[Sindicalisme] La CNT davant el repte de les noves relacions laborals
Alguns dels darrers
conflictes laborals a CNT estan posant de manifest que l’aposta sindical
que va iniciar-se al X Congrés de Còrdova el 2010, i que es va
consolidar el darrer XI Congrés de Saragossa el 2015, ha sabut aportar
solució alguns dels problemes que la representació dels treballadors
venia trobant-se amb el canvi del model de relacions laborals que s’ha
donat a l’Estat espanyol en les darreres dècades.
D’un model basat en la negociació a
gran escala de convenis sectorials que rebia tota la legitimitat del
sistema d’eleccions sindicals, donant raó de ser als sindicats més
representatius o majoritaris en els diversos sectors gràcies als Pactes
de la Moncloa, les darreres reformes laborals han vingut a trencar
aquest model de negociació col·lectiva permetent que els convenis
d’empresa o centre de treball contradiguin a la baixa les condicions
laborals del conveni sectorial.
Aquest fet que va motivar que CCOO i
UGT convoquessin vagues generals contra aquestes reformes laborals,
doncs atemptaven al seu paper d’agent social, però en la pràctica va
acabar derivant en una acceptació tàcita de la situació. Sovint aquests
sindicats assessoraven als diversos comitès d’empresa immersos en
expedients de regulació o convenis que acceptessin el mal menor a canvi
probablement d’una supervivència estructural en els òrgans de
representació unitària dels treballadors, possiblement a l’espera de
millors temps pel sindicalisme de concertació.
La realitat és que després de la
destrucció massiva del treball de qualitat i la facilitat de les
empreses avui per acomiadar lliurement, han provocat una gran debilitat
de la classe treballadora en els centres de treball. La subcontractació,
les ETT o els falsos autònoms han esdevingut notables aliats d’aquesta
nova situació laboral, a més a més d’altres formes d’estructuració
empresarial que limiten l’actuació de la representació unitària dels
treballadors.
El fet que els comitès d’empresa i
delegats de personal siguin òrgans de representació de centre de treball
i d’un determinat tipus de treballadors cridats a les urnes cada quatre
anys, ha accentuat la crítica que CNT ja va fer més de 40 anys
endarrere.
Només una molt petita part de la
classe treballadora té accés a ser representada per òrgans de
representació unitària dels treballadors. Si li afegim a això que aquest
sistema és independent dels sindicats (els sindicats poden presentar-hi
candidatures a les eleccions sindicals, però la capacitat de
representació que reben els electes no depèn de la seva afiliació -o no-
a un sindicat, de tal forma que poden ser expulsats pel seu sindicat en
un determinat cas i seguir desenvolupant la seva tasca de representant
unitari) obtenim un model de relacions laborals basat en una
representació de poca capacitat d’actuació fora de les grans empreses o
l’administració pública. Un model que des del sindicalisme de
concertació és necessari per mantenir la seva quota de representativitat
i poder seguir apareixent com agent social malgrat la seva
representació directa respecte la població activa sigui molt petita en
termes absoluts.
El model sindical de CNT
En dècades anteriors CNT va intentar dur
a terme una acció sindical fora dels Comitès d’Empresa, però buscant
l’equiparació dels seus delegats i delegades amb els delegats LOLS en el
sentit de tenir les garanties allí establertes de forma automàtica.
Si bé, actualment des de CNT no les
rebutgem en la mesura que puguem assolir-les des de la negociació
col·lectiva, el model sindical de CNT gira sota un altre estratègia. La
representació sindical: creant seccions sindicals de centre de treball,
empresa o grup d’empreses. La idea és adaptar la realitat sindical a la
realitat organitzativa de l’empresa, superant els límits de la
representació unitària circumscrita al personal de l’empresa i a nivell
de centre de treball o com a molt d’empresa.
En resposta a la precarietat laboral,
CNT planteja un model sindical que permet afiliar a nivell de centre de
treball tota l’estructura productiva i no només el personal propi de
l’empresa matriu. D’aquesta forma, en un centre de treball podem afiliar
com a secció sindical i –per tant- representar al personal
subcontractat (per exemple serveis de neteja, producció, manteniment,
etc.) . Podem adaptar l’estructura sindical simultàniament a nivell de
centres de treball, empresa i fins i tot grup d’empreses (un supòsit on
la representació unitària no pot accedir en cap cas).
