Joan Peiró i Belis, contrastant la memòria.
Enguany és el 75 aniversari de
l’afusellament de Joan Peiró, i ciutats com Barcelona i Mataró celebren
actes per a recordar la seva figura i trajectòria en el que s’està
convertint en una mena d’any dedicat a la seva memòria.
La comissió ciutadana de Mataró, de la
qual en forma part la CNT, ha organitzat els actes de la ciutat tenint
l’encert de situar al revolucionari i anarcosindicalista en la opinió
pública de nou, amb diversos actes i xerrades i una commemoració al
cementiri de la ciutat que si bé ha aconseguit ressò mediàtic ha
convidat a personalitats com Carme Forcadell, la Presidenta del
Parlament de Catalunya, que poden generar certa controvèrsia amb el
perfil del personatge.
...[la memòria anarquista de Peiró passà totalment desapercebuda pels “comuns”]...
Per altra banda, l’Ajuntament de
Barcelona ha realitzat un acte d’homenatge a la plaça del barri de Sants
que porta el seu nom, un acte molt més discutible encara donat que la
memòria anarquista de Peiró passà totalment desapercebuda pels “comuns”
donant continuïtat a les males praxis sobre “memòria històrica” de
l’esquerra institucional d’aquest país, on per tal de justificar la seva
posició en el present sovint intenten re-escriure el passat per
controlar el futur. Algú de l’equip d’Ada Colau, persona que sovint es
va presentar en la seva etapa de Miles de Viviendas a Barcelona com a
àcrata, haurà de donar explicacions en algun moment de per què la placa
que li van col·locar a Joan Peiró va ometre la seva militància a CNT i
la seva ideologia anarquista [En els moments d’acabar aquest article
hem tingut constància que la placa ha sigut novament substituïda,
aquest cop canviant el terme “sindicalista” pel de “anarcosindicalista”.
Malgrat tot, seguirà sense constar la CNT a la placa ja que amb qui
sigui que hagi pactat el consistori aquest canvi està clar que no
desitja que promoure la memòria d’una organització ben viva com és la
nostra].
Polèmiques a part, hem de reconèixer que
és bo i necessari recuperar la figura de Joan Peiró i Belis en els dies
que ens toca viure. Sempre he tingut certa fascinació per la seva
figura, ja que Peiró encarnà un grapat de virtuts que fan d’ell una
síntesi de bona part de l’anarcosindicalisme català. Com en molts dels
homenatges institucionals lloaran només certs aspectes de la seva
trajectòria, em prenc la llicència de recordar-ne algunes altres que són
igualment destacables al meu entendre (quan estava acabant d’escriure
aquest article el company Arnau B. acabava de publicar una resum de la
seva biografia recomanable).
Com a sindicalista la seva trajectòria arrancà des de ben jove, tal i com es narra a “Inicis d’un sindicalista llibertari: Joan Peiró a Badalona (1905-1920)”
de Joan Zambrana i Jordi Albadejo (Edicions Fet a Mà, 2005). Les seves
ganes de superar-se a sí mateix el portaren a ser un obrer il·lustrat,
un obrer manual com ell sempre deia, que va aprendre a llegir i escriure
de forma autodidacta. La seva afició als toros en aquells dies el
portaren a agafar un pseudònim en homenatge a un famós torero del
moment. La seva trajectòria com a intel·lectual el portarà al llarg de
la seva vida a ser director del “Catalunya” la històrica capçalera del
periòdic de tarda de la CNT catalana, alhora que la seva producció en
articles d’opinió fou immensa (una bona mostra fou “Escrits 1917-1939”,
articles que Pere Gabriel recopilà el 1975 per Edicions 62). Demostrant
que els teòrics i intel·lectuals de l’anarquisme i sindicalisme a casa
nostra foren sempre, a diferència de la resta de països, fills del
proletariat en la seva gran majoria.
La seva capacitat organitzativa el du a
liderar la Federació Obrera de Badalona, al llarg de les dues primeres
dècades del s XX fins que, al 1918 participa del Congrés de Sants
(segons alguns estudiosos el més correcte hauria de ser Sans, ja que
l’antic municipi agafaria aquest nom laic de l’època de la muralla
medieval de Barcelona al estar situat fora d’aquesta i lluny per tant de
l’àrea menys higiènica del moment, tal i com m’apuntà el Manel Aisa, i
és que l’Església sempre està a l’aguait per portar l’aigua al seu
molí…) passant a integrar definitivament la potent federació badalonina a
la Confederació Nacional del Treball. Allí fou un gran defensor de la
unitat confederal i la necessitat d’adoptar el model del Sindicat Únic,
qüestió molt discutida per sectors de la CNT davant el que consideraven
una centralització del sindicat i un atemptat a la seva autonomia. No
obstant això, aquest model de sindicat va ser el que li va conferir a
l’anarcosindicalisme català tal força que fou capaç de dur a terme la
històrica Vaga de la Canadenca derrotant a la burgesia en un conflicte
sense precedents. El concepte del sindicalisme actual és hereu del
Sindicat Únic d’aquells dies i, de fet, es pot dir que fou a partir
d’aquell Congrés que la CNT arranca a caminar de debò, essent essencial
la participació de Peiró al mateix.
