[Sindicalisme] La CNT davant el repte de les noves relacions laborals

extret de la soli

per Genís Ferrero | ag. 28, 2018 |

Alguns dels darrers conflictes laborals a CNT estan posant de manifest que l’aposta sindical que va iniciar-se al X Congrés de Còrdova el 2010, i que es va consolidar el darrer XI Congrés de Saragossa el 2015, ha sabut aportar solució alguns dels problemes que la representació dels treballadors venia trobant-se amb el canvi del model de relacions laborals que s’ha donat a l’Estat espanyol en les darreres dècades.

D’un model basat en la negociació a gran escala de convenis sectorials que rebia tota la legitimitat del sistema d’eleccions sindicals, donant raó de ser als sindicats més representatius o majoritaris en els diversos sectors gràcies als Pactes de la Moncloa, les darreres reformes laborals han vingut a trencar aquest model de negociació col·lectiva permetent que els convenis d’empresa o centre de treball contradiguin a la baixa les condicions laborals del conveni sectorial.

Aquest fet que va motivar que CCOO i UGT convoquessin vagues generals contra aquestes reformes laborals, doncs atemptaven al seu paper d’agent social, però en la pràctica va acabar derivant en una acceptació tàcita de la situació. Sovint aquests sindicats assessoraven als diversos comitès d’empresa immersos en expedients de regulació o convenis que acceptessin el mal menor a canvi probablement d’una supervivència estructural en els òrgans de representació unitària dels treballadors, possiblement a l’espera de millors temps pel sindicalisme de concertació.

La realitat és que després de la destrucció massiva del treball de qualitat i la facilitat de les empreses avui per acomiadar lliurement, han provocat una gran debilitat de la classe treballadora en els centres de treball. La subcontractació, les ETT o els falsos autònoms han esdevingut notables aliats d’aquesta nova situació laboral, a més a més d’altres formes d’estructuració empresarial que limiten l’actuació de la representació unitària dels treballadors.

El fet que els comitès d’empresa i delegats de personal siguin òrgans de representació de centre de treball i d’un determinat tipus de treballadors cridats a les urnes cada quatre anys, ha accentuat la crítica que CNT ja va fer més de 40 anys endarrere.

Només una molt petita part de la classe treballadora té accés a ser representada per òrgans de representació unitària dels treballadors. Si li afegim a això que aquest sistema és independent dels sindicats (els sindicats poden presentar-hi candidatures a les eleccions sindicals, però la capacitat de representació que reben els electes no depèn de la seva afiliació -o no- a un sindicat, de tal forma que poden ser expulsats pel seu sindicat en un determinat cas i seguir desenvolupant la seva tasca de representant unitari) obtenim un model de relacions laborals basat en una representació de poca capacitat d’actuació fora de les grans empreses o l’administració pública. Un model que des del sindicalisme de concertació és necessari per mantenir la seva quota de representativitat i poder seguir apareixent com agent social malgrat la seva representació directa respecte la població activa sigui molt petita en termes absoluts.

El model sindical de CNT

En dècades anteriors CNT va intentar dur a terme una acció sindical fora dels Comitès d’Empresa, però buscant l’equiparació dels seus delegats i delegades amb els delegats LOLS en el sentit de tenir les garanties allí establertes de forma automàtica.

Si bé, actualment des de CNT no les rebutgem en la mesura que puguem assolir-les des de la negociació col·lectiva, el model sindical de CNT gira sota un altre estratègia. La representació sindical: creant seccions sindicals de centre de treball, empresa o grup d’empreses. La idea és adaptar la realitat sindical a la realitat organitzativa de l’empresa, superant els límits de la representació unitària circumscrita al personal de l’empresa i a nivell de centre de treball o com a molt d’empresa.

