Quina és la vaga que volem? #lavagaquevolem
“La vaga és necessària perquè colpeja l’adversari, ens estimula, ens educa, ens guerreja, ens fa fortes per l’esforç donat i sostingut, ens ensenya la pràctica de la solidaritat i ens prepara per futures lluites”. Victor García, Antologia de l’anarcosindicalisme, Edicions Ruta, 1988.
La vaga és una eina tan vella com el propi moviment obrer. Al llarg de la història, la vaga ha servit per millorar les condicions laborals i de vida, començar insurreccions i fins i tot posar en marxa processos revolucionaris. Exemples històrics de la vaga com eina fora del treball productiu són la vaga de lloguers de Barcelona al 1922 o la vaga de ventres on les dones es negaven a tenir fills perquè poguessin treballar per beneficiar empresaris. No obstant, a dia d’avui també hi ha iniciatives que utilitzen la vaga com a eina fora de l’àmbit laboral com és l’exemple de Vaga de Totes, que busca reivindicar el treball reproductiu o de cures. Malgrat aixòactualment la vaga, en l’àmbit del treball productiu o remunerat, ha perdut part del seu sentit. Durant els últims anys hem viscut varies vagues generals, les quals han acabat, en tots els casos, amb aclaparadores derrotes. No hem aconseguit les nostres reivindicacions, que eren, en teoria, la paralització de les mesures d’austeritat promocionades pels diferents governs en el context de crisis econòmica. Aquestes derrotes estaven anunciades per endavant, doncs es van convocar vagues controlades, que el sindicalisme oficial ha intentat controlar, tot i que no sempre ho ha aconseguit. Es va anunciar que intentarien frenar el govern, però només van legitimar als interlocutors vàlids. No obstant, en totes les convocatòries vam participar organitzacions i persones que teníem un altre punt de vista sobre les vagues. No volíem deixar morir l’eina i vam tensar la corda fins on vam poder, convertint simples jornades de protesta en veritables jornades de lluita als carrers.
En aquest intent de donar sentit a la sortida de la classe treballadora als carrers per impedir el normal desenvolupament dels esdeveniments, l’Estat ha mostrat la seva cara menys amable. La repressió ha estat finalment calculada. En lloc d’alarmar a la població amb detencions massives, deportacions, les quals encara es duen a terme a migrants, o morts (com es paraven les vagues en altres èpoques), s’ha seguit un pla cirurgià, fent treballar a la Brigada de Intel·ligència i detenint a qui es considerava els caps dels successos al carrer. Es tracta de processos llargs, en els que es busca per un costat evitar que s’organitzi una resposta col·lectiva, desgastant als grups de suport amb el pas del temps, i per altre, minar la moral i desactivar les afectades. Precisament aquesta qüestió ens interessa molt.
I és que s’ha de reconèixer que es fa terriblement difícil guanyar una vaga avui en dia, sigui del tipus que sigui, tenint en compte les limitacions legals que comporta. La vaga està regulada per la llei, de tal manera que es fa obligatori avisar amb anterioritat de la seva convocatòria, garantir el compliment d’uns serveis mínims i respectar el que s’ha donat a conèixer com dret al treball, que no és una altra cosa que permetre als esquirols accedir a les empreses. Ja de per si aquesta regulació minimitza el dany que podem causar a les empreses parant la seva producció. Les vagues són enfrontaments de desgast, nosaltres parem la producció per tallar el flux de la riquesa als capitalistes, però de la mateixa forma deixem de cobrar el salari que ens permet cobrir les nostres necessitats. En aquesta situació la regulació de la vaga, al limitar el dany a les empreses, fa que el desgast sigui molt major del costat de les treballadores.
Però, hem de deixar de banda aquesta eina, que s’ha demostrat al llarg del temps, perquè la legislació ens posi traves? Buscarem ajustar-nos a la legalitat o trencarem amb aquesta? I a l’hora d’afrontar la repressió, fomentarem les solucions individuals o plantejarem el suport a les companyes des de col·lectius implicats? Aquesta campanya tracta en part de respondre a aquestes preguntes i generar un debat que estigui present al carrer i al moviment llibertari, que serveixi per afrontar amb més força si cap el que vingui a partir d’avui.
Arribats a aquest punt, les treballadores hauríem de fer-nos varies preguntes: per què hem arribat a aquest situació? Quin paper hem de jugar en les futures vagues que ens afectin, ja siguin generals o d’empresa? I sobre tot, quin tipus de vaga volem?
Cada cop es tendeix a augmentar la regulació que l’afecta, al mateix temps que es fa més dura la repressió a les vaguistes. L’objectiu de l’Estat i el Capital és situar les pràctiques d’acció directa de les treballadores en la il·legalitat, i convertir la vaga en un instrument de reivindicació innocu, una forma d’expressar una opinió, però sense generar pèrdues o danys a les empreses capitalistes.
En front d’això nosaltres reivindiquem el paper genuí de les vagues, el qual és enemic de la regulació i les limitacions legals. Les vagues es fan o no en base a la capacitat i la força del moment. Amb la vaga es busca arrancar quelcom a l’enemic. Es tracta d’uns esdeveniments difícils d’afrontar, en els que la tensió recorre els nostres cossos i les emocions estan a flor de pell. Però també són moments dolços; ens robem amb oprimides amb qui ens reconeixem, ens recolzem en la lluita i combatem juntes. Ens fem fortes en col·lectiu, ens fem molt més fortes que ells, però ens falta una mica més de constància i convicció.
Ara bé, mentre no contem amb la força per poder realitzar les nostres pròpies convocatòries de vaga general, amb una expectativa de victòria seria, i amb un contingut honest i dirigit cap a la transformació social, el nostre paper no és altre que transformar les anomenades vagues generals en jornades de lluita especialment intenses. Hem desbordar les convocatòries dels sindicats pactistes, generalitzant les accions de desobediència i els piquets, paralitzar les ciutats. Hem d’aconseguir que aquestes jornades de lluita siguin indesitjables per les empreses i per a l’Estat, perquè en aquest factor resideix la seva efectivitat.
I per últim, el que mai podem permetre és que es neutralitzi una eina com la vaga. Que se li buidi de contingut. Que acabi sent un mer exercici de protesta en mans de sindicats domesticats al front d’un moviment obrer rendit i derrocat. La vaga és la vida d’aquest moviment, és l’esperança de canvi. És la manifestació més clara de la lluita de classes i és per això que ha de generar respecte i admiració per les treballadores, i ha de fer tremolar de por als capitalistes.
