[Opinió] Una veu llibertària, aquí i ara

extret de la soli

per Redacció | nov. 12, 2018 | 

Després d’un temps sense escriure cap altra cosa que no fossin cançons, m’animo a aportar algunes idees, deixant clar d’entrada que tota reflexió sense una concreció pràctica perd part del seu sentit. Així doncs, preneu-vos aquest escrit com una crida per a l’acció.

Reconec que els últims anys han estat dispars i, personalment, he estat navegant en diverses aigües, dedicant potser massa energies en plataformes polítiques de més o menys implantació. Tot i el meu compromís, no negaré que la realitat és dura i confusa. Sé el que és passar temporades paralitzat per l’escepticisme i, alhora, combatre’l dia a dia com a forma de supervivència.

És en aquest encreuament de camins on sovint m’aturo a escoltar la pròpia i viva veueta llibertària. Aquesta veu, la vaig descobrir d’adolescent entre publicacions i fanzins al local independentista de la meva ciutat, pels volts de l’any 91. És aquí on descobreixo el treball Anarquisme i Alliberament Nacional (El Llamp, 1987), un llibre curiós que em va sorprendre i agitar. Posteriorment va ser reeditat per l’editorial Virus i el Col·lectiu Negres Tempestes. Això explica, en part, els camins que vaig anar seguint en el futur, principalment a l’Ateneu Llibertari de la meva ciutat i a la CNT. És aquí on realment agafa forma el que neix com a instint, entre converses amb antics militants anarcosindicalistes i entre lectures de clàssics, alguns dels quals, curiosament, arribaren a aquestes idees ja en una edat madura.

A banda de militàncies, el fet d’abraçar novament plantejaments llibertaris i compartir-ho, no es pot entendre com un gest nostàlgic o com una reclusió en la puresa ideològica, sinó com una necessitat d’incidir de forma directa en el meu entorn.

És urgent prioritzar una lluita social i autogestionària, amb objectius que valguin realment la pena i que posin l’individu i el present en el centre de la lluita col·lectiva. En aquest sentit no hi ha cap independència més efectiva que la de la gent empoderant-se amb l’acció directa i sense confiar cap “alliberament màgic” en una determinada elit dirigent. Tot i haver col·laborat en algunes iniciatives municipals, en el fons, sempre he tingut present que la via de la participació institucional, a banda de ser escassament democràtica, condueix a la integració en el “sistema” i a desmobilitzar el carrer, amb l’excepció de comptades experiències municipalistes.

En altres paraules, no podem esperar gaire res de governs, d’estats ni de jerarquies. Els que creuen manar, solen ser manats per gent a qui no ha votat ningú. Aquests viuen normalment en una altra realitat i no dubten a fer-se enrere i a contradir les pròpies promeses si els seus interessos estan en joc. Tampoc dubten a utilitzar la força per reprimir tota protesta que escapi de la seva lògica i control. És possible que aquestes afirmacions puguin resultar frustrants per a alguns, però cal ser realista i tenir sempre present la naturalesa del poder. Ningú se’n lliura, d’això. Així doncs, tota prioritat i esforç per fragmentar aquest poder i repartir la riquesa serà enormement positiu. Tal com aclamaren algunes feministes dels anys seixanta “el que és personal és polític i el que és polític és personal” i és també des d’una vessant íntima que es comença a transformar la realitat. La revolució pot començar en el moment en què la persona es nega a obeir, tot i el patiment que això pugui comportar.

En aquest punt següent obro un espai per parlar d’una experiència personal recent. Tot i les temptacions, resulta difícil abstreure’s quan et truquen a la porta per amenaçar-te i multar-te. D’aquestes petites, i no tan petites, topades amb l’Estat, ja n’he tingut algunes, i és en aquest moment on cal transformar la por en unió i acció, com més directa millor.

Fa un parell de mesos el Departament d’Interior de la Generalitat em va expedientar per participar activament en la vaga general del 3-O de 2017. En aquest cas, és la pròpia institució catalana la que reprimeix d’ofici a través de multes polítiques, i he de dir-vos que no em va sorprendre gens. La Generalitat i el seu cos policial són part integrant de l’Estat.

En relació amb la vaga general del 3-O, també és interessant recordar que són els propis sindicats llibertaris i alternatius (CGT, CNT, COS, etc.) els que convoquen realment la vaga. Alguns d’aquets sindicats entren un preavís ja el 21 de setembre, anticipant-se així als fets de l’1-O. Aquest dia, l’Estat es mostra tal com és i provoca un trencament psicològic que durarà anys i que cal aprofitar. Tot i això, el gruix del “sobiranisme” accepta l’enganyifa del terme “aturada de país”, eufemisme interclassista utilitzat per la patronal i els sindicats oficials per despullar la vaga de qualsevol connotació social i laboral, imprescindible per anar definint, sense excuses, una societat alternativa.

