[Memòria] Joan Peiró, vidrier i anarcosindicalista
Joan Peiró va néixer el 18 de febrer de
1887 al si d’una família obrera de barri de Sants de Barcelona. Des dels
8-9 anys va començar a treballar en la indústria del vidre, primer a
Sants, després a Poble Nou i finalment a Badalona. Fins els 15 anys va
ser analfabet i tenia afició per la tauromàquia, però la Vaga a
l’empresa Costa i Florit on treballava i la setmana tràgica el van
portar a la defensa dels drets de la classe treballadora.
Joan Peiró arribà a Badalona l’any 1908,
quan Peiró ja s’havia casat amb amb Mercè Olives, treballadora de
l’Espanya Industrial que havía residit temporalment a Poble Nou el 1907.
Joan Peiró va aparèixer com ajudant de vidrier de l’empresa Costa i
Florit de Badalona, l’any 1908. Les condicions de les empreses de vidre i
cristall al conjunt d’Espanya, eren dures. Els obrers treballaven a
preu fet i els aprenents amb prou feines aconseguien un jornal, perquè
eren renumerats -amb una mena de propina- pels mestres vidriers, els
quals la repartien de manera capritxosa i freqüenment injustament. A més
els mestres vidriers i els ajudants tenien una societat de resistència,
però els aprenents i els obrers n’eren exclosos.
La primera quinzena del juliol de 1908,
Joan Peiró va secundar una vaga a l’empresa Costa i Florit on treballava
i va protagonitzar la seva primera intervenció pública, favorable a una
millor organització sindical dels obrers. La Vaga va rebre el suport de
Solidaridad Obrera de Badalona, la Societat de Paletes, i la Junta
Local de Reformes Socials. El dia 17 de juliol va publicar-se la
resolució del conflicte amb el triomf obrer,els patrons van haver de
cedir a les demandes dels operaris que eren les mateixes que tenien els
obrers de la casa Vilella del Poblenou. Els sector professional dels
mestres vidriers va criticar en una assemblea al president de la
Societat de Vidriers de Badalona, Jaume Pladevall, de beneficiar més al
col·lectiu d’ajudants i aprenents que a ells. Peiró va intervenir a
l’assemblea defensant a Jaume Pladevall i la importància d’organitzar-se
conjuntament perquè tots els obrers de la industria vidriera
milloressin les condicions generals de treball. La seva intervenció va
ser aplaudida de manera entusiasta per la resta d’obrers.
Una altre vivència important que marcà
la trajectòria de Joan Peiró, van ser els fets de la setmana tràgica
l’estiu de 1909. A causa de la setmana tràgica Peiró va ser empresonat, a
Badalona mateix dos obrers van ser condemnats a mort i finalment
indultats. Durant aquest període Joan Peiró va aprendre de manera
autodidacta a llegir i escriure, i gràcies a això a partir de 1910,
Peiró començà a escriure amb el pseudònim de Juan Fuentes a Juventud Rebelde òrgan del Partit Republicà Radical a Badalona.
El primer article que escrigué fou al 5 de març de 1910, titulat Del enemigo al consejo,
on defensava les escoles laiques i en contra de la brutal repressió
després de la Setmana Tràgica i de l’assassinat de Francesc Ferrer i
Guàrdia. Peiró va escriure el seu segon article a Juventud Rebelde, el 26 de novembre de 1910, titulat Democracia Neroniana,
on criticava el president del govern José Canalejas, ja que segons
Peiró permetia els abusos de la burgesia, mentre els obrers tenien uns
salaris de fam, l’article també recolzava els vaguistes de Sabadell. El
tercer article, publicat el 6 d’abril de 1912, titulat Moral de redención. El bombre,
era el primer d’una sèrie d’articles. En aquest primer tractava la
bondat primigènia de l’home i les manipulacions de les religions. En els
dos següents tractava sobre el concepte de llibertat.
Després de teoritzar sobre les llibertats, Peiró va publicar tres nous articles de la sèrie Moral de Redención amb el títol Problema urgente,
en el primer defensava la sortida del mercat laboral de les dones
treballadores, en el segon va aprofundir en les condicions laborals de
les dones; i en el tercer i últim article va afirmar que l’emancipació
dels treballadors havia de ser obra dels treballadors mateixos. Un cop
acabada la sèrie Moral de redención, Peiró va fer anàlisis crítics de la societat establint una connexió directa amb la conflictivitat laboral i social del moment.
Pel que fa a la vida familiar de Joan Peiró i Mercè Olives, el 2 de novembre de 1912, Juventud Rebelde
va anunciar la inscripció en el registre civil d’una filla amb els noms
d’Aurèlia, Electra i Casandra, així aquest acte va suposar una
manifestació de suport als actes civils.
