[Lluites] Als grups d’habitatge de Barcelona

extret de la soli

[Lluites] Als grups d’habitatge de Barcelona
«No hay lugar para el temor ni para la esperanza, sólo cabe buscar nuevas armas»
Deleuze – Post-scriptum sobre las sociedades de control.
La situació està candent a Barcelona, ja pots anar a Sant Andreu, a Poble Sec, a Sants o a Gràcia, que arreu hi ha un intens debat sobre com encarar la problemàtica que se’ns ve a sobre amb la lluita perquè no ens facin fora d’aquesta ciutat. Realment és una situació política interessant, de canvi total de plantejament respecte a la manera d’interpretar el context dels últims anys. El centre de gravetat de la nostra mirada s’ha desplaçat de l’ambigu món de la disputa discursiva a la contradictòria realitat de les problemàtiques concretes. Sembla que es comença a sedimentar una sensibilitat que pot captar què succeeix al nostre entorn, i això mostra maduresa, però la situació és greu, els nostres enemics estan fortament organitzats, tot i que la batalla a penes ha començat.
Ens hem dedicat els últims anys a provocar disturbis, per mitjà de manifestacions més previsibles que una processó de setmana santa, i a generar teixit associatiu als barris, amb els exasperants centres socials i les seves fúnebres campanyes polítiques simbòliques. Aquesta manera d’intervenir políticament no ha sofert cap tipus d’assetjament per part de faccions democràtiques amb voluntat de poder, ja que la vacuïtat pròpia d’aquesta concepció de la política la feia indesitjable i irrellevant en termes d’hegemonia política. Ara, per primera vegada en anys, es disputarà una escletxa incipient i d’un desenllaç incert, aquesta escletxa és la lluita per l’habitatge.

La PAH ha utilitzat durant els últims anys en aquesta ciutat l’estratègia de mantenir la màxima distància possible amb tota realitat organitzada als barris.

