All containers are beautiful
David Caño/Roger Pelàez
Publicat al número 3 de Cor Pelut
«I la foscor s’il·luminà de sobte perquè érem molts
a contradir la nit»
a contradir la nit»
En el segon aniversari de la reapropiació de Can Vies
i entre cortines de fum a prop del Banc Expropiat
i entre cortines de fum a prop del Banc Expropiat
Aquesta és la nostra bella forma de
participació ciutadana, la del tumult, la que heu desoït tant que no pot
comprendre les vostres paraules mortes -diàleg, consens o pacificació.
Nosaltres, a qui no ha calgut experimentar als laboratoris de la
comunicació política, que no ens reconeixem en aquests frankesteins
electorals, que som les filles de les que no van poder trair-nos ni
desil·lusionar-se en aquella falsa transició perquè no hi pintaven res,
que ja estaven desencantades des de sempre, en aquesta merda de vida
precària.
Nosaltres, que no podem creure en
aquesta farsa-democràcia, que no vam ser educades en escoles verdes en
què els debats sempre havien de contenir tots els punts de vista i calia
adoptar rols diferenciats i s’anava de colònies a conèixer les formes
de vida rurals… No, les nostres profes no éren unes progres que ens
animaven a participar, sinó que entenien molt bé quin era el sentit de
la presó-escola-manicomi des d’on ens relacionàvem i què havíem de fer
per sobreviure-hi.
No érem unes pringades,
patíem i ens hi divertíem, vam perfeccionar tècniques molt avançades.
Els carrerons d’ara són com els passadissos des d’on esquivàvem les
«espardenyes voladores» de les nostres mares, els pals d’escombra que
s’allargaven fins a l’infinit, Dragon Ball Z i els videojocs amb què hem
après a desenvolupar estratègies quasi perfectes. Vam haver de
desenganxar-nos de les tardes de centre comercial i multicinema, de les
noves ciutats modernes amb els aparadors impol·luts i les avingudes
il·luminades, vam aprendre a desemmascar la realitat a costa de
desemmascar-nos a nosaltres mateixes, i a cuidar-nos construint les
formes-de-vida que no podeu entendre, que mai no hauríeu ni imaginat, i
que ara us resulten tan estranyes.
I
mantenim l’alegria, irreductibles com la mainada que juga davant del
cordó policial, som els mags que us descobreixen tots els trucs de
prestidigitadors negociants del no-res, i si cal dormirem al carrer per
exigir el dret a tornar a la casa que tampoc no és nostra –si ens deixeu sense casa, us expropiarem les oficines.
I
així estem, tornant als carrers, allà on s’entrecreuen totes les vides i
els conflictes, omplint-los de solidaritat i gent, de repics de
cassola, d’aquesta política tan vella que és retrobar-nos amb dignitat;
però no per anar a fotre la passejada amb la birra de rigor consegüent
sinó per posar el cos i la pell en la defensa de la nostra vida
quotidiana, dels nostres somnis, de les nostres esperances.
Els carrerons d’ara són com els passadissos des d’on esquivàvem les «espardenyes voladores» de les nostres mares, els pals d’escombra que s’allargaven fins a l’infinit, Dragon Ball Z i els videojocs amb què hem après a desenvolupar estratègies quasi perfectes.
Nosaltres, plegades, les
que no teníem ni un sol llibre a casa i a qui ens deien que si llegíem
molt ens quedaríem cegues amb els fans d’en John Casavettes i els de
l’Ulrich Seidl; les que compren o roben la Jot Down, la Cuore
i/o les reedicions dels escrits de Malatesta amb les que s’encaputxen
amb les samarretes de Manos de Topo; que la cosa només va de tenir les
cames lleugeres i perdre la por i plantar la cara, tant li fot si és a
ritme d’At Versaris o de la Fee Reega; que no volem perdre ni un sol
minut discutint la gestió de la misèria, si tenim clar que la Política
Old School és el futur i que tots els contenidors són preciosos, perquè
estan de part nostra, i tornen bonica la nit, tan càlida i plena de llum
que en neixen les complicitats necessàries per guanyar pam a pam
aquesta ciutat. Una ciutat que haurem de (re)construir damunt les
cendres de totes les ferides i morts. Així, que res, ja ho sabeu, BONA FESTA MAJOR!