Gràcies a aquest model CNT pot
introduir-se en tota l’estructura productiva d’una empresa, amb la
perspectiva de poder exercir pressió a tots els nivells en benefici de
la seva afiliació fins i tot entre els sectors més precaris. L’objectiu
és donar una resposta estratègica en un sentit de classe al canvi de
model de relacions laborals que, de fet, ja s’ha produït al nostre país.
El protagonisme que ha agafat la
negociació col·lectiva de centre de treball per sobre dels convenis
sectorials està provocant d’una banda que aquests darrers es negociïn a
la baixa, perquè la patronal sap d’una banda que pot revertir un
convenis sectorial a nivells inferiors i, per altra, la debilitat que en
la pràctica estan començant a tenir els sindicats de concertació. La
seva implantació en els centres de treballs és testimonial, sense
pràcticament afiliació –fins i tot entre els membres de les seves
candidatures a comitès d’empresa.
Aquest fet pot esdevenir una oportunitat
per un model sindical basat en la afiliació, la creació de seccions
sindicals, i per tant la participació directa en la presa de decisions i
gestió del dia a dia en l’àmbit del centre de treball. CNT, en aquest
sentit, cerca la màxima participació de la seva afiliació en els
secretariats de cada secció sindical. Repartir tasques, formar la
militància sindical d’empresa, i la participació en la gestió de
l’empresa és una mostra de capacitat d’acció del sindicat a l’empresa
però alhora és una formació imprescindible per arribar a supòsits
autogestionaris o de cogestió.
Finalment, el fet que les seccions
sindicals no depenguin per a constituir-se de processos electorals
tutelats per l’empresa o l’administració facilita la creació
d’estratègies molt més flexibles per a cada situació. És el sindicat
qui, segons la seva pròpia normativa interna, les constituirà en el
moment més adequat en cada cas. Evitant així, maniobres de l’empresari
que puguin sabotejar l’autoorganització de la seva plantilla.
Exemples com els de la industria càrnia
on CNT ha desenvolupat un treball destacable en les subcontractes del
sector, defensant el personal de la contractació en frau de llei o
falsos autònoms en cooperatives com Servicarne. O l’actual vaga indefinida a SADA,
on després d’anys de treball sindical CNT ha aconseguit passar a règim
general de la pròpia empresa al personal subcontractat, i ara estan en
lluita pel compliment definitiu de les resolucions d’Inspecció de
Treball i el ple reconeixement sindical ofereixen una mostra de com
articular estratègies en sectors molt precaris i on la representació
unitària dels treballadors té una ínfima capacitat d’actuació.
La negociació col·lectiva, la clau de volta de la situació
CNT té, tot i això, alguns reptes que encarar la propera dècada per a ser una referència indiscutible al món del treball.
La formació de més quadres a tot el
territori estatal ha de ser el primer repte al meu entendre. És
imprescindible estendre una xarxa de militància cenetista a tots els
territoris que tingui la capacitat d’aplicar tots els acords
congressuals que defineixen el nostre model sindical, d’una banda, però
també cal dedicar els màxims recursos possibles de la organització en
millorar la capacitat de negociació de la militància o els coneixements
legals necessaris per acompanyar aquesta acció sindical. Les secretaries
de formació dels darrers secretariats permanents han posat les bases
però cal una priorització més clara de la organització en aquesta
qüestió.
La dotació de majors i millors recursos
en el Gabinet Tècnic Confederal, una eina que s’ha demostrat del tot
útil alhora de concentrar coneixements i experiència del que la CNT ha
fet en el conjunt de l’estat. Cal millorar-ne els recursos que disposa
ampliant com ja marquen els acords congressuals a més àmbits com
l’econòmic i social i fins i tot la prevenció de riscos laborals. Una
eina d’assessorament sindical per a tota la organització i també
jurídic-legal per a qüestions col·lectives o estratègiques, que ajudin
al disseny de plans d’implantació en diversos sectors productius on ara
no som presents o no de forma notable i, finalment, contribuir a la
sempre necessària cerca d’ampliar jurídicament els límits dels drets
fonamentals per la via de la jurisprudència.
