AmargAmèrica
Imatge: Gage Skidmore / La Directa
El passat 9 de novembre, tenia classe de
l’assignatura d’Història Contemporània amb els meus alumnes de
periodisme. La victòria de Trump a la matinada anterior havia generat un
ambient depriment. Com no podia ser d’altra manera, vam dedicar els
primers minuts per debatre sobre la transcendència del fet i especular
sobre les possibles conseqüències. Els vaig advertir que molt
probablement recordarien aquell dia, perquè potser seria un punt
d’inflexió d’aquells que condicionen trajectòries vitals, individuals i
col·lectives, sense saber exactament com ni amb quina intensitat.
Vint-i-set anys enrere, exactament un
altre 9 de novembre, vaig tenir una sensació semblant, encara que en un
sentit contrari. Aleshores estaven desmuntant el mur de Berlín i una
onada d’optimisme recorria Europa. La fi de la Guerra Freda semblava que
ens portaria a un món amb menys tensions internacionals, sense
l’amenaça del botó nuclear i amb la possibilitat de reconciliació entre
dos blocs antagònics, potser amb una síntesi entre el millor de tots dos
mons. Reconec que vam pecar d’ingenuïtat. Certament aquell fou un dia
transcendent que afectà les nostres vides, encara que no ben bé com ens
pensàvem. Sense model alternatiu, el bloc occidental ha viscut una
terrible involució política i econòmica que ha tingut com a contrapunt
una desigualtat extrema, estesa com una plaga de llagostes, disposada a
devorar societats senceres. La precarietat ha esdevingut la principal
llei del mercat laboral, l’equilibri del terror ha deixat pas a nous
actors internacionals que fan servir el vell fonamentalisme i
l’imperialisme de tota la vida de potències menors, mentre que la
política exterior dels USA, despullada de qualsevol idealisme, s’ha
dedicat a intervenir de manera matussera, defensant interessos de baixa
volada, i sembrant el caos i el neoliberalisme manu militari. Tot
plegat, potser hi ha hagut creixement econòmic, potser disposem de més
“gadgets”. El preu a pagar, en canvi, sembla onerós: milions de persones
sense perspectives, sense futur, amb unes desigualtats insultants, amb
una degradació de la convivència i una imbecilització de la gent que
esfereeix, i que ha tingut les seves conseqüències.
Els meus estudiants tenien aquesta por. Que a partir del 9 de novembre de 2016 les coses es facin més difícils i complicades.
Que el món esdevingui encara més
perillós. Que es tracti la complexitat (i la diversitat) a garrotades en
el clàssic recurs a inventar bocs expiatoris (habitualment de pell
fosca). Tanmateix, també vam pensar que molta gent ahir, allà i aquí,
devia estar contenta i il·lusionada. Jo afegiria que tan il·lusionada
com ingènuament ho estàvem nosaltres vint-i-set anys enrere. Una
ingenuïtat suïcida, perquè objectivament les perspectives són
descoratjadores. Cert és que la globalització és culpable de la
degradació de les perspectives de milions de persones que la sociologia
nord-americana ubicava en la categoria de “classes mitjanes”. Que moltes
fàbriques es van deslocalitzar a països en què és més fàcil explotar la
gent, o que el suposat “lliure comerç” és una fórmula de
neocolonialisme encobert, o que la importació de treballadors pobres
(altrament denominada immigració) representa una competència deslleial
en el mercat de treball i alimenta bombolles especulatives. Tanmateix,
aquests fets tangibles, aquesta desesperació sorda, aquesta
proletarització invisible, sembla haver estat resolta de la pitjor
manera possible, lliurant el poder nuclear a un dels principals artífexs
i col·laboradors d’aquesta situació.
“Pels seus actes els coneixereu”, ens
diu l’evangeli de Sant Mateu. Gent com en Donald Trump ha sabut
manipular els sentiment difús de degradació social i frustració
psicològica d’estrats sencers de la societat nord-americana a qui la
propaganda els feia pensar que pel fet d’haver nascut mascles i blancs
tenien un estatus superior a la resta. I tanmateix, s’han llençat a les
mans d’un tipus sense escrúpols ni autocontrol, ensinistrat en l’art del
totalitarisme d’empresa. Com a empresari, Trump és un pinxo que tracta
els seus treballadors com a vassalls, que persegueix els sindicats, que
fa de l’explotació un art, i que busca el lideratge a partir d’un posat
de mascle alfa a partir d’un ego superaltiu. En certa mesura és lògic
que molts l’adorin. Al cap i a la fi, la identitat nord-americana es
fonamenta en aquests vells preceptes de lideratge, competitivitat i
violència. El culte al guanyador, a l’acumulació material, a l’acció
directa sense subterfugis forma part de l’ABC del que s’espera de
qualsevol nen que comença l’Elementary School. A nivell simbòlic,
l’esport nacional, el futbol americà, no deixa de representar
metafòricament aquesta filosofia: força bruta, i algú que agafant una
pilota passa per damunt el contrari fins obtenir una victòria sense
discussió, en partits en què el reglament impedeix l’empat. Trump és
així, un tipus violent, amb habilitat per manipular el ressentiment, i
tripijocs per aconseguí el que vol sense manies per trepitjar els
enemics o aprofitar-se dels amics per endur-se la glòria.
Forma part de la tradició. Entre els
meus novel·listes preferits, hi ha en Jonathan Frentzen, el qual,
gràcies a novel·les com “Les correccions” o “Llibertat” retrata aquesta
lenta evolució de les darreres generacions d’aquests grups que passen de
l’optimisme posterior a la segona guerra mundial a aquest enfonsament
en la misèria moral que ens ha dut la involució neoliberal. Tanmateix,
Frentzen, que és un novel·lista amb grans habilitats literàries, fa
sovint incursions en les genealogies familiars dels personatges, indaga
en els personatges europeus que fa segle i mig van trencar els seus
lligams, les seves relacions personals amb els seus països i famílies i
es van instal·lar en un territori del qual es van apropiar sense
recances ni manies a l’hora d’imposar-se violentament. Frentzen relata
sovint com milions de persones es van voler reinventar des d’un
individualisme extrem per instal·lar-se en una mena d’autisme
autocomplaent. Generacions després, reapareixen els fantasmes familiars
de la duresa i el ressentiment, dels dimonis que reemergeixen quan les
coses no van bé i l’amargor s’instal·la i se sublima en política.
I tanmateix, l’americana és una cultura amb gran capacitat de seducció, amb una música sublim, una història fascinant, personatges impressionants i alguns episodis del passat admirables, allò que alguns denominen “soft power”. És un país peculiar capaç del millor i del pitjor. Ara sembla que obrim una etapa història en què no se’ns convida precisament a l’optimisme. El pitjor no és el dia d’avui, sinó les incerteses que s’obren a partir d’ara, en els esdeveniments d’aquesta nova etapa històrica.
Malgrat que el passat 9 de novembre va ser un dia que recordarem, crec hauria de ser una d’aquelles jornades per oblidar.
