Sobre el col·lapse, nou llibre de Carlos Taibo
Acabo de publicar un llibre titulat Colapso. Capitalismo terminal, transición ecosocial, ecofascismo (Los Libros de la Catarata).
Em permeto resumir aquí, amb vocació fonamentalment pedagògica, algunes
de les tesis que defenso en aquesta obra. Ho faig, d’altra banda, des
de la certesa que el debat relatiu a un eventual col·lapse general del
sistema que patim falta de forma flagrant tant en els mitjans
d’incomunicació com entre els responsables polítics. Dit això, agrego
que no estic en condicions d’afirmar taxativament que es produirà aquest
col·lapse general, i menys encara d’avançar una data sobre aquest tema.
Em limito a assenyalar que aquest col·lapse és probable. No només això:
que les dades que van arribant conviden a concloure que és cada vegada
més probable, una cosa que, per si sola, convidaria a assumir una
estratègia de reflexió, de prudència i, clar, d’acció.
Què és el col·lapse?
El col·lapse és un procés, o un moment,
del que es deriven diverses conseqüències delicades: canvis
substancials, i irreversibles, en moltes relacions, profundes
alteracions pel que fa a la satisfacció de les necessitats bàsiques,
reduccions significatives en la grandària de la població humana, una
general pèrdua de complexitat en tots els àmbits -acompanyada d’una
creixent fragmentació i d’una reculada dels fluxos centralitzadors-, la
desaparició de les institucions prèviament existents i, finalment, la
fallida de les ideologies legitimadores, i de molts dels mecanismes de
comunicació, de l’ordre antecessor.
Importa subratllar, de qualsevol manera,
que alguns dels trets que s’atribueixen al col·lapse no tenen
necessàriament una condició negativa. Tal és el cas dels que es
refereixen a una nova ruralització, als guanys en matèria d’autonomia
local o a una general reculada dels fluxos jeràrquics. Deixant això de
banda, és raonable avançar que el concepte de col·lapse té certa
dimensió etnocèntrica: és molt difícil –o molt fàcil- explicar què és el
col·lapse a un nen nascut a la franja de Gaza; no ho és tant, per
contra, fer-ho entre nosaltres.
P
Quines són les causes previsibles d’un col·lapse general del sistema?
x
Conforme a una visió molt estesa, i
controvertida, caldria identificar dues causes principals del col·lapse,
en el benentès que a la rebotiga n’operarien d’altres que arribat el
cas podrien adquirir un paper prominent o oficiar com a multiplicadors
de tensió. Les dues causes principals són el canvi climàtic i
l’esgotament de les matèries primeres energètiques que emprem.
Pel que fa al canvi climàtic, sembla
inevitable que la temperatura mitjana del planeta pugi almenys dos graus
pel que fa als nivells anteriors a l’era industrial. Quan s’assoleixi
aquest moment ningú sap el que vindrà després, més enllà de la certesa
que no serà precisament saludable. Conegudes són, d’altra banda, les
conseqüències esperables del canvi climàtic: a més d’un increment
general de les temperatures es faran valer –es fan valer ja- una pujada
del nivell del mar, un progressiu desglaç dels pols, la desaparició de
moltes espècies, l’extensió de la desertització i de la desforestació,
i, en fi, problemes creixents en el desplegament de l’agricultura i la
ramaderia.
Pel que fa a l’esgotament de les
matèries primeres energètiques, el primer que cal subratllar és la
nostra dramàtica dependència en relació amb els combustibles fòssils. Si
renunciem al petroli, al gas natural i al carbó, no quedarà res de la
nostra civilització termoindustrial. Segons una estimació,
sense aquests combustibles un 67% de la població del planeta moriria.
Antonio Turiel sosté que el pic conjunt de les fonts no renovables es
produirà el 2018, de tal manera que inequívocament la producció
d’aquelles es reduirà i els preus s’incrementaran en un escenari en el
qual caldrà aportar cada vegada més energia per obtenir cada vegada
menys energia. Encara que es poden imaginar canvis en la combinació de
fonts que avui emprem, amb un major pes assignat, per exemple, a les
renovables i al carbó, no hi ha substituts a curt i mig termini per a
les fonts presents. Qualsevol canvi reclamarà, inequívocament,
transformacions onerosíssimes.
