La necessària enemistat
Matons de l’empresa Servicios Elite Control Grup SL després del desallotjament de la Benaventurada.
“Allí donde crece el peligro, crece también la salvación”.
Friedrich Hölderlin
Friedrich Hölderlin
Ningú es queda indiferent avui davant
les següents dates: 1789, 1871, 1917, 1936, 1977. Evidentment ningú s’hi
va poder quedar en aquell moment. Les línies divisòries entre partits
eren tan profundes que mai va existir conciliació possible, en aquestes
situacions, les de la gran política, una simple mirada esclareix el
bàndol pel qual has pres part. S’assoleix el màxim grau d’intensitat
entre les diferents faccions, l’enemistat és total, les fronteres
abismals. En aquests moments no hi ha possibilitat de dubte, aquests són
els moments que determinen la història.
Tornar a definir els marges en els quals
estem combatent hauria de ser una de les nostres primeres tasques per
poder entreveure una mínima contingència en la victòria. Combatre en un
estat de les coses tal com el dels nostres temps, on la intencionada
indefinició permanent de l’enemic neutralitza qualsevol conflicte obert,
ens posiciona en una frustració irremeiable. L’ofensiva imperial de
desintensificació de tota hostilitat entre amic i enemic porta una
hostilitat intrínseca més profunda, aquella que no ets capaç de percebre
en claredat i per tant, d’oposar-t’hi. És una hostilitat que intenta
convèncer que no existeix, sent així més agressiva que qualsevol altra.
S’oculta, es dissol i a poc a poc va inundant tota existència,
canalitzant tota disputa cap a escenaris inoperants. Aquesta pau armada,
imposada per una hipotètica societat homogènia, reconciliada ja de les
velles guerres, on tot es pot resoldre a partir de canals democràtics,
elimina tota possibilitat de formació d’escletxes habitables en la
nebulosa imperial. Entrar en el seu joc, disputar la política en el seu
camp desactivat, intentar acabar amb el capitalisme o el patriarcat com a
subjecte eteri, utilitzant totes les abstraccions i indefinicions que
ens han sigut imposades, ens fa profundament dèbils. No es pot combatre
la boira.
Combatre en un estat de les coses tal com el dels nostres temps, on la intencionada indefinició permanent de l’enemic neutralitza qualsevol conflicte obert, ens posiciona en una frustració irremeiable.
Aquesta ofensiva es respira en la
insistent guerra d’uniformització per part del Partit de l’Ordre – no
m’estic referint a cap partit polític concret, sinó a una facció
organitzada – de tota singularitat existent en el si de qualsevol
comunitat política. Reduint tota forma de vida particular a un tot
absolut i abstracte, on s’imposa contínuament la lògica de l’eliminació
de qualsevol enemistat. Aplicant la conciliació democràtica com a
solució única, fins al punt que la pròpia forma del conflicte ja és una
victòria per a l’oponent, independentment del resultat final. La
incessant envestida que intenta desactivar tota possibilitat de vida
comuna que no segueix la lògica imperant.
Respecte a aquest intent continuat
d’indefinició constant de fronteres entre mons amics i mons enemics,
aquesta repetida estratègia de convertir en indescriptible tot el que
se’ns oposa, creiem que és primordial fer una inversió de perspectiva.
Ser totalment capaços de disseccionar ininterrompudament aquest espectre
indeterminat per a enfrontar-nos-hi pas a pas. Traçar clares línies
divisòries entre la manera en què s’habiten les nostres formes de vida i
les enemigues. L’única possibilitat de comprendre aquesta frontera
resideix en una participació, en prendre part d’una manera existencial,
és a dir, excavar en cada aspecte de la vida una trinxera que sigui
capaç d’anar descobrint progressivament on estem i contra qui ens
enfrontem. Hem de ser capaços de senyalar en cada moment on està
l’enemic i això només succeïra quan la nostra vida comuna s’afirmi en
tots els àmbits.