En resposta a la precarietat laboral, CNT planteja un model sindical que permet afiliar a nivell de centre de treball tota l’estructura productiva i no només el personal propi de l’empresa matriu. D’aquesta forma, en un centre de treball podem afiliar com a secció sindical i –per tant- representar al personal subcontractat (per exemple serveis de neteja, producció, manteniment, etc.) . Podem adaptar l’estructura sindical simultàniament a nivell de centres de treball, empresa i fins i tot grup d’empreses (un supòsit on la representació unitària no pot accedir en cap cas).

Gràcies a aquest model CNT pot introduir-se en tota l’estructura productiva d’una empresa, amb la perspectiva de poder exercir pressió a tots els nivells en benefici de la seva afiliació fins i tot entre els sectors més precaris. L’objectiu és donar una resposta estratègica en un sentit de classe al canvi de model de relacions laborals que, de fet, ja s’ha produït al nostre país.

El protagonisme que ha agafat la negociació col·lectiva de centre de treball per sobre dels convenis sectorials està provocant d’una banda que aquests darrers es negociïn a la baixa, perquè la patronal sap d’una banda que pot revertir un convenis sectorial a nivells inferiors i, per altra, la debilitat que en la pràctica estan començant a tenir els sindicats de concertació. La seva implantació en els centres de treballs és testimonial, sense pràcticament afiliació –fins i tot entre els membres de les seves candidatures a comitès d’empresa.

Aquest fet pot esdevenir una oportunitat per un model sindical basat en la afiliació, la creació de seccions sindicals, i per tant la participació directa en la presa de decisions i gestió del dia a dia en l’àmbit del centre de treball. CNT, en aquest sentit, cerca la màxima participació de la seva afiliació en els secretariats de cada secció sindical. Repartir tasques, formar la militància sindical d’empresa, i la participació en la gestió de l’empresa és una mostra de capacitat d’acció del sindicat a l’empresa però alhora és una formació imprescindible per arribar a supòsits autogestionaris o de cogestió.

Finalment, el fet que les seccions sindicals no depenguin per a constituir-se de processos electorals tutelats per l’empresa o l’administració facilita la creació d’estratègies molt més flexibles per a cada situació. És el sindicat qui, segons la seva pròpia normativa interna, les constituirà en el moment més adequat en cada cas. Evitant així, maniobres de l’empresari que puguin sabotejar l’autoorganització de la seva plantilla.

Exemples com els de la industria càrnia on CNT ha desenvolupat un treball destacable en les subcontractes del sector, defensant el personal de la contractació en frau de llei o falsos autònoms en cooperatives com Servicarne. O l’actual vaga indefinida a SADA, on després d’anys de treball sindical CNT ha aconseguit passar a règim general de la pròpia empresa al personal subcontractat, i ara estan en lluita pel compliment definitiu de les resolucions d’Inspecció de Treball i el ple reconeixement sindical ofereixen una mostra de com articular estratègies en sectors molt precaris i on la representació unitària dels treballadors té una ínfima capacitat d’actuació.

La negociació col·lectiva, la clau de volta de la situació

CNT té, tot i això, alguns reptes que encarar la propera dècada per a ser una referència indiscutible al món del treball.

La formació de més quadres a tot el territori estatal ha de ser el primer repte al meu entendre. És imprescindible estendre una xarxa de militància cenetista a tots els territoris que tingui la capacitat d’aplicar tots els acords congressuals que defineixen el nostre model sindical, d’una banda, però també cal dedicar els màxims recursos possibles de la organització en millorar la capacitat de negociació de la militància o els coneixements legals necessaris per acompanyar aquesta acció sindical. Les secretaries de formació dels darrers secretariats permanents han posat les bases però cal una priorització més clara de la organització en aquesta qüestió.

La dotació de majors i millors recursos en el Gabinet Tècnic Confederal, una eina que s’ha demostrat del tot útil alhora de concentrar coneixements i experiència del que la CNT ha fet en el conjunt de l’estat. Cal millorar-ne els recursos que disposa ampliant com ja marquen els acords congressuals a més àmbits com l’econòmic i social i fins i tot la prevenció de riscos laborals. Una eina d’assessorament sindical per a tota la organització i també jurídic-legal per a qüestions col·lectives o estratègiques, que ajudin al disseny de plans d’implantació en diversos sectors productius on ara no som presents o no de forma notable i, finalment, contribuir a la sempre necessària cerca d’ampliar jurídicament els límits dels drets fonamentals per la via de la jurisprudència.

