Ir al contenido principal

[Crònica] ZAD: Territori del Món Nou

extret de la soli..

[Crònica] ZAD: Territori del Món Nou

Al boscatge bretó, milers de persones construeixen una realitat autònoma i la defensen d’un exèrcit de gendarmes.

M.R.
No tota la Gàl·lia està ocupada per l’Estat Francès. En un preciós racó de la Bretanya, una comunitat d’irreductibles pageses i anarquistes resisteix, ara i sempre, les invasions dels antiavalots del govern de París. I la vida no és fàcil per a les guarnicions macronistes, enfrontades a una conflictivitat social generalitzada que, pocs dies abans del cinquantè aniversari del Maig del 68, obre la porta a la possibilitat que ferroviaris en vaga, facultats ocupades i lluites pel territori convergeixin en una nova onada insurgent de proporcions considerables.
La ZAD (Zone à Defendre) és àrea rural de més de 1500 ha situada a la rodalia del poble de Notre-Dame-des-Landes, a una vintena de quilòmetres de la ciutat de Nantes. Des que als anys 70 l’Estat anunciés la intenció de construir-hi un aeroport, la pagesia local, veïnes de la regió i col·lectius de tota mena han mantingut una lluita tenaç per protegir aquest bocí de territori, de gran valor mediambiental. A partir del 2009, una comunitat de vora 150 activistes ecologistes i anarquistes, les anomenades zadistes, s’instal·la de manera permanent sobre el terreny, disposada a defensar-lo de les excavadores i el ciment. El 2012, el llavors ministre de l’Interior Manuel Valls, que compara la ZAD amb un “quist”, llança l’Operació Cèsar, un enorme dispositiu policial per desallotjar la zona. Però Cèsar és derrotat per tractors, barricades i una gran resposta solidària. La ZAD es consolida així com un territori alliberat del control de l’Estat, sense més govern que les assemblees.
El gener d’enguany, el govern de Macron declara que el projecte d’aeroport finalment no es farà. Tot i això, anuncia una nova acció policial per desallotjar les zadistes. El dilluns 9 d’abril, 2500 antiavalots tornen a l’atac. Aconsegueixen destruir més d’una vintena de cases i cabanyes, però són frenats altre cop per la resistència de les seves habitants. Els enfrontaments s’allarguen i des de la ZAD es fa una crida a la “solidaritat intergalàctica” per acudir en massa el cap de setmana. Algunes companyes de l’Assemblea Llibertària l’Oca de Gràcia decidim sumar-nos-hi.
«Nous ne voulons pas payer»
Dissabte 21 a les 8 del matí la nostra furgo passa la frontera per un camí rural de Puigcerdà, i enfilem la carretera d’Ax-Les-Termes, que serpenteja entre els Pirineus nevats. Són gairebé 1000 km des de Barcelona. A l’autopista de Toulouse ens trobem el primer peatge. Som a la cua quan apareixen mitja dotzena de persones amb caretes d’animals que aixequen les barreres. És una acció de “no paguem” solidària amb la ZAD. Saludem les activistes i els fem senyals perquè vinguin al nostre carril, però algun cotxe ha de pagar perquè puguin bloquejar la tanca, i ens toca a nosaltres. Ens desitgen bona sort i ens donen una octaveta informativa: “aquelles i aquells que lluiten per un present i un futur COMÚ a Notre-Dame-Des-Landes, a Bure (un altre territori en lluita, en aquest cas contra un cementiri de residus nuclears), a les universitats i per tot arreu haurien de ser escoltades, no aixafades. Contra aquesta política repressiva, mobilitzem-nos arreu!”.
Els peatges de l’autopista, gestionada per l’empresa VINCI, suposen una sagnia important: només pel tram entre Toulouse i Nantes, ens claven uns 60 €. Posteriorment ens assabentem que VINCI era també el contractista que havia de construir l’Aeroport del Grand Ouest als terrenys de la ZAD. És l’empresa d’obres públiques més gran del món, una multinacional present a més de 100 països amb uns ingressos de 40.000 milions d’euros l’any passat. Al seu costat, Abertis és una petita empresa familiar.
Nantes revoltada
Arribem tard a la manifestació de suport a la ZAD convocada dissabte a les 16.30 a la Place Royale. A través de la cobertura per Twitter de les reporteres d’Enough is Enough, ens assabentem que grups de secretes assetgen persones als voltants de la plaça on ha de començar la marxa; identifiquen la gent, l’obliguen a fotografiar-se amb el carnet d’identitat a la mà i confisquen il·legalment objectes com peces de roba negra. De fet, la de la ZAD és la segona manif prevista per aquesta tarda a Nantes. Una primera marxa de ferroviaris en vaga ha sigut bloquejada per la policia quan tan sols havia avançat 500 metres.

