[Opinió] D’escoles i adoctrinaments
Malauradament, aquells que des
de fa dècades no ens crèiem la Transició, els fets ens donen la raó: la
democràcia espanyola és una farsa. El fet que no veiessim mai cap judici
de Nüremberg, cap procés de desnazificació ens mostra que el
franquisme, durant alguns anys, es va retirar de l’escena pública per
mantenir-se discretament movent els fils als espais estratègics de
l’estat. Més endavant, cap a mitjans noranta, amb la generació d’Aznar,
es van començar a desacomplexar i a poc a poc, es van anar col·locant al
centre de l’escenari, acompanyats de petits imperis mediàtics que
amplificaven el seu discurs.
Amb una ultradreta disposada a recuperar
l’espai perdut, era obvi que li calia generar un relat que sumès certa
massa social. El nacionalisme, on l’interès s’articula amb l’emoció és
una fórmula exitosa per cohesionar un col·lectiu determinat a revertir
realitats en un exercici de reaccionarisme. I allò que necessita tot
nacionalisme, és buscar un antagonista. El minimilitarisme teatral de
Gibraltar, Peregil, o altres aventures colonials de bracet de Bush i
Blair no tenia massa recorregut, a banda de semblar ridícul. Calia anar a
les essències, i la idea d’enemic interior, barrejat amb un
anticatalanisme endèmic en la cultura política hispànica oferia una
oportunitat única. En la caduca mentalitat imperial i colonial, atacar
civils desarmats, en un nacionalisme extrem i supremacista oferia grans
oportunitats de tornar a mobilitzar el franquisme sociològic (el que
permet una sòlida massa social i electoral al PP) acompanyat d’unes
forces de xoc entre el lumpen que forneix l’extrema dreta.
El relat era simple i de matriu
religiosa. Catalunya era diferent, i s’havia allunyat de l’ortodòxia
espanyola i això era intolerable. Com els jueus alemanys, sospitosos de
no ser prou alemanys, els catalans som sospitosos de no ser prou
espanyols. Això no podia ser de cap maner un procés natural. De la
mateixa manera que només una conspiració judeomaçònica i marxista
expliquès que la classe treballadora es negués a ser tractada en la
mateixa lògica feudal que “Los Santos Inocentes”, calia buscar
responsables externs a aquesta heretgia. No calia pensar massa: els
mitjans de comunicació i l’escola catalana, amb el seu sistema
d’immersió lingüística. Les campanyes van començar aviat, a finals dels
noranta, i es van intensificar la dècada passada, en la lluita electoral
pel control de les institucions. L’obsessió per la presència del
català, i per un professorat que, majoritàriament té una cultura
democràtica i vocació de servei a la comunitat, feia que les polítiques
educatives tinguessin una preferència total, amb personatges com el
mateix Rajoy, Esperanza Aguirre i José Ignacio Wert, tots ells,
ministres d’Educació en algun moment de la seva carrera política.
Tanmateix, la realitat ha estat una
altra. Com ja vaig defensar al meu llibre “Anatomia d’una Ruptura” i a
desenes d’articles publicats des de fa una desena d’anys, en què la
comparació entre Espanya i Turquia era recurrent, l’allunyament de
Catalunya respecte al règim del 78 no té a veure amb qüestions
nacionals, sinó amb aspectes de cultura política. Catalunya ha fet la
seva pròpia evolució com a democràcia occidental (i capitalista) d’acord
amb paràmetres continentals, mentre que Espanya ha propiciat una
involució respecte el franquisme. El desig de trencar amb l’estat no és
per construir-se nacionalment (al cap i a la fi, la nostra és una
societat identitàriament diversa), sinó com a acte de seguretat
democràtica. El règim espanyol no és de fiar, com confirmen les
circumstàncies.
El sistema educatiu, contràriament al
que molts pensen o somien, no té la capacitat de modelar els marcs
mentals dels nostres alumnes. Tots aquells que ens hi hem dedicat anys,
no triguem a saber que hi ha agents molt més poderosos que l’aula: la
família, els mitjans de comunicació, l’star system, i sobretot, la
realitat immediata. La majoria de l’independentisme organitzat és fornit
per gent que va conèixer l’escola franquista i el castellà (i que com
jo, van haver d’aprendre fora de la institució tots els coneixements
vetats per l’escola). Tanmateix, per als franquistes d’avui, és el
culpable ideal: és identificable, gaudeix de prou prestigi social, és
considert com a un pilar de la societat, i malgrat la deriva neoliberal
dels darrers anys, manté cert esperit democràtic i de compromís social.
Ara es reprodueix l’esquema mental del primer franquisme. El “mori la
intel·ligència” de Millán Astray concretat en l’assassinat de milers de
mestres, encara avui a les cunetes espanyoles. Un “mori la
intel·ligència” que contrasta amb els elements identitaris que
conformen, ahir i avui, l’imaginari dels més reaccionaris: la veneració
per la força, els toros, el gregarisme, la ignorància, la versió més
reaccionària de la religió.
En els darrers dies això s’ha concretat
encara més en un campanya mediàtica al més pur estil orwellià. No
oblidem que els grans grups de comunicació estan vinculats a l’Ibex 35,
que són, al cap i a la fi, els beneficiaris i responsables reals del
règim. I això ha entrat en el camp de l’amenaça política, a còpia de
denúncies instigades per partits supremacistes com C’s o el mateix PP.
El trauma que va suposar la irrupció de la brutalitat policial a les
escoles l’1 d’octubre va impactar sens dubte en els infants, molts dels
quals van veure com els seus pares o les seves àvies havien estat
colpejats de manera vergonyant per voler votar, o havien fet destrosses
en les instal·lacions i el mobiliaris. L’endemà, molts restaven
astorats. Tanmateix, l’ofensiva de l’estat també va tractar d’intimidar
mestres i escoles a còpia de denúncies i falses acusacions per les
activitats en defensa de la pau i la no violència fetes a les escoles.
Després de la violència física, ve la psicològica. L’objectiu és aterrir
la comunitat educativa. Els instruments són els partits polítics, i
sovint el lumpen que es deixa contaminar per aquesta orgia de
nacionalisme banal i extrema dreta que tant agrada a cert garrulisme de
suburbi. Vénen dies molt durs en què la victòria de la decència serà a
còpia de dignitat i resistència.