Bòsnia, de la indignació a l’esperança? (artícle de @agnandin)
Vista de la ciutat bosniana de Tuzla, al nord-est del país
Artícle de @agnandin a http://agnandin.wordpress.com/2014/02/08/bosnia-de-la-indignacio-a-lesperanca/
Com tants altres canvis i sotracs, aquest ni l’hem vist a venir. I no es pot dir que no hi havia símptomes, però la mirada europea cada cop té menys abast. De fet, ja des del 95 era d’esperar que una situació econòmica i social tan fràgil com la que aguantaven els acords de pau de Dayon tard o d’hora esclatés. I no per les tensions ètniques, que no han deixat de ser-hi, sinó precisament per tot el que aquestes cobrien.
Un model d’estat imposat; una administració ineficient, sobredimensionada, artificial i corrupta. Una classe política abonada al discurs de la por entre els respectius seguidors per mantenir la pilota al seu terreny de joc: el dels fantasmes de la guerra. Així, anestesiats pels horrors del passat, els bosnians aguantaven amb més pena que glòria els embats del nou segle en forma d’empobriment i desigualtat; nous paradigmes i realitats impossibles de desxifrar amb la mentalitat que els va deixar la Iugoslàvia de Tito, tan enyorat.
Més d’un 27% d’atur -superior al 40% entre els joves-, l’estancament inaguantable del temps, que fa de Bòsnia encara un país de postguerra, i l’empenta d’unes noves generacions mancades de perspectives de futur, han despertat de cop la població. Em pregunto si per fi la llarga boira escampa i la població pot veure nítidament quins són els problemes reals.
Pel que llegeixo, sembla que les desconfiances que va sembrar el conflicte les allunya la gana, que no entén de religions. Quelcom tan lògic que sembla mentida que hagi trigat tan a passar. Com si els bosnians haguessin estat esperant un senyal de la resta d’Europa, la seva complicitat, per dir prou. S’han cansat d’esperar, d’aguantar la incompetència dels governants, els seus i els nostres. Acabi com acabi tot plegat, quedar clar que els hem tornat a fallar.
La indignació ha burlat les fronteres ètniques i les protestes s’estenen per Sarajevo, Banja-Luka Mostar, Zenica o Bihac, entre d’altres ciutats. Com a d’altres països, el combustible ja feia anys que s’acumulava. Sols ha calgut la guspira, el seu Bouazizi particular. En aquest cas la fallida de quatre indústries, privatitzades la passada dècada, a la ciutat nord-oriental de Tuzla. 10.000 treballadors sortien dimecres al carrer, sense feina ni salari, sense esperança. Explotant contra el govern cantonal, a qui demanen que els tregui de la misèria, que resolgui els seus problemes.
Després de tants anys, ja no queda paciència per a bones paraules. Pedres i foc de ràbia contra el govern. La resposta, la de sempre: pals i repressió. Ferits i detinguts. Un panorama que es va reproduint a diversos indrets de Bòsnia i Hercegovina. Quan vaig ser-hi a l’octubre amb dos companys vam trobar-nos un país encara a la intempèrie, després de 18 anys de no-guerra. Em pregunto si a Bòsnia la gent ja en té prou de mullar-se i passar fred, si ja té forces per agafar les eines i bastir de nou el país.
Penso que seria temerari dir si és o no flor d’estiu. Tinc esperança i por a parts iguals. Em pregunto quan trigaran els de sempre a menystenir les protestes, a estigmatitzar-les, a desviar l’atenció i buscar excuses. De ben segur que, sota el pretext de la violència desfermada, els fantasmes de la guerra -l’atiament dels odis interètnics- ja es preparen en molts despatxos. Alguns, possiblement, també ho aprofitin per intentar culminar el que la neteja ètnica va deixar a mitges.
No sé si els servirà de res. Les generacions que van quedar marcades pel conflicte, esgotades, van deixant pas a nous aires, carregats de dignitat i coratge. Com la finestreta de xat que se m’obra a l’ordinador: la meva estimada amiga Samra, que em diu que avui no ha pogut anar a l’institut a Tuzla perquè no és segur moure’s per la ciutat. “Pero yo lo veo muy optimístico, pienso que solo así podemos cambiar las cosas. Me parece que aquí tenemos que morir para vivir…”
En el seu castellà tan meritós, aprés a base d’anys de telenovel·les llatines al camp de refugiats de Mihatovici. D’allà en va sortir sense odis, tan sols amb la llista d’errors que mai més cal repetir. Només així m’explico que amb setze anys tingui tantes ganes de lluitar el futur. No sols el seu, sinó el de tot el país. I com ella, cada cop moltes més