Aparquem a la ribera del Loira i creuem els ponts sobre l’Illa de Nantes cap al centre històric. L’helicòpter de la Gendarmérie ens indica el camí. Fa un dia càlid i primaveral, al cel no hi ha ni un núvol i l’herba dels nombrosos parcs de la ciutat fa goig de veure. Nombroses famílies i grups d’amigues dediquen la tarda a passejar. Sobre el pont de la Rotonde, desenes de persones observen i comenten la batalla que es lliura al parc de sota, davant del castell dels Ducs de la Bretanya. Enmig d’una boira de gas lacrimogen, un cordó format per una munió d’antiavalots, avança a poc a poc en direcció oest contra milers de manifestants repartides pels jardins d’Elisa Mercoeur i les vies de tren que corren paral·leles. Algunes llancen coses i disparen focs artificials contra els CRS –Compagnies Républicaines de Sécurité, els cosins de la Brimo, popularment coneguts com a flics–. La intensitat dels aldarulls contrasta amb l’actitud curiosa del veïnat, que se’ls mira mentre gaudeix del solet com si es tractés d’una performance artística o un partit esportiu. El raig del canó d’aigua dels flics forma un arc de Sant Martí sobre el parc.
Avancem per un lateral cap al jaleo i comença a ploure una nova tongada de pots de fum. La càpsula de plàstic, que disparen amb una llançadora, s’obre a l’aire i deixa caure a terra mitja dotzena de discos negres de 4,5 cm de diàmetre, d’on surt el gas CS, de color gris. La desagradable substància irrita ulls, nas i boca, i deixa un gust pastós a la llengua. Per sort hem llegit els consells de la web de la ZAD i duem màscares de gas; les de pintor funcionen bé i permeten ficar-se al núvol químic sense massa inconvenient, les de farmàcia serveixen de poca cosa. Les activistes locals ja s’ho saben i la col·lecció de mesures de protecció –ulleres de piscina, d’esquí o de submarinista, caretes antigàs d’estil soviètic, cascs de soldat…– encara dóna més diversitat a la multitud, que congrega de veterans ecopacifistes a sindicats i partits comunistes, joves racialitzats d’estètica hip-hop i blocs negres llibertaris. El portal de notícies Nantes Revoltée calcula l’assistència en unes 12.000 persones i 1000 policies.
Arribem al final del parc, on contrasta la imatge d’un memorial a les víctimes dels bombardejos de la Segona Guerra Mundial entre el fum càustic de les bombes amb què la República gaseja els seus citoyens. Girem pel cours des 50 Otages (veïns afusellats pels nazis el 1941 com a represàlia per l’execució del tinent coronel Karl Hotz per part de la Resistència). El black bloc es col·loca en formació; una noia amb una bossa plena de rocs n’ofereix a la concurrència. Comença a escoltar-se la repicada rítmica dels martells sobre les vitrines dels bancs. Els impactes se centren exclusivament en entitats bancàries i elements publicitaris. No entenem bé els càntics, excepte el de tout le monde deteste la police i a-anti-anticapitalistes, que s’entona igual que aquí. Els carrers seran sempre nostres té una altra lletra. Tres o quatre furgons policials intenten avançar per un carrer perpendicular a l’avinguda. De cop i volta, una cinquantena de persones emprenen una càrrega salvatge contra aquests, i entre brams i udols de llop, s’abraonen sobre les lleteres i les foragiten amb una descàrrega de pedres. Ens mantenim a una certa distància en temor de la virulència d’un probable contraatac dels flics. Però els vehicles, que no disposen de reixes ni gaire més proteccions que una furgoneta corrent, donen la volta i giren cua, mentre la por es dibuixa al rostre d’un dels policies que condueixen, que veu com una llamborda d’un pam de gruix col·lideix contra la seva finestreta.
Les manifestants, escampades ja en grups, es mouen pel centre històric de Nantes, molt interessant, per cert, en l’aspecte arquitectònic. Des d’una cantonada apareix un escamot de secretes. Són la Brigade Anti-Criminalité (BAC), un dels elements més perillosos de les manifestacions franceses. Per la indumentària (casc, jaqueta negra i texans) ens fan pensar inicialment en periodistes, però després treuen la porra i arrenquen a córrer per intentar caçar alguna manifestant amb un placatge i detenir-la. La gent corre pel mig de la Place Royale, plena de terrasses i vianants, i es mou per la zona entre la Basílica i la Place du Commerce. Un enorme cordó amb dos o tres canons d’aigua, mig centenar de lleteres i fins i tot autobusos plens d’antidisturbis va escombrant lentament l’avinguda Franklin Roosevelt, a la ribera nord del Loira. La tàctica de la policia, amb l’excepció dels BAC, és significativament diferent de la de la Brimo. No busquen el cos a cos amb la porra ni persegueixen les activistes amb els furgons, sinó que formen una línia estàtica que avança mantenint les distàncies a través dels gasos i el canó d’aigua. Progressivament, la gent va dispersant-se i decidim anar a buscar la nostra furgo per intentar arribar a la ZAD abans que es faci fosc. L’endemà ens assabentem que el veïnat de Nantes està indignat amb el que ha passat, no pas pels bancs trencats, sinó per l’actuació de la policia; molts botiguers i propietaris de cafès i restaurants estan farts que els gasegin la clientela a cada manifestació.