No obstant això, que no deixa de impulsar i reforçar els acords congressuals que CNT ja disposa, cal una posta decisiva entre la militància confederal per la negociació col·lectiva com a pilar de l’actuació de CNT al món laboral i com a manifestació directa dels nostres principis d’acció directa. Dotar-nos de recursos com els abans esmentats ha de servir per l’impuls necessari en la direcció de canviar les condicions laborals, millorant-les és clar, via una estratègia ofensiva que vinculi la millora material de les condicions de treball a l’ampliació de drets sindicals i fonamentals als convenis col·lectius.

La negociació col·lectiva ha de ser doncs la prioritat en l’estratègia sindical en tots els sectors on CNT tinguem implantació. La possibilitat de revertir aspectes de la legislació en benefici de la classe treballadora, combatre la sinistralitat laboral, la temporalitat en les relacions laborals no es podrà afrontar des de l’àmbit estrictament jurídic. Cal crear les condicions per obligar a la patronal a acceptar canvis substancials en els convenis col·lectius.

Per assolir-ho, caldrà recórrer a les formules que ja coneixem: pressió, negociació, boicot i vaga indefinida a la ofensiva. I sobre aquest darrer punt vull fer una consideració personal que permeti sostenir aquest tipus de vagues. Parlo, evidentment, de la creació de la Caixa de Resistència confederal.

Si bé les caixes de resistència la CNT les utilitzem de forma freqüent en conflictes llargs o greus, no podem dependre de generar aquest suport econòmic, que sovint passa a ser estratègic a l’hora de mantenir un pols llarg a la patronal, en base a la rellevància mediàtica que un sindicat local sigui capaç de generar. Necessitem que la solidaritat, la base de la nostra existència com a organització, passi a ser estructural, planificada i regulada. Garantir que, dins les possibilitats de la organització, tothom tingui les mateixes oportunitats d’accedir un suport econòmic en aquelles situacions que ho requereixin, fins i tot simultàniament.

Això implica un augment de la quota sindical que doti de forma constant la Caixa de Resistència, i per tant permetre tenir els recursos indispensables per garantir en un futur aquelles vagues que puguin aconseguir importants drets com, per exemple, la subrogació en àmbits on no existeix, o bé anar introduint en els convenis d’empresa les principals propostes de CNT recollides a la Plataforma per la Negociació Col·lectiva del 2015.

Una estratègia d’implantació en sectors, per la via de la negociació col·lectiva empresa a empresa, ha de permetre a la llarga fer un canvi en el marc de relacions laborals veritable des de la perspectiva de la classe treballadora i capaç algun dia d’arribar a negociar convenis sectorials per la via de la mobilització real a les empreses.

Conclusió

En definitiva, CNT ha posat sobre la taula una resposta pràctica i eficaç al canvi de model de relacions laborals. Però per a passar a ser l’aposta anarcosindicalista la que pugui fer canviar la situació de la classe treballadora cal que dediquem tots els esforços en aquest sentit.

A mode de corol·lari, i ja que estem al 100 aniversari del Congrés de Sants, en aquell moment la militància de la CNT va fer un pas determinant pel futur de la organització i el sindicalisme en general. Del model de sindicats de gremi o ofici, la CNT va passar al model de sindicats únics no sense molta controvèrsia al sí de la pròpia organització.

Amb tot, els resultats van ser evidents. Aquelles persones van fer un esforç constructiu enorme canviant la seva cultura militant i adaptant-se al moment. Potser ara és el moment que la militància de CNT també mirem amb aquest esperit crític i fem aquest canvi de cultura militant que ja apunten els nostres acords, els reforcem i posem en marxa una CNT del segle XXI que faci trontollar als poderosos i retorni la capacitat de lluita a la classe treballadora.