Deia Carl Schmitt: «El sentido de la
distinción amigo-enemigo es marcar el grado máximo de intensidad de una
unión o separación, de una asociación o disociación». És per
aquest fet que podem sostenir que tota exacerbació d’una forma de vida
col·lectiva que s’afirma existencialment provoca un augment d’intensitat
en el si d’ella mateixa i entra en conflicte amb una altra, és a dir,
desvela un enemic, en tant que l’omple també d’intensitat. En tot combat
vertader, els partits s’enfronten sense complexos, la claredat és
aclaparadora. En cap moment estem parlant de construir noves identitats,
sinó d’habitar situacions.
Per tant, sempre serà més hostil la
indistinció, que es fonamenta en la despolitització de tota enemistat,
que el propi enemic que s’omple d’intensitat i s’enfronta materialment.
L’òrgan d’expressió del Partit de l’Ordre, El País, deia en una
editorial fa uns dies: «En una sociedad abierta, el enemigo no es
quien piensa de otra manera o nos quiere convencer con sus argumentos,
sino quien quiere destruir el diálogo y la mera posibilidad de
discrepancia legítima». En un moment en que per raons obvies el
conflicte s’aguditza, on la intervenció política adquireix la densitat
suficient per transcendir les paraules i organitzar-se com a adversaris,
veien com de forma desesperada s’intenta neutralitzar tot augment
d’hostilitat, tota possibilitat d’existència consistent.
Una circumstància interessant a observar
és l’okupació de la Benaventurada – al barri de les Corts de Barcelona –
i el posterior conflicte amb els veïns. La qüestió que ho fa
interessant no és precisament que hi hagi una nova okupació a Barcelona,
sinó com s’han organitzat els veïns per aturar-la. Podem adduir-ho a
moltes raons, probablement, la fonamental, sigui que el barri on s’ha
produït l’okupació té una renda per càpita bastant superior a la mitja
de la ciutat. Tot i així, no deixa de ser sorprenent que ciutadans
demòcrates que confien amb l’Estat, la democràcia i la llei hagin
trencat l’atomització, passant de la indignació a l’acció,
organitzant-se per aturar l’okupació. Les companyes presents allí
expliquen que la regidora del partit de l’IBEX 35 hi estava darrere,
aquesta qüestió pot aportar una mica de llum a l’assumpte. El fet és que
el fenomen de l’okupació s’ha estès de tal manera en aquesta ciutat,
que la legalitat estatal no dóna la resposta desitjada als amics de la
propietat, i aquests s’organitzen paraestatalment per aturar un problema
que s’està desbordant. No únicament s’observa en aquest cas, on veïns
s’organitzen per evitar com ells deien «un Can Vies II», sinó també amb
els matons que hi havia a la porta. Aquest esdeveniment, existent en els
últims anys, però invisible en la majoria de casos i tractat com a
quelcom privat, està transcendint aquesta esfera oculta i es desvela
públicament. Han aparegut les primeres campanyes contra aquestes forces
de xoc – concretament contra Desokupa –, inclús alguns enfrontaments,
les companyes d’alguna manera ens estem preparant per a eliminar aquest
obstacle. Paral·lelament, sempre pendents de ficar cullerada en tot el
que adquireix certa rellevància, el think thank de l’Ajuntament de
Barcelona – l’Observatori DESC – ja ha preparat la seva querella en
defensa de la democràcia. La qüestió que ens hauríem de plantejar és:
Què incrementarà la intel·ligència col·lectiva del nostre partit, la
superació d’aquest problema ràpidament a partir d’una resolució judicial
per part de gent externa al conflicte o la lenta i tortuosa resolució
del problema a partir de nombrosos conflictes ascendents per part
nostra? La resposta, per a tot aquell que forma part del nostre partit,
sembla obvia.