Directes a la gola del llop
Anem a un hipermercat a buscar intendència i ens sorprenen les innovacions que han implementat per tal de reprimir l’adquisició informal de queviures. Tot just entrar el segurata ens col·loca brides a la motxilla perquè no hi fiquem res d’estranquis i, a la sortida, resulta que la caixa automàtica calcula amb precisió el pes mitjà de cada tomàquet. Després de desorientar-nos una estona per les rotondes, agafem l’autopista cap al nord. Una lletera de la Gendarmerie ens passa pel costat. I una altra. Una columna d’una dotzena ens avança i es posa al nostre carril, on redueix la velocitat. Girem per la primera sortida que trobem, i ens fiquem per un laberint de camins rurals entre grans arbredes. La ZAD està en algun lloc per allà al mig. Ja és negra nit. Després de deu hores de cotxe i una visita força atlètica a la ciutat de Nantes, tenim moltíssima son, i gairebé no ens queda gasolina. Decidim dormir al primer camp que trobem, però tots són ben plens de fang. En una cruïlla, hi ha aparcat un furgó amb dos policies a fora, fent-se un piti. Passem de llarg. Al cap d’uns quilòmetres, veiem un terreny prou ben cuidat, anant bé hi podem plantar la tenda. Vaja, hi ha una reixa. I davant d’aquesta, un gendarme amb una metralleta. Unes desenes de metres més enllà, hi ha aparcat l’helicòpter: és la base dels flics. Marxem de la zona amb la por al cos. Continuem una estona més per la teranyina de caminets, entre prats i urbanitzacions pijes. A la fi trobem un càmping: quina sort! Hi entrem amb la furgoneta, veiem que hi ha lavabos i una família mirant la tele asseguda en cadires portàtils davant la seva caravana. Descarreguem els trastos entre expressions d’alegria, quan se’ns apropa un home baix i cepat amb pinta de dur. Un company nostre que parla francès li pregunta si podem plantar les tendes per passar la nit, però sembla que hi posa pegues. Em sembla entendre que s’ha de demanar un permís a l’Ajuntament o quelcom similar. Ens pregunta si som zadistes. Li diem que no, que no, que turistes. Li demano al company que insisteixi una mica, que estem fetes pols. Però la cara li canvia, i diu que recollim i marxem de pressa. Un segon home, amb caputxa i més cara de pomes agres que el primer, s’acosta per un costat. Pugem a la furgoneta i marxem. Aquests individus eren antidisturbis, i el càmping el lloc on viuen amb les seves famílies mentre actuen a la ZAD. Ja desesperades, veiem senyals que duen a la urbanització de Pablo Neruda, i plantem les tendes dissimulades entre el cementiri i el camp de bàsquet en memòria de l’autor de l’oportuna frase de “podran tallar totes les flors, però no aturaran la primavera”.
L’art de la barricada
Esmorzem i busquem al mapa una manera d’evitar els controls policials que assetgen la ZAD. Avui l’encertem més i arribem a una carretera on hi ha força vehicles aparcats i una casa rodejada de tendes de campanya. Les zadistes han muntat un punt informatiu amb una tauleta, plànols i ampolles d’aigua, ens donen la benvinguda i ens indiquen com arribar: “Segona barricada, a la dreta, tres barricades més i ja sereu a Bellevue”

Ens trobem enmig del bell boscage (bôcage en francès) bretó. És un paisatge propi de regions de l’Europa atlàntica, format per prats de pastura i camps de conreu –d’un verd ben viu i plens de flors grogues, ara a la primavera– separats per tanques de bardisses i caminets a l’ombra de grans arbres. Amb la població humana disseminada en masies aïllades i llogarrets, el boscatge és un ecosistema ric i divers, d’un gran valor biològic. En aquesta zona en concret habita una espècie amenaçada, el tritó crestat, que s’ha convertit en símbol de la ZAD. S’entén de seguida que tant la gent que viu aquí com la que ve de fora vulguin evitar per tots els mitjans que tot aquest petit paradís es transformi en un infern de ciment, acer i gasos de combustió.
