes i la qüestió social va quedar arraconada cremant una part del seu electorat.

En definitiva, som perfectament conscients que és només una meitat del poble català la que està activa per aquesta causa. Amb tot, la situació és única a Europa. També cal afegir que no es pot parlar d’un moviment d’elits. No són les elits de la burgesia catalana les que dirigeixen el moviment. És obvi que hi ha una part de l’elit també, però aquesta hi és per no perdre les seves parcel·les de poder. La majoria de les elits van abandonar el moviment un cop s’assabentaren que anava de debò. El cert és que el moviment està dirigit ideològicament per la classe mitjana, cosa típica de qualsevol moviment de caràcter democràtic.

A més, cal reconèixer que aquest moviment per la independència té davant seu a la burgesia capitalista (aquesta que s’endú les empreses fora de Catalunya) i a tots els estaments de l’Estat (fiscalia, judicatura, cosos legislatius, exèrcit, forces policials…) que ara bavegen pensant en l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola. Aquesta població desafecta (de 3 milions de persones: aquells 2,2 milions de participació total + 775.000 vots robats més l’1 d’Octubre) romandrà passiva a la destrucció del seus drets? Romandrà passiva a la humiliació?

Podem veure un «desbordament» l’1 d’Octubre. També el 3 d’Octubre. La gent comuna no va atendre les consignes de l’ANC i Òmnium i va ocupar els col·legis electorals. Les classes populars no van fer una simple «aturada de país» sinó una vaga general. La gent no va necessitar l’aval del Parlament. La gent es va autodeterminar. Ens va desbordar fins i tot a les organitzacions revolucionàries. Ens toca recordar que el carrer canvia les coses, mentre que les institucions les paralitzen. L’exemple l’hem vist amb la incapacitat d’en Carles Puigdemont per proclamar la independència d’una manera intel·ligible.

I ara què?

Ara toca el camí llarg del procés constituent. Cal pensar un nou país i que no el decideixin entre quatre a un despatx o que ens donin a votar tres opcions tancades. Si hem iniciat el procés destituent d’Espanya, volem iniciar el procés constituent del nou país també. Aquest procés constituent el pot aprofitar l’esquerra ibèrica apostant per un model confederal i republicà. Però cal entendre que la confederació ibèrica només serà possible des de les perifèries i no des dels pensadors de la Complutense de Madrid. La part destituent vindrà de la qüestió social que haurà de tornar a la palestra. Tenen una oportunitat històrica d’impulsar una nova societat. Ja no s’hi val culpar els catalans de l’ascens del feixisme arreu Espanya.

El procés constituent haurà de tenir dues vessants. Una de caire nacional/territorial. Encara s’ha de proclamar una República. Davant l’aplicació del 155 és possible un escenari de doble institucionalitat si la Generalitat actual es nega a entregar-li el poder als Ministres del PP. De fet hi ha una petita possibilitat de que es declari en rebel·lia i que hi hagi dues legalitats alhora. També és possible que el Parlament no declari una DUI i que torni per enèsima vegada a apel·lar al diàleg amb qui els té agafats pel coll. Bé, amb les dues opcions sorgeix una oportunitat de crear una institucionalitat des de baix basada en assemblees populars i una desobediència sistemàtica a les ordres i normatives de l’estat. Per aquesta tasca es podria utilitzar la xarxa de CDRs que intenten treure el cap pel territori. Però els CDRs encara han de demostrar que estan a l’alçada i que són actors polítics legítims del moment actual (cosa que encara està per fer).

La segona vessant és de caire social. És vital un «front social» que funcioni a mode d’Assemblea Social Catalana que convoqui mobilitzacions segons una sèrie d’aspiracions sentides pel nostre poble: treball, sanitat, educació, habitatge, alimentació, barris vius, defensa del territori, etc. La funció de l’Assemblea (o com es vulgui dir) serà la de crear unes normatives escrites i recolzades per les organitzacions socials des de les quals s’oferiria una alternativa de societat. En aquest sentit l’ariet d’aquest moviment seria una taula de sindicats que han de convertir-se en la força de xoc del moviment social convocant vagues i creant en tot el possible una sensació de «ruptura de la normalitat».

Tot això, com és evident serà qüestionat o combatut per les entitats de la burgesia. No és cap secret el full de ruta del tàndem ANC/Òmnium-PDCAT/ERC-Generalitat que pretén controlar totalment el moviment independentista. En aquest sentit destaquen els seus missatges-consigna virals pels grups de whatsapp o el seu atac a plataformes que consideren competència. També cal tenir en compte la funció dels seus militants dins dels CDR, que en no pocs casos intentaran prendre’n el control.

Una altra cosa a recordar és el cas basc. A Euskal Herria el seu moviment d’alliberament va iniciar un camí molt llarg assumint que aquest seria dur i costós. Aquí a Catalunya, se’ns ha venut la idea que només votant ja ho tindríem tot fet i que com seríem una nova Dinamarca. Però els pals de l’1O van despertar una memòria col·lectiva adormida des del franquisme. La població va recordar de cop i volta què implica l’estat espanyol tot i que encara vol creure de manera naïf que el pacifisme posicionaria la comunitat internacional a favor de Catalunya. Tàcticament ens beneficia la comparativa dels processos.

Conclusions

No ens fem il·lusions sobre «repúbliques des de baix». Sabem que Catalunya seguirà, passi el que passi, inserida dins l’economia capitalista de mercat i amb un model d’estat liberal en un context de crisis globals encadenades i convergents. El que ens interessa de tot aquest procés és la politització massiva i l’aprenentatge col·lectiu de bona part de la població.

Amb un enemic com l’estat espanyol hi ha la possibilitat real que grans porcions del poble català virin cap a posicions antioligàrquiques. Per això cal insistir tant en conceptes clau com la desobediència, la destitució, la sobirania popular, el poder del poble… És important ser al procés constituent per que aquest reflecteixi les solucions des de baix i des de l’esquerra per un model de país. S’haurà de seguir qüestionant la Unió Europea i l’OTAN i com el país pot guanyar més sobirania per disposar d’instruments eficients per construir la societat socialista llibertària que desitgem. Tot això és un procés molt llarg, ple de revolts i contradiccions.

El que no podem fer les llibertàries és amagar el cap sota l’ala, situar-nos fora, quedar-nos paralitzats en el món de les idees. Estem molt orgulloses de la resposta digna de gran part del nostre moviment, que ha compartit el destí del nostre poble. Hem de fer costat a qui vulgui lluitar contra la dominació.

De forma pragmàtica entre monarquia autoritària i república, triem república. Davant una república feta als despatxos de la burgesia, preferim una Constituent del Poble amb tota la seva diversitat (sabent que la majoria del poble està lluny de les posicions llibertàries). Davant la UE i l’OTAN volem nous referèndums per sortir de la seva influència… Sabem que hem d’acompanyar al poble en el seu procés, caminant un pas per davant d’ell, però no dos passos per no perdre’ns.

Ens toca crear organitzacions de masses. Grans, plurals, obreres. Als barris i als pobles, al camp. Mitjans de comunicació amb arribada a tot arreu. Capaços de crear un relat diferenciat al del poder. La via institucional queda novament com un fre a les aspiracions de la població. Les organitzacions populars o els comitès de base han de poder crear una institucionalitat alternativa, que no es donarà a través de la mobilització per la mobilització. I tot alhora haurà de poder presentar-se unit i cohesionat front a la previsible resposta de l’estat davant el nostre desafiament. Ho farem soles? Ho farem amb la resta de pobles de l’estat? Això ho hauran de respondre els altres territori