Tots aquests fets acceleren i provoquen que un percentatge important de persones hagi deixat de sentir-se part del Regne d’Espanya i aquesta consciència és molt positiva. No podem dir el mateix de la consciència d’estar vivint una autèntica “guerra de classes” que, malauradament, perdem per moments.

Amb relació a les conseqüències de plantar cara a l’Estat, cal tenir sempre present les companyes encausades i reprimides per accions socials i sindicals, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat. Mil dues-centes persones represaliades per comprometre’s amb l’autodeterminació. Preses i exiliats polítics, amb els quals em solidaritzo com a presoners/es de l’Estat que són i, alhora, manifesto la meva total oposició política en tots els casos, amb alguna comptada excepció.

Però tampoc és menor la violència exercida de forma quotidiana pel desordre capitalista, sostingut només per la il·lusió de la dictadura del consumisme, autèntica aberració ambiental i moral del nostre temps. Alhora, la consciència de classe treballadora sobreviu en la seva fragmentació, desorientada entre treballadores temporals, aturades, precàries, sense drets, immigrants sense papers, joves sense perspectiva, dones doblement explotades, pensionistes empobrides, etc.

Desgraciadament, Catalunya lidera el rànquing d’empreses en fallida i de demandes per acomiadaments. També està al capdavant dels desnonaments per no poder pagar ni lloguers ni hipoteques, i això no ho pateixen els hereus ni mitjans propietaris, sinó les desposseïdes de sempre. Alhora, la dreta “indepe” no dubta a aliar-se amb la dreta ultraespanyolista per aprovar lleis de “desnonaments exprés” que apuntalen el model de societat que la gran banca dicta. El ventall de partits socialdemòcrates va prenent apunts com a alumnes avantatjats dels qui realment governen: gran capital i patronal. Tot això, amb una jerarquia eclesiàstica resant per tots ells i amb uns privilegis heretats del feixisme intactes. I que quedi clar, la majoria d’aquests estaments són declaradament antiindependentistes i, alhora, contraris a qualsevol progrés social que vagi més enllà del postureig.

No m’estaré tampoc d’abordar obertament la “qüestió nacional”. Penso que aquesta, per valer realment la pena, ha de ser part indissociable d’uns objectius de transformació social reals. Penso que és perfectament compatible ser partidari de la independència de Catalunya i, alhora, d’un federalisme radical que, a més de ser un camí natural de solidaritat entre pobles, esdevingui una forma d’edificació social de baix a dalt. Dit això, és evident que l’actual correlació de forces no dona cap garantia perquè una hipotètica república catalana afavoreixi noves formes de viure i relacionar-se. Alhora, cal tenir clar que cap nou estat, per petit que sigui, escapa de la seva essència autoritària i, per tant, cal estar previngudes i amb els ulls ben oberts. Però sempre al costat de les que lluiten, doncs cal ser conscient que, ara per ara, l’única certesa real és la d’un Estat espanyol ferit i agressiu.

Per altre banda, difícilment algú pot reivindicar pàtries quan ni tan sols té feina. Així doncs, caldrà quelcom més que gestos paternalistes i electoralistes per no adobar el camp del feixisme creixent. Cal recordar que també les classes benestants no dubten a lliurar-se al feixisme quan veuen perillar els seus privilegis amb l’amenaça de l’igualitarisme, principi indispensable per a la societat futura.

Amb relació a les prioritats, podríem dir allò de: “si ets neutral davant d’una injustícia i d’una força desigual, et poses automàticament al costat de l’opressor”. Això vindria a contradir la cantarella del: “primer la independència i després ja veurem…”, còmplice en ocasions d’una realitat social insuportable per a algunes. Cal denunciar, doncs, l’enèsim intent del messianisme de la dreta catalana, del republicanisme “centrat” i d’una part de la burgesia per monopolitzar i dirigir la voluntat popular, disfressant de forma perversa amb “l’unitarisme” el suposat “interès nacional”. És lamentable veure com alguns s’aferren a una falsa legitimitat per recompondre l’espai polític del nacionalisme classista, autodefinit ara com a un espai que no és “ni de dretes, ni d’esquerres”.

Recapitulant, i a tall de conclusió, cal fer memòria i seguir cosint la Catalunya popular, que al llarg de la història ha sabut contagiar-se d’idees solidàries, llibertàries, universalistes, antimilitaristes, etc., esdevenint al llarg del temps una col·lectivitat, malgrat els estats, conscient de si mateixa i sempre propensa a revoltes i revolucions de tot tipus.

Per acabar, tiraré del recurs de l’aforisme sense descobrir-vos l’autor/a. Vital i realista com l’anarquia mateixa: “La lluita és com un cercle, es pot començar a qualsevol punt, però mai no acaba”.

Joanjo Bosk, músic i activista social.