Entre els elements acompanyants del
col·lapse que podrien adquirir, si s’escau, un relleu principal no està
de més que esmenti els que segueixen: (a) la crisi demogràfica; (b) una
delicadíssima situació social –amb més 3.000 milions d’éssers humans
condemnats a malviure amb menys de 2 dòlars diaris-; (c) l’esperable
extensió de la fam, acompanyada, en molts casos, d’una escassetat
d’aigua; (d) l’expansió de les malalties –en la forma d’epidèmies i
pandèmies, de multiplicació dels càncers i les malalties cardiovasculars
i de reaparició de dolències com la tuberculosi-; (e) un entorn
infernal per a les dones –són el 70% dels pobres i desenvolupen el 67%
del treball, per rebre només un 10% de la renda-; (f) el presumible
efecte multiplicador de la crisi financera, amb les seves seqüeles en
forma de caotització, inestabilitat, pèrdua de confiança i incertesa;
(g) la fallida de molts Estats, estretament vinculada a les guerres de
rampinya assestades per les potències del Nord; (h) les seqüeles de la
subordinació de la tecnologia als interessos privats; (i) una petjada
ecològica disparada –l’espai bioproductiu consumit avui és de 2,2
hectàrees per habitant, per sobre de les 1,8 que la Terra posa a la
nostra disposició-, i (j) una inquietant idolatria del creixement
econòmic.
Quins són els trets previsibles de l’escenari posterior al col·lapse?
Qualsevol resposta a aquesta pregunta ha
de ser per força especulativa. Perquè no passés així hauríem de
conèixer les causes majors del col·lapse, si aquest té un caràcter
sobtat o no, les seves eventuals variacions geogràfiques o la naturalesa
de les reaccions suscitades. Encara que tampoc és possible fixar el
moment del col·lapse, no està de més que assenyali que molts analistes
es refereixen sobre aquest tema als anys que separen 2020 i 2050.
Fins i tot amb això, i si es tracta
d’identificar els trets generals de la societat postcolapsista, bé poden
ser aquests: (a) una escassetat general d’energia, amb efectes visibles
en matèria de transport, subministraments i turisme, i a l’empara d’una
general desglobalització; (b) greus problemes per a la preservació de
moltes de les estructures de poder i dominació, i en particular per les
més centralitzades i tecnologitzades; (c) una aguda confrontació entre
fluxos centralitzadors, hipercontroladors i hiperrepressius, d’una
banda, i fluxos descentralitzadors i llibertaritzants, per l’altre; (d)
inquietants confusions entre el públic i el privat, amb una manifesta
extensió de la violència de la qual seran víctimes principals les dones;
(e) una trama econòmica general marcada per la reducció del creixement,
el tancament massiu d’empreses, l’extensió de la desocupació, la
desintegració dels anomenats Estats del benestar, la pujada dels preus
dels productes bàsics, la fallida del sistema financer, l’enfonsament de
les pensions i reculades visibles en sanitat i educació; (f) un
deteriorament general de les ciutats, amb pèrdua d’habitants i
desigualtats creixents; (g) un escenari delicat al món rural, resultat
de la mala gestió dels sòls, del monocultiu, de la mecanització i de la
mercantilització, i (h) una reducció de la població planetària.
En el cas precís de la península
Ibèrica, els antecedents són dolents, com ho testimonien l’abandó de les
energies renovables, el balafiament i l’escassa eficiència energètica,
la lamentable aposta per l’alta velocitat ferroviària i per les
autopistes, la baixa producció de matèries primeres energètiques, l’alt
consum de petroli i, en fi, a la rebotiga, el deute. El canvi climàtic
es traduirà abans de res en una pujada notable de les temperatures en la
meitat meridional de la península, amb efectes greus sobre
l’agricultura i una insalvable crisi de la indústria turística. Això al
marge, es faran valer fenòmens planetaris com els vinculats amb la
fallida d’empreses, l’explotació laboral, l’empobriment, la crisi
financera, la desnutrició, el deteriorament de la sanitat i el descrèdit
de les institucions.
