Sobre el cas Echenique: l’explotació dels i les treballadores de la llar i assistents personals
Aquests dies enrere ha transcendit, com tothom sabrà a hores d’ara, el fet que un diputat autonòmic d’Aragón por Podemos
(Pablo Echenique) va mantenir a un treballador al seu servei sense
cotitzar a la Seguretat Social durant diversos mesos. Més enllà de la
utilització política del cas, que ha portat a diversos mitjans a atacar
de manera furibunda (mentre obliden o esbiaixen altres casos de
corrupció que afecten als qui els són afins) alhora que uns altres s’han
apressat a tancar files en defensa del diputat, des de la CNT volem
aprofitar l’ocasió per posar en relleu la situació d’un sector de la
classe treballadora especialment explotat i precaritzat, les persones
que treballen a la llar i/o com a assistents personals, doncs s’han dit
algunes coses bastant significatives de la problemàtica del sector en el
cas esmentat.
En primer lloc, vagi per endavant el
nostre rebuig absolut a qualsevol cas en el qual un ocupador (en aquest
cas el diputat Echenique, com també va passar al seu moment, en aquest
cas amb un treballador per compte d’altri comú, amb el també diputat de Podemos, Pedro Arrojo)
manté a una persona treballadora sense assegurar, més encara si aquesta
persona passa necessitats econòmiques, i més encara quan aquest
ocupador, com és el cas de Pablo Echenique, disposa d’uns ingressos de
més del doble del que guanyen moltíssims treballadors/es, siguin del
sector que siguin… i molt superiors també als que tenen moltes persones
en situació de dependència. Tot això amb independència del molt o poc
marge que la legalitat pugui donar a l’ocupador, ja que com plantejarem a
continuació, la legalitat dista molt de ser justa en molts aspectes,
fregant de vegades allò vergonyós, i permetent un desemparament als qui
treballen en aquest sector que cap ocupador amb sentit de la dignitat i
suficients recursos econòmics hauria de permetre. Dit això, s’han
plantejat dues coses habituals tant en el sector de l’ocupació domèstica
com en el de l’assistència personal, que per simptomàtiques creiem que
val la pena desgranar: la possibilitat que el treballador/a es fes
autònom, i la de que cotitzés ell o ella mateixa a la Seguretat Social,
per ser la seva jornada inferior a 60 hores setmanals.
Referent a això, i centrant-nos en
primer lloc en l’ocupació de la llar (la regulació específica de la qual
estableix entre les funcions dels qui es dediquen a això “la cura o
atenció dels membres de la família o de les persones que formen part de
l’àmbit domèstic o familiar”), volem plantejar:
- Treballar menys de 60 hores al mes permet que, si ambdues parts ho acorden, sigui el treballador/a qui pagui les seves pròpies quotes a la seguretat social. Això no suposa una exempció en les responsabilitats de l’ocupador, ja que si no hi ha tal acord haurà d’assumir l’obligació ell o ella mateixa com en qualsevol altra circumstància.
- Que l’ocupació domèstica està contemplada en l’Estatut dels Treballadors com a relació laboral especial, sent regulats els drets dels qui treballen en aquest sector pel Reial decret 1620/2011 i, supletòriament, pel propi Estatut dels Treballadors (a més de convenis col·lectius que en general brillen per la seva absència). Així doncs, qui treballi com a empleat/a domèstic/a no ha de treballar com a autònom (d’entrada perquè ho prohibeix l’Estatut del Treball Autònom), entre altres coses per la pèrdua de drets que això li suposaria (per exemple la cobertura de contingències professionals, la cotització de les quals per als autònoms no sempre és obligatòria, o en matèria de gaudi de vacances o llicències, encara que en altres aspectes com el cobrament de la prestació per desocupació, no es tingui dret).
- No és menys cert que entre les i els professionals del treball domèstic, existeix l’exigència que no se’ls faci exercir funcions d’atenció a persones dependents ja que poden trobar-se davant situacions per les quals no estan preparats/es, i perquè per això existeix la figura més específica de l’assistent personal, que analitzem més endavant.
La veritat és que, per les
característiques de l’activitat de l’ocupació domèstica, és molt
freqüent que les persones que treballen en aquest ofici ho facin en la
desprotecció més absoluta, moltes vegades en negre i sense els pocs
drets que la legislació els dóna. Tampoc és menys cert que es tracta
d’un sector que, encara que ha estat més explotat en el passat, segueix
sent a dia d’avui objecte d’una discriminació molt injusta en la seva
regulació (la falta de dret a l’atur és potser l’exemple més sagnant en
comparació dels treballadors per compte d’altri comuns, encara que n’hi
ha d’altres, tals com el fet que el seu dret al descans entre jornada i
jornada sigui inferior a l’establert en l’Estatut dels Treballadors), de
manera que es converteix a aquestes persones en “treballadors de
segona” a tots els nivells. Per això, la CNT defensa des del seu XI
Congrés que, tal com ha requerit l’OIT a l’Estat espanyol, aquest sector
de la classe treballadora deixi de ser un sistema especial del règim
general de la Seguretat Social, i passi a ser considerat dins del
treball per compte d’altri comú, integrant-se plenament en l’Estatut
dels Treballadors, en igualtat de drets amb els altres.
Una altra possibilitat, al costat de la
figura de l’empleat/a de la llar, és que el treballador/a que es dedica a
prestar cures a persones dependents ho faci en qualitat de la figura
més concreta d’assistent personal. Aquesta figura (la d’assistent
personal) és la que correspon quan les cures tenen la naturalesa
específica de ser un “servei prestat per un assistent personal que
realitza o col·labora en tasques de la vida quotidiana d’una persona en
situació de dependència, de cara a fomentar la seva vida independent,
promovent i potenciant la seva autonomia personal”, si bé no existeix
una regulació específica de la situació laboral de l’assistent personal
(sí hi ha, en qualsevol cas, jurisprudència que estableix que quan el
treball es fa al domicili de la persona dependent el treballador/a ha de
considerar-se empleat/a de la llar, de manera que tampoc en aquest cas
hagués cabut la figura de l’autònom) elevant amb això la precarietat
encara més, donat el nul desenvolupament que han tingut els nostres
drets en matèria de dependència en l’última dècada.
A aquesta desregulació, que ja suposa
una dificultat en si mateixa, hem de sumar-hi que les retallades en
dependència, més invisibilitzades que les de sanitat i educació perquè
les pròpies famílies s’han tornat a fer càrrec de les cures (i,
fonamentalment, les dones, en un gir masclista que ha esborrat d’un cop
de ploma el poc camí recorregut en aquest sentit, on a més la majoria de
les vegades la dona acaba per perdre el seu treball, si en té, per
dedicar-se a la cura), han provocat que molts ocupadors/es (persones en
situació de dependència) que no disposen dels recursos de Pablo
Echenique recorrin a tenir treballadors/es en negre, generant-se un
cercle viciós en el qual tant el treballador/a com el/la dependent veuen
minvats els seus drets.
En conclusió, aquest cas ha de servir-nos per posar en relleu la
necessitat de l’autoorganització dels treballadors/es de tots els
sectors (a la vista està que cap polític/a ens salvarà, atès que ha
quedat palès que és més important l’autojustificació que la posada en
pràctica de condicions dignes de treball), visibilitzant aquells dels
quals molt sovint ens oblidem, cas de l’ocupació de la llar i el
dels/les assistents personals, i assumint des del sindicalisme que
aquesta és una assignatura pendent en la qual hem d’articular mecanismes
específics de lluita que no permetin l’explotació d’aquesta part de la
classe treballadora, que no es converteixin en companys i companyes de
segona.
