[Opinió] En lluita per una possibilitat
Les darreres setmanes a Catalunya han
sigut intenses, amb una actualitat política canviant difícil de pair
pels moviments revolucionaris –articulats majorment mitjançant
l’assemblearisme i l’horitzontalitat– i això provoca que qualsevol
anàlisi que fem pugui tornar-se obsolet fins i tot abans de fer-se
públic. No obstant això, de la mateixa forma que es comença a fer palès
que l’actualitat i les constants crides a la mobilització no poden
servir per cancel·lar el procés de coordinació que estem encetant, tot
això tampoc hauria de posar fre a la necessitat de teixir discurs i
estratègia. Amb la modèstia d’estar parlant a títol individual,
m’agradaria compartir les meves reflexions que espero que puguin
resultar d’utilitat.
Per començar, i ja que la meva
trajectòria política s’ha articulat sempre dins de l’anarquisme,
m’agradaria comentar que em sembla una llàstima que la majoria d’escrits
llibertaris sobre l’actualitat política catalana girin entorn de la
crítica o justificació del paper de les anarquistes en aquesta
actualitat política. Tot i que comparteixo els arguments que en
justifiquen la participació, em sobta que un moviment polític hagi de
dedicar temps a justificar perquè ha de participar del que està passant
políticament al territori on s’articula. Pel que fa a les crítiques, em
sobta encara més que, des d’un discurs on s’intenta dir que les
anarquistes no han de caure en certes contradiccions, es justifiqui
precisament que una revolucionària assumeixi la més gran de totes les
contradiccions: mantenir-se al marge d’un moviment popular de masses que
clama per la llibertat.
Per tant, entenguis que en aquest escrit
reflexiono com a persona amb voluntat revolucionària –i no des de cap
altre etiqueta– i sense dedicar gaires paraules a justificar la
necessitat de participar en el que està passant, necessitat que
considero òbvia. Sense més preàmbuls:
Proclamació de la República Catalana
El camí fins a la situació actual
passarà a la història per contenir algunes jornades que difícilment
s’esborraran del nostre record: el 20 de setembre i els atacs a la
Conselleria d’Economia i la seu de la CUP, la massiva vaga general del 3
d’octubre o l’1O que, junt amb l’organització popular que el va fer
possible va ser una demostració de força del poble català. Tampoc podem
oblidar els embats de l’Estat especialment simbolitzats en la brutalitat
policial del dia del referèndum, els empresonaments d’en Jordi Sànchez i
en Jordi Cuixart (presidents d’ANC i Òmnium Cultural) així com altres
detingudes i encausades anònimes arran de l’autodefensa davant dels fets
del dia 1 o en dies posteriors (6 fins avui).
Però el passat 10 d’octubre ens vam
trobar amb el primer símptoma clar de defallida per part del Govern
(català) davant de l’Estat (espanyol). El President Puigdemont ens va
sorprendre a totes «proclamant» la República Catalana per, pocs segons
després, deixar en suspensió l’efectivitat d’aquesta proclamació. Vam
elucubrar molt sobre les motivacions que hi havia darrere d’aquesta
maniobra, preocupades per la possibilitat d’un pacte entre elits que ens
encaminés cap a un pacte fiscal. No obstant això, els següents
moviments per part de l’Estat exigint un posicionament clar per part del
Govern –a través d’un requeriment amb uns terminis fixats– i finalment
l’execució de l’article 155 de la Constitució en un dels seus
plantejaments més durs imaginables –la suspensió de facto de l’autonomia
de Catalunya– ens fan imaginar que de pacte res, i que el Govern
encapçalat per PDCat pretenia jugar la seva última carta diplomàtica amb
l’esperança de despertar unes simpaties europees que un cop més no han
arribat.
Tot i que a aquesta conclusió ja s’hi podia arribar des de l’1 d’octubre, ara els fets la refermen amb més convicció: la
proclamació de la República Catalana és un pas fonamental per garantir
la possibilitat d’una resolució positiva pel poble català del conflicte
que estem vivint. Per començar, perquè és l’única sortida
coherent amb el relat democràtic pel qual hem apostat, i mantenir-nos
fidels amb el nostre relat és fonamental estratègicament per no ser
derrotades: la força del poble organitzat va fer possible un referèndum
amb una participació superior a la que es podia esperar, no només tenint
en compte que la majoria de l’unionisme optaria per no votar, sinó
també considerant la brutalitat policial que l’Estat va desfermar per
impedir la celebració del referèndum. Tenint tot això en compte, el
resultat del referèndum s’ha d’entendre com legitim i per tant la
proclamació s’ha de dur a terme.
