[Sindical] La negociació col·lectiva de la CNT, actualitat i futur

extret de la soli

per Redacció | oct. 31, 2018 |

Genís Ferrero

El model de relacions laborals vigent ha tingut un gir cap a la negociació de centre de treball en els darrers anys, en gran part com a conseqüència de les darreres reformes laborals de l’estat espanyol. La possibilitat que la negociació col·lectiva de centre treball alteri a la baixa les condicions laborals dels convenis sectorials ha provocat dos grans canvis en les relacions laborals actuals.

D’una banda la negociació sectorial basada en quotes de representativitat sap que no pot aspirar a grans pactes amb les diverses patronals, ja que les empreses poden alterar-ne el resultat d’aquesta negociació amb negociacions a la baixa en àmbits inferiors, com els centres de treball o d’empresa. Per altra banda poder fer front a aquesta constant amenaça de l’empresariat als centres de treball implica una millor i major organització de base a les empreses, això significa afiliació i sobretot mobilització.

Aquest darrer punt entra en contradicció amb la inèrcia heretada dels Pactes de la Moncloa, que enlloc d’enfortir un model de negociació col·lectiva que cerqui la confrontació entre classes per assolir una redistribució major de la riquesa, el sindicalisme de concertació ha fomentat al contrari unes relacions laborals basades en la conciliació entre classes, promovent la desorganització de la seva classe als centres de treball a fi d’obtenir una estructura sindical basada en la representativitat i les quotes de negociació a gran escala, que retro alimenta les estructures sindicals dependents d’aquest model per la seva pròpia supervivència (subvencions, alliberats, cursos de formació, participació en òrgans de gestió estatals i altres institucions…).

Centre de Treball, Territori i Consciència de Classe

Davant d’aquesta realitat la CNT va aprovar al seu darrer XI Congrés una sèrie d’acords en matèria sindical que venien a cristal·litzat un impuls al treball que es venia desenvolupant de forma progressiva des de principis del 2000.

Vull considerar aquí dos aspectes fonamentals: el sindicalisme d’implantació als centres de treball i d’implantació al territori.
L’objectiu és desenvolupar un model sindical propi, independent del model de relacions laborals de concertació, que doti als llocs de treball d’una estructura sindical autònoma, assembleària i basada en la afiliació i auto-organització per mitjà del sindicat. Aquesta estructura, que històricament CNT ha desenvolupat per mitjà de les seccions sindicals ha acabat de reforçar-se no només en el pla teòric si no el pràctic.

La possibilitat d’enquadrar seccions sindicals en els diversos nivells organitzatius de les empreses i grups d’empresa ha dotat a CNT d’una estructura molt flexible d’adaptació a la nova realitat laboral: subcontractes, externalitzacions, falsos autònoms, grups d’empresa, etc.

Treure el conflicte al carrer, cercar les aliances amb el teixit associatiu i la empatia general de la població ajuda a superar la dinàmica d’aïllament.

La CNT crea seccions sindicals de centre de treball, d’empresa i de grup d’empreses segons les capacitats d’implantació i adaptació. Per separat o simultàniament.

Per altra banda, tenim un anàlisis de la realitat social que ens orienta cap a la implantació territorial, que des de la perspectiva anarcosindicalista significa el desenvolupament de la nostra acció sindical arrelant-la al teixit social allà on ens implantem. Vincular les lluites laborals al teixit econòmic i social del territori on tenen lloc aboca a superar el marc de l’empresa en el desenvolupament del conflicte. Treure el conflicte al carrer, cercar les aliances amb el teixit associatiu i la empatia general de la població ajuda a superar la dinàmica d’aïllament del conflicte entre Capital i Treball en els centres de treball i és una eina de propaganda pel fet.

Per a CNT les dues formes d’abordar l’acció sindical, si les fem interactuar, són una potent via d’estendre la consciència i cultura de classe. Socialitzar el conflicte laboral implica superar les dinàmiques actuals del sindicalisme de concertació.

