[Feminisme] Quan l’empresa és còmplice de l’agressor masclista

per Rubén Sanchez | 18 - 05 - 2017 | http://lasoli.cnt.cat/18/05/2017/feminisme-lempresa-complice-lagressor-masclista/|

En general l’afectació emocional i psicològica de qualsevol origen és menystinguda encara avui pel sistema sociosanitari actual a l’hora de contemplar-la com a motiu legítim de baixa laboral, la malaltia física en canvi té una mica més d’estatus, sempre passa per sobre com quelcom més objectiu i més demostrable, encara que després de la terrible estafa capitalista anomenada crisi dels darrers anys fins i tot els problemes de salut física s’ha minimitzat la seva importància, en el sentit que milers de treballadores i treballadors han anat malalts/es a treballar per por a ser acomiadades o per evitar la retallada corresponent en funció dels dies de baixa gaudits.

Crec que la tendència globalitzadora empresarial de deslocalitzar implica la percepció de treballadores i treballadors d’occident com a “privilegiats que es queixen per tot” i per tant l’empresa pressiona en l’afany d’extreure la màxima productivitat i comporta la contrareacció de la classe treballadora d’obviar els indicadors de risc que el propi cos i la pròpia ment envia a la persona treballadora que es troba en una situació límit, s’ignora el missatge “no pots més, descansa i agafa la baixa laboral” , cal reivindicar que la baixa laboral no és cap privilegi, és un dret de totes i tots, el sistema sanitari còmplice del poder empresarial i econòmic intenta transmetre un sentiment de culpabilitat per “no treballar i cobrar igualment”… en aquest sentit destacar el paper de l’ICAM com a organització deshumanitzada que en aquesta mateixa direcció ha funcionat com a braç executor i còmplice de tota aquesta violència patriarcal i capitalista, la legitima cada dia des dels seus tribunals mèdics i informes tacats de sang que condemnen a la misèria centenars de persones.

Destacar el paper de l’ICAM com a organització deshumanitzada que en aquesta mateixa direcció ha funcionat com a braç executor i còmplice de tota aquesta violència patriarcal i capitalista.

Com a dada significativa l’ICAM considera la violència masclista com a “problema familiar” incomplint de forma clara l’objecte de la llei catalana 5/2008 és l’eradicació de la violència masclista i la remoció de les estructures socials i dels estereotips culturals que la perpetuen, amb la finalitat que es reconegui i es garanteixi plenament el dret inalienable de totes les dones a desenvolupar la pròpia vida sense cap de les formes i dels àmbits en què aquesta violència es pot manifestar.

Però voldria exemplificar més concretament algunes vulneracions que les dones supervivents a la violència masclista que treballen dins una empresa s’han d’afrontar i pateixen diferents formes de violència institucional laboral. Cal dir d’entrada que existeixen excepcions, hi ha empreses escrupolosament responsables i que compleixen estrictament els drets i actuen com a co-terapeutes en la recuperació de les dones supervivents, però són excepcions quan haurien de ser norma segons la mateixa Llei 5/2008 article 32 citada abans “Aquesta llei estableix mesures integrals respecte a la prevenció i la detecció de la violència masclista i de sensibilització respecte a aquesta violència, amb la finalitat d’eradicar-la de la societat, i també reconeix els drets de les dones que la pateixen a l’atenció, l’assistència, la protecció, la recuperació i la reparació integral.

La majoria de les empreses obstaculitzen el procés de recuperació, si la supervivent treballadora es troba de baixa laboral rep diferents trucades del responsable i múltiples emails perquè es reincorpori el més aviat possible, hi ha un argument que he sentit sovint i que té un punt pervers: “ja veuràs, t’anirà bé tornar a la feina”, doncs depèn del cas, depèn del context i del clima laboral, depèn de la càrrega de feina, depèn de la relació amb els companys i companyes,..depèn perquè pot esdevenir una font d’estrés important que perjudiqui encara més l’afectació post-traumàtica aguda i provoqui que sigui crònica, així que compte!

Hi ha casos concrets que pot ajudar la rutina laboral a estructurar i normalitzar el dia a dia, però en la majoria de casos de violència masclista, la ruptura i denúncia suposa una reorganització de tota la vida de la dona, de les seves càrregues familiars, dels seus horaris laborals i personals,…i comptar amb el suport de moltes altres persones per tant requereix temps i recursos per gestionar i preparar el seu nou projecte vital.

