El fenomen Pokémon
“El curiós d’aquest «luddisme
postmodern» (que focalitza la seva atenció en l’artefacte en la mateixa
mesura en què descura la seva naturalesa i aplicacions socials) és que,
malgrat el seu aparent radicalisme, s’assenta en la més tradicional —i
històricament reaccionària— de les disciplines: la metafísica. Haver
trencat els llaços amb l’anàlisi materialista de la història implica una
visió del present no com una suma d’opressions social i històricament
desenvolupades, sinó com una espècie de «caiguda bíblica» sense un
origen temporal clarament delimitat, en la qual l’ésser humà
anteriorment «digne» ha acabat per doblegar-se davant les mels del
progrés tecnològic.” (1)
Ens trobem davant el nou fenomen de
moda, no sabem encara quant durarà, però si que sembla que ve per
quedar-se una temporada. Estic parlant del joc Pokémon Go, el qual va
ser llançat al mercat fa unes setmanes. Moltes han estat les crítiques
llançades des de diferents sectors des del seu llançament, la majoria
carregades de cert moralisme i amb un cert toc de “luddisme postmodern”.
Davant un fenomen d’aquestes característiques el que hauríem de
realitzar és una anàlisi de com ens afecta, veure com funciona i els
usos socials que té. Això és el que intentaré realitzar en aquest
article.
D’on sorgeix tot això?
Pokemon Go no és únicament de Nintendo, aquest joc neix de l’associació també de Pokémon Company International i Niantic Labs.
Les tres empreses s’han unit a parts iguals per llançar aquest joc al
mercat. Sembla ser que ara com ara els ha sortit un lucratiu negoci, ja
que és una de les App que més s’ha descarregat en l’últim mes.
El naixement de tot això no és casual, portaven anys treballant des de 2010 a les entranyes de Niantic Labs, una empresa filial de Google
fins fa poc, que es va convertir en una startup independent a l’octubre
de l’any passat. El 2012 ja van llançar el seu primer joc de realitat
augmentada basat en la geolocalització, a moltes igual no ens sona, però
Ingress, va ser el seu primer joc que aprofitava aquestes
tecnologies. Aquest representava el món real i gràcies a un smartphone
s’havien d’obrir i hackejar portals de l’equip contrari, situats al
territori, guanyava l’equip que més camps de força aconseguís generar.
D’aquells portals a aquestes Pokeparades, la majoria de portals d’Ingress
s’han convertit en el que avui dia és una de les essències del joc, els
llocs on es poden caçar amb major facilitat els Pókemon i obtenir
articles.
Transformació de l’espai públic
La unió de la realitat augmentada i el
geoposicionamient està creant el que podríem anomenar un nou “medi
ambient” davant nostre. La il·lusió momentània que es crea en poder
veure un criatura a través del nostre dispositiu, ja sigui al mig d’un
parc o un carrer, crea una nova temporalitat subjecta al dispositiu i la
tecnologia, una més a la que ens acostuma el capitalisme.
Donat el sistema de joc, si volem anar
avançant a un bon ritme, haurem d’anar comprant diferents complements
que ens ajudin a avançar, això es fa a través de les Pokeparadas
que tenim al llarg del territori. El que abans era un parc, una esfera
pública, ara és un potencial centre de negoci, ja que les usuàries
aniran a obtenir aquests articles.
En aquest medi ambient ja res és el que
és, transforma el material en un nou espai on el que tenim davant és
virtual. Si que és veritat que això pot permetre que es visitin espais a
la ciutat en els que no havies estat abans. Però aquesta transformació
es crea per poder monetitzar el joc, suposa una mercantilització de
l’espai físic a través del virtual, convertint-se aquest en mercaderia.
En aquest medi ambient ja res és el que és, transforma el material en un nou espai on el que tenim davant és virtual.
Territorialitat
Un altre dels problemes que es pot veure
amb aquest joc és el de la territorialitat, de nou el capital fa córrer
els seus fluxos de valor cap als centres, si veiem mapes d’on es troben
la majoria de Pokeparadas, ens adonarem que la majoria es
troben als centres comercials de les metròpolis del nord global. Si que
és veritat que en ells es troben la majoria de monuments d’interès en
els quals es basa el sistema, però amb això es deixa amb menys
possibilitats de poder jugar, a les que viuen a les perifèries. Aquest
tema també ens pot donar un biaix de classe, les classes que visquin
prop d’aquests tindran més possibilitats d’aconseguir abans els
objectius del joc que les que visquin fora d’aquests.
De nou es reforcen els fluxos de
persones que van cap als centres de les metròpolis per consumir des de
les perifèries, fins i tot donada la popularitat del joc s’han vist
grans aglomeracions en alguns llocs, només amb la intenció de caçar
Pokémons. Això també canvia la forma de sociabilitat, ja que ho fem a
través de dispositius que creen un medi ambient en el que abans eren
espai públics, ara són llocs d’on s’extreu valor a través de
dispositius.
“L’espectacle sotmet als homes en la mesura en què l’economia els ha sotmès totalment.” (2)
La diversió en els nostres dies
Els videojocs porten des dels anys 70 a
les nostres vides, des del llançament de la màquines recreatives.
Ocupaven un espai físic, ja que es trobaven instal·lades en tendes,
restaurants… permetien a aquests negocis augmentar el tràfic de persones
pels seus establiments. La diferència que trobem amb Pokémon Go
és que crea una capa virtual damunt del material, fa que desaparegui el
subjecte a l’espai i es converteixi en una cosa virtual, dins de la
lògica del capital. L’important no és que les persones passin aquest
moment de diversió o surtin a sociabilitzar-se fora de les seves llars,
cosa que no hauria de ser criticable, l’objectiu és extreure el valor a
través d’una privatització virtual de l’espai públic.
Trobem de nou com la tecnologia ordena
les nostres vides, no com una cosa neutre, el seu objectiu és el
d’intensificar els fluxos del valor, de buscar noves formes d’extracció
d’aquest, establint a les jugadores com el centre del benefici.
Amb això no vull dir que jugar a jocs sigui dolent o negatiu per a
nosaltres, ens ajuden a distreure’ns i descansar de la nostra monòtona
vida, igual que llegir, veure sèries o pel·lícules. Segurament és un
dels secrets del seu èxit en els nostres dies, però sí que hauríem de
pensar com fer que aquests no transformin les nostres vides per a
l’extracció de beneficis.