Torna a fer un dia esplèndid, cosa rara en un indret de clima oceànic, amb pluges molt abundants; tota la setmana anterior ha plogut, i el “company fang” s’ha convertit en un valuós aliat de la resistència zadista a l’hora de dificultar els moviments de la policia. El tema es manifesta de seguida davant nostre. Al llarg del camí hi ha nombroses barricades. No es tracta però de barricades de ciutat, amb quatre tanques, algun pneumàtic o un parell de palets. Són veritables obres mestres, hauran calgut tractors i desenes de mans per construir-les. A més dels components habituals, incorporen tota mena de vehicles desballestats (cotxes, furgonetes, busos, barques, maquinària agrícola…), troncs i bales de palla gegants, bombones de butà i divisòries de formigó per a obres públiques, a part del toc artístic de les autores, amb objectes curiosos com un tros de guitarra o missatges reivindicatius i humorístics. Als camps del costat, hi pasturen les vaques i al cel hi ha força ocells, un d’ells molt gros; l’helicòpter torna a ser per aquí.
Passa un cotxe vell i trinxat, el conductor ens convida a pujar-hi per apropar-nos un tros. No porta matrícula, hem traspassat ja les fronteres de l’Estat. De fet, l’atrotinat vehicle sembla a punt per passar a formar part d’un dels bloquejos. Baixem a la gran barricada de l’entrada de la ZAD, coronada per una canoa. El sentinella, equipat amb un walkie i materials per activar la barrera en cas de necessitat, fuma un enorme cigar de color verd. Ens dedica un somriure i ens convida a passar: “benvinguts al front”.
La marxa dels bastons
Continuem un quart d’hora més, fins que arribem a Bellevue, un petit poble format per diverses casetes, graners i coberts, amb una plaça central molt concorreguda. Bellevue és una de les comunes de la ZAD, cadascuna de les quals té la seva pròpia assemblea i un funcionament autònom, si bé coordinat amb la resta. Hi ha un forn de pa, un punt informatiu, centre mèdic, cafeteria i espais per menjar i descansar. Han muntat una taula ben plena de teca, que un equip de cuina s’encarrega d’omplir. Tot és de franc, i es reposa a través de les donacions voluntàries d’aliments o diners. Desenes de persones dinen i fan petar la xerrada, i un pollastre de bona mida es passeja ufanós i s’atipa de les restes dels àpats. Pel camí circula una interminable columna de zadistes, que entre càntics i al ritme dels tambors, es dirigeix al front. Hi ha gent de totes les edats, i la majoria avança amb l’ajut d’un bon pal, un altre dels emblemes de la ZAD, símbol alhora del viatge rural –realment és d’ajuda per travessar les séquies i tolls de fang- i de la resistència activa. Ens incorporem a la marxa, que avança a poc a poc pel camí de Suez. Travessem noves barricades, una d’elles feta amb un cotxe que té pintades les paraules burn me (crema’m, en anglès). Entrem a la comuna de la Wardine, on hi ha una cantina vegana. Als prats del voltant s’erigeixen curioses construccions, com una cabana amb una torre de vigilància dalt d’un arbre i una bandera negra feta amb una bossa d’escombraries i l’autobús-emissora de Ràdio Klaxon, la ràdio lliure de la ZAD, element imprescindible per la coordinació de la defensa. Moltes porten un transistor per escoltar-la. A la carrosseria d’una autocaravana es llegeix “legalització és gentrificació”. La gent descansa i fa petar la xerrada asseguda pels prats, i un grup treballa en una gran estructura de fusta. Al voltant seu, hi ha clavats a terra desenes de pals. Les zadistes van enterrar-los després de l’intent desallotjament del 2012, i van prometre tornar-los a empunyar si tornava a caldre defensar la seva terra; ara ha arribat el moment. Passada la Wardine, hi ha el front.
Batalla per la cruïlla de la Sauce
La principal línia de defensa avui es desplega al chemin de Suez, a l’entrada del bosc de la Rohanne. El camí està bloquejat per un colossal fortalesa de barricades d’uns quatre metres d’alçada, amb un portal de ferro forjat, ponts llevadissos i profundes fosses plenes de fang. A l’esquerra, hi ha el bosc, que acaba en un relliscós terraplè. Davant nostre, els antiavalots han format un cordó que travessa el camí i el camp del costat, on també s’aplega una gentada. Els flics van equipats amb escuts de cos sencer i porten llançadores de gasos i esprais de pebre de la mida d’un sifó. Al final del camp, a la carretera D821, perpendicular al camí de Suez, amb el qual es talla a la cruïlla de la Sauce, tenen preparada l’artilleria pesant, una tanqueta i un camió d’aigua. Cara a cara amb la policia hi ha sobretot gent gran amb vestimenta acolorida i actitud pacifista, que interpel·la els agents, que callen i assagen la cara de mala llet. Ens comenten que sembla que s’arribarà amb un pacte amb la policia, que aquesta es retirarà a les 17h i deixarà que es vagin a recuperar materials a la zona de les Fosses Noires, ocupada i parcialment arrasada pels gendarmes la setmana anterior. Un jove vestit de negre de cap a peus s’enfila a una pedra i ensenya als policies una de les seves pròpies porres, trofeu de les jornades prèvies. Tot seguit pronuncia un abraonat discurs referit als négociateurs. Les persones dels voltants formen un cercle de debat, i companyes que parlen castellà o anglès ens expliquen que hi ha discussió entre la generació de més edat que va començar la lluita, d’una escola més ecopacifista i partidària de dialogar amb les autoritats, i el jovent llibertari –a Nantes hi ha tres col·lectius anarquistes– que denuncia actituds dirigistes per part de les veteranes, s’oposa a les negociacions i vol practicar una defensa més contundent. En resum, el peu de pau i el peu de guerra. No obstant això, a l’hora de la veritat les dues línies es complementen per formar una resistència heterogènia i plural d’èxit provat, vistos els repetits i estrepitosos fracassos de l’Estat en l’intent de doblegar-la.