Dues faccions s’estan condensant a velocitats diferents i la que tingui més audàcia reduirà a l’altra a un simple apèndix del conflicte. La facció democràtica integrada per l’Ajuntament, l’Observatori DESC, la PAH, l’APE i el Sindicat de Llogaters que es poden incloure dins de la nebulosa que es coneix popularment com els Comuns actuen com un bloc de granit, sense esquerdes orgàniques, amb desavinences de cara la galeria per difuminar la seva treballada unitat. Hem de tenir molt clar que funcionen de manera coordinada i amb objectius compartits, si no entenem això, és absurd creure’ns que tenim possibilitats d’ocupar la centralitat política i canalitzar el conflicte cap a coordenades insurreccionals. Val a dir també, que els diferents tentacles d’aquesta facció juguen papers diferents i que cadascun intervé d’una manera molt calculada per maximitzar el rèdit polític. En l’àmbit dels barris, que és on ens movem nosaltres, hem de destinar especial atenció a la PAH i al Sindicat de llogaters.
La PAH ha utilitzat durant els últims anys en aquesta ciutat l’estratègia de mantenir la màxima distància possible amb tota realitat organitzada als barris. Això ho vam veure clar quan es van traslladar del Clot a Sants i diferents col·lectius del barri van apropar-s’hi per provar d’establir-hi contacte, cosa que va resultar totalment infructuosa com a conseqüència de la indiferència de la PAH. Aquestes tesis estaven justificades mitjançant la lògica que tot contacte amb una forma de fer política que no fos la seva podia contaminar els seus militants i fer-los incontrolables per a la coordi pequeña – comissió autoescollida i que només s’hi pot participar per invitació d’un dels membres, aquesta pren les decisions estratègiques i està integrada majoritàriament per peons dels Comuns –. Durant molt temps, aquesta tàctica d’establir un cordó sanitari ha estat molt eficaç, ja que no ens veien com adversaris polítics reals en la disputa d’una temàtica concreta, sinó com a radicals inadaptats que únicament podien ficar pals a les rodes al seu treball quotidià. D’aquesta manera, van ser capaços de mantenir una forta cohesió dins de l’organització, dirigir-la amb disciplina siberiana i fer que nosaltres ens ofeguéssim en les sòrdides clavegueres del ghetto barceloní.
La situació ha canviat radicalment durant els últims mesos, la repugnant expulsió de l’Obra Social, – integrada per més de 20 persones i que era la comissió que s’encarregava d’alliberar blocs – mitjançant totes les argúcies imaginables – dignes del més obscur Dzerzhinski – i l’aparició de més d’una vintena de grups que tracten el tema de l’habitatge els està reconduint a actuar diferent. Ja no tenen el monopoli de parar desnonaments a Barcelona, d’alguna manera, la seva lluita, s’ha convertit en la lluita de totes i això els obliga a ser molt més prudents. En els pròxims mesos utilitzaran un model més inclusiu de portes enfora amb la resta de grups d’habitatge, ens picaran contínuament l’ullet perquè no els excloguéssim en un moment de desgast intern. Els seus intents d’evitar aïllament i l’equiparació amb l’Ajuntament per part de la resta de grups de la ciutat els podem veure amb la recaragolada maniobra de l’okupació dels pisos d’Aragó 477. Per una banda, desactiven a l’Obra Social amb l’estratagema de dur a terme la pràctica política que aquests volen realitzar fora de la PAH. Mentre que quan l’Obra Social estava dins de la PAH la coordi pequeña es va dedicar a sabotejar contínuament qualsevol intent d’okupació, com el cas del Bloc 2, La Jahnela. Per altra banda, okupant els pisos del fons voltor Norvet, saluden la lluita que tenen les companyes de Poble Sec per buscar complicitats. I finalment, critiquen la inacció de l’Ajuntament amb el tema dels desnonaments a Barcelona, quan a la PAH hi ha alliberats de l’Observatori DESC, com Carlos Macías i la Lucia Delgado. Sent l’Observatori DESC el think tank dels Comuns on l’Ada Colau i la Gala Pin també van treballar com alliberades a la PAH. Aquesta estratègia es reproduirà mentre el Sindicat de Llogaters acaba d’agafar força i intenta constituir-se en el referent polític a nivell de Barcelona, arrasant amb tota realitat organitzada.
El Sindicat de Llogaters, precisament, és la clau de volta de la situació, és un estadi més en el procés de constituir una força política, una PAH 2.0. Ja no és un grup polític que treballa mitjançant el suport mutu, sinó que és una estructura que posseirà secretaries, té afiliats i recursos econòmics. En termes d’organització estan molt més avançats que nosaltres i això ens obliga a tenir els ulls més oberts que mai, a analitzar cada moviment tàctic minuciosament. De totes maneres, per la informació que tenim actualment, tot i que fa més d’un any que s’estan reunint i que la campanya comunicativa ha estat molt bona, el grup motor no està integrat per més de 15 persones i aquests no posseeixen les habilitats polítiques que posseïen en el seu dia l’Ada Colau, la Gala Pin i la resta d’integrants del seu equip. És un projecte que s’intenta mostrar com obert i embrionari de cara l’exterior, però té total voluntat d’ocupar la centralitat del taulell i absorbir, subjugar o aniquilar – per aquest ordre – totes les nostres iniciatives. Per tant, és erroni pensar que està en el moment de la seva constitució, això va succeir ja fa un any. Tots els càrrecs amb mínima capacitat decisòria estan copats pels Comuns. Això es pot palpar en la pròpia presentació o en les teatralitzades assemblees obertes, que realment només són mítings del grup motor per buscar l’adhesió acrítica al seu projecte i integrar quadres a una estructura que en aquest moment és escanyolida.
