[Entrevista] Parlem amb Álvaro, membre de la secció sindical de CNT al Metro de Barcelona

extret de la soli

per Víctor S. | 04 - 08 - 2017 |

Imatge: CNT Barcelona

El passat 28 de juliol el Comitè d’Empresa i la direcció de TMB firmaven el nou conveni que ha estat a l’arrel d’un enquistat conflicte laboral de dos anys. Es segellava així, almenys temporalment, la pau social després de multiples jornades de vaga, accions, mobilitzacions i una duríssima campanya mediàtica contra les vaguistes. Solidaritat Obrera parla en aquesta entrevista amb Álvaro, treballador de metro i membre de la secció sindical de CNT (que ha valorat negativament l’acord en aquest comunicat) abordant les raons del conflicte, el paper de l’Ajuntament governat per “la nova esquerra”, la privatització del transport públic i el paper de les usuàries i veïnes en la lluita, entre d’altres.

Sis jornades de vaga en els últims dos mesos i mig. Vint-i-tres en l’últim any. Per què esteu lluitant els treballadors de metro?

L’empresa vol portar tota l’activitat cap a l’externalització dels serveis, reduint la plantilla i la contractació de nou personal. Lluitem per garantir els llocs de treball, la contractació de més treballadores i que aquesta contractació deixi de donar-se en les condicions precàries que es donen actualment quant a horaris, temporalitat, reducció de salaris… A dia d’avui un rellevista que comença a treballar al metro durant els tres mesos d’estiu, pot passar-se 8 anys treballant únicament els estius, i en pitjors condicions que la resta de companyes.

D’altra banda hi ha una qüestió econòmica, que hem demostrat que és la que menys importa. Portem 6 anys amb el salari congelat, mesura que vam acceptar en el seu moment a canvi que l’empresa no realitzés l’ERO que hi havia sobre la taula, i que seguís contractant a les companyes d’estiu, ja que l’empresa deia que amb la crisi no podia mantenir a tot aquest personal. No obstant això, en aquests anys de crisis els directius si que s’han estat apujant el sou (fins a un 15%) i repartint-se “pagues d’objectius” de milers d’euros.

Quant pot arribar a cobrar un directiu de metro?

Els vint càrrecs més alts de TMB tenen salaris d’una mitjana de 133.000 euros a l’any, (tres d’ells 200.000 a l’any), entre sou fix i conceptes com targetes de crèdit, plans de pensions privats, assegurances, mútues… El problema és que en ser una empresa totalment opaca i sense cap control extern, no hi ha forma de saber on van els diners, i sempre cal fiar-se de la paraula d’aquests senyors. Però ni a l’Ajuntament ni als directius els interessa posar les coses clares perquè seria acabar amb un model de negoci que està enriquint a moltes butxaques privades amb diners públics. Fins i tot després de sentències judicials que obliguen a l’empresa a revelar els sous dels directius fora de conveni, l’empresa desenvolupa mecanismes i tripijocs legals (gastant diners publics) per no haver de revelar els numeros reals. Això ho sabem per un correu filtrat d’Enric Cañas en el qual escrivia a tots aquests directius centmileuristas, tranquilitzant-los i explicant que trobarien la manera de cobrir-los.

Imatge: Heura Negra (Assemblea Llibertària de Vallcarca)

Llavors, la vostra lluita també és per la transparència?

Sí, perquè ha arribat un punt en que aquesta opacitat afecta a usuaris i a treballadors. Els serveis cada cop estan mes degradats, les contratacions i les condicions són pitjors, la seguretat és ridícula… Estan intentant justificar que el metro és insostenible per poder privatitzar-lo. Nosaltres estem exigint un control i una auditoria externa per aclarir com s’estan gastant els pressupostos.

Després està el tema de la T-Mobilitat, un projecte per lliurar a mans privades part dels serveis de metro, i que s’ha desenvolupat amb clàusules de confidencialitat, de manera que és molt difícil tenir informació de com durà a terme aquesta operació de privatització.

T-Mobilitat?

La T-Mobilitat és la nova targeta contactless recarregable que volen aplicar al metro, i suposa encarregar-ne la fabricació, venda i validació del bitllet a un conglomerat privat. Aquesta targeta està pensada actualment per a Barcelona, però a partir de 2019 està planejat que s’implanti en tot el transport públic català. Es va fer un concurs – tot apunta que fet a mida- que va guanyar Mobalia, una empresa formada per Indra, La Caixa, Fujitsu i altres. També hi ha directius de metro portant part d’aquest negoci. Aquesta part privada ho té tot de cara per guanyar molts diners a costa dels pressupostos de tots, ja que pensem que han fixat clàusules que els asseguren ser indemnitzades per la part pública en cas que qualsevol cosa vagi malament. A part, la T-mobilitat emmagatzemarà tot tipus de dades dels usuaris com trajectes, desplaçaments, hores i llocs d’entrades i sortides, etc. Dades que serviran als negocis d’aquestes empreses per no sabem ben bé què.

Pel costat dels treballadors, implantar la T-Mobilitat significa l’entrada de treballadors d’empreses privades a realitzar les funcions associades al bitllet que abans realitzava la plantilla, amb la competència i la pèrdua de condicions laborals que això suposa, condicions que hem guanyat amb lluita i més lluita durant molts anys. Cert benestar social que abans no era tan evident, però que amb la reculada de la crisi s’ha fet més visible.

En aquest sentit, hi ha qui diu que els treballadors de metro ja esteu prou bé i no teniu dret a fer vaga.