Poc després de les cinc, els flics retrocedeixen pel camí de Suez fins a la cruïlla de la Sauce. Ràpidament tothom comença a barricar el tros guanyat. De manera improvisada, es formen cadenes humanes per transportar pedres, fustes i tota mena de materials. Els rocs més grossos s’afegeixen a la pila, mentre els petits es designen com a “projectil” i se n’omplen bosses, que la gent tragina d’aquí a allà. Així, el nou tram en poca estona queda tallat per tres barricades d’unes quantes tones cadascuna. Al final hi ha el canó d’aigua, davant del qual hi ha un grup fent resistència passiva. Més enllà, a la carretera, una enorme grua desfà barricades perdudes. El camí fa poc més de sis metres d’ample, i a cada banda hi ha una séquia i una filera d’arbres alts. En un d’ells, al costat del cordó, hi ha un home enfilat, que grimpa per les branques a uns cinc metres d’alçada i intenta inclinar l’arbre per poder saltar a sobre del camió hidrant. La penya l’ovaciona i un antiavalots s’enfila al camió amb la porra a la mà, convidant-lo a deixar-se anar. Se li trenca una branca i sembla que caurà, s’eleva un “uiiii” col·lectiu, però li sobra traça i troba un altre peu, i continua gronxant-se i fent ganyotes a la policia.
Al prat del costat, una multitud s’aplega davant el cordó. Algunes ofereixen flors als policies, que no les accepten, i una coral acompanyada d’un acordió entona clàssics revolucionaris i tradicionals d’arreu del món. Al cap d’una estona, els antiavalots es retiren fins a la carretera, estaven ja gairebé rodejats. La gent avança alegrament, però, quan està a mig camí, comença l’atac policial. Era una trampa. Els flics disparen dotzenes de pots de fum i comencen a llançar granades de mà. Contenen 25 grams de TNT i també una càrrega de gas. Exploten amb un tro terrible, i fan volar terrossos pels aires. Deixen a terra cràters de mig metre de diàmetre i un pam de profunditat, plens de cucs socarrimats. La detonació provoca danys auditius i escup metralla plàstica que crema la carn de les persones que són a prop. La nit del 26 d’octubre del 2014, la policia va matar el jove militant naturalista Rémi Fraisse amb un d’aquests explosius, durant una mobilització per defensar la ZAD de Testet, que lluita per evitar la construcció de la presa de Sievens, a Occitània. França és l’únic estat d’Europa que fa servir un armament similar contra civils.
Un black bloc encapçalat per un matalàs surt corrents del bosc i ataca els policies pel flanc a l’alçada de la carretera, però és aturat per les bombes. En represàlia, les activistes disparen focs artificials contra els gendarmes. Al camí, el camió d’aigua projecta el seu raig, amb el qual intenta desmuntar les barricades. Les defensores el reben amb una pluja de pedres i ampolles. Tot el camí és un gran túnel de gas, la visibilitat és molt reduïda. Algunes empenyen els discos fumejants d’una puntada de peu a la séquia, ja que s’apaguen en contacte amb l’aigua. La policia aconsegueix prendre les dues primeres barricades, des d’on sorgeixen boles de foc, no sabem si son còctels molotov o bombones de butà amagades entre els trastos que peten quan el tanc els passa per sobre. Un grup de percussionistes vestides de rosa toca en mig de la batalla.
Hi ha diverses persones ferides. Als crits de médic!, s’acosten els equips sanitaris autogestionats per traslladar-les i atendre-les. A un home li ha explotat una granada al costat; malgrat dur botes gruixudes la metralla li ha rebentat el peu, deixant l’os al descobert. Un altre és transportat semiinconscient entre diverses companyes després de rebre l’impacte d’un cartutx als genitals. Les médic es mouen pel front equipades amb motxilles i bandoleres on porten el material, i després de cada atac amb gasos, ruixen els ulls de les afectades amb suc de llimona; també són útils els comptagotes de sèrum i els sobres d’antiàcid en pols.