P
Què proposen, com a alternativa, els moviments per la transició ecosocial?
x
Substancialment el que proposen no és
altra cosa que una recuperació del vell projecte llibertari de la
societat autoorganizada des d’a baix, des de l’autogestió, des de la
democràcia i l’acció directes, i des del suport mutu. Si es tracta
d’identificar, de qualsevol manera, alguns dels trets d’aquesta
transició ecosocial, i de l’escenari final acompanyant, bé poden ser els
que segueixen: (a) la reaparició, en el terreny energètic, de velles
tecnologies i hàbits, en un escenari de menor mobilitat i de reculada
visible de l’automòbil en profit del transport públic; (b) el
desplegament d’una infinitat d’economies locals descentralitzades; (c)
l’assentament de formes de treball més dur, però en un entorn millor,
sense desplaçaments, amb ritmes més pausats, amb el desig de garantir
l’autosuficiència, i sense empresaris ni explotació; (d) la progressiva
remissió de la societat patriarcal, en un escenari de repartiment dels
treballs i de reculada de la pobresa femenina; (e) una reducció de
l’oferta de béns, i en particular de la dels productes importats, en un
marc de sobrietat i senzillesa voluntàries; (f) la recuperació de la
vida social i de les pràctiques de suport mutu; (g) una sanitat
descentralitzada basada en la prevenció, en l’atenció primària i en la
salut pública, amb un menor ús de medicaments; (h) el desplegament de
fórmules de deseducació extremadament descentralitzades; (i) una vida
política marcada per l’autogestió i la democràcia directa; (j) una
general desurbanització, amb reducció de la població de les ciutats,
expansió de la vida dels barris i progressiva desaparició de la
separació entre el mitjà urbà i el rural, i (k) una activa tornada a la
ruralitat, amb creixement de la població del camp en un escenari definit
per les petites explotacions i les cooperatives, la recuperació de les
terres comunals i la desaparició de les grans empreses. Cinc verbs
resumeixen, per ventura, el sentit de fons de moltes d’aquestes
transformacions: decréixer, desurbanitzar, destecnologitzar,
despatriarcalitzar i descomplicar.
Què és l’ecofeixisme?
Encara que el prefix “eco-“ se sol
identificar amb realitats saludables, no està de més que assenyali que
en el partit nazi, el partit de Hitler, operava un poderós grup de
pressió de caràcter ecologista, defensor de la vida rural i recelós
davant les conseqüències de la industrialització i de la
tecnologització. Cert és que aquest projecte es bolcava en favor d’una
raça triada que havia d’imposar-se, sense aturar-se en els mitjans, a
tots els altres…
Carl Amery ha subratllat que estaríem
molt equivocats si concloguéssim que les polítiques que van abraçar els
nazis alemanys vuitanta anys enrere remeten a un moment històric
singular, conjuntural i, per això, afortunadament irrepetible. Amery ens
emplaça a estudiar aquestes polítiques donat que bé poden reaparèixer
entre nosaltres, no defensades ara per ultramarginals grups neonazis,
sinó postulades per alguns dels principals centres de poder polític i
econòmic, cada vegada més conscients de l’escassetat general que
s’aveïna i cada vegada més decidits a preservar aquests recursos
escassos en unes poques mans en virtut d’un projecte de darwinisme
social militaritzat, això és, d’ecofeixisme. Aquest últim, que en una de
les seves dimensions principals respon a presumptes exigències
demogràfiques, reivindicaria la marginació, si escau l’extermini, de
bona part de la població mundial i tindria ja manifestacions preclares
en la renovada lògica imperial que abracen les potències occidentals.
Cert és que l’escenari general de crisi energètica pot afeblir
sensiblement els actius al servei d’un projecte ecofeixista.