Podem extraure, doncs, una conclusió
clara, la legitimitat estatal per a la resolució de conflictes des d’una
posició de neutralitat, s’està desbordant per un augment de la
intensitat entre dos partits que s’oposen. L’esterilització ciutadana
està desapareixent a poc a poc i com a conseqüència una política als
marges està agafant cos. L’hostilitat augmenta, els enemics es
defineixen, el combat es clarifica. Que ja no hi hagi únicament Mossos
als desallotjaments, sinó que també hi hagi matons i veïns, significa
que per al Partit de l’Ordre utilitzar únicament els Mossos ja no és
efectiu. Per tant, els estem desplaçant cap a un camp de disputa on
l’Estat ja no és el jutge omnipresent sinó que formes de vida divergents
s’institueixen com a adversaris buscant legitimitats pròpies, un nou
escenari, amb moltes més possibilitats, s’albira a l’horitzó.
En un primer moment trontollarem davant
aquesta nova composició de la conjuntura, on l’enemic també s’organitza.
No sabrem com combatre ni a uns veïns que ens atacaran discursivament,
ni a uns matons que ens atacaran físicament. De totes maneres, no serà
més que un obstacle en el nostre camí, un fenomen tan estès com el de
l’okupació en aquesta ciutat, que probablement augmentarà en els pròxims
anys com a conseqüència de l’imparable augment dels lloguers – un 25%
únicament durant aquest any a Barcelona – i que ha transcendit el perfil
dels sempre-okupes, difícilment serà aturat si tenim l’audàcia
necessària en aquests moments. És imprescindible aprofundir en la ferida
que s’ha obert en el drama de l’habitatge. No defugir aquesta
hostilitat i recuperar la violència – física i discursiva – de la qual
hem estat desposseïts serà clau en aquest enfrontament. En el moment en
què siguin capaços de superar aquesta conjuntura, el Partit de la
Insurrecció avançarà vertiginosament.
No sabrem com combatre ni a uns veïns que ens atacaran discursivament, ni a uns matons que ens atacaran físicament.
L’increment de l’enemistat és inevitable en un món que s’enfonsa a passos agegantats.
Per a veure una situació similar, però
on els dos partits es situen en un escenari d’enfrontament més intens no
està de més, mirar una mica cap al nord, creuar els Pirineus i
situar-nos a França, on la conjuntura està molt interessant. Per una
banda podem veure com el moviment contra la llei Treballa!, després de
quatre mesos de vagues en la majoria de sectors professionals, el
bloqueig de refineries de petroli, la base sindical de la CGT enfrontada
feroçment a la cúpula, Black blocks de mils de persones a Paris,
expropiacions de supermercats generalitzades, atacs d’adolescents a
comissaries al ritme de MHD. La ZAD – Zone A Deféndre – de
Notre-Dame-Des-Landes en perill de desallotjament amb els seus partisans
atrinxerats, preparant la resistència fins a les últimes conseqüències.
Per altra banda, un Estat d’urgència contra el «terrorisme» que fa
l’ambient irrespirable, prohibicions a accedir a algunes regions a
diferents persones, un Front National encoratjat, manifestacions de
alguns mils policies encaputxats i armats, un racisme estructural
totalment arrelat en tots els estrats de la societat, un país dislocat
fins al més profund de les entranyes. Entre tot això, una esquerda, que
es profunditza i que clarifica la situació, cada cop és més fàcil veure
amb qui podem desertar.
L’increment de l’enemistat és inevitable
en un món que s’enfonsa a passos agegantats, la contínua fugida
endavant mostra les primeres dosis d’esgotament. Mentrestant, mons amics
i mons enemics inunden les nostres vides. Al mateix moment el Partit de
l’Ordre intentarà neutralitzar democràticament tota expressió
dissident, fent tendir tot camp intensiu a zero. La seva estratègia
només canviarà en el moment en què el nostre món sigui habitable, en
aquell instant aquest partit també s’omplirà d’intensitat i ens atacarà
ferotgement. Prendre la iniciativa en aquest moment és imprescindible,
no anar sempre a remolc de les situacions, sense aquesta intuïció serem
aixafats per un poder monstruós. Estar juntes, no defugir el conflicte,
teixir vincles indissolubles entre les nostres comunes, confiar en els
moments de dubtes, estimar-nos profundament, únicament així el Partit de
la Insurrecció serà capaç d’estar a l’altura de les circumstàncies.