Les zadistes es repleguen rere la barricada principal, i comencen a col·locar xarxes entre els arbres per fer ensopegar els flics. La fortificació, però, resulta infranquejable per la policia, que recupera les posicions anteriors, on s’atura. Un parell d’hores més tard, els antiavalots pugen a les furgonetes i se’n van.
La multitud recupera la cruïlla de la Sauce i camina cap a les Fosses Noires. El prat on s’han produït els xocs és ple de cràters de granada negrosos i càpsules de gas lacrimogen per dotzenes. Les zadistes recullen tots els cartutxos de terra i n’omplen caixes i sacs. Claven una gran pancarta a l’herba on es llegeix “viurem juntes o morirem”.
Ens trobem als afores de la Wardine, on les fusteres han acabat de construir l’esquelet d’una casa, fet amb sòlides bigues de pi. Amb algunes de les fustes sobrants, han muntat lletres a terra perquè siguin visibles per a l’helicòpter: “ZAD RESIST”. Demanen ajuda per aixecar l’estructura a pes i transportar-la fins als terrenys reconquerits. Una casa de dues-centes potes comença a caminar pel mig del prat. Quan el camp s’acaba, algú agafa una serra mecànica i talla un arbre que li impedeix creuar el camí cap a la seva destinació, ben bé mig quilòmetre enllà. Sopem a la cantina vegana i passem després per Bellevue, on projecten un documental sobre les lluites socials a Grècia. Per fer-nos una idea de la vastitud del territori zadista, de la Sauce, a la part central, fins a les primeres barricades, hi ha gairebé tres quarts d’hora a peu. El terreny pla i els camins ben cuidats fan de la bicicleta el transport ideal per moure’s per aquí.
Pic i pala
Dormim prou bé malgrat el brunzit sorollós de l’helicòpter, que molesta tota la nit. Fem el cafè a Bellevue i tornem a la línia del front, que gràcies a la solidaritat d’ahir ja és centenars de metres més endavant. Avui, però, és dilluns, i hi ha menys gent. A la cruïlla de la Sauce, ens assebentem que hi ha hagut discussions amb els pagesos arran de les barricades de la D281, doncs necessiten passar-hi per anar al tros. Les zadistes opten per centrar-se en les perpendiculars. El problema, comenten, és el tanc. Amb rodes altes com una persona i equipat amb una pala articulada, la tanqueta dels flics embesteix les barricades a setanta quilòmetres per hora i les destrossa. Un dia fins i tot va caure a la séquia, però va aconseguir sortir-ne sola. No l’aturen ni els còctels molotov. El repte que es presenta és obrir una rasa al mig de la carretera, prou profunda perquè se li quedi la roda enganxada. Així que mitja dotzena de persones agafen pic i pala i es posen mans a la feina. És una obra realment dura, ja que sota la primera capa d’asfalt, en descobrim dues o tres més. Però a mesura que passa l’estona van apareixent més eines, més braços i un esmorzar de pa amb formatge.

Seguint el camí, trobem la primera línia. Una gran barricada travessa la carretera; trenta metres més endavant, hi ha els gendarmes, amb el canó d’aigua. Es produeixen alguns intercanvis de gas, els agents en disparen i les zadistes els retornen les càpsules amb raquetes de bàdminton o de paddle. Tenen bon canell, i arriba un moment en què tot el núvol està sobre la policia. Algunes, amb cascs i escuts fets amb materials diversos, pressionen els flics entre els boscos que rodegen el camí. Darrere la barricada han desplegat una escala de mà per poder observar un enemic que, avui, es cansa de seguida. El fum es dispersa, les médic descansen fumant un cigarret i ens visita la batucada itinerant uniformada de rosa. Comencem a tenir gana, així que anem cap a dinar. Passem per la rasa antitanc, on continua la feina. El forat ja té dos pams de fons i es complementa amb una barricada important feta amb la terra extreta, troncs i restes d’una bicicleta. Desenes de persones han fet aparèixer al mig del prat de la batalla d’ahir un fossat d’estil medieval, amb pals clavats, i l’han inundat desviant l’aigua dels recs. Ara moltes mengen i fan la becaina al sol, n’hi ha que pasten fang i en fan boles que deixaran assecar per llançar-les després als antiavalots. Ens entaulem a la cantina de la Wardine; bona part dels aliments són produïts a la mateixa ZAD. Intentem fer una mica de migdiada al jardí de la casa on hem acampat, però aquesta ja es troba fora de la protecció de les barricades i, de sobte, veiem com una columna de desenes de furgones passa per la carretera del costat. Estem esgotades, ens dóna la sensació que, a la ZAD, un dia equival a un any. La lluita rural ens ha deixat, a la vegada, tots els músculs del cos esgotats. Tantes coses a processar! De temps no ens en faltarà, ens esperen gairebé mil quilòmetres de tornada. No serem a casa fins l’endemà al vespre. Després d’assaborir l’aroma del boscatge zadista, es farà dur el retorn a l’aire viciat de la jungla urbana. Ens morim de ganes, en canvi, de transmetre a les companyes tot allò que hem après.