Joan Peiró va polemitzar amb els articles “los mujerzuelas” i “los puercos”,
de Sol Ixent, òrgan d’expressió local de la Lliga Regionalista a causa
d’un article difamatori contra ell, va denunciar les desigualtats
socials i les autoritats per defensar-les i posicionar-se en contra els
obrers i la necessitat dels obrers d’organitzar-se i sindicar-se per
defensar els seus drets i també va denunciar els esquirols.
El 1917 defensà en una conferència les
tesis anarcosindicalistes i el 1918 assistí al Congrés de Sants. El 1920
es traslladà a Sants, organitzà el congrés nacional vidrier, patí dos
atemptats i fou empresonat a Sòria i Vitòria per reunió clandestina. El
1922 es convertí en Secretari General de la CNT i residint a Mataró
lluità pels drets del vidriers participant en diversos mítings. Destacà
la seva aportació en el cooperativisme, creant el 1924 la cooperativa de
producció Cristalleries de Mataró, la cooperativa del vidre
més important de Catalunya; fou empresonat diverses vegades per
conspirar contra Primo de Rivera. Tornà a ser Secretari General de la
CNT el 1928 i 1929, i a finals de 1929 polemitzà amb Ángel Pestaña, un
any després, firmà el Manifiesto de Inteligencia Republicana, rebent moltes crítiques, i com a conseqüència acabà retirant la firma. Participà en la fundació dels diaris sindicalistes Mañana i Acción.
Un cop s’inicià l’enfrontament entre «moderats» i «radicals», es posicionà amb els «moderats»,
firmant l’agost de 1931 el manifest trentista i abandonà la direcció de
Solidaridad Obrera, per pressions de la FAI. El 1932 ingressà a la
Federació Sindicalista Llibertària i el 1934 críticà durament la creació
del Partit Sindicalista d’Angel Pestaña i apostà per la reunificació
confederal, que no es produiria fins 1936.
El seu treball teòric el portà a través dels Diaris, cal destacar la sèrie d’articles a la Colmena Obrera al 1919, titulada La democracia y el sindicalismo, que és el primer escrit seriós del principis i tàctiques del sindicalisme revolucionari i els seus fins.
Polemitzà amb Pestaña, rebutjant la CNT
com un simple recipient, condemnant el corporativisme i reivindicant
l’acció directa, acció directa en clau anarcosindicalista, sense
intermediaris.
El 1930 al diari confederal de Vigo, ¡Despertad!, escrigué Problemas del sindicalismo y el anarquismo,
inspirant-se en la carta del sindicalisme francès que el 1906 havia fet
la seva declaració de principis al Congrés d’Amiens, defensà que el
sindicalisme necessita l’anarquisme per avançar cap el control obrer de
la producció i l’ideal de societat sense estat.
Iniciada la Guerra Civil, col·laborà amb
Solidaridad Obrera, afirmà que la guerra es guanya per l’economia,
defensà un règim de transició: guanyar la guerra és el més important,
unitat sindical amb UGT i presència de la CNT al govern. La CNT tot i
ser la primera força sindical, si volia guanyar la guerra i no perdre
les conquestes socials assolides havia de col·laborar amb la UGT i els
partits republicans d’esquerres.
Fou membre del Comitè Local Antifeixista
de Mataró que abandonà pel periodisme a l’agost; a l’octubre fou
nomenat delegat del Consell d’economia de la Generalitat, i el novembre
de 1936 ministre d’Indústria al Govern Central i Comissari General
d’Energia Elèctrica el 1938.
Després de passar pel govern, dirigí el
diari Catalunya, primera publicació en català de la CNT, Tot i que el
1938-1939, els seus escrits mostren la desolació davant els
esdeveniments de la guerra: considera que la CNT no hauria d’haver
col·laborat de manera directa amb el govern, desconfiança cap a la UGT i
defensa de les col·lectivitzacions. Considera que la CNT ha cedit massa
enfront el govern i la UGT i ha pagat un preu molt car.
Davant l’avanç de les tropes Nacionals s’exilià a París on col·laborà a la Junta de Asistencia a los Refugiados Españoles (JARE). Amb el triomf nazi sobre França, fou detingut i entregat al bàndol franquista on li van oferir entrar al Sindicato Vertical falangista, fidel a les seves idees va rebutjar l’oferta i fou afusellat pel règim de Franco.
Notes
Albaladejo, Jordi i Zambrana, Joan
.Inicis d’un sindicalista llibertari, Joan Peiró a Badalona 1905-1920,
Edicions fet a mà, març de 2005.
Garau Rolandi, Miquel. Joan Peiró i Belis. Ed. Cossetània. Col·lecció cooperativistes catalans núm.17, juny del 2011.
Iñiguez, Miguel. Esbozo de una
enciclopedia historica del anarquismo español. Fundación de Estudios
Libertarios Anselmo Lorenzo. Madrid, 2001. (Pàg. 466-467)
Peirats, José. Figuras del movimiento libertario español. Ediciones Picazo, 1ªedición: Enero 1978.