Desgraciadament he vist amb els meus propis ulls com moltes empreses han actuat de forma nefasta davant situacions d’aquest tipus, sempre culpabilitzant a la dona supervivent de la seva situació i acomiadant-la a la mínima per considerar-la “una treballadora amb problemes”. Un exemple, una coneguda empresa de roba esportiva “va acomiadar” a una treballadora que havia denunciat 3 vegades a la seva ex-parella, i aquest agressor masclista ja va amenaçar-la amb fer-li la vida impossible i fotre-la, i així va ser, es dedicava a presentar-se al seu lloc de treball dia sí dia també dins el centre comercial on estava la botiga on treballava, el personal de seguretat en veure’l o ser avisat per la treballadora el convidava a marxar del recinte, i aquest agressor després d’organitzar un escàndol cridant feia la corresponent reclamació a la botiga, una vegada i una altra, i això va provocar que l’empresa prengués la decisió “per evitar problemes” de no renovar el contracte a la treballadora. Imagineu en quin estat d’impotència es va trobar la dona supervivent, a l’afectació corresponent per l’assetjament i la violència masclista patida dins la relació, es suma la indignació de perdre el seu lloc de treball de forma injusta i sense cap motiu directament associat a la seva competència, sinó per culpa de l’ex-parella i la seva conducta assetjadora.

La cicatrització de les ferides emocionals requereix temps, sí temps, i això vol dir el que sigui necessari. I en moltes ocasions és imprescindible un tractament psicològic especialitzat, si la dona treballadora està en actiu l’empresa té l’obligació de facilitar i flexibilitzar l’horari laboral perquè pugui beneficiar-se i assistir al mateix. Les absències o faltes de puntualitat motivades per la situació física o psicològica derivada de la violència masclista es consideren justificades quan així ho determinen els serveis socials d’atenció i de salut, això sí, s’han de comunicar el més aviat possible a l’empresa corresponent.

La dona supervivent té dret a la reducció i/o reordenació del temps de treball. Té dret al canvi de centre de treball, a la mobilitat geogràfica, a la suspensió de la relació laboral amb reserva del lloc de treball, a l’extinció del contracte laboral i fins i tot adaptar les funcions del lloc de treball de la dona treballadora per potenciar la seva recuperació, això és complir amb els articles 21, 24, 25, 26 de la Llei Orgànica 1/2004 de 28 de desembre de Mesures de protecció integral contra la violència de gènere. Aquests drets poden esdevenir mesures de protecció efectives quan es produeix assetjament o persecució per part de l’agressor masclista, és a dir ell coneix les seves rutines horàries, la ubicació del lloc de treball,…per tant un canvi ràpid d’horari o de seu en aquest sentit dificulta que l’agressor pugui perpetrar una nova agressió al finalitzar la jornada laboral, ja que com menys informació disposi l’agressor de la dona supervivent millor. En la protecció i autodefensa de les dones supervivents s’ha d’implicar tota la comunitat, no podem deixar en mans exclusives de les forces i cossos policials aquesta competència, perquè no és efectiu, cal que totes les estructures i persones des de la seva àrea fàcil tot el possible per facilitar la recuperació de les supervivents, perquè si som coherents sempre hem defensat que la violència masclista és un problema social i no personal de la dona.

Recordar des d’aquest text a les mútues sanitàries especialment que existeix un protocol específic comú quan es trobin davant un cas d’una dona supervivent a la violència masclista no l’han de citar cada 15 dies ni 1 cop al mes, han de limitar-se a rebre un mail o fax de la institució responsable del tractament psicològic on en poques línies quedi explícit que aquesta dona ha patit violència de gènere i es recomana la baixa laboral i que no la revictimitzin més.

Qualsevol sindicat ha de defensar els drets de treballadores i treballadors, però si és un sindicat anarquista encara ha d’establir com a prioritari el suport a les dones supervivents a la violència masclista, la construcció d’una xarxa solidària i efectiva en la defensa dels seus drets i la lluita social contra el patriarcat com a principal font de sofriment, dolor i mort.

He estat testimoni que quan una dona supervivent a la violència masclista ha trencat amb la relació abusiva, ha posat la seva dignitat i llibertat per sobre de l’amor romàntic, ha vençut la dependència emocional i cicle de la violència, ha destruït la manipulació de l’agressor , i ha fet un treball de conscienciació social d’aquesta violència masclista necessàriament s’ha posat les ulleres de gènere, s’ha empoderat i també ha començat a veure altres formes abusives de violència dins l’àmbit laboral o familiar i ha mobilitzat els seus recursos per lluitar pels seus drets, això ha suposat un canvi de 360º en la seva vida.

Per acabar dir que el sistema judicial també hauria d’actuar contundentment contra aquests casos d’empreses que vulneren conscientment tots els drets aquí recollits, les empreses com a part de l’exosistema han de responsabilitzar-se i promoure dinàmiques no violentes dins les seves estructures. I quan dins dels seus equips de treball hi ha dones treballadores supervivents facilitar el màxim el seu procés de reincorporació, la seva recuperació emocional i vetllar perquè això sigui una realitat . Qualsevol sindicat ha de defensar els drets de treballadores i treballadors, però si és un sindicat anarquista encara ha d’establir com a prioritari el suport a les dones supervivents a la violència masclista, la construcció d’una xarxa solidària i efectiva en la defensa dels seus drets i la lluita social contra el patriarcat com a principal font de sofriment, dolor i mort.