Joan Peiró fou un anarquista allunyat de
les proclames incendiàries, va formar-se al bressol d’aquella generació
d’anarquistes que van donar pas a la fundació de Solidaridad Obrera i
la CNT prèvia a l’etapa insurreccional de part de l’anarquisme
organitzat durant la II República. Enllaçà la generació que va assentar
les bases de l’anarcosindicalisme des de la Internacional al s XIX amb
aquella que liderà el moviment durant la República. Essent una figura
activa en tota la seva trajectòria molt centrat en crear organització i
estructura, un aspecte essencial que ell mateix evidenciaria com a greu
mancança en els moments de la Revolució Social. La manca de quadres
formats tant a nivell organitzatiu del sindicalisme com de la pròpia
economia i indústria evidenciava un dels veritables punts febles de
l’anarcosindicalisme respecte d’altres moviments polítics amb una molt
menor base social però millors quadres formats capaços de situar-se en
llocs clau de control que podien fer fracassar la revolució social o
redirigir-la cap altres postulats no llibertaris. Una qüestió que ha
arrossegat el nostre moviment al llarg de la història i que no ha trobat
encara una solució definitiva.
Amb tota probabilitat Joan Peiró serà
recordat aquests dies com a màrtir de la causa republicana, malgrat que
la seva obra anà sempre camí de l’emancipació total de la humanitat i el
triomf de la revolució social. Així mateix ho recordà Joan Garcia
Oliver a les seves memòries, qui d’ell recordà que en els moments
decisius del 18 de juliol de 1936 sortí pistola en mà a derrotar
l’alçament feixista als carrers de Barcelona. Precisament Joan Garcia
Oliver fou una de les figures més importants de la CNT en aquells anys i
amb qui havia mantingut diverses confrontacions respecte la gimnàstica
revolucionària i l’insurreccionalisme armat del que Peiró no n’era
partidari d’aquells moments. Amb tot, el mateix Garcia Oliver lloà la
seva figura al costat de la revolució sense embuts, fins les darreres
conseqüències.
Com a “màrtir republicà” recordaran la
seva condició humanista salvant vides de capellans, empresaris o altres
persones vinculades a la reacció. Com si hi hagués un tipus d’anarquista
bo i un de dolent, quan precisament foren majoria els anarquistes
d’aquells dies qui no volgueren dur a terme execucions sumaríssimes ni
per la creació de gulags, com sí feren altres moviments polítics del
moment. De fet, Joan Peiró avui seria considerat un terrorista per
l’Estat. Els mateixos que retran homenatge a la seva figura obviaran
que, en els moments més durs i foscos per la classe treballadora
catalana i, en especial per a la CNT, durant els anys del pistolerisme
Peiró sempre anava amb la seva pistola, va patir nombrosos intents
d’atemptat i finalment participà en el complot per atemptar contra
Eduardo Dato, com explicà el propi Joan Garcia Oliver a les seves
memòries, ajudant a planificar l’assassinat del màxim responsable del
pistolerisme que tanta sang sindicalista estava regant els carrers de
Catalunya.
Joan Peiró, encarnà aquella herència
d’anarquistes poc proclius a proclames incendiàries però que van patir i
enfrontar la més dures de les repressions al proletariat català. Fou
dels líders de la CNT que agafaren el timó de la organització quan tot
penjava d’un fil, jugant-se la seva vida. Avui sabem que durant el
primer període de clandestinitat de la dictadura de Primo de Rivera,
segons el treball de Marc Santasusana “Quan la CNT cridà independència”
(Editorial Base, 2016), Peiró fou el Secretari General del Comitè
Nacional en aquells dies i encapçalà les operacions per intentar cercar
aliats per tombar el règim dictatorial, acordant participar d’una
insurrecció armada al costat dels separatistes de Francesc Macià malgrat
finalment es truncaren els plans.
El compromís que duia amb la causa
revolucionària pel comunisme llibertari el portà finalment a rebutjar
l’oferta del règim franquista de salvar la vida a canvi d’ajudar a
construir el sindicat falangista que hauria ajudat a apuntalar més
encara el règim. El seu rebuig a l’oferta va suposar la pena capital,
malgrat que en el judici militar que li realitzaren van sortir en
defensa seva nombroses persones alienes al moviment obrer, tals com
empresaris, clergues o fins i tot la surrealista compareixença d’un
veterà camisa grisa falangista (interessant al respecte l’obra de Josep
Benet titulada “Joan Peiró, Afusellat” per Edicions 62, 2008)
que descriu aquesta darrera etapa de Joan Peiró). Fou com fos serà
recordat com a màrtir de la causa republicana per aquests fets, malgrat
altres figures executades pel règim mai van rebre cap oferiment de
col·laboració que hagués suposat la seva salvació.
Serveixin aquestes línies com a humil
homenatge a Joan Peiró, però sobretot la necessitat de considerar la
seva trajectòria, la qual m’agrada valorar com d’un pragmatisme
revolucionari. Un home centrat en crear organització i capacitat entre
les files del proletariat, necessàries no només per a dur a terme una
revolució social si no per garantir-ne l’èxit d’aquesta, de la
necessitat de tenir suficients recursos i formació als sindicats per fer
el pas del Capitalisme al Comunisme Llibertari, però alhora tirant pel
dret en les hores decisives sense renunciar a res.