Respecte a això, es podria dir que
moltes persones van votar l’1 d’octubre i van votar que sí per rebuig a
la repressió de l’Estat i no per veritable convicció independentista,
però no és precisament el rebuig a Espanya –i no el nacionalisme– el que
impulsa la majoria de l’independentisme català? Igual que moltes
llibertàries sabíem el que estàvem cedint quan votàvem que sí, tots els
altres vots afirmatius tenen darrere matisos invisibilitzats pel
mecanisme del vot. Les limitacions del relat democràtic sustentat en el
vot les coneixem de sobres, però així i tot tenia molt de sentit apostar
per aquest relat: perquè és el que força més contradiccions a tots els
estats occidentals que depenen d’ell per mantenir el seu poder, però
sobretot perquè la immensa majoria del poble català hi creu, i les
revolucionàries hem d’estar amb el poble, i no a la nostra particular
torre de marfil.
Més enllà de la coherència amb el nostre
relat, la proclamació efectiva de la independència és ja una qüestió de
supervivència. L’acció sense titubejos de l’Estat no podria denotar amb
més claredat que Espanya no accepta rendicions; i que no ho faci és
altament coherent amb el que representa el règim postfranquista de 1978.
Si Espanya cedeix amb el conflicte català… de ben segur es veurà
forçada a cedir amb altres territoris del regne, i per tant suposaria la
fi de l’Estat espanyol tal com el coneixem. La supervivència del règim
del 78 passa, necessàriament, per una derrota absoluta de les
pretensions independentistes acompanyada d’una pèrdua d’autonomia i un
càstig exemplar a Catalunya. Quan diem que Espanya no accepta diàleg,
hem d’entendre que tampoc l’acceptarà si ens rendim; per tant… perquè ho
hauríem de fer?
La proclamació efectiva de la
Independència comporta, per contra, seguir obligant a l’Estat i als
actors internacionals a moure fitxa (sigui a favor nostre o molt
probablement a favor d’Espanya) i ens legitima a les catalanes a seguir
endavant amb el procés constituent que hem d’emprendre. Certament es
podria dir que a les catalanes no ens cal que Puigdemont faci efectiva
la independència, que ho podem fer nosaltres mateixes amb tota la
legitimitat del món; però sent realistes hem d’acceptar que l’escenari
més interessant i que més empodera al poble amb tota la seva diversitat
és aquell on les institucions catalanes, encara molt legitimades davant
de molta gent, segueixen el mandat democràtic del poble català.
Molt al contrari del que se sol dir, la
potencialitat de fer moure fitxa a Espanya i Europa no es troba en les
accions que puguin emprendre sengles governs, sinó en el divorci que
progressivament es pot anar produint entre els governs i els respectius
pobles que subjuga. D’això, i del paper que hem de jugar per
fomentar-ho, en parlaré més endavant en aquest mateix text.
El Procés Constituent de la nova societat
La proclamació de la República Catalana
juga un paper simbòlic fonamental que ens obre les portes a la
necessitat lògica de decidir com serà aquesta nova república. I aquí és
on resulta més fonamental que l’esquerra revolucionària catalana en tota
la seva diversitat ens sapiguem reconèixer mútuament com aliats. L’objectiu:
aconseguir que el nou Estat que s’està construint (independentment de
si hi dipositem alguna esperança o no) porti associada una nova manera
de fer com a societat. És a dir, la qüestió no és tant el què
sinó el com. Hi ha qui cerca un nou estat que garanteixi els drets i
llibertats de les persones a través de la influència d’un moviment
popular i hi ha qui senzillament volem un moviment popular que acabi
suplantant a l’Estat que el subjuga. Que el temps i la lluita doni la
raó a qui la tingui, però és aquí i ara que tenim l’oportunitat de
generar aquest moviment popular del qual parlem i el moment no ens
esperarà per sempre. A l’altra banda hi tenim una burgesia desitjosa de
demostrar-li al món com el nou Estat català pot ser l’enveja del
neoliberalisme mundial. De nosaltres i de la nostra maduresa estratègica
depèn decantar la balança del costat de la revolució.
