[Opinió] Coratge

extret de la soli

per Rubén Sanchez | 26 - 10 - 2017 |

He llegit durant aquest temps diferents tweets i textos que comparaven la relació entre l’Estat Espanyol i Catalunya com una relació de violència masclista a l’àmbit de la parella. Al principi em vaig mostrar una mica reticent, però després vaig anar analitzant diferents aspectes d’aquest símil i hi ha més semblances del que pensava. Estem davant un Estat espanyol que utilitza totes les armes per imposar, maltractar, colpejar, castigar i reprimir a la seva parella Catalunya. Una relació de dominació i jeràrquicament asimètrica, una relació injusta i desigual, una relació on el respecte pels drets i la integritat s’ha difuminat al llarg dels anys des de la transició de 1978…una relació basada en el codi marcat per la Constitució, una macrollei escrita amb sang de les víctimes de la violència perpetrada de la ultradreta impune, una Constitució pactada amb molta por i moltes llàgrimes, una transacció macroeconòmica amb maquillatge anomenat Democràcia.

Aquest maquillatge ara ha caigut, i ha ensenyat el rostre covard dels mateixos feixistes pepero-socialistes còmplices del règim continuista, ara també es sumen en aquesta nova onada repressiva d’ultradreta on també trobem els nous neofeixistes del partit Ciutadans.

Una majoria social dins de Catalunya des que aquesta ha pres consciència de la dominació i opressió exercida per l’Estat Espanyol i el seu braç executor el poder judicial i policial , ha començat a caminar pels carrers.
S’han iniciat diferents accions per trencar la relació sentimental i la convivència amb l’Estat espanyol, s’ha declarat un divorci votat en referèndum, s’ha votat, s’ha signat el divorci entre cops de porra, empentes i bales de goma.

L’agressor masclista frustrat i enrabiat augmenta les dosis de violència i posa sobre de la taula tots els mecanismes que coneix perquè ella no marxi…fins el punt d’imposar-li la mort abans que veure-la lliure…

No només això també estem davant de la mateixa justícia patriarcal que victimitza, vexa, i maltracta a les dones que s’atreveixen a desafiar l’ordre social masclista i denuncien la violència que pateixen, el poble de Catalunya que ha decidit caminar fins a ser lliures s’han topat amb la mateixa maquinària violenta, els tribunals i la fiscalia que lluny de protegir davant les injustícies i delictes viscuts treu pit i castiga a la part perjudicada i cridant “aquí la ley soy yo, la jueza, y usted se calla” (frase real extreta de la guàrdia dels jutjats de violència sobre la dona de la ciutat de Barcelona).

Els mitjans de comunicació ens informen de cada feminicidi, cada dia, cada setmana, però lamentablement no informa dels centenars i milers de dones que decideixen viure lliures de violència, que diuen prou, que es rebel·len i trenquen la relació amb l’agressor masclista i reconstrueixen un nou projecte vital des de la dignitat, la llibertat, els drets humans,…i en algunes ocasions més enllà del motor que és la resiliència individual de les dones supervivents admirable, hi ha una petita o gran xarxa de suport social, un grup d’amigues, unes professionals, algunes individualitats compromeses contra la violència masclista des de fa anys que de forma valenta estan allà dia i nit, laborable i festiu acompanyant a les supervivents en la reconstrucció del seu camí de la llibertat.

Diuen que quan prens decisions importants tens una mica de vertigen…segur que sí, fins i tot et tremola tot el cos, …però ara imagineu només per uns segons l’estat emocional quan una dona supervivent s’alça, treu forces de la seva dignitat i mira als ulls a l’agressor masclista per dir-li Adéu, mai més!, amb el cos ple de por i dolor pren la decisió valenta de no callar mai més, és llavors quan el dolor esdevé coratge, el mateix que t’empeny a caminar amb la mirada intensa i el convenciment que cada pas és ferm i definitiu, que no faràs (farem) ni un pas enrere.