Les nostres condicions no són cap privilegi que ens hagin donat, són conquestes que hem aconseguit a força de lluita i que tenim el deure de mantenir, per consideració cap als treballadors del passat i els del futur. Al llarg dels 80 van haver de lluitar molt per arribar on som ara. El metro ha arribat a estar militaritzat per vagues i conflictes. Penso que hem de servir com un referent, perquè altres treballadors que estan pitjor que nosaltres s’animin a anar amb nosaltres a batallar per les seves pròpies condicions.

Recordo que quan jo vaig entrar a les proves d’accés, al 2006, hi havia gent que en conèixer les condicions s’aixecava i marxava. “Per què carregar amb tanta responsabilitat portant un tren quan puc guanyar més fent qualsevol altre treball?”, deien.

2006, època de vaques grasses, punt àlgid de la bombolla…

Efectivament. A mesura que va esclatar la crisi i la cosa va anar canviant se’ns va poder anar convertint en la figura de treballador privilegiat, simplement perquè no vam perdre tant com els altres. I això que sobretot a partir de 2012 tot el panorama va canviar per a nosaltres i renunciàrem a drets a canvi de que ningú se n’anés al carrer i que es continués contractant als treballadors de la borsa d’estiu. Des que jo estic en l’empresa mai he vist tal quantitat de baixes com a partir de 2012. A causa de la falta de personal i a la pressió de l’empresa, les treballadores estan reventant.

Heu assenyalat repetidament a Mercedes Vidal, regidora de mobilitat de l’Ajuntament, com a responsable del conflicte. La seva gestió del transport públic durant aquests dos anys ha provocat el doble de vagues que els seus predecessors en 18 anys. Com s’explica que un col·lectiu de treballadors acabi enemistat de tal forma amb una persona amb carnet del partit comunista, representant de la “nova política” i de la formació que afirma haver assaltat les institucions per recuperar-les per a la “gent comuna”?

Ha estat sorprenent. Crec que hi ha tants atacs contra ella perquè ha dolgut més la seva actitud que la dels altres, perquè dels altres t’ho esperaves. Els anteriors polítics eren molt donats a tapar el que passava a TMB, perquè l’empresa és un cementiri d’elefants per a polítics retirats de Convergència, PSC, Esquerra, com passa a les elèctriques o als bancs. En sortir a escena tota aquesta nova classe política de Vidal, Colau i cia., abans que arribessin al poder, van fer un apropament amb els treballadors del metro. Ens van dir que acabarien amb l’opacitat que regna a TMB, defensaven la nostra lluita, atacaven als directius i als polítics que els defensaven, i aquí estan l’hemeroteca i les xarxes per demostrar-ho.

En arribar al poder els vam avisar que lluitaríem per un nou conveni col·lectiu i els hi vam dir que sabíem que la resta de partits usarien aquest conflicte contra ells. Però quan va esclatar el conflicte l’Ajuntament va desconnectar ràpidament dels treballadors. En poc temps van passar de la cara amable que ens mostraven, a rodes de premsa on ens atacaven amb informació enganyosa sobre els sous. Aquí van començar a fer aparèixer la figura del “treballador privilegiat”. A partir de llavors Colau surt del panorama i entra en escena Vidal com a cara pública de l’Ajuntament davant el conflicte, i comença una campanya de mentides constants sobre el tema, disfressant atacs a les nostres condicions com a millores, dient que estan treballant a fons per aconseguir acords però no acceptem cap proposta, quan de vegades els negociadors ni tan sols es presentaven a la taula… La pròpia Mercedes Vidal mai ha estat present a la taula de negociació.

Imatge: CNT Barcelona

Per què creus que l’Ajuntament no ha intentat acabar amb aquesta situació? No han tingut capacitat, o no han tingut voluntat?

Jo penso que no tenen capacitat. Mira, seré fins i tot “bò”. Penso que ells van dir: “anem a canviar tot això”, però només d’arribar es van adonar que TMB està pres per forces polítiques que no controlen, i que els deien “això no ho tocaràs”. Així que era molt més fàcil mirar cap a una altra banda, deixar que aquests actors seguissin amb el control de l’empresa i desconnectar dels treballadors. El que ja no hi ha forma d’entendre és tota la sèrie de declaracions pro-directius i contraris als treballadors que han fet des de l’Ajuntament i específicament Mercedes Vidal. La seva campanya destinada a crear la figura del treballador privilegiat ha propiciat agressions per part dels usuaris durant els dies de vaga.

En contrast amb aquestes agressions, també hi han hagut mostres de recolzament en molts barris, sovint obrint les portes durant els dies de vaga… Com valores aquestes accions?

Entenc totalment accions com les obertures de portes, és normal que l’usuari s’afarti, i encara més quan s’adona que a part de donar un mal servei, l’empresa maltracta a les seves treballadores. Molts veïns dels barris se’ns acosten per donar-nos suport, s’adonen que el metro no funciona com hauria de funcionar i que la culpa no és cosa del treballador. Fins fa uns anys patíem el que jo anomeno el “síndrome del treballador de metro”. Ets la cara visible d’un servei que funciona malament i l’usuari la paga amb tu, acabes pensant que li caus malament a tothom. Es generava cert conflicte entre usuari i treballador. El suport que està sorgint a la vaga obre les portes a trencar amb això, a començar a parlar i veure’ns mútuament d’una altra manera. A que la veïna s’adoni que la treballadora en vaga no lluita per interessos purament egoístes, i que la treballadora vegi que la veïna és totalment necessària per a la lluita obrera.