Ara mateix no tenen capacitat per marcar l’agenda política, però aquesta conjuntura entra dins dels seus plans, els Comuns estan reconfigurant la seva aposta fora de les institucions. Amb el canvi de circumstàncies, on 9 de cada 10 desnonaments són de lloguer, perceben les hipoteques i les okupacions com un fenomen residual dels estrats més marginals. A partir d’ara apostaran per mobilitzar els llogaters, que són l’actor central d’aquesta ciutat, encara que les potencialitats siguin molt menors, per això el Sindicat de Llogaters és la seva punta de llança. Per a ells, la PAH a Barcelona és un projecte acabat, que ha assolit uns objectius que ni ells mateixos es podien imaginar – conquerir l’alcaldia de Barcelona – i que actualment per la dinàmica que està agafant en diferents punts de la geografia estatal es pot desbordar. Com està succeint a llocs com Sabadell o Manresa, on a partir de la lluita per l’habitatge s’han creat grups de dones, xarxes d’alimentació, escoles populars, gimnasos. Els nostres adversaris no permetran de cap manera que aquesta lluita es vagi transversalitzant i organitzi les diferents esferes de la nostra vida, de les quals hem estat desposseïdes brutalment. Faran tot el possible per evitar que les problemàtiques de lloguers, hipoteques, transports i gènere, entre d’altres, puguin confluir, segmentaran tota possibilitat d’unitat amb el fonamentalisme legislatiu que els caracteritza. Analitzaran, categoritzaran, separaran i finalment gestionaran, tot el malestar amb la mínima contingència revolucionaria.
Respecte a nosaltres fa falta analitzar la situació des de la màxima prudència, amb tot el deteniment necessari, partir del que és real, no del que és possible. El mapa que s’ha publicat amb tots els grups d’habitatge de la ciutat mostra una voluntat, una aposta decidida, però l’hem de mirar amb honestedat i ara mateix els barris no són una força consistent i organitzada. La majoria d’aquests grups han nascut durant aquest any i els falta experiència, exceptuant les companyes que porten més temps establertes com a Ciutat Meridiana, Nou Barris, Sants, Gràcia i Poble Sec. Aquesta inexperiència no és un problema en tant que hi ha una falta de coneixements, sinó que és un problema en tant que el temps per assolir-los és escàs abans del desembarcament del Sindicat de Llogaters als nostres barris. El Sindicat de Llogaters ja ha començat la seva ofensiva per establir-se als barris i saben que no poden aterrar a cap barri amb un mínim d’organització amb paracaigudes, ja que serien fortament rebutjats. Aplicaran tàctiques diferents en funció del context concret, als barris deserts o amb grups d’habitatge amb simpaties als Comuns com Fem Sant Antoni o el Grup d’habitatge de l’Eixample Esquerra la seva ofensiva colonitzadora serà més descarada. Però a llocs com Nou Barris o Sants hauran d’utilitzar tot el seu cinisme i dots de persuasió per no ser expulsats amb la mateixa determinació que ho és un secreta d’un Black bloc. Busquen obstinadament la capil·laritat als barris, ja que ells no hi pertanyen i això només els hi podem aportar nosaltres.
Per tant, el debat de fons no rau en el fet de si s’ha de participar en el Sindicat de Llogaters o no, sinó en qui ocupa la centralitat política i qui fa subaltern a qui. L’exemple paradigmàtic d’aquesta tesi el veiem cada nit que la Gala Pin fa un tweet dient que l’endemà hi ha un número determinat de desnonaments al Raval i fa una crida als «moviments socials» per aturar-los. Una vegada estàs allí t’adones que ets infanteria al servei de l’Ajuntament, ja que tota negociació recau en el cos de buròcrates del govern municipal i a les convocades només les volen per acumular-les com a ninots sense voluntat a la porta de la finca que ha de ser desnonada. És insolent veure com reprodueixen al peu de la lletra les tesis bàsiques del concepte de l’hegemonia política gramsciana sense que nosaltres féssim res al respecte, aquestes consisteixen bàsicament en fer que el teu enemic porti a terme les teves pràctiques polítiques sense ni tan sols assabentar-se’n.
D’acord amb això, únicament per a poder ser capaços de plantejar aquesta batalla és imprescindible traçar una línia clara entre nosaltres i ells. No som el mateix, ni tenim els mateixos interessos, ells volen contenir tota possibilitat de desbordament, gestionar l’últim alè d’aquesta catàstrofe metropolitana, però l’olor putrefacte de la socialdemocràcia pop ja s’ha fet complement insuportable per a totes aquelles que lluitem per l’habitatge en perspectives de preparar la propera insurrecció. Com deien els companys de Tiqqun: «Dos campos. Su desacuerdo yace en la naturaleza de la guerra. El partido de la confusión querría que no hubiera más que un campo. Lleva consigo una paz militar. El Partido Imaginario sabe que el conflicto es padre de todas las cosas». La confusió té un valor estratègic. Amagar les diferències, silenciar una batalla, és una manera de portar-la a terme de manera soterrada, d’avançar posicions sense que l’adversari se n’assabenti. Ells s’esforçaran per provar d’ocultar totes les divergències, per dir que som el mateix i nosaltres hem d’obrir profunds abismes entre la seva manera de fer i la nostra. L’hostilitat implícita cap als Comuns ha de ser màxima, no poden existir mitges tintes, per la seva part, sens dubte, serà així. Els conflictes no es poden evitar, sinó únicament endarrerir i acabar donant avantatge a l’enemic. Però tot això ho hem de fer d’una forma molt cuidada i amb la màxima audàcia. La qüestió no és engegar una campanya de deslegitimació pública, d’atac frontal, no és el moment d’assaltar la fortalesa enemiga, sinó de preparar meticulosament l’assetjament a aquesta. Comença una partida d’escacs on hem d’enterrar la moral i rescatar de les profunditats de la història la màxima virtut per a tot revolucionari: l’estratègia. A partir d’ara valen tots els cops contra els Comuns, i qui vulgui obviar aquesta màxima està fora de joc, ja que ells no ho dubtaran ni un instant. La lògica de guerra a aplicar en aquest conflicte ha de ser la de l’increment de potència, necessitem conèixer extensament les afectacions que tenen els nostres actes en els nostres cossos, no entendre la política des de la ridícula posició d’un militant d’extrema esquerra, necessitem partir de la pròpia existència. Si no assumim fortament aquestes premisses la duresa de la batalla contra aquests professionals de la infàmia i l’oportunisme ens destrossarà. Conèixer aquesta relació de causes i efectes en el nostre esdevenir sense dubtar ni un instant ens farà avançar moltes trinxeres en aquesta llarga guerra de posicions.

