[Opinió] Comunicació: l’assignatura pendent

extret de la soli

per Una Posició | 13 - 12 - 2016 | 

Volem parlar sobre comunicació política. Volem parlar de comunicació perquè és un tema que fa temps que ronda les boques de totes aquelles que volem un canvi d’arrel a la societat. Hi ha diferents punts de vista, diferents pràctiques i diferents estratègies. Unes creuen en la comunicació entre companyes, cara a cara o a través del correu i revistes del cercle, altres surten a encartellar i repartir octavetes, la majoria tira de xarxes socials i pàgines web i altres surten a tots els mitjans en què les donin l’oportunitat. La majoria ho fa amb voluntat de sortir del gueto polític per arribar al màxim de gent, però ho estem aconseguint? Tenim un argumentari fàcil? Tenim un vocabulari adient? Utilitzem els canals adequadament?

Moltes són les preguntes i debats que sorgeixen en els diferents espais anticapitalistes. Després del cicle de lluita més ofensiu entre 2010 i 2013 (vagues generals, Aturem el Parlament), després dels cops repressius al moviment (Pandora 1, 2 i Pinyata), diverses companyes van constatar novament l’ínfima capacitat comunicativa per a fer front al discurs policial/estatal.

Si no tenim arguments per defensar una acció davant el gran públic, és que aquesta no estava ben enfocada o calculada.

La cobertura que es va fer per part dels mass media es limitava a repetir de manera fidel els comunicats emesos per la Conselleria d’Interior, reproduint frases o paràgrafs sencers de la nota de premsa dels Mossos, i deixant les veus contràries a l’operatiu policial, i que denunciaven les tres ràtzies com a persecució política, sota el paraigua de la lluita antiterrorista. Malgrat que les veus discordants van ser silenciades o, en el millor dels casos, van tenir una cobertura molt limitada, la realitat és que des dels col·lectius afectats no hi havia una estratègia comuna que intentés contrarestar la intoxicació mediàtica i policial al voltant d’aquests casos de repressió i persecució per motius ideològics per part de l’Estat. Inclús hi havia qui pensava que el silenci era l’única resposta que es podia consensuar, quan totes sabem que no fer res també és fer quelcom, és en si un missatge. Per una altra banda, els fets derivats del desallotjament del Banc Expropiat, i l’ofensiva mediàtica en què mitjans públics i privats van carregar contra el col·lectiu que dinamitzava aquest espai, i contra aquelles que li donaven suport, també han sacsejat el discurs i les formes d’actuar davant la força i la importància del quart poder: els mitjans de comunicació.

Aquí, una petita aportació, molt bàsica i senzilla; una empenta per sortir de la marginalitat comunicativa.

El llenguatge

El llenguatge que a vegades s’utilitza des dels mitjans anomenats «alternatius» o «de contrainformació» acostuma a ser un llenguatge críptic per moltes capes de la societat. Molts dels conceptes o paraules que s’utilitzen tenen un significat preestablert, que moltes vegades pot ser malinterpretat o directament indesxifrable. I, com es pot imaginar, en mitjans generalistes encara funciona menys. Sense cap mena de dubte, un dels pilars bàsics de la comunicació és l’ús del llenguatge com a canal per fer arribar el missatge. La utilització de l’argot polític dels moviments socials antagonistes suposa una senya d’identitat que acaba esdevenint una barrera per a fer arribar el nostre missatge. Es tracta d’aigualir el missatge? Tot el contrari. El que necessitem és traslladar la radicalitat de la nostra denúncia i de les nostres propostes, i que s’entenguin, no pas amagar-la.

Més enllà dels arguments, els sentiments

Moltes vegades podem sortir als mitjans a defensar una lluita i contraposar dades, rebatre arguments, comparar violències o justificar fets i accions a causa d’un context de pressió i violència invisible cap a la societat, etc. Però a vegades, per connectar amb la gent, hem d’apel·lar als sentiments. Hem de mostrar la cara més humana d’aquelles que als mitjans som titllades de «boges», «utòpiques» o «violentes». La nostra experiència personal és el testimoni més eloqüent que aquesta societat és malalta. Del xantatge del treball, de la por a perdre el poc que tenim, de caure en la misèria en mig de l’opulència, de no tenir temps per a les nostres petites, parelles o amigues. Quantes de nosaltres hem crescut davant la tele o al carrer, esperant que la nostra mare tornés de treballar a les mil i, a sobre, cansada. Potser aquesta part és la més difícil d’explicar als grans mitjans, però el llenguatge dels sentiments l’entén tothom, més que qualsevol argumentació política.