Tot l’arsenal policial
El govern francès ha mobilitzat un contingent de 2500 antiavalots per desallotjar les zadistes, i assegura que es quedaran sobre el terreny fins a aconseguir-ho. En els primers vuit dies de conflicte, l’Estat va gastar-se més de 3 milions d’euros en disparar contra la ZAD 11.000 cartutxos; 8000 càpsules de gas lacrimogen i 3000 granades explosives, que equivalen a un tir per minut sense interrupció. Al voltant de 300 activistes van resultar ferides, algunes greus. La brutalitat dels flics s’ha deixat veure amb escenes d’agressions gratuïtes contra manifestants no-violentes; dimecres 11 d’abril van gasejar i atacar amb granades un “pícnic ciutadà” organitzat en un prat proper a les Fosses Noires pels sectors més pacifistes del moviment, mentre persones de totes les edats dinaven, tocaven música i ballaven. La Géndarmerie va anunciar que la “presència de periodistes està estrictament prohibida durant totes les etapes del dispositiu”. Els antiavalots han arrasat una bona part de la ZAD, i han arribat a ocupar-ne tota la meitat est. Una trentena d’espais –cases, cabanes, tallers, horts…– s’han perdut. El col·lectiu Naturalistes en Lutte, que fa anys que vetlla pel boscatge, afirma que “la ZAD està enverinada pels milers de granades, que han impregnat la terra i els vegetals de gasos químics. Les espècies locals estan contaminades i el seu hàbitat espatllat pels blindats, les excavadores i els enfrontaments que s’han donat en ple període de reproducció i regeneració primaveral de la fauna i la flora”. L’entorn natural és la inspiració i també la principal arma de les zadistes: el boscatge és una autèntica trampa per la policia, forçada a aparcar furgons i endinsar-se a peu en un terreny fangós i protegit per un sistema defensiu tenaç i intel·ligent. El coratge i la força dels ideals de les activistes, sumats a una rereguarda forta que proporciona aliment, cura i relleu a les companyes del front, la perícia en la construcció de barricades –disposades en una “defensa en profunditat” infranquejable– i els nombrosos suports locals i globals de la ZAD li han permès resistir el que mitjans francesos han qualificat de “l’operació de manteniment de l’ordre més gran posada en escena per l’Estat Francès a la metròpoli després de la Segona Guerra Mundial”. La jerarquia disciplinària militar de la policia es veu sobrepassada per una estratègia coral, creativa, espontània, múltiple, fluida i diversa, entreteixida per tants “generals” com persones hi participen.
L’Estat, empantanegat en una guerra de desgast, juga totes les cartes. Els mitjans oficialistes construeixen “terroristes” i els tribunals persegueixen les zadistes. Recentment un jove ha sigut condemnat a vuit mesos de presó ferma acusat de buidar un extintor en direcció als gendarmes, i un altre ha estat jutjat i també empresonat després que li trobessin petards a la motxilla en un dels controls amb els quals els Gendarmes assetgen els accessos a la ZAD. El tercer dia de l’ofensiva, un comunicat a la web de la ZAD valorava: “una pregunta es troba aquesta nit a la boca de totes, als llocs que segueixen dempeus al bosc, a les llars dels centenars de milers de persones en aquest país per a les quals la ZAD representa encara una esperança: fins on arribarà el govern de Macron? Aquestes pells ferides, aquests possibles morts per l’acarnissament policial són ara el preu que l’Estat macronià està disposat a pagar per acabar amb qualsevol possibilitat que hi hagi un espai d’experimentació col·lectiva, per acabar amb la solidaritat”.
Un ambient prerrevolucionari
Després d’anys de retallades i reformes neoliberals, acompanyades per l’ascens del neofeixista Front Nacional, França viu una primavera plena de mobilitzacions massives. Vagues als ferrocarrils, facultats ocupades i una ràbia creixent contra la brutalitat de la policia, que es multiplica paral·lela al descontentament popular. El divendres 20 d’abril, els CRS van ferir de gravetat diverses estudiants durant un desallotjament a la Universitat de Tolbiac. L’1 de maig, les llambordes reprenien al vol al cel de París, i els agents detenien prop de 200 persones després que un multitudinari bloc negre incendiés un Mc. Donalds.