No obstant això, que no deixa de
impulsar i reforçar els acords congressuals que CNT ja disposa, cal una
posta decisiva entre la militància confederal per la negociació
col·lectiva com a pilar de l’actuació de CNT al món laboral i com a
manifestació directa dels nostres principis d’acció directa. Dotar-nos
de recursos com els abans esmentats ha de servir per l’impuls necessari
en la direcció de canviar les condicions laborals, millorant-les és
clar, via una estratègia ofensiva que vinculi la millora material de les
condicions de treball a l’ampliació de drets sindicals i fonamentals
als convenis col·lectius.
La negociació col·lectiva ha de ser
doncs la prioritat en l’estratègia sindical en tots els sectors on CNT
tinguem implantació. La possibilitat de revertir aspectes de la
legislació en benefici de la classe treballadora, combatre la
sinistralitat laboral, la temporalitat en les relacions laborals no es
podrà afrontar des de l’àmbit estrictament jurídic. Cal crear les
condicions per obligar a la patronal a acceptar canvis substancials en
els convenis col·lectius.
Per assolir-ho, caldrà recórrer a les
formules que ja coneixem: pressió, negociació, boicot i vaga indefinida a
la ofensiva. I sobre aquest darrer punt vull fer una consideració
personal que permeti sostenir aquest tipus de vagues. Parlo,
evidentment, de la creació de la Caixa de Resistència confederal.
Si bé les caixes de resistència la CNT
les utilitzem de forma freqüent en conflictes llargs o greus, no podem
dependre de generar aquest suport econòmic, que sovint passa a ser
estratègic a l’hora de mantenir un pols llarg a la patronal, en base a
la rellevància mediàtica que un sindicat local sigui capaç de generar.
Necessitem que la solidaritat, la base de la nostra existència com a
organització, passi a ser estructural, planificada i regulada. Garantir
que, dins les possibilitats de la organització, tothom tingui les
mateixes oportunitats d’accedir un suport econòmic en aquelles
situacions que ho requereixin, fins i tot simultàniament.
Això implica un augment de la quota
sindical que doti de forma constant la Caixa de Resistència, i per tant
permetre tenir els recursos indispensables per garantir en un futur
aquelles vagues que puguin aconseguir importants drets com, per exemple,
la subrogació en àmbits on no existeix, o bé anar introduint en els
convenis d’empresa les principals propostes de CNT recollides a la
Plataforma per la Negociació Col·lectiva del 2015.
Una estratègia d’implantació en sectors,
per la via de la negociació col·lectiva empresa a empresa, ha de
permetre a la llarga fer un canvi en el marc de relacions laborals
veritable des de la perspectiva de la classe treballadora i capaç algun
dia d’arribar a negociar convenis sectorials per la via de la
mobilització real a les empreses.
Conclusió
En definitiva, CNT ha posat sobre la
taula una resposta pràctica i eficaç al canvi de model de relacions
laborals. Però per a passar a ser l’aposta anarcosindicalista la que
pugui fer canviar la situació de la classe treballadora cal que dediquem
tots els esforços en aquest sentit.
A mode de corol·lari, i ja que estem al
100 aniversari del Congrés de Sants, en aquell moment la militància de
la CNT va fer un pas determinant pel futur de la organització i el
sindicalisme en general. Del model de sindicats de gremi o ofici, la CNT
va passar al model de sindicats únics no sense molta controvèrsia al sí
de la pròpia organització.
Amb tot, els resultats van ser evidents.
Aquelles persones van fer un esforç constructiu enorme canviant la seva
cultura militant i adaptant-se al moment. Potser ara és el moment que
la militància de CNT també mirem amb aquest esperit crític i fem aquest
canvi de cultura militant que ja apunten els nostres acords, els
reforcem i posem en marxa una CNT del segle XXI que faci trontollar als
poderosos i retorni la capacitat de lluita a la classe treballadora.