[Entrevista] Parlem amb Álvaro, membre de la secció sindical de CNT al Metro de Barcelona
Imatge: CNT Barcelona
El passat 28 de juliol el Comitè
d’Empresa i la direcció de TMB firmaven el nou conveni que ha estat a
l’arrel d’un enquistat conflicte laboral de dos anys. Es segellava així,
almenys temporalment, la pau social després de multiples jornades de
vaga, accions, mobilitzacions i una duríssima campanya mediàtica contra
les vaguistes. Solidaritat Obrera parla en aquesta entrevista amb
Álvaro, treballador de metro i membre de la secció sindical de CNT (que
ha valorat negativament l’acord en aquest comunicat)
abordant les raons del conflicte, el paper de l’Ajuntament governat per
“la nova esquerra”, la privatització del transport públic i el paper de
les usuàries i veïnes en la lluita, entre d’altres.
Sis jornades de vaga en els últims dos
mesos i mig. Vint-i-tres en l’últim any. Per què esteu lluitant els
treballadors de metro?
L’empresa vol portar tota l’activitat
cap a l’externalització dels serveis, reduint la plantilla i la
contractació de nou personal. Lluitem per garantir els llocs de treball,
la contractació de més treballadores i que aquesta contractació deixi
de donar-se en les condicions precàries que es donen actualment quant a
horaris, temporalitat, reducció de salaris… A dia d’avui un rellevista
que comença a treballar al metro durant els tres mesos d’estiu, pot
passar-se 8 anys treballant únicament els estius, i en pitjors
condicions que la resta de companyes.
D’altra banda hi ha una qüestió
econòmica, que hem demostrat que és la que menys importa. Portem 6 anys
amb el salari congelat, mesura que vam acceptar en el seu moment a canvi
que l’empresa no realitzés l’ERO que hi havia sobre la taula, i que
seguís contractant a les companyes d’estiu, ja que l’empresa deia que
amb la crisi no podia mantenir a tot aquest personal. No obstant això,
en aquests anys de crisis els directius si que s’han estat apujant el
sou (fins a un 15%) i repartint-se “pagues d’objectius” de milers
d’euros.
Quant pot arribar a cobrar un directiu de metro?
Els vint càrrecs més alts de TMB tenen
salaris d’una mitjana de 133.000 euros a l’any, (tres d’ells 200.000 a
l’any), entre sou fix i conceptes com targetes de crèdit, plans de
pensions privats, assegurances, mútues… El problema és que en ser una
empresa totalment opaca i sense cap control extern, no hi ha forma de
saber on van els diners, i sempre cal fiar-se de la paraula d’aquests
senyors. Però ni a l’Ajuntament ni als directius els interessa posar les
coses clares perquè seria acabar amb un model de negoci que està
enriquint a moltes butxaques privades amb diners públics. Fins i tot
després de sentències judicials que obliguen a l’empresa a revelar els
sous dels directius fora de conveni, l’empresa desenvolupa mecanismes i
tripijocs legals (gastant diners publics) per no haver de revelar els
numeros reals. Això ho sabem per un correu filtrat d’Enric Cañas en el
qual escrivia a tots aquests directius centmileuristas,
tranquilitzant-los i explicant que trobarien la manera de cobrir-los.
Llavors, la vostra lluita també és per la transparència?
Sí, perquè ha arribat un punt en que
aquesta opacitat afecta a usuaris i a treballadors. Els serveis cada cop
estan mes degradats, les contratacions i les condicions són pitjors, la
seguretat és ridícula… Estan intentant justificar que el metro és
insostenible per poder privatitzar-lo. Nosaltres estem exigint un
control i una auditoria externa per aclarir com s’estan gastant els
pressupostos.
Després està el tema de la T-Mobilitat,
un projecte per lliurar a mans privades part dels serveis de metro, i
que s’ha desenvolupat amb clàusules de confidencialitat, de manera que
és molt difícil tenir informació de com durà a terme aquesta operació de
privatització.
T-Mobilitat?
La T-Mobilitat és la nova targeta
contactless recarregable que volen aplicar al metro, i suposa
encarregar-ne la fabricació, venda i validació del bitllet a un
conglomerat privat. Aquesta targeta està pensada actualment per a
Barcelona, però a partir de 2019 està planejat que s’implanti en tot el
transport públic català. Es va fer un concurs – tot apunta que fet a
mida- que va guanyar Mobalia, una empresa formada per Indra, La Caixa,
Fujitsu i altres. També hi ha directius de metro portant part d’aquest
negoci. Aquesta part privada ho té tot de cara per guanyar molts diners a
costa dels pressupostos de tots, ja que pensem que han fixat clàusules
que els asseguren ser indemnitzades per la part pública en cas que
qualsevol cosa vagi malament. A part, la T-mobilitat emmagatzemarà tot
tipus de dades dels usuaris com trajectes, desplaçaments, hores i llocs
d’entrades i sortides, etc. Dades que serviran als negocis d’aquestes
empreses per no sabem ben bé què.
Pel costat dels treballadors, implantar
la T-Mobilitat significa l’entrada de treballadors d’empreses privades a
realitzar les funcions associades al bitllet que abans realitzava la
plantilla, amb la competència i la pèrdua de condicions laborals que
això suposa, condicions que hem guanyat amb lluita i més lluita durant
molts anys. Cert benestar social que abans no era tan evident, però que
amb la reculada de la crisi s’ha fet més visible.
En aquest sentit, hi ha qui diu que els treballadors de metro ja esteu prou bé i no teniu dret a fer vaga.