El portal de notícies Nantes Revoltée denuncia que la ciutat bretona viu sota un “estat de setge policial”; el dispositiu destinat a la ZAD hi és present 24 hores al dia i set dies a la setmana, amb els hotels del departament plens de gendarmes arribats de tot França. A la manifestació zadista del dia 21 d’abril, 1000 antiavalots van gasejar comerços i carrers plens de vianants, i van detenir un home de 48 anys per insultar els BAC. Durant una altra protesta a favor de la ZAD, el 2014, la policia va treure un ull a tres manifestants nanteses amb bales de goma. El 28 d’abril, una nova marxa contra les violències policials unia a sindicalistes, estudiants i zadistes als carrers de la ciutat.
Mentrestant, als boscos i prats els enfrontaments continuen de manera esporàdica. Al seu voltant es produeixen actes de sabotatge. La nit de dilluns a dimarts 23 d’abril, es van cremar quatre grues d’un garatge local que havien intervingut per retirar els vehicles de les ocupants de la ZAD. A part de perdre sobre el terreny, al govern se li escapa també el control de l’opinió pública. En una acció simbòlica, el 19 d’abril un grup d’activistes va “retornar” a la Prefectura de Nantes 2000 cartutxos de gas que havien recollit a la ZAD. El mateix dia, el primer ministre Édouard Philippe amenaçava amb “evacuar la resta de la ZAD amb immensa i tranquil·la determinació”. El del 26 d’abril, el govern declarava una “treva”, mentre que des de l’alba les granades explotaven als camps de Notre-Dame-Des-Landes. El premier sinistre, com l’anomenen algunes detractores, anunciava alhora una represa de les hostilitats el 14 de maig. La ZAD està ara en alerta davant l’amenaça d’atacs feixistes i, segons informen les reporteres d’Enough is enough, que van ser-hi la setmana passada, “les barricades ara són molt més fortes”, i les rases de la cruïlla de la Sauce creixen “amples i profundes”. Mentrestant, al si del moviment zadista conviuen posicions divergents; mentre que alguns sectors demanen diàleg, altres es neguen a qualsevol negociació amb l’Estat.

En tot cas, fins ara l’operatiu policial ha resultat un autèntic fracàs per al macronisme. Com afirmen les zadistes en un comunicat recent, “l’arrogància aixafadora de l’Estat ha acabat per girar-se contra ell. En un context en què les vagues, les marxes i les ocupacions en tot el país s’ha incrementat, apostem pel fet que aquest desallotjament es torni un nou motor de rebel·lia que es difongui des d’ara i avui. Aquesta operació de destrucció es revertirà contra els seus autors”.
La realitat en construcció
El pamflet C’est quoi la ZAD, redactat per algunes habitants del boscatge l’agost del 2015, ressalta la idea de “construir una nova realitat en què siguem menys dependents de l’Estat i el Capitalisme”. Les autores parlen de la importància d’empoderar-se en els sabers pràctics –agricultura, construcció…– i d’aprendre a viure en comunitat. “Les condicions que es dónen aquí, com les intervencions policials i estatals, els terrenys conreables i un desig de viure sense jerarquies, són poc comunes, i la vida que es crea a partir d’aquesta intersecció dóna una idea entre milers d’altres d’una possibilitat de futur”. Malgrat la diversitat de formes de resistència que aplega, “el fet diferencial de la ZAD –exposen– és l’acció directa. Això no vol dir necessàriament una acció emmascarada o perillosa: el fet d’habitar la ZAD és en si mateix una forma d’acció directa”. D’altra banda, la realitat en construcció de les zadistes no està pas mancada de conflicte: els debats sobre l’explotació animal, el qüestionament de privilegis de gènere, classe i raça i les discussions entre negóciateurs i autònoms omplen les assemblees. Però l’obra col·lectiva avança. Amb desenes de comitès de suport repartits arreu del país i l’aparició de nombroses rèpliques del model en altres localitats en lluita contra projectes que amenacen el territori (Moulin, Meyniac, Tolbiac…), Notre-Dame-Des-Landes esdevé un lloc d’encontre, una cruïlla de lluites, un territori lliure en què qualsevol pot constatar de primera mà que aixecar un nou món és possible, i derrotar el vell ordre, també.
Per saber-ne més:
https://zad.nadir.org/
https://lasoli.cnt.cat/24/10/2016/territori-perdut-limperi-resistencia-zad-notre-dame-landes/

Entradas populares de este blog

[Valencia] CNT constituye una nueva sección sindical en Panaria

Cinco huelgas de mujeres para abrir boca

[Enseñanza - Madrid] La Universidad de Alcalá pierde su batalla contra la CNT y su campaña por la dignidad de las becarias/os