[Sindical] La negociació col·lectiva de la CNT, actualitat i futur
Genís Ferrero
El model de relacions laborals
vigent ha tingut un gir cap a la negociació de centre de treball en els
darrers anys, en gran part com a conseqüència de les darreres reformes
laborals de l’estat espanyol. La possibilitat que la negociació
col·lectiva de centre treball alteri a la baixa les condicions laborals
dels convenis sectorials ha provocat dos grans canvis en les relacions
laborals actuals.
D’una banda la negociació sectorial
basada en quotes de representativitat sap que no pot aspirar a grans
pactes amb les diverses patronals, ja que les empreses poden alterar-ne
el resultat d’aquesta negociació amb negociacions a la baixa en àmbits
inferiors, com els centres de treball o d’empresa. Per altra banda poder
fer front a aquesta constant amenaça de l’empresariat als centres de
treball implica una millor i major organització de base a les empreses,
això significa afiliació i sobretot mobilització.
Aquest darrer punt entra en contradicció
amb la inèrcia heretada dels Pactes de la Moncloa, que enlloc
d’enfortir un model de negociació col·lectiva que cerqui la confrontació
entre classes per assolir una redistribució major de la riquesa, el
sindicalisme de concertació ha fomentat al contrari unes relacions
laborals basades en la conciliació entre classes, promovent la
desorganització de la seva classe als centres de treball a fi d’obtenir
una estructura sindical basada en la representativitat i les quotes de
negociació a gran escala, que retro alimenta les estructures sindicals
dependents d’aquest model per la seva pròpia supervivència (subvencions,
alliberats, cursos de formació, participació en òrgans de gestió
estatals i altres institucions…).
Centre de Treball, Territori i Consciència de Classe
Davant d’aquesta realitat la CNT va
aprovar al seu darrer XI Congrés una sèrie d’acords en matèria sindical
que venien a cristal·litzat un impuls al treball que es venia
desenvolupant de forma progressiva des de principis del 2000.
Vull considerar aquí dos aspectes
fonamentals: el sindicalisme d’implantació als centres de treball i
d’implantació al territori.
L’objectiu és desenvolupar un model sindical propi, independent del model de relacions laborals de concertació, que doti als llocs de treball d’una estructura sindical autònoma, assembleària i basada en la afiliació i auto-organització per mitjà del sindicat. Aquesta estructura, que històricament CNT ha desenvolupat per mitjà de les seccions sindicals ha acabat de reforçar-se no només en el pla teòric si no el pràctic.
L’objectiu és desenvolupar un model sindical propi, independent del model de relacions laborals de concertació, que doti als llocs de treball d’una estructura sindical autònoma, assembleària i basada en la afiliació i auto-organització per mitjà del sindicat. Aquesta estructura, que històricament CNT ha desenvolupat per mitjà de les seccions sindicals ha acabat de reforçar-se no només en el pla teòric si no el pràctic.
La possibilitat d’enquadrar seccions
sindicals en els diversos nivells organitzatius de les empreses i grups
d’empresa ha dotat a CNT d’una estructura molt flexible d’adaptació a la
nova realitat laboral: subcontractes, externalitzacions, falsos
autònoms, grups d’empresa, etc.
Treure el conflicte al carrer, cercar les aliances amb el teixit associatiu i la empatia general de la població ajuda a superar la dinàmica d’aïllament.
La CNT crea seccions sindicals de
centre de treball, d’empresa i de grup d’empreses segons les capacitats
d’implantació i adaptació. Per separat o simultàniament.
Per altra banda, tenim un anàlisis de la
realitat social que ens orienta cap a la implantació territorial, que
des de la perspectiva anarcosindicalista significa el desenvolupament de
la nostra acció sindical arrelant-la al teixit social allà on ens
implantem. Vincular les lluites laborals al teixit econòmic i social del
territori on tenen lloc aboca a superar el marc de l’empresa en el
desenvolupament del conflicte. Treure el conflicte al carrer, cercar les
aliances amb el teixit associatiu i la empatia general de la població
ajuda a superar la dinàmica d’aïllament del conflicte entre Capital i
Treball en els centres de treball i és una eina de propaganda pel fet.
Per a CNT les dues formes d’abordar
l’acció sindical, si les fem interactuar, són una potent via d’estendre
la consciència i cultura de classe. Socialitzar el conflicte laboral
implica superar les dinàmiques actuals del sindicalisme de concertació.