Les nostres condicions no són cap
privilegi que ens hagin donat, són conquestes que hem aconseguit a força
de lluita i que tenim el deure de mantenir, per consideració cap als
treballadors del passat i els del futur. Al llarg dels 80 van haver de
lluitar molt per arribar on som ara. El metro ha arribat a estar
militaritzat per vagues i conflictes. Penso que hem de servir com un
referent, perquè altres treballadors que estan pitjor que nosaltres
s’animin a anar amb nosaltres a batallar per les seves pròpies
condicions.
Recordo que quan jo vaig entrar a les
proves d’accés, al 2006, hi havia gent que en conèixer les condicions
s’aixecava i marxava. “Per què carregar amb tanta responsabilitat
portant un tren quan puc guanyar més fent qualsevol altre treball?”,
deien.
2006, època de vaques grasses, punt àlgid de la bombolla…
Efectivament. A mesura que va esclatar
la crisi i la cosa va anar canviant se’ns va poder anar convertint en la
figura de treballador privilegiat, simplement perquè no vam perdre tant
com els altres. I això que sobretot a partir de 2012 tot el panorama va
canviar per a nosaltres i renunciàrem a drets a canvi de que ningú se
n’anés al carrer i que es continués contractant als treballadors de la
borsa d’estiu. Des que jo estic en l’empresa mai he vist tal quantitat
de baixes com a partir de 2012. A causa de la falta de personal i a la
pressió de l’empresa, les treballadores estan reventant.
Heu assenyalat repetidament a Mercedes
Vidal, regidora de mobilitat de l’Ajuntament, com a responsable del
conflicte. La seva gestió del transport públic durant aquests dos anys
ha provocat el doble de vagues que els seus predecessors en 18 anys. Com
s’explica que un col·lectiu de treballadors acabi enemistat de tal
forma amb una persona amb carnet del partit comunista, representant de
la “nova política” i de la formació que afirma haver assaltat les
institucions per recuperar-les per a la “gent comuna”?
Ha estat sorprenent. Crec que hi ha
tants atacs contra ella perquè ha dolgut més la seva actitud que la dels
altres, perquè dels altres t’ho esperaves. Els anteriors polítics eren
molt donats a tapar el que passava a TMB, perquè l’empresa és un
cementiri d’elefants per a polítics retirats de Convergència, PSC,
Esquerra, com passa a les elèctriques o als bancs. En sortir a escena
tota aquesta nova classe política de Vidal, Colau i cia., abans que
arribessin al poder, van fer un apropament amb els treballadors del
metro. Ens van dir que acabarien amb l’opacitat que regna a TMB,
defensaven la nostra lluita, atacaven als directius i als polítics que
els defensaven, i aquí estan l’hemeroteca i les xarxes per demostrar-ho.
En arribar al poder els vam avisar que
lluitaríem per un nou conveni col·lectiu i els hi vam dir que sabíem que
la resta de partits usarien aquest conflicte contra ells. Però quan va
esclatar el conflicte l’Ajuntament va desconnectar ràpidament dels
treballadors. En poc temps van passar de la cara amable que ens
mostraven, a rodes de premsa on ens atacaven amb informació enganyosa
sobre els sous. Aquí van començar a fer aparèixer la figura del
“treballador privilegiat”. A partir de llavors Colau surt del panorama i
entra en escena Vidal com a cara pública de l’Ajuntament davant el
conflicte, i comença una campanya de mentides constants sobre el tema,
disfressant atacs a les nostres condicions com a millores, dient que
estan treballant a fons per aconseguir acords però no acceptem cap
proposta, quan de vegades els negociadors ni tan sols es presentaven a
la taula… La pròpia Mercedes Vidal mai ha estat present a la taula de
negociació.
Imatge: CNT Barcelona
Per què creus que l’Ajuntament no ha intentat acabar amb aquesta situació? No han tingut capacitat, o no han tingut voluntat?
Jo penso que no tenen capacitat. Mira,
seré fins i tot “bò”. Penso que ells van dir: “anem a canviar tot això”,
però només d’arribar es van adonar que TMB està pres per forces
polítiques que no controlen, i que els deien “això no ho tocaràs”. Així
que era molt més fàcil mirar cap a una altra banda, deixar que aquests
actors seguissin amb el control de l’empresa i desconnectar dels
treballadors. El que ja no hi ha forma d’entendre és tota la sèrie de
declaracions pro-directius i contraris als treballadors que han fet des
de l’Ajuntament i específicament Mercedes Vidal. La seva campanya
destinada a crear la figura del treballador privilegiat ha propiciat
agressions per part dels usuaris durant els dies de vaga.
En contrast amb aquestes agressions,
també hi han hagut mostres de recolzament en molts barris, sovint obrint
les portes durant els dies de vaga… Com valores aquestes accions?
Entenc totalment accions com les
obertures de portes, és normal que l’usuari s’afarti, i encara més quan
s’adona que a part de donar un mal servei, l’empresa maltracta a les
seves treballadores. Molts veïns dels barris se’ns acosten per donar-nos
suport, s’adonen que el metro no funciona com hauria de funcionar i que
la culpa no és cosa del treballador. Fins fa uns anys patíem el que jo
anomeno el “síndrome del treballador de metro”. Ets la cara visible d’un
servei que funciona malament i l’usuari la paga amb tu, acabes pensant
que li caus malament a tothom. Es generava cert conflicte entre usuari i
treballador. El suport que està sorgint a la vaga obre les portes a
trencar amb això, a començar a parlar i veure’ns mútuament d’una altra
manera. A que la veïna s’adoni que la treballadora en vaga no lluita per
interessos purament egoístes, i que la treballadora vegi que la veïna
és totalment necessària per a la lluita obrera.