Comença una partida d’escacs on hem d’enterrar la moral i rescatar de les profunditats de la història la màxima virtut per a tot revolucionari: l’estratègia.

Hem d’estudiar escrupolosament els models de les companyes que han aconseguit formar les forces polítiques més consistents, em refereixo a la PAHC de Sabadell, la PAHC de Manresa i l’Associació de Veïns de Ciutat Meridiana. Han aconseguit crear un mètode que funciona com un rellotge, després d’anys i anys de prova i error, la capacitat d’afinar i matisar que es percep en les seves assemblees és espectacular. No tenim temps per perdre, no és el moment de provar d’inventar res, sinó únicament copiar i adaptar la seva metodologia a les particularitats de cada territori, i no destinar més temps a arribar a unes conclusions que aquestes companyes ja han arribat després d’anys d’àrdues lluites. La qüestió és tan fàcil com contactar amb elles, anar a la seva assemblea i assimilar les seves pràctiques. Aprendre la metodologia i els rituals que utilitzen per fer l’assemblea, com fan l’acollida a la gent nova, com es divideixen en comissions, com es fa un acompanyament a serveis socials, a una sucursal bancària o a una immobiliària, com negocien amb la comitiva judicial, com convoquen un Stop desnonaments, com d’important és tenir un color per a les camisetes del col·lectiu, com gestionen els casos on el desnonament és imminent, com apliquen l’obligatorietat de canviar els rols de l’assemblea perquè tothom s’empoderi, entre tantes altres coses que encara tenim la necessitat imperiosa d’aprendre. Si som honestos podem dir que tenim una voluntat i una determinació admirable, però ens falta molta experiència.
Els que segueixen amb l’obstinació barcelonina de coordinar el no-res, denoten que tots els fracassos estrepitosos que hem viscut els últims anys amb el Polo anticapitalista, la Coordinadora grandes eventos, En comú, el Bloc llibertari, la FAC i Embat, només han servit per alimentar més la seva ànsia de governar. És ridícul seguir fent l’activista, continuar amb la malaltissa obsessió de necessitar fer alguna cosa, la que sigui, abans d’acceptar el context i intentar-lo interpretar estratègicament. Totes les persones que estem en aquesta lluita volem decididament organitzar-nos amb les companyes dels altres barris, però és necessari ser una força material per a poder organitzar-se. Una revolució no la fan les idees, una revolució la fan els cossos. I aquests necessiten dotar-se de contingut a partir de l’experiència. Aquesta lluita no depèn de voluntats, desitjos i hipòtesis, depèn de la consistència que emana de les forces existents. El fet d’organitzar-nos s’ha de solucionar entenent-lo com un procés no com una condició formal, si no volem caure en el deliri de passar-nos mesos discutint les quimeres d’uns quants fonamentalistes de les estructures. La millor manera de començar-nos a organitzar és trobar-nos entre nosaltres en situacions de conflicte, és anar a cada desnonament que convoquin unes companyes a un barri – cosa que ara mateix això no s’està fent, tret de la gent de l’Obra Social, que no falten a cap -. És obrir canals de comunicació sincers, deixant de banda mesquines competicions, entre totes les companyes i fer de la reciprocitat el sustent de les lluites, que cada petit avenç metodològic en un barri signifiqui un increment de potència a tota la ciutat. Començar per enèsima vegada la casa per la teulada ens portarà al desastre imminent, creem uns fonaments compactes, que no s’esquerdin al primer canvi de la conjuntura o a la primera disputa entre nosaltres, i potser en un any ja podem enviar a portaveus als matins de Catalunya Ràdio a discutir en la Mònica Terribes defensant obertament una posició revolucionària.