Dotar-nos d’eines pròpies per superar les limitacions legals
És evident que una pràctica
sindical al marge de les eleccions sindicals implica un punt de partida
amb dificultats afegides. Malgrat tot la CNT està assolint gràcies a la
seva acció sindical en augment avanços en jurisprudència, que mica en
mica ens garanteixen drets essencials a l’acció sindical com l’accés a
la informació malgrat actuar fora de la representació unitària.
Però independentment d’aquesta
important tasca d’aglutinar aquests elements jurídics gràcies al Gabinet
Tècnic Confederal, el sindicat ha de ser capaç de reforçar-se amb eines
pròpies que ajudin a superar els marcs legals. Partint de la base que
qualsevol sindicat amb implantació suficient, té accés a la Negociació
Col·lectiva, quan aquesta supera el marc de la concertació i cerca una
redistribució de la riquesa en l’àmbit de l’empresa o el centre de
treball es genera un conflicte inevitablement.
El model de concertació social
buscarà minvar les aspiracions de la plantilla a fi d’assolir un acord
ràpid i que mantingui la pau social. El model de CNT ha de posar en mans
dels treballadors i les treballadores fins on volen arribar, i per tant
ha d’oferir eines adequades per desbancar la concertació social i que
el conflicte sigui exitós pels seus interessos.
A més a més de tota la maquinària de
solidaritat i suport mutu que significa el propi sindicat, la realitat
socioeconòmica de la població demanda de recursos econòmics per fer
front a una lluita sostinguda. En un context on la major part de la
població és dependent de crèdits i hipoteques, que de forma intencionada
el sistema bancari i polític ha provocat una menor autonomia econòmica
de les famílies treballadores que els impedeixi fer front a vagues
prolongades, disposar de la solidaritat econòmica del sindicat és cada
dia més necessari quan parlem de vagues.
Perquè si, com dèiem, la negociació
col·lectiva és un dret per a qualsevol sindicat en l’àmbit de l’empresa o
el centre de treball, també sabem que l’empresari no cedirà fàcilment a
les demandes de la plantilla. Sovint la vaga acaba sent la única
sortida per donar impuls a una negociació col·lectiva que garanteixi
drets i una veritable redistribució de la riquesa. En aquests casos cal
doncs dotar-nos d’aquesta solidaritat organitzada de que parlàvem.
La Caixa de Resistència Confederal, un nou repte per la CNT
A gran part dels conflictes sostinguts
amb vaga els sindicats de CNT estan disposant de Caixes de Resistència.
Tot i així, la CNT no disposa d’una Caixa de Resistència d’àmbit
Confederal que pugui optimitzar els recursos de la afiliació i en
garanteixi un major èxit.
És proposta d’aquest article fer
una aposta per aquest repte per la CNT. Una aportació constant i
significativa per mitjà de la quota sindical a una Caixa de Resistència
dotaria en poc temps al sindicat d’una eina potent de suport a les
lluites. Partint de la base que no tots els mesos hi ha vagues
impulsades per CNT, la possibilitat d’acumular ingressos de forma
continuada ens donaria la oportunitat de mantenir conflictes de major
llarga durada o estratègiques, i que la implantació sindical a les
empreses esdevingués majoritària en molts casos, canviant per la via de
la negociació col·lectiva el model de relacions laborals en molts àmbits
i creant una nova cultura sindical anarcosindicalista.
Una Caixa de Resistència Confederal amb
un reglament senzill i ben definit, que permeti per aquelles seccions
sindicals amb capacitat d’endegar una vaga en una empresa o centre de
treball, amb un nivell d’implantació significatiu com per garantir-ne
l’èxit, pugui ajudar a les famílies en vaga a mantenir la lluita
garantint una aportació econòmica fixada de conformitat amb el propi
reglament.
Un model de negociació col·lectiva a
la ofensiva, que canvi el model de relacions laborals, generi una nova
cultura de classe posant la solidaritat, l’ajuda mútua i la
independència d’institucions amb el sindicat com a principal eina
d’acció pot provocar en poc temps un efecte dominó en alguns sectors
precaris que necessiten de convenis empresa a empresa, ja que la
negociació sectorial està en mans d’un model sindical basat en la
concertació social.