[Feminisme] Cultura de la violència
![[Feminisme] Cultura de la violència](http://lasoli.cnt.cat/wp-content/uploads/2018/02/jug.jpg)
Des de petits ens socialitzem
com a nens en jocs d’acció, de contacte i de força, ens familiaritzem i
naturalitzem aquestes pràctiques. Qui no recorda els campionats de
“pulsos” als pupitres de la classe ( per cert hi havia una nena de la
meva classe a 6è d’EGB, Tamara que ens guanyava a tots els nens), els
jocs de “baralla tumultuària” al pati, les guerres de pedres, els túnels
de calbots ( encara podem veure aquesta pràctica durant els
entrenaments de grans professionals d’equips de futbol de primera
divisió…). Com des de les pròpies famílies i els entrenadors homes es
potenciava la pràctica d’esports que tenen certes dosis de violència,
“echarle huevos en la cancha”…
Segur que també recordeu els jocs amb
diferents tipus d’exèrcits de plàstic o de plom, les rèpliques de
vehicles bèl·lics, ametralladores i pistoles de tot tipus ( ara han
evolucionat amb molts colors i dissenys, i l’obligació legal de pintar
de color taronja la punta del canó perquè no hi hagi confusió amb un
arma real) per així jugar a la guerra entre nosaltres…
Ens ha condicionat totes aquestes
pràctiques en les nostres dinàmiques i interaccions socials? Ha influït
en la nostra percepció de veure el món? Com es produeix la
interiorització de la conducta violenta? Aquestes formes fomenten
conductes violentes o faciliten la canalització de l’agressivitat? Com
vegeu tinc més preguntes que no pas respostes.
El sociòleg José Martin parla de la
distinció entre agressivitat i violència. Associa l’agressivitat a la
supervivència i lluita contra el medi, l’agressivitat com un motor per a
l’acció, l’agressivitat relacionada amb la part més instintiva i
primària com animals que som. Martin està convençut que la repressió
d’aquesta agressivitat que tenim com a sers humans ens condueix a la
violència, aquesta violència la lliga a l’aprenentatge, al modelatge i a
la destrucció. Podríem concloure doncs que l’agressivitat en si mateixa
no és negativa, però el fet de no responsabilitzar-nos de la mateixa, o
la seva repressió sí, perquè la transformaria en violència, i aquí està
el perill. La cultura de la violència com a mètode de resolució de
conflictes la naturalització de l’Estat policial i els exèrcits com a
mecanismes “democràtics”…és d’una alta perversió, ens imposen el
missatge que les societats i els pobles no poden funcionar d’una altra
manera? La única sortida és la competència en comptes de la cooperació?
Ens imposen el discurs de l’imperi de la llei (La ley del más fuerte)
com a garant de la pau social quan és l’eina per legitimar la violència
institucional i tot tipus d’injustícia? Podem dir clarament que les
estructures socials són les principals generadores de la cultura de la
violència?
I si parlem de violència necessàriament
hem de parlar d’abús de poder i parlem de dominació. Totes les formes
d’opressió es sustenten i perpetuen gràcies a la violència, són
múltiples les formes i els tipus, totes elles generen un dany. Sempre
tenim la tendència a baixar a nivell micro o individual, i obviar el
nivell més macro o institucional, on el radio on exercir aquesta
violència és molt ampli i el nombre de persones perjudicades és molt
gran. El discurs i mantra social de “això és inevitable” “això sempre
serà així” encara fa més forta tota aquesta violència i opressió,
necessitem plantejar-nos si tot això ha estat construït per persones com
nosaltres, no podem desmuntar-ho tot? Sí, però com? fent més fortes i
massives les alternatives? És possible la demolició del patriarcat i del
capitalisme amb la no-violència? De moment tenim al calendari una Vaga
Feminista internacional per aturar-ho tot…
Abraçades grans