Si acabem guanyant i la República
Catalana es constitueix, sens dubte ens trobarem amb un estat molt més
legitimat que l’actual Regne d’Espanya, per tant també hem d’aprofitar
la conjuntura actual per exigir-li a aquest estat una legislació
favorable a la classe treballadora. Hi ha qui es pot permetre el luxe de
no pugnar per reformes legals, però les que tenim consciència de classe
sabem de sobres la importància de pugnar per un marc legal que ens
permeti enfortir-nos i que ens garanteixi uns mínims de qualitat de
vida. De fet, l’única manera en la qual podrem construir efectivament
aquest moviment popular amb potencialitat revolucionària és lluitant per
victòries reals i palpables, i això ara per ara té molt a veure amb
lluitar per drets i llibertats plasmats en una legalitat estatal.
L’unionisme espanyol ha parlat sovint
d’una majoria silenciosa. Crec que aquesta majoria és real, però no és
el que ells ens volien fer creure: l’unionisme ja s’ha manifestat i ha
quedat clar que es tracta d’una minoria sorollosa; al contrari, la
majoria silenciosa és un gruix de la classe treballadora que sent massa
rebuig per la burgesia catalana i el seu discurs nacionalista però que
alhora rebutja el filofeixisme i discurs de dretes inherent a
l’unionisme espanyol. Per no parlar de totes les persones migrants
menyspreades legalment dins d’Espanya, que no van poder votar l’1O i que
segueixen excloses en la llei de transitorietat catalana. Una
de les missions fonamentals dels moviments revolucionaris és apel·lar a
aquesta majoria silenciosa i convèncer-la de la potencialitat des d’una
perspectiva de classe de sumar-se al procés constituent de la nova
societat catalana, i aquesta missió l’acomplirem a base de fets, a força de demostrar que estem disposades a lluitar per una societat inclusiva.
Comitès de Defensa de la República
Els Comitès de Defensa del Referèndum,
iniciativa sorgida des de l’Esquerra Independentista, van rebre especial
afluència la setmana abans de l’1O perquè van ser vistos per la gent
dels barris i municipis com una eina efectiva per coordinar-se i fer
possible logísticament el referèndum. Arran d’aquesta gran afluència i
especialment després de l’1 d’octubre, cada CDR va anar desenvolupant el
seu caràcter propi i teixint la seva pròpia autonomia.
Si hi ha algun espai polític que pugui
representar la llavor del moviment popular amb potencialitat
revolucionària del que parlàvem abans crec que aquest són els CDR. Ara
rebatejats com a Comitès de Defensa de la República, els CDR comencen a
esdevenir un actor rellevant en el panorama polític però per a fer-ho
han de superar el repte de la coordinació.
Al principi de l’article parlava de com
els mecanismes organitzatius horitzontals xocaven amb l’actualitat
política, que avança als habituals ritmes institucionals veloços tan
propis d’organismes verticals. A parer meu, aquesta lentitud a l’hora de
ser propositius provoca que els CDR vagin sempre a remolc d’altres
actors polítics, bàsicament del Govern com a portador de novetats
institucionals i la Taula per la Democràcia (ANC, Òmnium, CCOO, UGT i
altres) com a organitzadora de convocatòries. Tot i que sovint les
iniciatives que sorgeixen d’aquests espais són d’una necessitat tan
òbvia respecte en l’actualitat política que no cal major reflexió que
sumar-s’hi, sí que sovint tenen un caràcter que sembla voler equilibrar
la voluntat de mobilització amb la necessitat de què aquesta
mobilització no desbordi a les entitats convocants, i aquesta manera de
fer pot xocar amb la necessitat de què sigui el poble qui marqui
l’agenda política des de baix. Un altre espai de coordinació és la
Plataforma Unitària contra la Repressió i pels Drets i les Llibertats
(encapçalada pels principals sindicats alternatius que convocaren la
vaga del 3 d’octubre) de la que cal esperar una major receptivitat als
objectius revolucionaris; però per establir una col·laboració amb
qualsevol d’aquests espais cal desenvolupar una entitat pròpia com a
actor polític.
Els CDR necessiten mantenir (o acabar de
desenvolupar) la seva autonomia local, alhora necessiten la capacitat
d’actuar com a actor polític i finalment necessiten l’agilitat de poder
coordinar-se per actuar logísticament. I tot això amb capacitat de
reacció per adaptar-se a la canviant actualitat política. Fins ara ens
està costant sortir de l’horitzontal però lent model del consens amb
delegació de mandats específics, i en aquest sentit la Plataforma Azadí va fer una proposta força interessant basada en el funcionament popular de Rojava.