Hem d’aniquilar la deriva que es centra únicament amb els símbols i que acaba caient amb la posmodernitat més mediocre.

Sobretot hem de marcar-nos nosaltres la nostra pròpia agenda i no anar a remolc dels Comuns com a la manifestació del 10 de juny, quan per fer alguna cosa es va decidir okupar un edifici ruïnós a Poble Sec. Per poc després abandonar-lo i dir-nos a nosaltres mateixes que almenys hem fet alguna cosa, en aquest cas, visibilitzar l’okupació. En una ciutat on aquesta pràctica està normalitzada – no significa acceptada – amb exemples tan flagrants com el que va succeir aquest juliol quan es van okupar 40 pisos a la Mina de cop, davant l’estupefacció d’alguns tertulians televisius. Hem d’aniquilar la deriva que es centra únicament amb els símbols i que acaba caient amb la posmodernitat més mediocre. Un combatent dels Gruppi d’Azione Partigiana deia amb intuïció indubtable: “Crear suports adequats per recolzar la radicalitat dels discursos”, sense aquests suports que són la lluita concreta i quotidiana a cada barri, una temptativa revolucionària a escala de ciutat resulta més ridícula que el show de pastors evangelistes amb què ens deliten el Carlos Macías i el Luís Sanmartin a les assemblees de la PAH Barcelona.
No defugir, no esperar més, irrompre, acceptar aquesta guerra i atacar amb perversitat als Comuns, però també, fer barri, com estan fent les companyes de Vallcarca o Poble Sec. És a dir, sembrar la discòrdia dins de les files de l’enemic, dividir-los i enfrontar-los entre ells. No dubtar ni un segon en difamar-los, posar en marxa una campanya a les xarxes socials amb el mínim indici de tacticisme i manipulació. Utilitzar les seves infraestructures i mitjans en benefici propi. Però per altra banda, construir comunitat entre nosaltres, enfortir la solidaritat més enllà de la lluita per l’habitatge, preparar les festes populars del nostre barri. Mai els podrem derrotar competint en oferir serveis, tenen més diners, més mitjans i més temps. L’enèsima deriva militant no els podrà vèncer, només una altra forma de vida comuna i barrial pot reduir el seu projecte a cendres.

Entradas populares de este blog

Cinco huelgas de mujeres para abrir boca

[Enseñanza - Madrid] La Universidad de Alcalá pierde su batalla contra la CNT y su campaña por la dignidad de las becarias/os

[Opinión] “Contra” el anarquismo. Un aporte al debate sobre las identidades.