P
Què és el que la gent comuna pensa del col·lapse?
x
El col·lapse suscita reaccions vàries.
Una d’elles s’assenta, sense més, en la ignorància, visiblement induïda
pel negacionisme que proposen les grans empreses pel que fa al canvi
climàtic o a l’esgotament del petroli. Una segona reacció beu d’un
optimisme sense fre, traduït en una fe cega en què allò que desitgem es
farà realitat, en la intuïció que els canvis seran lents, predictibles i
manejables, en la certesa que encara tenim temps o, finalment, en la
confiança en els governants. Una tercera posició és la dels qui estimen
que inexorablement apareixeran tecnologies que permetran resoldre tots
els problemes. No falten, en un quart estadi, els qui prefereixen
acollir-se al carpe diem i, a aquest efecte, consideren que
només ha de preocupar-nos el més immediat i el que està més a prop. Hi
ha qui s’acull, en suma, al concepte de culpa i addueix, bé que no té
cap obligació de resoldre els problemes que van crear uns altres, bé que
l’espècie humana s’ha fet mereixedora, per la seva conducta, d’un
càstig severíssim.
En aquest mateix ordre de coses,
Elisabeth Kubler-Ross ha identificat cinc etapes en el processament del
col·lapse: la negació, l’angoixa, l’adaptació, la depressió i
l’acceptació. Per darrere de moltes de les reaccions esmentades
s’aprecia, de qualsevol manera, el designi, en bona part de la població
del Nord opulent, de no renunciar a la seva manera de vida present, i de
preservar els nivells actuals de consum i de status social. I
s’aprecia també una ferma negativa a pensar en les generacions
esdevenidores i en les altres espècies que ens acompanyen a la Terra.
Esquivar el col·lapse?
El capitalisme és un sistema que ha
demostrat històricament una formidable capacitat d’adaptació als reptes
més dispars. La gran pregunta avui és la relativa a si, portat d’un
impuls incontenible encaminat a acumular espectaculars beneficis en un
període de temps molt breu, no estarà cavant la seva pròpia tomba, amb
l’agreujant, clar, que dins de la tomba hi estem nosaltres.
Davant el risc d’un col·lapse proper, al
món alternatiu les respostes són, en substància, dues. Mentre la
primera entén que no queda un altre horitzó que el d’esperar a que
arribi aquest col·lapse -serà l’únic camí que permeti que la majoria
dels éssers humans s’adonin dels seus deures-, la segona considera que
cal sortir amb urgència del capitalisme i que sobre aquest tema, i a
títol provisional, la cosa que es troba al nostre abast és obrir espais
autònoms autogestionats, desmercantilitzats i, tant de bo,
despatriarcalitzats, propiciar la seva federació i acréixer la seva
dimensió de confrontació amb el capital i amb l’Estat. Si uns
interpreten que aquests espais ens serviran per esquivar el col·lapse,
uns altres creuen que és preferible concebre’ls com a escoles que ens
prepararan per sobreviure en l’escenari posterior a aquell. El més
probable, de qualsevol manera, és que no aconseguim evitar el col·lapse:
el que està al nostre abast és, més aviat, postergar una mica la seva
manifestació i, tal vegada, mitigar algunes de les seves dimensions més
negatives.
Sembla clar, de qualsevol manera, que no
hi ha cap motiu seriós per dipositar la nostra esperança en unes
institucions, les del sistema, sotmeses als interessos privats,
jerarquitzades, militaritzades i aberrantment curterministes. Una de les
estratègies més grans del capitalisme contemporani es beneficia de
l’enorme habilitat que el sistema mostra a l’hora d’evitar que ens fem
les preguntes importants. I és que una obstinació principal del
capitalisme actual consisteix a buscar desesperadament matèries primeres
i tecnologies que ens permetin conservar allò del que avui disposem,
sense permetre que ens preguntem pel principal: realment ens interessa
conservar això amb el que avui comptem, o amb el que compten, més ben
dit, uns pocs?