Dotar-nos d’eines pròpies per superar les limitacions legals

És evident que una pràctica sindical al marge de les eleccions sindicals implica un punt de partida amb dificultats afegides. Malgrat tot la CNT està assolint gràcies a la seva acció sindical en augment avanços en jurisprudència, que mica en mica ens garanteixen drets essencials a l’acció sindical com l’accés a la informació malgrat actuar fora de la representació unitària.

Però independentment d’aquesta important tasca d’aglutinar aquests elements jurídics gràcies al Gabinet Tècnic Confederal, el sindicat ha de ser capaç de reforçar-se amb eines pròpies que ajudin a superar els marcs legals. Partint de la base que qualsevol sindicat amb implantació suficient, té accés a la Negociació Col·lectiva, quan aquesta supera el marc de la concertació i cerca una redistribució de la riquesa en l’àmbit de l’empresa o el centre de treball es genera un conflicte inevitablement.

El model de concertació social buscarà minvar les aspiracions de la plantilla a fi d’assolir un acord ràpid i que mantingui la pau social. El model de CNT ha de posar en mans dels treballadors i les treballadores fins on volen arribar, i per tant ha d’oferir eines adequades per desbancar la concertació social i que el conflicte sigui exitós pels seus interessos.

A més a més de tota la maquinària de solidaritat i suport mutu que significa el propi sindicat, la realitat socioeconòmica de la població demanda de recursos econòmics per fer front a una lluita sostinguda. En un context on la major part de la població és dependent de crèdits i hipoteques, que de forma intencionada el sistema bancari i polític ha provocat una menor autonomia econòmica de les famílies treballadores que els impedeixi fer front a vagues prolongades, disposar de la solidaritat econòmica del sindicat és cada dia més necessari quan parlem de vagues.

Perquè si, com dèiem, la negociació col·lectiva és un dret per a qualsevol sindicat en l’àmbit de l’empresa o el centre de treball, també sabem que l’empresari no cedirà fàcilment a les demandes de la plantilla. Sovint la vaga acaba sent la única sortida per donar impuls a una negociació col·lectiva que garanteixi drets i una veritable redistribució de la riquesa. En aquests casos cal doncs dotar-nos d’aquesta solidaritat organitzada de que parlàvem.

La Caixa de Resistència Confederal, un nou repte per la CNT

A gran part dels conflictes sostinguts amb vaga els sindicats de CNT estan disposant de Caixes de Resistència. Tot i així, la CNT no disposa d’una Caixa de Resistència d’àmbit Confederal que pugui optimitzar els recursos de la afiliació i en garanteixi un major èxit.

És proposta d’aquest article fer una aposta per aquest repte per la CNT. Una aportació constant i significativa per mitjà de la quota sindical a una Caixa de Resistència dotaria en poc temps al sindicat d’una eina potent de suport a les lluites. Partint de la base que no tots els mesos hi ha vagues impulsades per CNT, la possibilitat d’acumular ingressos de forma continuada ens donaria la oportunitat de mantenir conflictes de major llarga durada o estratègiques, i que la implantació sindical a les empreses esdevingués majoritària en molts casos, canviant per la via de la negociació col·lectiva el model de relacions laborals en molts àmbits i creant una nova cultura sindical anarcosindicalista.

Una Caixa de Resistència Confederal amb un reglament senzill i ben definit, que permeti per aquelles seccions sindicals amb capacitat d’endegar una vaga en una empresa o centre de treball, amb un nivell d’implantació significatiu com per garantir-ne l’èxit, pugui ajudar a les famílies en vaga a mantenir la lluita garantint una aportació econòmica fixada de conformitat amb el propi reglament.

Un model de negociació col·lectiva a la ofensiva, que canvi el model de relacions laborals, generi una nova cultura de classe posant la solidaritat, l’ajuda mútua i la independència d’institucions amb el sindicat com a principal eina d’acció pot provocar en poc temps un efecte dominó en alguns sectors precaris que necessiten de convenis empresa a empresa, ja que la negociació sectorial està en mans d’un model sindical basat en la concertació social.