[Opinió] L’anarquisme màgic
Algunes vegades callo, observo i penso
que algunes persones es pensen que militar és venir a escalfar la cadira
un parell d’hores a una assemblea, en un horari que els hi vagi bé. Fa
temps que, amb algunes companyes, ens hem adonat que l’esquerra en
general i el moviment llibertari en particular, pateixen, sota el nostre
humil parer, una greu falta de compromís personal i una pèrdua
d’objectius clars, que fan que molta gent confongui les formes i els
mitjans amb les finalitats.
Anarquisme Màgic
Def. Aquell anarquisme que creu que les coses es canvien soles, escalfant una cadira i donant la teva opinió dues hores a la setmana.
Def. Aquell anarquisme que creu que les coses es canvien soles, escalfant una cadira i donant la teva opinió dues hores a la setmana.
No vull restar importància al debat o a
les reunions i assemblees com a forma organitzativa però, a vegades,
sembla que força companyes entén la politització com un mecanisme de
defensa emocional davant la cruesa de la realitat capitalista: així,
estar en un col·lectiu assembleari es converteix en una forma d’estar al
món amb dignitat.
Mai parlem seriosament de problemàtiques comunes, d'estratègia i de possibilitats de victòria.
Això no és un problema en si mateix, de
fet, és quelcom necessari en un món on el capitalisme ens atomitza i
aïlla. El problema potser rau en el fet, més o menys conscient, de no
anar més enllà i no emprar l’organització assembleària i de base com un
mecanisme per la transformació social, per millorar la teva vida i la de
les teves iguals.
Sempre parlem de coherència, de
principis i de comoditat en les lluites. Però mai parlem seriosament de
problemàtiques comunes, d’estratègia i de possibilitats de victòria. El
temps de les “causes perdudes” ja ha passat, el romanticisme del
progressisme solidari ha mort. La pressió del sistema marca la seva
pròpia agenda i ens obliga a parlar de com de fastiguejades estem al
“curro”, del preu de la vida, del lloguer, de la bretxa salarial i de
com podem començar a canviar les nostres condicions materials: no pot
ser que estem normalitzant canviar de feina cada 6 mesos, dedicar el 50%
del sou a pagar el lloguer o viure en pisos que semblen congeladors,
perquè no podem pagar-nos un “facturote” de 200 € de llum.
Una estratègia a mig termini, sota
un prèvia anàlisi de conjuntura, ens hauria de permetre actuar amb una
certa llibertat de maniobra, confiança o delegació, per no haver d’estar
parlant-ho tot contínuament. Pot ser que no sigui tan necessari haver
d’avaluar tan freqüentment el camí que s’està duent a terme: al cap i a
la fi sabem que per poder veure canvis i petits progressos cal esperar
un temps i sobretot picar mooooolta pedra. Tampoc no es tracta de
defugir del control col·lectiu i l’autocrítica, tot el contrari: si
partim de la voluntat de sumar el màxim de gent a les lluites, hauríem
de tenir en compte que moltes de nosaltres no disposem de suficient
temps per assistir a totes les maleïdes assemblees. La realitat és que
moltes no volem invertir tot el nostre preuat temps en decidir coses
cada setmana o observar perplexes com, segons els estats d’ànim de les
assistents d’aquell dia, conceptes i acords bàsics són canviats o
passats per alt, en un exercici d’immaduresa política que acaba
resultant depriment.
No estarem confonent horitzontalitat amb
híper-assemblearisme? La gent “curra”, té fills, té vida. Podem estar
decidint contínuament tota mena de minúcies i tecnicismes en assemblees
interminables i poc efectives? No ens estarà faltant una mica de
pragmatisme?
Les reunions han de ser un espai de
decisió i debat, però també haurien de servir per delegar i dividir
tasques sobre la base de la confiança del treball en comú. En teoria,
defensem l’assemblearisme perquè creiem que és una eina
d’intel·ligència col·lectiva, útil per prendre decisions tàctiques
segons el ritme i desenvolupament dels esdeveniments. A la pràctica,
sovint trobem que acaben convertint-se en espais de divagació o semi
teràpia, on molta gent deixa anar la seva opinió o vivència personal en
un exercici autocomplaent. És possible que no sempre sigui necessari que
totes opinem sobretot? És necessari allargar els temps de les reunions
fins a hores intempestives, impossibles d’assumir per a persones que,
per exemple, tenen mainada, cuiden dels seus grans o treballen el matí
següent? La realitat és que, més d’una vegada, tot això ens genera un
estadi de confusió i frustració en aquelles militants que potser ja no
som tan joves, però sí que seguim sent rebels. Potser, mal que ens pesi,
moltes ens acabem sentint més útils dedicant aquelles dues hores a
escriure articles per la Soli, a sortir a muntar paradeta al mig de la
plaça o a fer el que creiem necessari en aquell moment per fer avançar
el moviment, sense necessitat de trobar-nos totes. Potser és hora de
recuperar les tertúlies laiques i d’enfortir espais de debat i divagació
populars on poder bolcar totes aquestes inquietuds opinòlogues i, així,
deixar de densificar els espais de decisió?
D’altra banda -i ja acabo amb la meva
petita dosi de bilis-, veig que moltes d’aquelles persones que se senten
com a peixos dins l’aigua del món assembleari i practiquen la
“xapa” híper política, des de la superioritat moral i la radicalitat
discursiva, són precisament aquelles que no saben viure fora dels espais
militants: als espais més populars, fora del confort activista, no
saben explicar-se o, simplement, parlen un llenguatge tan allunyat de la
realitat social que aquest genera desconfiança o rebuig directament.
A vegades, arribo a pensar que algunes
persones s’han cregut la paròdia que els mitjans mostren de nosaltres,
les anarquistes: somniadores, antisocials, llançabombes. El moviment
llibertari, a banda de ser una forma de veure el món i la societat, és
una eina per canviar-ho tot. Però, perquè aquesta eina sigui efectiva,
ha d’estar sempre esmolada i, més enllà de romanticismes, ens ha de ser
útil. I per aconseguir-ho ens necessitem a totes: cada una fent el que
sap fer i totes sota un paraigua d’intel·ligència i confiança
col·lectiva. Això és el que ens fa moviment.