Posada en escena

La policia moltes vegades es refereix al «teatro de operaciones» quan parla de l’espai on es desenvoluparà un conflicte. Per exemple, el centre de Barcelona durant les vagues generals o els fets del 15M. Aquest detall ens indica que ells tenen molt clar que el que allà es desenvolupa no és només una baralla entre un exèrcit (la Brimo) i nosaltres (civils desarmades o precàriament armades); saben que una altra guerra s’està lliurant als caps de les persones, una guerra psicològica, social i de propaganda. Una guerra per legitimar l’ordre establert, un batalla per a la percepció d’allò que ocorre. Hem de tenir en compte que el 2016 no és el 2006, en què la il·lusió consumista i el fantasma del crèdit feien que tothom es cregués classe mitjana. Avui, el règim pateix una crisi de legitimitat, i és aquí on hem d’actuar a consciència. Si aquest front no està cobert, els hi deixem camp lliure per córrer i arrasar.

No tot s’hi val

Sabem que un titular pot fer mal, sabem inclús que l’amenaça d’un titular pot esdevenir una victòria, segurament petita. Sabem que, en la preparació d’una lluita, hem de treballar el camp comunicatiu com un camp més. L’argumentació, la selecció dels canals i l’obertura d’escletxes en l’opinió pública són fonamentals per ampliar les bases de la lluita, cobrir-nos les espatlles davant la repressió. Però no podem deixar a les seves mans la nostra comunicació. Sortir als mitjans ha de ser un acte preparat i conscient, no pot ser perquè sí. Hem de sortir a donar la cara, tenint clars els nostres arguments i repetint les nostres idees-força, perquè aquella persona que rep el nostre missatge travessi la cortina de fum, prejudicis i manipulacions que patim als mitjans, pugui arribar a connectar amb nosaltres i busqui altres canals per a informar-se. Hem d’obrir escletxes perquè trobin altres maneres d’arribar a nosaltres. Dependre únicament del que diguin els mitjans de comunicació és un suïcidi polític, és lligar-se de peus i mans.

No anem a «quedar bé»

Hem de tenir molt clar que, durant un conflicte, als mitjans no anem a «quedar bé». Ens trobarem moltes vegades amb preguntes incòmodes i amb respostes que no agradaran, però hem de tenir molt clar que allà hi som per reforçar el que passa al carrer. No hi som per permetre que ens divideixin entre bones i dolentes, no hi som per condemnar res, hi hem anat a donar la cara perquè creiem en allò que estem fent, hi hem anat a tirar llenya al foc, a dir «aquí estem i no ens en penedim de res». I fer aquest paper no és fàcil, s’ha de tenir el cap clar i els reflexos ràpids. Doncs ells sempre buscaran arraconar-te, que et contradiguis o claudiquis. És per això que creiem importantíssim que tot allò que fem pugui ser defensat públicament. Si no tenim arguments per defensar una acció davant el gran públic, és que aquesta no estava ben enfocada o calculada.

Anar contra l’establert i contra la legalitat és començar amb desavantatge, per això hem d’anar carregades de raons i amb les idees molt clares. Aptituds que requereixen formació prèvia i constant anàlisi dels esdeveniments per tal de sortir-ne beneficiades.

Quan tothom t'escolta, no és el moment de parlar i dir ben clar per què està passant el que està passant?

Però no podem deixar a les seves mans la nostra comunicació. Sortir als mitjans ha de ser un acte preparat i conscient, no pot ser perquè sí.

Un exemple: 15M – cas Parlament

Durant el 15M, tot i tenir els nostres peròs, en un principi totes anàvem a una, tot anava bé. Els mitjans ens eren favorables i ser una «15emera» estava bastant ben vist. Tot anava sobre rodes, però als despatxos d’Interior ens tenien una sorpresa preparada. I, com una coral, els mitjans van repetir fins a la sacietat allò que Interior els va dictar per desinformar sobre els fets de l’acció «Aturem el parlament». En unes hores, els mitjans van passar de descriure el 15M com un moviment exemplar per a la renovació de la democràcia i la recuperació de la societat del benestar, a descriure’l com un niu de perilloses i violentes antisistema que empraven tàctiques de guerrilla urbana… quan ni tan sols es va cremar res i el llançament d’objectes va ser simbòlic. Què va passar perquè un moviment s’ensorrés i es dividís per uns fets tan innocents? No estàvem madures per afrontar la criminalització del quart poder. El 15M era, en aquest sentit, massa jove i ingenu per creure que, si molestes de veritat, els mitjans se’t tiraran a sobre. D’aquí surt la vergonyosa roda de premsa d’AcampadaBcn del 15 de juny de 2011 (http://bit.ly/2gGBUuf) o la condemna de la FAVB (http://bit.ly/2gXJ3EJ). Exemples clars de divisió dins els moviments a causa de la pressió dels mitjans. Doncs, realment, a l’acció d’Aturem el Parlament no va haver-hi violència explícita, però sí un clar desafiament col·lectiu a l’ordre vigent.