L’article, complet i contrastat amb l’experiència real d’una comunitat
de 3 milions de persones, és d’un valor que els CDR no podem passar per
alt, i pot ser la clau per a establir el model de coordinació que
necessitem.
Escollim el model que escollim, crec
que hauríem de deixar d’obsessionar-nos en el consens absolut i optar
per la delegació complementada amb un bon sistema de control i revocació
de delegats i el funcionament per proposta i adhesions per poder actuar
amb agilitat com un agent polític amb veu pròpia. Els CDR
tenen maneres de fer molt diverses; en les nostres mans està decidir si
potenciem allò que ens uneix o si preferim capficar-nos en allò que ens
fa diferents.
Una història de ruptura: crida internacionalista
La independència d’un poble comença amb
l’autodeterminació d’aquest propi poble, però per ser efectiva, com a
mínim en un món tan interrelacionat com aquest, necessita el
reconeixement de molts altres pobles. Si parlo de pobles i no de governs
és perquè una de les lliçons històriques que estem aprenent aquestes
setmanes és que el poble conscient i organitzat és capaç de fer el que
vulgui, i pot obligar al govern que se’n nodreix a fer coses que d’altra
manera no faria.
El govern encapçalat per la dreta
catalana ha buscat aliances governamentals a Europa, però sembla que el
que s’ha trobat és la camaraderia dels governs europeus amb l’eficient
govern espanyol que tan bé a seguit les polítiques de la Troika. Difícil
saber com han anat les coses realment, però potser la rebel·lió i
capacitat d’autogovern que hem demostrat les catalanes en dies tan
crucials com l’1O han jugat també el seu paper per espantar els governs
europeus, que veuen en la futura República un model social que no
resultaria tan dòcil als seus interessos.
De manera coherent amb els nostres objectius revolucionaris, una
de les tasques que se’ns presenta és cercar ara complicitats de tu a tu
amb altres pobles: teixir solidaritat internacionalista.
Primerament amb la resta de pobles sota el govern de l’Estat espanyol.
Per a fer-ho hem de saber anar més enllà d’interpretacions nacionalistes
simplificadores; hem d’entendre, assumir i promoure la diversitat de la
gent que viu a Catalunya. De la mateixa manera que hem d’eixamplar la
base del procés constituent, hem de demostrar que el que està passant
aquí i ara és un exemple reproduïble arreu de l’Estat, i que pot formar
part d’un procés col·lectiu de ruptura amb el règim postfranquista de
1978.
En un segon terme, hem de saber apel·lar
a la resta de pobles del món i no caure en l’etnicisme barat de dir que
les catalanes som un poble «collonut» sota el jou dels espanyols, un
poble que mereix formar part de la civilitzada (i blanca) Europa enfront
de la no tan civilitzada (i més aviat africana) Espanya. Al contrari,
hem d’apel·lar en peu d’igualtat als pobles del món, i assenyalar als
governs que conformen la Unió Europea com a botxins de la llibertat de
les persones i de la seva autodeterminació nacional.
Reflexió final
Desprès d’aquestes paraules, només em
queda per dir que davant del que estem vivint no tenim gaires certeses.
Existeix la possibilitat de «perdre», que Espanya surti reforçada de tot
això i encetem una nova fase del règim del 78, on la centralitat de
l’Estat anirà a més, la diversitat nacional i cultural de la península
es veurà encara més amenaçada i els drets i llibertats de les persones
reculin.
Potser «guanyem» la República, però
d’aquella manera… No ens enganyem; és factible, fins i tot probable, que
la República Catalana acabi sent un Estat tan menyspreable com el Regne
d’Espanya. Moltes de les que hem crescut al caliu dels moviments
llibertaris opinem, alhora, que cap Estat ens farà efectivament lliures.
No obstant tot això, estem en
lluita per una possibilitat: la d’aconseguir construir una societat amb
més i millors drets i llibertats per a totes les persones; una societat
en la qual tot el camí i tot l’esforç que hi estem invertint engendraran
una cultura de lluita, un moviment potencialment revolucionari que serà
el motor de les futures lluites que encara han d’arribar. Crec
que és una possibilitat real, més real que tot el que moltes de
nosaltres hem viscut fins ara, i per tant crec que és una possibilitat
per la qual val la pena dedicar-nos en cos i ànima. Al cap i a la fi, el
que de cap de les maneres podem oblidar és que el desenllaç dels
esdeveniments depèn de nosaltres.