La batalla pel Banc Expropiat: hòsties, mentides i cintes de vídeo

Sense entrar a jutjar les tàctiques de lluita, i amb tot el respecte i admiració cap al col·lectiu que ha bastit un autèntic espai de contrapoder a la Vila de Gràcia, on la solidaritat i el suport mutu eren els eixos que dinamitzaven el Banc Expropiat, ens agradaria fer uns apunts sobre l’ofensiva mediàtica que van desplegar els mitjans generalistes privats, llurs consells d’administració estan copats per representants de la banca, així com els mitjans públics, controlats pel mateix poder polític que dóna cobertura social i política a les pràctiques dels propietaris dels mitjans de comunicació privats. Sense cap mena de dubte, al mateix temps que la Brigada Mòbil estava obrint caps a la Vila de Gràcia, des de les redaccions de La Vanguàrdia, El Periódico, El País i d’altres mitjans, s’obria un altre camp de batalla en què la violència emprada no era física, però sí molt contundent. Magnificant, distorsionant i moltes vegades mentint obertament sobre els esdeveniments ocorreguts al voltant de la defensa del Banc Expropiat, es va intentar tapar la tasca feta entre el veïnat durant els quatre anys previs al desallotjament. S’arribava a extrems ridículs quan Josep Cuní entrevistava al presumpte propietari del cotxe capgirat durant la primera nit d’enfrontaments i aquest suposat propietari confonia el model i la marca del seu propi vehicle. Una altra situació que fregava el llindar del surrealisme era la protagonitzada per un reporter de «El Intermedio» quan entrevistava a un suposat portaveu del Banc Expropiat, el qual demanava perdó a Ada Colau pels incidents ocorreguts, quan es trobava acampat davant l’oficina que havia acollit fins al 25 de maig de 2016 el Banc Expropiat.

No hauria estat millor sortir i donar la cara? Quan tothom t’escolta, no és el moment de parlar i dir ben clar per què està passant el que està passant? La derrota mediàtica, el fet de ser presentades com a violentes i prou, no va condicionar l’estratègia al carrer? No és, en aquests casos, quan és important tenir el discurs ben preparat i ben estructurat per poder rebatre i desmuntar tots i cada un dels seus arguments? No podem fer front, col·lectivament, a les vanitats individuals que acostumen a abanderar els mitjans i els seus tertulians? Les respostes a aquestes preguntes no les tenim, ja que la tàctica mediàtica que es va seguir des dels col·lectius va ser la de fer el buit a tots els mitjans, inclosa la premsa alternativa i limitar-se a emetre comunicats via xarxes socials i el blog del Banc. Malgrat que la batalla mediàtica és una lluita en la qual nosaltres no escollim el terreny, ni el moment i, moltes vegades, no portem la iniciativa, no pot esdevenir un camp que deixem desert, ja que la natura avorreix el buit i sempre hi haurà algú que surti a omplir-lo. Millor que siguem nosaltres. De la mateixa manera que no volem que facin política per nosaltres, tampoc volem que siguin uns altres els que interpretin el nostre missatge.

Microlideratges i acumulació de capital polític

D’altra banda, veiem un altre perill en aquesta estratègia. Una és que el poder que et confereix sortir als mitjans i ser «coneguda» pot comportar la creació de lideratges, i que aquestes persones es creguin per sobre de les altres companyes i decideixin què i quan s’han de dir les coses. Per tal d’evitar que algú acumuli la legitimitat política i pugui desviar-la cap a altres interessos, com per exemple va passar amb l’Ada Colau, exportaveu de la PAH, que va utilitzar el prestigi que comportava fer de cara pública d’una organització que agrupa milers d’activistes arreu l’Estat espanyol sobre la base del suport mutu i l’acció directa per entrar a la política institucional. Per això creiem importantíssima la formació i la pràctica en aquest aspecte per tal d’aconseguir una capacitat coral i multifacètica per fer de portaveu. Les formes que ha de prendre la formació de portaveus i «representants mediàtiques» ha de ser diversa, sense prejudicis i amb molta imaginació i ganes de trencar esquemes a l’adversari. D’exemples i experiències no ens falten. Des del portaveu octogenari dels okupes de Cal Suís a Esplugues del Llobregat, fins a l’etern Pau Guerra de Can Vies, que es va anar reproduint en diferents cares i cossos. Altres vegades, per desgràcia, hauran de ser portaveus accidentals, i condicionades per la necessitat de donar resposta als atacs que patim. Sigui com sigui, haurem d’estar preparades i socialitzar els coneixements i experiències sobre l’art de comunicar.

Aquí deixem la nostra petita reflexió, que de ben segur és incomplerta, com a granet de sorra per avançar plegades i reflexionar sobre els temes que ens preocupen. Amb amor.